RETALES DE MI VIDA, FOTOS A CONTRALUZ...

Un pedacito de mí
Neus Sanz
Versus Teatre
27/07/2017

Sens dubte la Neus Sanz és una gran actriu i millor persona. Desprèn una tendresa intensa en el seu primer monòleg autobiogràfic Un pedacito de mi que està presentant aquests dies al Versus Teatre. Després de tant Grec amb magnífics i magnificents espectacles de tot format, s’agraeix una humil mostra d’humanitat a un teatre petit. La proximitat que ofereix l’espai ajuda a la intimitat que requereix el text. L’obra és un repàs de la seva vida a través de fotografies, instantànies que podrien ser la de qualsevol dels espectadors de la sala. D’aquesta manera la seva història se’ns fa propera i convida a reflexionar sobre la nostra pròpia vida, a rebuscar els nostres propis records, gairebé diria a participar en un ja no monòleg, sinó en un diàleg amb els espectadors. 

L’obra també és una reflexió sobre els canvis produïts a la societat en els últims trenta anys, sobretot les relacions essencials que ens marcaran tota la vida, parlo de les relacions familiars. En una època, la nostra infantesa, en que els nens érem una nosa moguda i sorollosa que se’ns podia dipositar impunement a la paperera del parc per a que ens estiguéssim quiets una estona. 

L’obra és així de simple, sense més pretensions que la de compartir una estona nostàlgica amb una dona, que derrama carisme. En acabat la funció, hom té la sensació que ja la coneixia d’abans i que ara se n’ha fet amiga. Si em permeten un “però” jo li proposaria a la Neus que aquest material tan entranyable que ha fet el lliuri a un bon director per a que l’acabi de  polir sense perdre’n la frescor que desprèn. 

ES POT VIURE SENSE CREAR?

Des Mourants
Inflammation du verbe vivre - Les Larmes d'Œdipe
Wajdi Mouawad
Teatre Lliure
Sala Fabià Puicerver
21/07/2017

Des Mourants (el moribunds) és la tercera part d’una trilogia que engloba tota l’obra que ens ha arribat de Sòfocles als nostres dies, set tragèdies en total. Des Mourants s’estructura en dues obres de diferent format. L’una Inflammation du verbe vivre basada en la tragèdia de Filoctetes, el guerrer ferit per una serp abandonat a una illa; i Les Larmes d'Œdipe basada en Edip a Colò. Les dones (2011) basada en Antígona, Electra i les Traquinianes i Els herois (2013) basada en Edip rei i Àjax, van formar part dels anteriors muntatges. Un colossal projecte que ha trigat cinc anys en veure la llum i ho va fer de forma monumental, com no podia ser d’una altra manera, al Festival Au Carré dins del marc de Mons 2015, amb una programació seguida de les set tragèdies amb horari de 5:30 del matí a 00:30, una autèntica marató.

INFLAMMATION DU VERBE VIVRE (FILOCTETES)    

        

L’obra arrenca amb la primera reunió de la companyia davant el tràgic fet (real) de la mort del traductor de les set tragèdies i amic de Mouawad, Robert Davreu. Aquesta catàstrofe desencadena una crisi al director. “No vull escriure, no vull continuar amb el projecte” anuncia als seus companys i col·laboradors. Davant la seva insistència de l’equip acaba accedint a contracor. Però s’estén davant seu l’abisme de com començar, com retrobar la inspiració, les ganes d’escriure i de viure? Com fer-ho? Davant la mort de l’amic, i metafòricament de la pròpia mort com a artista, com salvar-se? Com renéixer de les pròpies cendres? D’on apareixerà la inspiració i el compromís que han fugit del director? On són? Quins signes seguir per a trobar-los? Val la pena fer-ho? Davant de tants dubtes, Mouawad viatja a Grècia, per a seguir la incerta pista de Filoctetes. Així inicia un roadplay amb un llarg periple per a trobar allò “tan simple” com incert que està buscant. Mouawad combina la projecció del seu propi periple per una Grècia actual devastada per la crisi amb la interpretació en directe d’ell mateix dalt de l’escenari. Així com abans ho feren La Cubana, entra i surt de la pantalla amb una harmonia calculada.

L’obra s’allunya força de l’original de Sofocles, però resulta catàrtica i significativa en el món actual basat en el profit individual, on l’èxit es mesura en termes monetaris. L’inflamation va més enllà de la tragèdia de Filoctetes, no hi manca denúncia. Mouawad s’inicia al llenguatge de la ironia, la qual cosa suposa una breu alliberació dins de la densitat i contundència del text desbordant de metàfores i referències que requereixen a l’espectador d’una concentració i una “comunió” amb el text més enllà del que està acostumat. Mouawad adopta una actitud molt pedagògica, quasi de professor, amb un fraseig ben accentuat que té una clara intenció de convèncer i sovint ho aconsegueix.

Com un heroi clàssic, l’orgullós Mouawad imbuït pel seu hybris, desobeeix l’advertència de perill a l’accés a la cova de Filoctetes. Per això obté el seu merescut càstig: un tràgic accident que el remet a les portes de la mort.

La temptació d’entrar a l’Hades el porta a endinsar-se a la Grècia moderna assumida en una profunda desolació a causa de la crisi. En primera instància es troba davant d’un immens abocador d’escombraries on milers de gavines clamen cada ferida de l’ànima. L’Hades que es troba Mouawad no és sinó un munt d’escombraries descomponent-se al sol, una muntanya de merda. El periple obsessiu de recerca de quelcom simple que el pot salvar portarà a Mouawad a escenaris d’abandó, egoisme, mesquinesa, autodestrucció,  suïcidi, que no són sinó la representació de la Grècia actual. Finalment retroba el seu amic Robert, el traductor de les set tragèdies de Sòfocles i, com un oracle, aquest li respon amb un enigma: només els déus el poden ajudar. Desesperat, Mouawad, sempre entrant i sortint de la pantalla a l’escenari, viatja a Delfos, actualment en runes. Apol·lo ja no viu allà, és un turista americà més, un d’extremadament obès i cínic. Abatut i fastiguejat, a punt d’abandonar la recerca i les prtes de la mort, Mouawad troba finalment en un platja deserta allò que anava perseguint amb tant d’esforç. I no és sinó un llapis, un simple llapis. L’eina necessària per a crear, per escriure i per tant per a viure. Un símbol de simplicitat, d’eina humil i pura, però vitalment necessària. El seu Rosebud.

Com em va dir tan encertadament el gran poeta Joan Margarit: “Quan ja no podem creure ni en Déu, ni en el psicoanàlisi, ni en la revolució, la única cosa que ens queda és la poesia.” I tanmateix, és cert! Un modest llapis ens podria salvar de la ignorància, de la foscor, de la mort.

LES LARMES D’OEDIPE

És la segona obra que es presenta dins Des Mourants. Està basada en Edip a Colonos, quan Edip, cec i exiliat és conduït per la seva filla i germana, la rebel Antígona, a un vell teatre atenenc per a finar els seus dies. Els acompanya un foraster que porta notícies (reals) de l’Atenes actual. Un noi ha estat crivellat de mort per la policia en una manifestació a un suburbi d’Atenes. Les dues històries, la d’Edip i la del noi, es van entrellaçant audaçment al llarg de l’obra. Veiem una posada en escena extremadament estàtica i sense concessions. Durant els 105 minuts que dura l’espectacle veiem les ombres de tres personatges en un contrallum darrera la pantalla bisellada. La interpretació és absolutament immòbil, quasi com una lectura dramatitzada, amb un recitat clar i excepcionalment ben servit per Jérôme Billy, Charlotte Farcet i Patrick Le Muff. Però tot i les qualitats dels intèrprets i l’interès de l’obra, la immobilitat permanent, el text recarregat de metàfores potser excessiu i el cansament dels assistents fan que l’obra no aconsegueix enlairar-nos.

Mouawad tanca així el cicle de les set tragèdies de Sòfocles, un monumental projecte ple de compromís i saviesa com ens té acostumats el gran Wajdi Muawad. En la seva conversa amb Oriol Broggi, li confessa la seva gran admiració per Mercè Rodoreda de qui n’ha llegit La plaça del Diamant, que li ha donat forces per a seguir escrivint.

QUI NETEJA LA CIUTAT?

CLEAN CITY
Festival Grec
Teatre Lliure-Sala Fabià Puigcerver
14 Juliol 2017

El terme “neteja” té connotacions esgarrifoses: neteja ètnica, netejar un barri de delinqüència... Però a Atenes, i aquí també, qui s’ocupa netejar les cases, les oficines, els teatres no són sinó dones i la majoria dones immigrants.

Durant els moments de màxima crisi econòmica el partit “Golden Dawn” va llançar el crit de “netejar la ciutat d’immigrants, deportats i refugiats”. Anestesis Azas i Prodromos Tsinikoris van recollir el nefast eslògan amb connotacions nazis per a crear-ne un espectacle de tipus social, amb cinc dones immigrants que expliquen la seva història i els canvis produïts els últims anys a Grècia. El discurs de Clean City resulta irònic més que pamfletari i és d’agrair que així sigui. L’obra és en format de teatre social pur i dur. Conté les mancances pròpies d’aquest tipus de teatre amb actrius no-professionals i en aquest cas amb una escenografia que resulta del tot innecessària per al discurs, però manté l’autenticitat de narrar unes vides que encara que succeeixen a Grècia, bé podrien estar passant aquí i ara. L’extrapolació doncs, és directa i funciona. Les cinc dones de fer feines provenen de geografies tan dispars com: Sud-Àfrica, Moldàvia, Filipines, Albània i Bulgària i d’estrats socials i culturals tan dispars com la que era professora d’universitat, l’estudiant d’arquitectura o bé les que senzillament estaven a l’atur. Totes han viscut situacions vexants al seu nou país, però amb tot, totes prefereixen quedar-se a una Grècia que potser no les acull amb els braços oberts, però els ha donat quelcom de què viure. Si no elles, els seus fills estan sortint-se millor parats. La crisi afecta a (quasi) tothom, però a qui més toca és als més desvalguts. Això és així a Grècia i aquí. Dona, pobra i immigrant és una combinació que fa difícil la supervivència a qualsevol banda.

Em sorgeixen moltes preguntes en veure l’espectacle com: què pensen aquestes dones, antigues immigrants, de la nova fornada d’immigració a Grècia? Quina relació mantenen amb el seu país d’origen, amb els seus costums i hàbits? I amb Grècia? Han aconseguit integrar-se, assimilades pels costums grecs? És Grècia un pas per accedir a un Nord més ric i amb més possibilitats?

Resulta interessant que el Festival Grec programi espectacles de tipus social, però no ens hem d’oblidar la quantitat de grups que a casa nostra estan fent una tasca més útil que espectacular per a minories deprimides com l’Antic Teatre i el Teatre Tantarantana i tants centres cívics i casals de barri que de forma més o menys voluntariosa es bolquen a explicar les seves crues històries i reclamar una atenció per a fer-se visibles.  

El públic del Lliure, molts d’ells amb assistenta a casa, aplaudeixen amb fervor una proposta honesta, però que al meu entendre podria aprofundir més en el tema tan interessant que proposen, en detriment de la comercialitat del producte. 

TRÀGICA VIDA D’UN CLOWN

FIDELIS FORTIBUS
Circus Ronaldo
Festival Grec
Pl. Margarida Xirgu
15/07/2017
 

Estrenat el 2015 sota la direcció de l’holandesa  Lotte van den Berg, Fidelius Fortibus ens parla poèticament de la lleialtat portada al paroxisme de les grans famílies del circ, de qui Danny Ronaldo forma la sisena generació.

El Circ Ronaldo es vesteix avui de dol. Tots els seus artistes han mort i estan enterrats a la pista. Només queda l’acomodador que s’excusa per haver d’anul·lar la funció per raons òbvies. “Non è comico!” reclama desconcertat davant els riures del públic. Com és possible que podem riure davant la tragèdia d'altri? Quines opinions té el pallasso, es preguntava Heinrich Böll? 

Davant la desobediència del públic, el pobre acomodador (el mateix Danny Ronaldo), es veu obligat a interpretar tots els papers de la funció. Amb un mestratge pretesament maldestre farà trucs de màgia hilarants, caminarà sobre al corda fluixa com la bellíssima ballarina, farà de malabarista, de forçut, de cowboy... Però tot li surt malament. Desesperat, decideix suïcidar-se penjant-se de l’altíssim trapezi. Però tampoc se’n surt, ni enfilant-se a un complicadíssim entramat de cadires i creus superposades. Finalment, inicia un ritual d’acomiadament dels seus companys amb una mística malenconia que només el bon circ és capaç de transmetre. L’acompanya una música deliciosa de David Van Keer. El desesperat acomodador va col·locant metòdicament totes les creus dels fèretres dels seus companys juntament amb els elements que els caracteritzen i acompanyen, apilotonades les unes sobre les altres. Un nino que representa el pallasso blanc és l’últim d’acomiadar. I així, com una màquina extrafeta carregada de poesia, eleva els seus amics, la seva família, el circ ja mort, cap al cel de la vela.

Mentre hi hagi el Ronaldo, el circ no morirà.

REFUGIATS!

Welcome
Josep Rodri-Amebeu Teatre
Masia Castells i Planas
Santa Agnès de Malanyanes (Cardedeu)
12/07/2017

A can Castells i Planas de Cardedeu s’hi ha presentat l’últim espectacle de Josep Rodri, Welcome  que parla del periple que han de patir els refugiats per arribar a Europa. Arribem a Santa Agnès de Malanyanes, sis quilòmetres sobre de Cardedeu, on els germans Castells hi tenen instal·lada vivenda, despatxos i taller d’escenografia. Quan es comença a fer fosc, una comunió d’una cinquantena de persones ens congreguem en cadires improvisades, per terra o drets a l’era de la gran masia dels Castells, i observem per una pantalla imatges de Síria el 2006, abans de la cruenta guerra que encara ara està arrasant el país. Tres músics (acordió, vent i percussió) toquen una alegre cançó popular i alguns ens arrenquem a ballar, fent tirallongues pel prat, entremig de la gent. Tot sembla una festa popular com tantes hem viscut als pobles i llogarrets de les ribes del mediterrani. Tot d’una esclata una bomba i es crea el desconcert i la confusió. La pantalla queda en blanc i la música cessa. Ens indiquen que hem d’agafar una maleta de la pila i utilitzar les lots que ens han prestat moments abans de la funció. Comença així un viacrucis fictici que viurem en primera persona, de les vicissituds que han de patir els refugiats que volen creuar terres i mars per venir a la terra promesa que per a ells és Europa. Enmig de la foscor travessem prats i camins sense saber què ens espera darrera de cada arbre, de cada arbust o de cada revolt. Estem espantats, tot i saber que nosaltres només som part d’una ficció ben construïda. Cada tant, la comitiva s’atura i es desenvolupa una acció, cada cop més cruenta, que els refugiats es troben pel camí. Ens conviden a llegir la nostra història fictícia que portem escrita en un paper dins la nostra maleta, un nen busca de bades la seva mare, una passatgera que no ha pagat és assassinada davant nostre d’un tret al cap. Arrosseguem d’esma les nostres maletes i les nostres ànimes pel camí fins arribar en un viatge circular a can Castells, amb un senyal il·luminat on es llegeix irònicament la paraula: Welcome. Dos personatges estan celebrant les seves noces tot ballant un vals i l'Himne de l'Alegria (himne de la UE) que fon la festa amb una marxa marcial. Els nostres caps suren en un mar fet de tela blava, mentre observem bocabadats l’alegria i joia dels qui tenen més sort. Tot d’una sona una bomba, les lletres il·luminades amb la paraula Welcome es trenquen i tot s’acaba.

Brutal espectacle que ens apropa a una realitat massa repetida els últims anys. La premsa deixa de reportar-ho, ja que l’acumulació de notícies tràgiques del drama dels refugiats va immunitzant els lectors, els espectadors, els radiooients. Una realitat que cal recordar i repetir per a sensibilitzar els públic i obligar així les institucions a complir amb els pactes d’acollida. El mataroní Josep Rodri i Amabeu Teatre, creen un espectacle on l’espectador sent a la pell durant uns minuts la por i la desolació dels qui han hagut de marxar i deixar enrere casa seva i emprendre un incert viatge cap a un món desconegut que, lluny d’acollir-los, els rebrà de forma hostil.

En acabat l’espectacle, els Castells, amb l’hospitalitat que les caracteritza, han muntat un esplèndid sopar a l’era de la seva masia per a la companyia i alguns amics, a base de pa amb tomàquet i pernil, regat amb cervesa i de postres síndria i meló i un dit de ratafia. Enraonem amb Rodri de la dificultat de moure un espectacle, encara que de forma quasi voluntariosa, els festivals (Grec, Temporada Alta) els han girat l’esquena i els ajuntaments, tot i tenir comissions de Refugiats, o bé desconeixen l’interessant i commovedor projecte o bé fan que no ho veuen. Quina llàstima!

EL CRIT D’UN POBLE

QUEJÍODe Salvador TávoraTeatre Poliorama
01 de Juliol 2017

Quan Távora va estrenar QUEJÍO el 1972 al Gran Amfiteatre de la Sorbona convidats pel Festival del Teatre de les Nacions, va causar una lògica commoció. Távora inventava un llenguatge pur i nou basat en el cant i el ball dels seus avis i besavis. Un reclam per a una Andalusia digne allunyada de l’estampa turística falsejada per Franco. Un teatre, perquè ho és, popular, lluny d’intel·lectualismes i virtuositats estilístiques. La seva única virtuositat va ser escapar intel·ligentment del jou de la censura. Explicar, o millor sentir i fer sentir, un crit desesperat d’una Andalusia pobra, analfabeta, injustament maltractada, però digne comme même. I aquesta dignitat fan de QUEJÍO, un espectacle inapel·lable.

Quaranta-cinc anys més tard, mort en Merma, superada la pretesament modèlica transició i amb un PSOE tacat de corrupció i fent aigües, Távora decideix remuntar-lo per a qüestionar-nos si tantes coses han canviat? De què ha servit la democràcia? Qui és ara el piló que junts hem de derrocar? “Si estirem tots, ella caurà...” Ella? Qui és ara ella? “La unión hace la fuerza”, però contra qui concretament? Ara podem reunir-nos, podem cridar, podem manifestar-nos, però el poder, per donar-li un nom..., qui és? On és? La nostra realitat resulta més confusa, més hipòcrita, més conformista que la de fa 45 anys. Podem parlar de la tirania de les hipoteques? Dels horaris de treball? De l’anar tirant? Del millor callar i anar fent? “Qui dies passa anys empeny” i així seguim arrossegant-nos mirant de passar desapercebuts. Estem lligats a la nostra poltrona i ens manca la força d’aquell QUEJÍO de fa ja tants anys.

El Manolo i la Paquita van venir de Guadix a Catalunya en burro. Ell era torero i duia una envestida al lateral dret. Ella era criada dels señoritos del poble i dormia a l’estable de la casa, amb les mules. El Manolo la va raptar i se la va endur per a començar una vida nova i millor en un suposat paradís, a la naixent Costa Brava. Ell va fer de paleta, ella de dona de fer feines. Eren immigrants en un poble que no els va acollir amb els braços oberts. Les mares no deixaven que els seus fills juguessin amb el Juan i l’Angustias, els seus fills, però tot i així van estudiar a l’escola del senyor Jaume, al poble. Vivien en un piset minúscul, una mena de colomer, sense aigua corrent ni calefacció. Recordo anar-hi a jugar a cartes amb els peus sobre del braser. El noi va fer de paleta i la noia es va llicenciar en periodisme a Barcelona. Anys més tard, el Manolo va construir una casa gran on es van traslladar a viure. Al cap de poc temps la Paquita va morir. El Manolo encara és viu. Potser altra gent vinguda d’encara més lluny tindran semblant sort. Tant de bo! És una història certa que retrata l’Espanya d’un temps. L’Espanya que denuncia Távora a QUEJÍO, sense farbalans ni volants, sense l’acudit fàcil i el folklorisme acolorit .

A QUEJÍO, sorprèn una posada en escena feta de cordes, un bidó, una banqueta, un càntir, una guadaña, un hocino, un bieldo i una alhucema, tal com diu a la fitxa tècnica. Res més. Vestuari de carrer: texans i camisa. Una llum blanca contrapicada que magnifica les ombres dels intèrprets. No cal més. Estem presenciant, millor dit estem involucrats, en un teatre essencial, una mena de ritual atàvic que ens remet en el més profund del nostre ser (hondo pronunciat jondo), que ens connecta amb la nostra història, que ens connecta amb nosaltres mateixos i amb el congregació dels qui hem tingut la sort de participar del ritual de QUEJÍO, fins saltar-nos les llàgrimes. Què ha passat amb l’esperança, amb les ganes de canviar una situació injusta, amb la revolució? Què ha passat amb la confiança en nosaltres mateixos per a fer-ho? Per què ens sentim tan buits? Com hem arribat fins aquí?

El QUEJÍO actual és encara més desesperat del dels anys setanta.