dijous, 29 de setembre del 2016

UNA ESCULTURA DE 100 METRES

D'ON SOM D'ON VENIM
de Xavier Escribà
Galeria Marc Domènech
29 Setembre - 14 Novembre 2016
@galeriadomenech @EscribaXavier

De vegades la casualitat, la sort, es fan tangibles. Així va ser ahir mateix que es va donar la feliç coincidència de ser per Barcelona, tenir un cert temps lliure i trobar-nos amb Xavier Escribà, l’artista de Terrades, amb obra als museus Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Eestikunsti Museum (Tallin), Fonds Municipal d’Art Contemporain (Paris) i a nombroses col·leccions privades d’arreu del món.
Precisament, seguint amb el fortuna del fat, ens explica que avui mateix inaugura una exposició a la Galeria Marc Domènech (Ptge. Mercader, 12), just al costat d’on ens trobàvem. http://www.galeriamarcdomenech.com/ca/exposicions-pintors-barcelona/xavier-escriba-don-venim-som 



I la fortuïtat fa que tant ell com el galerista disposen de temps per a mostrar-nos l’obra, a porta tancada, en exclusiva per a nosaltres sols. Ens diu que D’on venim, on som, títol de la peça, és una obra efímera, única, quasi performàtica, que mesura no menys de 100m. Això ens encurioseix i ràpidament ja som dins de la galeria. Es tracta d’un esquelet metàl·lic que l'arquitecte Santi Cabús ha ajudat a dissenyar i capes de pintura formant un tub que ressegueix les parets dels dos pisos de galeria. Una experiència espacial i temporal que ens endinsa en la biografia de l’autor des del moment del seu naixement fins l’actualitat. A més anys, més capes de pintura que formen un degoteig solidificat i suau al tacte. M’agrada l’art que participa de tots els sentits, també del tacte! Així la corda que ressegueix la vida del pintor es va fent cada cop més gruixuda. Les experiències, el bagatge, la mateixa vida va agafant un volum i consistència. La motxilla es va emplenant, el riu es va eixamplant, el camí és cada cop més ample... Però no per això és més planer. La serpentina de la vida va entortolligant-se per les sales de la galeria formant una dansa que oneja amb un moviment que podria semblar el d’una faldilla plisada al giravoltar. Tots els trams de dos metres són desmuntables i disseccionats en anys i mesos, no sempre equivalents. Així podem trobar un tram on només hi passen 8 mesos o bé un altre on hi passen 6 anys i 1 mes. Aquesta reflexió sobre el temps viscut, sobre la condició efímera de l’existència, Escribà ja va començar a estudiar-la als 24 anys, quan la seva vida va canviar en va anar a viure a París i descobrir el seu estil a base de capes de pintura. Així va crear una obra cap i cua amb seccions de colors primaris i colors complementaris. Des d’aleshores ha experimentat en diferents obres de capes que van sobreposant-se les unes a les altres, com màscares que cobreixen una realitat. Des d’aleshores la vida, per a Escribà, es divideix en seccions de 24 anys. Als seus 47, està a punt de finalitzar la segona etapa.


En l’obra que exposa actualment hi ha treballat durant set intensos mesos al seu estudi de Masarac (Alt Empordà) i ho exhibeix en un racó de l’exposició on mostra les moltíssimes capes de pintura impregnades a l’únic pinzell que ha utilitzat i a l’únic pot de pintura, ara embotit de colors i formes estranyes. Art contemporani accidental! L’exposició s’acompanya d’un llibre i per a qui vulgui adquirir un tram de vida de l’artista també se l’obsequiarà amb una mostra de les capes que de forma venturosa van anar caient al terra del seu estudi. Actualment Xavier Escribà participa al projecte Pàgina 23 / art & utopia https://www.facebook.com/pagina23/ que ha organitzat Clarie Cayla, la seva dona, un espai a l’Alt Empordà de trobada d’artistes per a parlar, exposar, fer tallers..., i beure un bon vi.

dilluns, 26 de setembre del 2016

EL LLORO DE FLAUVERT

Madamme Bovary
Flauvert – Angel Alonso
Sala Muntaner
21/10/2016

Li comento a una persona sàvia que Àngel Alonso estrena la Madamme Bovary i em respon: “Que curiós, la Bovary feta per un home”. Més enllà de l’anècdota em quedo pensant que en realitat no va tant desencaminada. Ja que efectivament en escena veiem la Belén Fabra, però la interpretació de l’obra és d’Alonso sobre un text de Flauvert. És a dir, dos homes interpretant la feminitat, o un aspecte de la feminitat, un prototip de feminitat.
L’autor ens parla dels atributs de la Bovary que la fan atractiva per als homes, és a dir, de la seva capacitat de seduir i de la seva promiscuïtat. I Alonso ho recull així, i per això cerca una actriu atractiva com la Belén Fabra. Però què passaria si la Bovary fos menys guapa, o directament lletja? No sent igual desig una dona lletja que una de guapa? La literatura n’és plena de casos d’homes poc agraciats amb una gran capacitat de seducció. El del Cyrano n’és un exemple que enamora no només Rosaura, sinó totes les dones de la platea amb els seus versos. Potser és perquè a les dones ens atrauen altres aspectes dels homes, més enllà de l’aparença física.



Per tant Bovary no és un Don Joan. No va a la caça del mascle per pur hedonisme. Jo crec que cerca el que tantes secretàries cerquen a la discoteca Trauma: un home amb “possibles” que les tregui de treballar, que els hi posi un piset a l’Eixample i una torre a Cardedeu on criar-hi la mainada. Bovary no està enamorada de Charles, jo crec que tampoc ho està de Rodolfo ni de Leon, els seus amants. Potser només està enamorada del glamour que suposa tenir un amant. I òbviament, els homes aprofiten l’avinentesa.
Donar-li ales a la Bovary per a no dissimular la seva dissipació és el que converteix el text de Flauvert en modern i trencador. Encara avui dia se suposa que una dona ha de ser “femenina”. A saber què deu voler dir això? Per això l’obra de Flauvert segueix sent massa vigent.

Una dona instruïda a la sortida de l’estrena em diu: “Bovary no és un putot. És una puteta. Cara”. Les mateixes dones jutgem les dones que es lliuren al plaer. Potser és que tanmateix som més masclistes que els mateixos homes? I parlant de llibertat. No crec que Bovary busqui tant la llibertat com la seva autoestima perduda a l’internat. És molt conscient del que fa i com ho pot aconseguir i el que més m’agrada és que no se’n penedeix. Ara bé, Flauvert i la societat, acaben castigant les ovelles descarrilades, les que no acaten les normes socials i per això, finalment sembla que ell sí penedit, mata Emma Bovary. Un cop més la literatura ens mostra com no podem, les dones, sortir-nos del nostre rol de bona esposa i mare.

Alonso ha fet un treball exhaustiu, dels que agrada de fer i òbviament, això repercuteix a l’escena. Ha suplert la manca de mitjans per un slow work in progress. Un any documentant-se i fent la dramatúrgia del text i un altre any cercant l’actriu idònia i assajant, frase per frase, coma per coma, cada gir, cada gest, cada acció. Tot ha estat preparat, assajat, construït com un trencaclosques on totes les peces en són claus. Acompanya el muntatge un preciós llibre de fotografia de Glòria Jiménez que l’ha ajudat en la dramatúrgia i que pròximament presentaran a l’Institut francès.

Llàstima del refredat de l’actriu el dia de l’estrena que no va permetre-li mostrar tot el potencial i tots els matisos trobats durant moltes i intenses sessions de treball.  De ben segur que seguirà creixent les properes setmanes de funció a la Muntaner.



dissabte, 17 de setembre del 2016

I ÉS QUE ENS FEM GRANS

El padre
Florian Zeller
Héctor Alterio
Teatre Romea
15/09/2016

La temporada de Focus no podia començar millor. Aquesta setmana ha fet aixecar la platea sencera de La Villarroel i del Romea. I, encara que ja sabem que el teatre català, o potser hauria de dir barceloní, està constituït per clans, famílies o tribus, des d’aquí ens n’alegrem.



Ahir els fantàstics clowns argentins de Termina Mal van arrencar la riallada i un fervorós aplaudiment a la Villarroel amb el seu frenètic Othelo. Una versió molt lliure de l’obra de Shakespeare, que mereix ser comentada amb més deteniment en un altre post.

L’estrena d’El padre del francès Florian Zeller al Romea, autor també de La madre que s’estrenarà a la Villarroel el gener amb Emma Vilarasau dirigida per Andrés Lima, va ser tot un èxit. I aquesta festa del teatre que és el veure el públic entregat es va produir per la fantàstica interpretació d’Héctor Alterio en el paper de pare. Podríem dir que està en el seu moment de màxim esplendor, sinó que l’edat i la immensa trajectòria ens fan dubtar. Als seus vuitanta-set anys suporta el pes i la tensió diària d’una obra d’una hora quaranta minuts! Només aquest fet ja és un valor per sí mateix que demostra un amor i un compromís amb el teatre, potser també una addicció, difícil d’entendre en altres professions. Però no s’atura aquí la seva genialitat. I és que, senyors, està magnífic dalt de l’escenari! Difícilment es podria imaginar una millor interpretació del personatge, tan ple de matisos, amb un dibuix d’emocions tan clar i commovedor.

L’obra parla de la demència senil. El pobre Padre, pateix un Alzheimer que el desconcerta. No pot dilucidar entre la realitat circumdant i la seva pròpia realitat. El tema és trist, molt trist, però Zeller li sap donar la volta convertint-lo en una tragèdia còmica, amb ressonàncies de thriller. El punt de vista és el del malalt fins el punt que arriben a confondre l’espectador fins a dubtar de quina és en veritat la realitat. I és aquest element que li dóna comicitat i alhora la converteix en tragèdia. El desconcert, el desig, la por, la ràbia, la indefensió, la desesperació... són temes tractats amb delicadesa a l’obra. José Carlos Plaza ha fet un gran encert en la direcció del protagonista per bé que ha descuidat una mica més la resta d’actors, tot i que Ana Labordeta, la filla abnegada, s’ofereix generosa al paper. Els experts, psiquiatres i psicòlegs, hi veuen alguna llicència pel que fa a la construcció del personatge central, com el vigor que mostra, però és que el teatre tampoc és la realitat!

Hi ha una tendència d’obres que parlen de la vellesa a la temporada d’enguany? Ja vam parlar del magnífic Dorine y André de la companyia basca Kurunka Teatro al Poliorama el mes de juny que tractaven el mateix tema amb una sensibilitat i una poesia que ens va commoure. Un enfoc molt diferent del mateix tema és el que donen Jordi Sanchez i Pep Anton Gómez a Avui no sopem que està fent temporada al Condal, també producció de Focus. Una comèdia molt més nostrada, que ens parla d’uns avis catalans (Maife Gil i Jordi Banacolocha), esclavitzats per l’egoisme i la tirania dels seus fills. En aquest cas, una filla de quaranta anys incapaç d’independitzar-se (Mercè Martínez) i els cangurs imposats pel fill (David Bagès). Intranscendent i divertida, fa el fet per a qui vulgui passar una bona estona.


I jo em pregunto si aquesta tendència no ve marcada precisament per l’envelliment d’aquella generació que un dia van propagar la moda Hippy de l’eterna joventut?