diumenge, 22 d’octubre del 2017

CAL DIR-HO I ÉS DE JUSTÍCIA

EL METGE DE LAMPEDUSA
Xicu Masó
A partir de Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo
Adaptació Anna Maria Ricart
Direcció Miquel Gorritz
Teatre Lliure
20/10/2017


Mentre el Sr. Rajoy cessa el Govern català en bloc i intervé els mitjans públics locals de Catalunya, mentre Jordi Cuixart i Jordi Sánchez romanen en presó, mentre milers de ciutadans tornen a sortir pacíficament als carrers de Barcelona reclamant justícia..., vaja, mentre una revolució s’està fraguant a casa nostra, una notícia passa desapercebuda: almenys 50 morts en un atemptat suïcida a Kabul i 33 més a Ghor, ambdós atemptats a l’Afganistan [1].



Les víctimes d’atemptats a l’Afganistan, Síria o qualsevol país africà han de tenir tres xifres per a que tinguin un lloc destacat a la premsa europea. El terror a causa d’uns règims polítics sanguinaris o bé d’unes catàstrofes naturals desproporcionades aboquen milers de persones a abandonar tot el que tenen i són al seu país, per emprendre un pelegrinatge llarg, costós i incert cap a la Terra Promesa (Europa), en un periple on molts perdran la vida i tots, ho perdran tot.

Nombres, xifres, estadístiques sense nom de pila, sense cara, sense identitat fan que la ment occidental rarament pugui assimilar l’abast de cada una de les tragèdies que es produeixen diàriament. Un horror que des d’aquí se’ns fa difícil d’imaginar.

Per això és tan necessària la feina de Xicu Masó al Teatre Lliure amb el monòleg El metge de Lampedusa, basat en Llàgrimes de sal de Lidia Tilotta i Pietro Bartolo, periodista i el propi metge, amb una excel·lent adaptació d’Anna Maria Ricart i una eficaç direcció de Miquel Gorritz. Un monòleg d’hora i mitja on Xicu Masó dóna veu, cos i vida a Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa, una minúscula illa a mig camí entre Sicília i Tunis, és a dir entre Àfrica i Europa. Lampedusa s’ha convertit en la última escala d’entrada a Occident per a molts refugiats. Bartolo els coneix, els ha tractat amb els rudimentaris estris del seu humil dispensari, i sobretot els ha escoltat. Per a ell, cada refugiat és una persona singular, amb una experiència esfereïdora, una història, un passat, un present i sobretot, amb un nom: la petita Jasmine, l’Anuar, l’Omar a qui el mateix Bartolo va acollir dins la seva família, la Sama, la Favour... Com en un zoom, Masó/Bartolo ens acosten aquestes realitats i ens les converteixen persones singulars per a que poguem entendre l’abast de cada tragèdia única. Però l'obra parla també de la vida dels conciutadans de l’illa, la infantesa, l'amor, la frustració de no poder fer més... Espurnes de vida que van destensant un relat commovedor que Xicu Masó ens serveix amb la seva inefable bonhomia.

Un relat necessari sobre el que es va basar Gianfranco Rosi amb el seu guardonat film Fuocoammare, que li va valer l’Ós d’Or al passat festival de la Berlinale. 

I és que tot va començar quan Xicu Masó va assistir a la conferència que va donar el mateix Bartolo el passat 28 de març al CCCB. Suposo que el va frapar. No és per menys. La podeu veure sencera a http://www.cccb.org/es/multimedia/videos/lampedusa-un-mar-en-llamas/226358 . A partir d’aquí va ser ell, en Xicu, qui va impulsar l’aventura del muntatge que ara presenta al Lliure fins el 12 de Novembre.

Una obra imprescindible que ens ressitua a un panorama mundial alarmant, ja que per a entendre millor qui som, necessitem conèixer altres realitats. No podem mirar cap a una altra banda. Ens diu Masó/Bartolo: és com el genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial, que quan es va acabar, la gent va dir que no en sabia res. La diferència és que ara sí que ho sabem.

Gràcies Xicu, gràcies Bartolo!


[1] Europa Press:
Aumenta a 50 la cifra de muertos por el atentado contra la mezquita del imán Zaman de Kabul
MADRID, 21 Oct. (EUROPA PRESS) - La Misión de Naciones Unidas en Afganistán (UNAMA) ha confirmado la muerte de al menos 50 personas en el atentado suicida perpetrado ayer en la mezquita chií del imán Zaman, en Kabul, la capital afgana. El atentado (...) ha dejado además otro medio centenar de heridos, en declaraciones recogidas por Tolo News. A ello hay que sumar otros 33 los muertos por otro atentado suicida en una mezquita suní de la provincia de Ghor, en un ataque supuestamente iba dirigido contra una autoridad local del partido Jamiat, según el gobernador de la región de Balj, Atta Mohammad Noor, que es un destacado representante de la formación aludida.

Y QUE VIVA ZAPATA!

MENDOZA
LOS COCHOLOS TEATRO
Direcció Juan Carrillo
Teatre Canal /Centre d’arts escèniques Salt
Festival Temporada Alta



La companyia mexicana Los Colochos Teatro presenten l’espectacle Mendoza, una adaptació lliure de Macbeth, a la sala Canal de Salt dins del Festival Temporada Alta. Venen avalats pel primer premi Almagro OFF 2014, presidit per Carme Portacelli.



Teatre en estat pur. Un escenari en forma d’arena, amb el públic al voltant de l’escena, per així implicar-lo i fer-lo partícip, vestuari de carrer, joc de llums senzill. L’escenografia? Quatre cadires plegables de bar i una taula, una tela blanca que serveix tant de vel, com d’estovalles de taula, com de marc... Màscares artesanes que utilitzen tant actors, com públic. Tot plegat pot recordar els inicis del Teatre Independent de Catalunya, quan la imaginació i el compromís superaven en escreix els pressupostos de qualsevol companyia: el Joglars, Comediants...

I és que a Juan Carrillo, director de Los Cocholos, i als seus magnífics actors no els fa falta res més per adaptar la tragèdia de Macbeth en el context de la Revolució mexicana utilitzant un llenguatge culte i canalla alhora, que recorda la musicalitat del text de Pedro Páramo de Juan Rulfo farcit de metàfores que fan somriure l’espectador. Text, talent i molta feina que han realitzat Los Cocholos assajant l’obra a cases particulars i recollint les opinions de “la gent del carrer”, és a dir, dels qui no estan avesats a l’obra de Shakespeare, ni al teatre en general.

Carrillo amb Antonio Zúñiga, s’han pres algunes llicències de l’original de Shakespeare que funcionen a la perfecció, com la inclusió del personatge de la criada, una encertada Erandeni Durán, que acosta la tragèdia “al pueblo llano” i dóna vetes d’humor al drama. O la de reduir les tres bruixes de Macbeth a una sola, una mena de santera caribenya amb gallina i tot, interpretada per la mateixa Lady Macbeth (Mónica del Carmen), ja que no és ella la instigadora del funest desenllaç? O la de convertir el rei Duncan en l’ideòleg de la Revolució mexicana, el general Montaño. 

Matant el tirà Mendoza (Macbeth), que encarna l'objecte de distorció per a la comunitat, la tragèdia conclou amb final feliç. Hi ha catarsi, hi ha alliberació. Podem marxar tranquils a casa, ja que tot i el sacrifici, hem liquidat el monstre. Acaba l'espectacle amb el públic dret aplaudint entusiasta i brindant amb una Coronita a les mans. 

Però de camí, sentim a les notícies que centenars de milers de persones s'han manifestat avui un cop més pacíficament per a reclamar la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presos polítics a l'Europa del s. XXI. I pensem que potser una revolució s'està fraguant a casa nostra. No, a casa nostra no s'ha mort el monstre, que segueix viu i maldant.