NOMÉS FENT TEATRE SÓN SINCERS

L'amant

Harold Pinter

Teatre Akadèmia

28/04/2016

Hi ha parelles que necessiten del teatre per a mantenir la flama encesa. Així Edward Albee, dibuixa el matrimoni de Martha i George (sense esse final, a l’anglesa i no a l’americana), muntant un autèntic apoteosi per tal de mantenir viu el seu matrimoni. Hom té la sensació que la tremenda discussió amb excessos etílics que executen durant tota l’obra té com a finalitat la de fer una gran actuació davant d’un públic esparverat com són, en aquesta ocasió, el jove matrimoni de Nick i Honey. Nosaltres, el públic de l’espectacle, no hi figurem. Només en aquesta posada en escena, mig improvisada mig preparada, on hom té la sensació que és cíclica i es produeix, si no cada nit, sí força sovint, doncs, només així, trobaran el confort matrimonial, ja de matinada. L’entorn és una universitat americana que li serveix a Albee, per a carregar contra aquesta institució.

A qui es vol carregar Pinter, un cop més, és a la classe mitja burgesa, en la seva obra L’amant. És l’avorriment, el tedi, l’apatia, la quotidianitat qui mou els fils de L’amant. Una parella que aparentment ho té tot, tot el que ens han dit que es necessita per a ser feliç: diners, joventut, amor, com a la cançó “salud, dinero y amor...” i a sobre no tenen fills que emprenyin!, però però però, tenen un greu problema: s’avorreixen! Aquest és el mal, potser de tenir-ho tot, ves per on! Per pal·liar el seu tedi matrimonial, s’inventen un joc ja conegut per tots. Fer creure que l’altre no és l’espòs/esposa, sinó un amant amb qui poden donar volada als seus instints més animals, els instints sexuals. Juguen i juguen, fins que el mateix joc també els avorreix.

Els personatges només aconsegueixen ser autèntics, reals, creïbles quan fan comèdia, quan interpreten un personatge, quan no són ells mateixos. I justament és quan fan teatre quan són ells mateixos. Vet aquí la paradoxa! La vida burgesa post-victoriana, és una farsa hipòcrita de bons modals, de bones maneres, però finalment, és buida. Només la ficció és real. La hipocresia com a mètode vital, d’una classe mitja acomodada i avorrida. Quelcom per a qüestionar-se.

La versió de Guido Tortolina que es pot veure actualment al teatre Akadèmia, força la comèdia dels dos protagonistes amb un Pep Planas eficaç i una Alicia González Laá, de qui no podem apreciar la transició entre l’esposa abnegada (aparentment sense més tasca ni ambició vital que la de complaure el seu marit/amant) i l’amant desenfrenada. En ambdues, es mostra absent, exagerada. Tot i que divertida en la versió com a amant, la seva interpretació esborrona la càrrega que Pinter li vol donar a l’obra. Una escenografia innecessàriament recarregada i un vestuari molt elegant, completen la posada en escena.

LES BÈSTIES I L'AIGUA

UN COET QUE NO S’ENLAIRE

MARS JOAN

TEATRE TANTARANTANA

31 de març 2016

Mars Joan és la segona obra de la jove companyia Dara i també la segona del cicle de teatre el Cicló, que enguany presenta la seva segona edició. I no va amb segones!

El Cicló és un cicle de companyies independents de teatre en residència al teatre Tantarantana. Compten amb el suport de producció i té com a objectiu crear un diàleg entre les companyies emergents, amb el públic i amb la sala. Aquest any les companyies que hi participen són La Ignífuga, la Calòrica, Companyia Dara, Col·lectiu La Santa i Cia. Casa Real, alhora que organitzen altres activitats paral·leles com un concert, assajos oberts, col·loquis que es presentaran del 2 de març al 25 de setembre. Es tracta d’un projecte des del teatre Tantarantana que impulsa a la creació de joves residents. Cada companyia amb el seu estil i manera de fer, totes comparteixen el fet de ser joves, catalanes i experimentals.

La Companyia Dara està presentant Mars Joan. Una proposta que parteix d’un fet real. El Projecte Mars One és una iniciativa de l’investigador holandès Bas Lansdorp per enviar un grup de persones a viure al planeta Mart el 2026... Per a no tornar mai més a la terra! Sembla de ciència ficció, i la comunitat científica mundial així ho veu, ja que creu que no hi ha la més mínima possibilitat d’èxit, donat el cost del projecte i la tecnologia necessària i inabastable avui dia. Per aconseguir sufragar el cost de 6000 milions d’euros hi ha un reality show que patrocinarà el projecte, inclús proposen que alguns dels candidats siguin elegits pel públic.

És a dir, que d’una aventura espacial, d’un 2001 odissea en el espacio, d’un Kubrik, d’un 1984, d’un Georges Orwell, n’ha quedat un Gran Hermano espacial. Ja fa un temps que el projecte ha quedat en evidència i s’ha estimbat abans d’enlairar-se.

Però Roc Esquius es va fascinar amb el tema i ens el presenta amb una versió teatral a mig camí entre el Reallity i el culebrot de sobretaula de cada dia. Un home vol apuntar-se al projecte, però tal com està presentat a l’obra, sembla que sigui perquè no suporta la seva insuportable parella. És una raó de pes per a marxar a viure a mart? Hi ha una altra parella que els fa de mirall i de contrapunt. S’endevina algun gag d’Isidre Montserrat entre tanta xerrameca quotidiana, molt nostrada això sí. Però tot plegat acaba essent un embolic de parelles sense més interès que la constatació que els alguns dels nostres joves viuen en un etern post-adolescentisme benevolent, intrascendent i entretingut. Un experiment que em sembla més antropològic que científic.

El Cicló és una lloable iniciativa del Tantarantana i només és a base de molts intents com de tant en tant surt un que val la pena. Dara, us animem a seguir treballant.

EXQUISIT JOC ENTRE REALITAT I FICCIÓ

A teatro con Eduardo

Teatre Lliure

30 d’abril 2016

Fins l’últim quart d’hora d’espectacle (dura poc més de dues hores), l’espectacle transcorre amb un savoir faire exquisit on director i actors, encapçalats per un Jordi Bosch especialment brillant en el seu to habitualment histriònic, exerceixen això que tan bé saben fer: l’art de la comèdia. I és que Eduardo de Filippo escrivia per als actors, per al seu lluïment. I també per al públic, per a la seva diversió, amb una delicadesa sorneguera i una intel·ligència escènica exquisides. Pasqual ens planteja l’obra de forma juganera, com ha de ser, amb una primera part divertidíssima, un fragment d’Home i senyor de la primera època de l’autor recollida a la Cantata dei giorni pari, on una companyia del tres al quarto intenten assajar una obra en una habitació d’hotel desbaratat. Tot són crits i corredisses, malentesos, sobreentesos i molt de teatre. “Colario, obre la porta!” En seria el crit de guerra. I el públic, és clar, riem. Jordi Bosch inicia la marató espectacular que protagonitza, fent de director d’aquesta impossible escena que intenten assajar, amb una interpretació de Francesca Piñon, breu, però memorable. Comença aquí la visió pirandelliana del teatre dins del teatre. Aquest joc de la realitat i la ficció amb diferents plans que  juntament amb la localització en un hotel, són els lligams amb la Gran il·lusió, que es representa acte seguit, aquest cop en un hotel de luxe, una mena de balneari de vacances burgès, sense solució de continuïtat. Una bonica i animada cançoneta napolitana ens dóna la benvinguda a la segona obra després d’aquest breu i simpàtic entremès. El cantant sembla directament importat de Nàpols. Veu i dialecte l’acompanyen i ens endinsen a la veritat (o la ficció de De Fillipo). I una Laura Aubert que es converteix, màgicament, d’actriu embarassada en músic de serenata italiana i d’aquí a Marta di Spelta, la muller infidel. Però això no representa cap problema per a una actriu tot terreny com ella i amb una bis còmica que em recorda la Mari Sampere, salvant les distàncies.

La segona part és doncs una obra de maduresa de l’autor recollida a la Cantata dei giorni dispari, després de la trobada de De Filippo amb Pirandello i sobretot després de la segona guerra mundial. Un teatre més compromès socialment, sense perdre el sentit de l’humor i de la comèdia propis de De Filippo. Un mag, en realitat un entabanador, fa un “truc” per a fer desaparèixer una dona d’entre el públic. El problema ve quan la dona no reapareix i el marit en demana explicacions. De la tragèdia del marit enganyat, en sorgeix una còmica història que aparentment és de banyes, però el mestre De Filippo, li dóna una transcendència molt més ampla arribant-se a qüestionar sobre la veritat. I doncs, la realitat és universal? O cadascú tenim la nostra? Potser escollim viure en una ficció que ens convé, per a no parar bojos. Preferim enganyar-nos abans que afrontar la realitat, ja que aquesta és massa difícil d’empassar. I en definitiva el teatre, és realitat o ficció? O bé una ficció real? O una realitat inventada, com qualsevol altra, d’aquestes que ens ajuden a viure i a sobreviure a una realitat massa dura?

Que bé estan tots els actors, que ben dirigits i quina escenografia tan eficaç, amb mòduls que s’aixequen i unes projeccions d’època! Una posada en escena rodona.

Però de tots, jo em quedo amb Ramon Madaula, un cop més sublim. Durant tot l’espectacle servint text i servint acció a Jordi Bosch i al final... (no seré un spoiler!)