LA TREVA (TIME STANDS STILL)
De Donald Margulies
Direcció Julio Manrique
La Brutal
Sala Villarroel
25/10/2016
“Hola Jordi, què tal?” “Doncs molt bé. Mira la setmana que ve
me’n vaig a Sarajevo” “Estàs boig!” Va riure, condescendent. Tenia 26 anys. La
seva companya somreia trista i premonitòriament. Era una esplèndida tarda de
primavera del 92 a la Rambla, mentre Barcelona s’engalanava per a rebre els
Jocs Olímpics més celebrats de la història. Jordi Pujol Puente feia de
professor de tai kuondo en un gimnàs de Barcelona per pagar-se la carrera.
Estava molt catxes. Li faltaven tres assignatures per acabar periodisme però
ell volia ser fotògraf. Buscava respostes i també aventura. El diari Avui li va
donar l’oportunitat de viatjar a les catacumbes del món, enmig de la guerra de
Iugoslàvia. Va ser la última vegada que ens vam veure. Tornant de bolo, vaig
llegir a la contra de la Vanguardia la seva mort durant el setge de Sarajevo.
La ruleta russa de les guerres li va tocar aquest cop a ell. Els seus pares
també se’n van assabentar pels noticiaris. Va ser el primer corresponsal mort a
Sarajevo.
La Sarah (Clara Segura), protagonista de La treva, va tenir
més sort. Va sobreviure una granada que va esclatar sota el cotxe on anava. Ara
torna a casa amb el seu company James (David Selvas), en un forçat repòs, una
treva, que obligarà la parella a replantejar-se la seva professió i la vida en
comú, aquest cop des del seu apartament estil Woody Allen, a Brooklyn. Una
història en format més que cinematogràfic, potser inclús de sèrie ben elaborada
d’aquestes d’HBO on els conflictes domèstics i els de tipus “social”
s’entrebarregen per agafar una dimensió que transcendeix la quotidianitat de
l’espectador mig. Aquí els conflictes de parella (coneguts i viscuts pel
públic) es mesclen amb un entorn de guerra (que sobrepassa l’espectador mig) i
ens fan plantejar quin és realment el nostre conflicte? L’obra, magníficament
estructurada en quatre escenes i un epíleg, ens planteja la coneguda qüestió
sobre l’ètica dels reporters de guerra. Fins on arriba el seu compromís per a
informar? Fins a quin punt aprofiten el patiment aliè per a obtenir un reconeixement
professional? És precisament la ingènua Mandy (Mima Riera), la nova novia de
Richard (Ramon Madaula), qui serveix de contrapunt per a replantejar la vida
dels protagonistes corresponsals, dos “pijos” a la recerca d’emocions fortes,
addictes a l’adrenalina o bé dos activistes convençuts amb una missió
ineludible?
A la Treva, els quatre actors estan, un cop més, esplèndids sota la direcció d’un experimentat Julio Manrique, en una obra que ha de funcionar.
La Brutal segueix la seva línia coherent de teatre
contemporani, urbà i transfronterer per a arribar a un públic jove, no
necessàriament acostumat al teatre. Una obertura que agraïm i ens fan adonar de
la necessitat d’eixamplar el teatre cap a edats, estrats socials i culturals
més amples dels que estem acostumats a veure a les platees barcelonines.
