EL GRAN PACTE AMB LA MENTIDA

El bramido de Düsserdof
Sergio Blanco
Temporada Alta
18/11/2018
 

Diu Sergio Blanco que ell escriu autoficció no perquè s’estimi a ell mateix, sinó perquè vol que sentir-se estimat pels demés. Al bramido de Düsserdorf, aquesta autoficció es tradueix en un personatge central, Sergio Blanco, que assisteix els últims dies de vida del seu pare a la ciutat de Düsseldorf, lluny de casa. I hi ha anat per tres diferents possibilitats que li permeten indagar tres temes cabdals en la seva obra: l’ètica en l’art, els límits de la sexualitat i la recerca de déu. Així, amb el tema central de la mort del pare, planteja tres possibles escenaris: ell és Düsseldorf per a la inauguració d’una exposició sobre el Vampir de Düsseldorf, un famós assassí en sèrie de la ciutat de principis del s. XX; per a escriure el guió d’una pel·lícula porno amb una productora al límit de la legalitat; i per a convertir-se al judaisme a la gran mesquita de Düsseldorf. Aparentment, tres temes, quatre comptant la mort del pare, inconnexes i tremendament profunds per a plantejar-los en un sol espectacle. Però Blanco els planteja i lliga entre sí de tal manera i amb una desimboltura tan desacomplexada, tan directe i tan documentada que flueixen, de la mateixa manera com flueixen els nostres pensaments d’un tema a un altre sense solució de continuïtat. Sense saber com tot agafa sentit en un entorn tèrbol, gens fàcil, que embolcalla l’espectador. La intel·ligència de Sergio Blanco encomana el públic de manera que ens permet, ens obliga a emplenar els buits que ell deixa a propòsit al seu text per a que els emplenem amb les nostres pròpies experiències vitals.

Un escenari gairebé buit, blanc com una habitació d’hospital, amb una pantalla que revela frases, imatges i els capítols o bramuls de l’obra acompanyen tres magnífics actors, amb una música (sempre important en l’obra de Blanco) que ens remet a la nostra història i tres magnífics actors, que elegantment presenten, viuen o reviuen uns moments crucials de la vida, o la suposada vida, de Sergio Blanco. Al final només queda una pregunta: on és la mare?

ELL, ROBOT

UNCANNY VALLEY
Rimini Protokoll
Sala Planeta Temporada Alta
24/11/2018

Stefan Kaegi de la companyia Rimini Protokoll es planteja els límits de la humanitat a través d’un robot que emula l’escriptor i dramaturg Thomas Melle. Quasi res! Un ambiciós monòleg interpretat per un robot que ens pregunta al públic com ens sentim o qui som?

Pot un robot crear empatia? Segons Masahiro Mori, professor expert en robòtica “la resposta emocional d’un humà cap a un robot fet en aparença i comportament similar a un humà crea un rebuig emocional”, però si l’aparença és pràcticament indistingible de l’humà, aleshores crea empatia. Hi ha doncs, un buit, una vall (valley) inexplicable o inquietant (uncanny) entre l’empatia que sentim per a un ésser similar i la que sentim per a un altre pràcticament igual. Aquest buit inquietant és el que Kaegi explora al seu muntatge, en format de conferència-espectacle.

Si rememorem un record de la infantesa, tendim a emplenar els buits de la memòria de forma creativa, és a dir, ens inventem els nostres propis records, tal com ho faria un robot. Per tant, quan parlem d’autenticitat, de què parlem exactament? A l’espectacle-conferència, se’ns mostra una entrevista de Melle amb un sord a qui se li ha implantat un xip per a poder sentir. Però pot desconnectar-lo per a escoltar el silenci en moments, com quan treballa per a concentrar-se o bé quan dorm per a no ser destorbat. El fa doncs, més apte, més ben adaptat al medi o superior que un ésser humà “sa”. És més o menys autèntic, doncs?

Els japonesos són proclius a adoptar robots com amics o cuidadors (recordem el fenomen Tamagotchi dels anys ‘90), per la seva cultura xintoista i budista, que atribueix característiques humanes als objectes. Però en general la humanitat crea el fenomen anomenat pareidolia segons el qual “el nostre cervell sempre busca formes humanes en animals i objectes" (J. Vallverdú). Busquem monstres en les diverses formes d’un núvol, d’una ombra d'un arbre i tendim a veure com humanitzants objectes inanimats, com una nina per a una nena, el robot Hal de 2001, R2D2 de la Guerra de les galàxies, els replicants de Blade Runner...” .

Kaegi es planteja la recepció de la conferència-espectacle i l’empatia que pot generar el seu robot. Queden força enigmes per a resoldre. I la consciència...? El robot ens parla de la soledat de l’escriptor. Ens el creiem? Sent, un robot? Pot tenir sentiments? O tan sols expressar-los de forma imitativa amb una gestualitat i un to de veu precisos? (J. Vallverdú)

M’hagués agradat presenciar una conversa (òbviament fictícia) entre el Melle de carn i ossos i el seu alter ego robòtic per a entendre quin dels dos és més autèntic, més humà? Una conversa entre tots dos sobre la capacitat d’adaptació al medi, d’aprenentatge, de consciència d’imaginar, de somniar...

DE BONES INTENCIONS L’INFERN N’ÉS PLE

LA BENVINGUDA
De Marc Guevara
Companyia Obskené
Sala Beckett
16/11/2018

Apareix al diari la notícia “Una activista catalana s'enfronta a cinc anys de presó per voler ajudar un jove refugiat a sortir de Grècia” (Diari ARA https://www.ara.cat/internacional/activista-catalana-enfronta-refugiat-Grecia_0_2129787179.html) i un es pregunta sobre la licitud d’accions bens intencionades, sobre els límits del poder judicial, tan desacreditat i per diferents raons durant els darrers mesos, i sobre els límits de l’egoisme o de la intromissió. Sovint, a les xerrades amb activistes i cooperants, sorgeix l’obligada pregunta: i què hi podem fer nosaltres? Fins on podem col·laborar en el curs dels esdeveniments que a totes totes percebem com a injustos? I aquestes intencions, fins a quin punt són interferències no ambicionades per a qui les percep? Europa ha blindat les fronteres per a que els refugiats no hi pugui penetrar. Hi ha cooperants que es salten la legislació i com autèntiques Antígones, segueixen una altra llei, la llei de la Naturalesa, de la moralitat, més enllà de la legalitat, acollint malgrat tot. Han de pagar per això?

Marc Guevara es qüestiona i ens ho qüestiona els límits de les bones intencions a la La Benvinguda. Una activista torna a casa després d’un voluntariat acompanyada de la Tahiya, una dona refugiada que ha “adoptat” contravenint les regles establertes per l’establishment occidental. La presència fora d’escena (Obskené) de la refugiada transformarà la vida de la parella i posarà al descobert qüestions ocultes dins la intimitat de la parella, com de la societat. Un plantejament impecable desenvolupat amb un mestratge que oculta la curta carrera com autor de Guevara.

Una primera part impecable que al meu tendre s’embolica a partir d’un incident que té lloc a la meitat de l’obra. Un sòlid repartiment amb Marta Gayarri i Santi Ricard, juntament amb una direcció acurada de Mònica Bofill acompanyen la peça que, els asseguro, deixa estela en el pensament de l’espectador.

MALGRÉ TOUT...

UNA LLUITA CONSTANT
La Ruta 40 i Carlota Subirós
Direcció: Carlota Subirós
Sala Beckett
13/11/2018

En una curta conversa telefònica de fa anys, l’estimat poeta i arquitecte Joan Margarit, em va fer una declaració de principis. Em va dir: “Quan ja no pots creure ni en la revolució ni en el psicoanàlisi, l’únic que et queda és la poesia.” Irònicament, aquestes paraules van ressonar dins meu com un emblema revolucionari: “Ni Déu, ni pàtria, ni patró”, ja que encara era massa jove per a no creure en la revolució. Passats els anys, i veient el desengany darrera tantes revolucions, he entès de què em parlava l’amic Margarit.

Xesca Salà

És necessària la revolució? Quina és la nostra revolució?

Carlota Subirós, juntament amb la companyia La Ruta 40 resident de la Sala Beckett, es plantegen aquests dilemes a Una lluita constant. Centrant-se en les “nostres” revolucions: la dels nostres pares el Maig del ’68 i la nostra (fins ara) el 15M, ha recollit una exhaustiva documentació que passa per la Marina Garcés, l’Angela Davis, el comitè d’empresa durant la vaga de la Wonder o tants testimonis anònims que són qui realment donen sentit a les revolucions. Les Revolucions tendeixen al fracàs, però amb tot, resulten necessàries per a moure, si no tot el que s’hi planteja, almenys petites fites que al llarg de la història han aconseguit fer de la nostra societat un lloc més just per a viure-hi. Aquesta és l’optimista tesi de Subirós, que s’ensorra només sortir al carrer i veure la quantitat de sense sostre que proliferen pels carrers de Barcelona, o les cotes de salvatgia en què el capitalisme més desaforat ha arribat, o la indiferència davant l’alarmant índex de contaminació del planeta, o l’abús de poder masclista, racista, classista instaurat en totes les comunitats humanes... Amb tot, sense el motor de la lluita, tendim a creure que la barbàrie més desaforada ens esclafaria com una llosa. Potser les revolucions són necessàries, ja que encara que no aconsegueixin capgirar-ho tot, almenys frenen l’allau de cobdícia i corrupció inherent en l’ésser humà. La lluita com a finalitat, no com a mitjà, és el missatge que es desprèn de l’obra, un crit desesperat per a seguir empenyent feixugament una societat absurda cap endavant malgrat tot.

Les magnífiques interpretacions dels joves actors de la Ruta 40 confereixen una energia necessària a l’espectacle, per bé que la força rau en la veritat dels autèntics testimonis que apareixen a les filmacions documentals. Subirós proposa un joc de doblatge entre els uns i els altres d’una teatralitat impecable. L’espectacle funciona com a punt de partida d’una profunda reflexió que hauran de fer els espectadors en sortir de la sala. S’obre una finestra a la discussió, al record, a la projecció, a la denúncia... En aquest sentit, un espectacle necessari.

UNA OBRA EXCEPCIONAL

Les coses excepcionals
De Duncan Macmillan
Direcció i producció de Sixto Paz
Amb Pau Roca
10/11/2018

Amb el seu permís vaig a enumerar una llista per la qual Les coses excepcionals, em sembla una obra excepcional. Sens dubte serà una llista incompleta i els convido a continuar-la un cop l’hagin vist al Teatre Capitol de Barcelona. Comencem? Som-hi!

1. La poesia que es desprèn de la llista de coses excepcionals que enumera el protagonista que ens obren les portes als sentits, als records, als desitjos, a les emocions. Un llistat acurat que podríem haver realitzat vostè mateix o vostè, o jo mateixa que va des de les coses més banals a d’altres amb més implicacions.

2. El transfons tràgic de l’obra a mig camí entre el drama i la comèdia. El fons és trist però la forma és còmica, de manera que Macmillan aconsegueix fer-nos riure i que se’ns congeli aquest riure. I que després tornem a riure i un altre cop ens quedem pensatius...

3. Les complicitats que s’estableixen amb el públic, fent-lo partícip directe de l’acció. Amb actors improvisats que apareixen espontàniament d’entre els assistents.

4. La magnífica, també excepcional, interpretació de Pau Roca, des de l’honestedat que ens apropa a un drama i la seva “salvació”.

5. Els referents musicals que intervenen a l’obra com un personatge més.

6. La trajectòria de la companyia Sixto Paz, a hores d’ara un referent del teatre català, amb obres tant exitoses de dramaturgs contemporanis com Pulmons, del mateix autor o hISTÒRIA, o Dybbuk o Tender Napalm...

I a partir d’aquí continuo la meva llista personal:

1.000.001. Despertar-me cada dia al teu costat

1.000.002. Esperar el dia que una flor s’obri

1.000.003. Obrir les finestres de la imaginació i deixar-hi sortir tot. I quan dic tot, dic tot, fins a deixar-se sorprendre

1.000.004. Mirar la pròpia ombra un dia assolellat

1.000.005. Passejar pel bosc un dia de tardor

1.000.006. Descansar quan estàs cansat

1.000.007. Cansar-te

1.000.008. Fer pessigolles a un nen i mirar-lo riure

1.000.009. Saber tocar la guitarra com el Mark Knopfler

1.000.010. Veure Les coses excepcionals de Duncan Mcmillan amb la producció de Sixto Paz

DEL BON TEATRE EL MILLOR

EL DECLIVE
De Nelson Valente
Teatre Villarroel
02/11/2018

Del bon teatre el millor creua l’Atlàntic i des del Mar de la Plata ens transporta a històries aparentment quotidianes que ens fan viatjar fins al centre de les nostres passions més ocultes i més fosques.

El Declive de Nelson Valente, de qui ja vam veure i admirar el Loco y la Camisa, estarà pocs dies en horari off a la Villarroel. És una cita imprescindible pels amants del teatre en estat pur, del bon teatre. Dues parelles d’avançada edat es troben a casa com cada diumenge atrapades per un tedi sufocant. De l’opressiva quotidianitat juntament amb l’avorriment i grans dosis d’egoisme en sorgeixen les passions més baixes, les veritats més ofensives i les frustracions més insondables. En la impossible recerca tardana de la felicitat tots quatre es veuran abocats als retrets més crispats i finalment, desesperats. L’obra no està absenta d’un humor finíssim, marca de l’autor, que a mesura que avanci l’acció s’anirà agrint. Un viatge meticulosament guiat per un camí d’emocions. Una interpretació coral que impressiona per la seva entrega, honestedat i també per la seva humilitat. Chapeau!

No se la poden perdre.

UNFORGETTABLE KASSANDRA

KASSANDRA
De Sergio Blanco
Direcció Sergi Belbel
TNC Sala Tallers
24/10/2018

Sergio Blanco torna a jugar amb nosaltres, els espectadors, dins d’un laberint d’emocions i sinceritat que remeten a l’antiga Grècia. I és que sovint convé tornar a la tragèdia per a comprendre l’actualitat. Com deia l’amic Carandell a les seves magistrals classes de literatura dramàtica: “És que els grecs ja ho van explicar tot!” I és cert.

David Ruano

Després de Tebas Land, que vam poder veure al mateix TNC fa uns dies, amb una (pretesa) autoficció on l’autor ens submergia en els processos de creació i escriptura dramàtica, sobre el cas d’un parricida ple de referències clàssiques, ara arriba a la sala tallers del TNC una espectacular Kassandra, escrita anteriorment per un dels autors més aclamats de Llatinoamèrica, Sergio Blanco.

Cassandra, la visionària incompresa, la incestuosa i l’esclava Cassandra, la menystinguda i oblidada Cassandra. Cassandra la boja. Un personatge a qui ni Sòfocles, ni Èsquil ni Eurípides ni cap dels grans clàssics van gosar dedicar-li una tragèdia, com potser mereixia. No ha estat fins tres mil anys més tard que el senyor Blanco, com un detectiu del Cluedo, ens l’ha desvetllat amb una versió lúcida i arriscada. L’obra està servida en un anglès macarrònic, apte per als no iniciats en la llengua de l’Imperi. Efectivament, el text s’entén gràcies a la bona escriptura i la desimboltura d’Elisabeth Casanovas, en un magistral paper de Kassandra, mescla d’ingenuïtat i savoir faire de qui ha trepitjat molts escenaris i porta la motxilla de la vida força plena. No és el cas de l’actriu, jove, joveníssima que sorprèn pel seu “desparpajo” i energia amb una direcció impecable de Sergi Belbel. Un monòleg desproporcionat per un personatge desmesurat. I fràgil a la vegada. Amb una innocència que la fa humana, tremendament humana. Un monòleg d’una hora i mitja aproximadament, depenent de la resposta del públic, que ens interpel·la.

Què és la comunicació es pregunta Sergio Blanco? Què és necessari per a fer-se entendre? És la llengua la única eina per a comunicar-se? Irònicament, Blanco acudeix als grecs, on l’acció recau únicament en la paraula, per a demostrar que el llenguatge no és sinó un instrument més per a transmetre.

Un club d’alterne de carreterea, el Club Odissey, és el marc de l’acció on una trans estrangera es prostitueix i ens fa confidències del seu llarg camí per la vida. (Per bé que no desvetlla com hi ha anat a parar). En la seva immensa soledat, en el seu profund desarrelament, ens tracta d’amics, en un intent d’afecció in extremis. Salta espontàniament d’un tema a un altre, d’un estat d’ànim a l’oposat en una temptativa d’oblidar, de fer-se comprendre, de comunicar, de sentir-se acompanyada. Del sexe més sòrdid a la gelosia, l’abandó i sobretot a la incomprensió. Si Cassandra no es va poder fer-se entendre en el seu idioma, ara la Kassandra de Sergio Blanco ho farà en un idioma que no és ni el seu, ni el nostre. 

EN UNA ILLA AL MIG DEL MAR

ISABELLA’S ROOM
De Jan Lauwers & Needcompany
Teatre Principal de Girona
06/10/2018
TEMPORADA ALTA
 

Han patit mai la soledat enmig de la multitud? S’han sentit com un Robinson Crusoe, únic supervivent d’un naufragi, en una illa deserta? Han plorat pel sol fet de cantar en grup? Han experimentat mai la individualitat fent l’amor? Quin és el preu de la llibertat, doncs?

Foto cedida per Temporada Alta

Isabella’s Room és una habitació, un traster sofisticat a París, replet de figuretes descontextualitzades extretes dels saquejos de l’Àfrica. Fetitxes, ídols antics, amulets ens obren les portes a un món més enllà de la realitat, més enllà de la mentida, més enllà dels somnis, més enllà dels records. L’habitació d’Isabella és com un cervell i els objectes que l’habiten són les idees, les emocions, els sentiments ancorats al cap d’Isabella, del seu pare de ficció i del pare de Jan Lauwers, en la realitat.

El mateix Jan Lauwers vestit de dandi ens introdueix al fascinant món d’Isabella i el seu desdoblat cervell. Els vius parlen amb els morts, la bogeria conviu amb la lucidesa, la tragèdia amb l’humor, l’absurd... en un ritual atàvic i contemporani. Un caos organitzat al mil·límetre, un recorregut per les emocions on la música és tan protagonista com la dansa i la paraula en un cant coral on ens hi unim tots.

Isabella’s Room és un espectacle obscè, on s’hi mostra tot, absolutament tot: vida, mort, sexe. Hi ha res més? I precisament ens ho revela la mateixa Isabella, una dona de 69 anys cega, interpretada per la immensa Vivianne De Muynck. Com un Edip destinada a només veure el seu interior, la invident fa un repàs de la seva vida dins del marc dels esdeveniments del s. XX: les dues grans guerres, Hiroshima, la colonització... Criada en una illa per un faroner, gairebé un mite, i la seva dona Anna, Isabella viu la seva primera mentida creient que el seu pare és un Príncep del desert, de nom Felix, Felicitat en llatí. Una altra gran fal·làcia de la humanitat. Descobrir la veritat és iniciar-se en el dolor. Però Isabella, displicent, resol la seva identitat llançant-se de cap al sexe. L’amour? À quoi ça sert? I adoptant un rol típicament masculí, acumula amants com qui col·lecciona objectes vinguts d’altres mons. De l’amor en queden les restes d’un Alexander alienat i del seu nét Frank.

Isabella’s room et persegueix durant hores, dies. Per allà on vagis la tens present. Al metro, a casa, en la immensa nit...

UNA ASTRACANADA BENVOLENT

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA
De Santiago Rusiñol
Direcció Jordi Prat i Coll

Quan Els Jocs Florals de Canprosa es va estrenar el 1902 al teatre Romea, va aixecar una gran polseguera. Moltes veus la van titllar d’anticatalanista, quan segons diu l’autor al pròleg, ell només volia fer una crítica satírica sobre la instrumentalització política de la poesia i dels premis literaris i a favor de l’autèntica poesia. La qüestió va agafar encara més volada quan pocs dies després de l’estrena, els autèntics Jocs Florals de Barcelona es van haver de suspendre per una xiulada a la imposada bandera espanyola. Molt diferent ha estat l’acollida que ha tingut la seva reposició més d’un segle més tard al Teatre Nacional, on el públic dret va aplaudir entusiasmat la proposta de Jordi Prat i Coll.

© David Ruano 

Prat i Coll amenitza l’obra amb música. Un embalat de festa major amb els populars hits del anys setanta i vuitanta, coneguts per tots, inicien aquesta festa que s’origina al Nacional. El segueixen orquestrines i ballarugues que se succeeixen al llarg de tres hores. L’obra rutlla i el públic encantat, coreja les cançons de tota la vida: des de la Marieta de l’ull viu als temes més kumbaiàs com el cànon de Pujarem dalt del cim agafats de les mans... Una diversió simpàtica i blanca que fa les delícies de l’actual burgesia catalana asseguda a les butaques del Nacional.

Tots els símbols de la catalanitat hi són representats: des de la Moreneta satiritzada per les fantàstiques germanes Sey, al rap dels Segadors; el ball del ram, la pubilla de la festa, una sufragista que sembla provenir d'una altra obra... Fins i tot unes simpàtiques minyonetes escoltes que fan una quina per a rifar una ampolla de cava i un pernil entre el públic. 

I és clar que és bo riure’s de nosaltres mateixos i en tot cas sempre fa més el pes que no que algú de fora ho faci. Nosaltres, amb les nostres misèries, nosaltres amb els nostres ridículs símbols... Ara bé, jo em pregunto si és el moment de fer-ho? I en tot cas, és el TNC l’escenari idoni per a presentar-ho? Amb un president i consellers a l’exili, amb altres consellers i dirigents socials a la presó, amb una força neo-feixista a les portes de casa nostra, potser no seria el moment de fer mofa de la catalanitat. O potser sí?

Rossinyol es mostra un cop més com un gran coneixedor del llenguatge i de les seves accepcions locals i socials. Però la parla popular de principis del s. XX de l’Eixampla barcelonina que llueixen la Maria i altres personatges secundaris, ens sembla tan encarcarat com el pompós discurs del president dels Jocs Florals (fantàstic Oriol Genís), que devia fer esclafir de riure els seus contemporanis. La parla ha canviat, les relacions amoroses també i alguns costums populars també, però malauradament sembla que l’eterna confrontació amb Madrid continua vigent. Aquesta és la clau que remet l’obra a un trist i confús present, que en aquesta proposta del TNC queda emmascarada darrera un tapís de cançons populars.

Tot plegat una astracanada que envolta una història francament simple d’un triangle amorós entre Maria (l’entranyable Anna Moliner) la jove i ingènua vilatana de Canprosa; el seu pretendent Tonet (un lesionat Francesc Ferrer) un “versaire” (fals poeta) que combrega amb l’establishment per a treure’n profit i en Ramon (Jordi Coll), un desencantat expoeta que ho critica tot.

Simpàtica, divertida..., (pretesament) intranscendent.

LA MEVA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS

TRAVY
D’Oriol Pla
Amb la família Pla Solina
Teatre Lliure – Espai Lliure
03/10/2018

El caos s’ha instal·lat a can Pla Solina. El fill exitós de la família té carta blanca per a muntar el que vulgui al Lliure, Espai Lliure de Montjuïc. I el que vol fer és un muntatge amb i per a la seva família, pare, mare i germana, nissaga de comediants avant-la lettre. Però pretendre governar la confusió que regne a l’hora de dinar, no és qualsevol cosa. Tothom parla alhora, ningú s’escolta, criden, rondinen, parodien, riuen..., tot menys centrar-se per a assajar. I és precisament d’aquest garbuix organitzat d’on fila un espectacle hilarant, tendre i sincer. Un homenatge a la seva família i un homenatge a l’ofici de joglar, a l’artesania del teatre i al mestratge del clowns. L’obra és un making of de la mateixa obra. Teatre dins del teatre? O potser vida dins la vida? Uff! Un altre embolic!

“Què farem?”, pregunta l’Oriol quan finalment el deixen parlar. “Els clàssics sempre funcionen”, diu el pare i parodia el famós monòleg de Hamlet “ser o no ser” mentre es fa una estupenda truiteta. Magnífic! Com també ho és l’esbojarrada paròdia del gran Sevenici (?) mort, en un italià macarrònic que arrenca la riallada del públic. Cadascú tiba cap a una banda, i tots se’n surten amb la seva davant la desesperació de l’Oriol. De l’absurd a la farsa, del contemporani al clàssic, del drama a la comèdia... L’espectacle funciona! I tot d’una es produeix un gir que ens deixa glaçats.

Vida, mort, riure i plorar, ingeni, veritat i molt d’amor per al teatre, és el que traspua d’un espectacle rodó.

THE SHOW UST GO ON

LA JAULA DE LAS LOCAS
Dirigit per Àngel Llàcer
Teatre Tivoli
27/09/2018
 

Gran estrena amb tot luxe al Tivoli. No hi manca de res: de catifa vermella, photocall i celebrities, com mana un muntatge que diu que ha costat 2.000.000€. La Jaula de las Locas, és un devessall de glamour, d’exageració, de crits i de rialles, una bogeria! Una desfilada de lluentons, innombrables perruques de tots els colors, vestuari exuberant, canons de llums que enfoquen una escena frenèticament opulent. Fantàstica!

Senyores i senyors benvinguts al país de l’abundància! Deixem enrere les hipoteques, els acomiadaments improcedents, els ajustos d’empresa i també els familiars, oblidem les rancúnies i les rivalitats, oblidem la crisi que ens arrasa! Oblidem-ho tot i endinsem-nos en el meravellós món fúcsia de la Jaula de las Locas.

Com en el Kit Kat de Cabaret, un esplèndid Ivan Labanda ens dóna la benvinguda a la Cage aux Folles i dóna pas a un magnífic cos de ball format per homes, dones i altres. Una festa que continuarà durant dues hores i mitja. No hi falten trucs per a arrencar l’aplaudiment entusiasta del públic, amb dobles o triples finals de cada tema, amb crits i bogeries vàries. Tot molt monya.

A la primera part Àngel Llàcer és l’amo de la festa, el protagonista i el director de l’espectacle. I a fe que ho aprofita. Està brillant ficant-se entre i amb el públic, cantant i lluint un charme que li regalima fins per les orelles. La segona part és més teatral i és on hi té lloc el conflicte entre una família atípica i una altra de ridículament carca, amb un pare encertadament caracteritzat com el Rajoy.

La llibertat, més encara, el llibertinatge i sobretot l’amor, l’amor lliure, guanyen sobre la tradició, la formalitat i finalment la hipocresia. L’obra va ser escrita fa més de quaranta anys i malauradament encara té la vigència d’una societat que encara no ha superat la reaccionària imposició del model de família paterno heterosexual.   

ON DORM LA LLUNA BLANCA

MAREMAR
Dagoll Dagom
Shakespeare – Lluís Llach
Teatre Poliorama 26/09/2018
 

No és habitual que en acabat la funció el públic en massa salti de la seva butaca i aplaudeixi dret des de la primera glòria. Quan això succeeix augura un èxit d’assistència per a la temporada. Precisament és el que vam viure ahir a l’estrena de Maremar de Dagoll Dagom al Poliorama, amb un públic entusiasta aclamant els artistes, amb un Lluís Llach absent.

El nou viatge de Dagoll Dagom rema amb una versió lliure de Pèricles, Príncep de Tir de Shakespeare, amb música adaptada de Lluís Llach i una excel·lent coreografia d’Ariadna Peya. La producció de Dagoll s’ha reduït aquest cop a nou actors-cantants-ballarins i l’orquestra ha quedat minvada a un sol músic percussionista que els acompanya. Però aquesta austeritat no resta acció i espectacularitat al muntatge, trufat de les meravelloses frases de Shakespeare. En escena, uns i altres s’entreguen amb entusiasme a l’energètic frenesí que marca el ritme trepidant de l’obra. Destaquen una poderosa Mercè Martínez i una angelical Elena Tarrats que ja ens va sorprendre la temporada passada al TNC amb Ànec Salvatge i que aquí desplega altres aptituds com el cant i la dansa i un caràcter que no per ingenu, li resta força.

L’obra comença amb molt de vigor i acaba amb un emotiu parlament que arrenca més d'una llàgrima al pati de butaques. En un camp de refugiats actual, una dona explica l'odissea de Pèricles a una nena orfe que plora, per tal de consolar-la. La llegenda finalitza miraculosament bé, però la dona i la noia refugiades ens recorden que no és així en la realitat i trencant la quarta paret reclamen atenció i recursos a tantes persones que es juguen diàriament la vida per a entrar al nostre continent. 

L’enrevessada odissea de Pèricles, no és sinó un conte d’aventures fantàstiques amb tots els ingredients que el fan apte i engrescador per al públic més jove. L’aportació de Dagoll és la seva aproximació al drama real que estem vivint els últims anys a les costes del Mediterrani. Una aposta honesta d’impecable factura amb el segell del bon musical català de Dagoll Dagom.

SENYORES, DESPERTEM-NOS I ANEM A BUSCAR LA NOSTRA ILLA GREGA!!!

SHIRLEY VALENTINE
De Willy Russell
Direcció Miquel Gorriz
Amb Mercè Arànega

Shirley Valentine (1986), el monòleg de Willy Russell, torna a la cartellera de Barcelona, després d’haver-hi fet parada el 1994 amb Amparo Moreno de la mà de Rosa Maria Sardà i reposada el 2001. En la nova producció al Goya, una esplèndida Mercè Arànega desplega el seu immens talent dirigida eficaçment per Miquel Gorriz i amb una escenografia eficient de Jon Berrondo.

David Ruano

L’obra és un cant a la llibertat i aposta amb optimisme per la possibilitat d’obtenir-la. Efectivament, senyores, la llibertat es troba aquí mateix! És possible! La Shirley Valentine ens ho demostra. Ella la troba en una illa grega on suposadament sempre és estiu. On és doncs la nostra llibertat? En algun racó del planeta, segurament. Només cal, això sí, buscar-la. I ser valenta, és clar. Tanmateix potser està més a la vora del que ens pensem, però el viatge tant si és cap enfora com cap endins, és necessari.

L’obra és una comèdia i la interpretació de l’Arànega emociona, especialment al tercer acte, on rep un calorós i sincer aplaudiment del públic, un cop més i ara amb raó, majoritàriament dones i especialment, dones grans. Russell no va voler endinsar-se en qüestions més profundes com el preu que s’ha de pagar per la llibertat. A la seva obra, la dona guanya. Shirley guanya. Totes som Shirley. Totes ho voldríem ser.

Russell (autor de Germans de Sang o Educant a Rita), presenta una mestressa de casa dominada pel seu marit, a qui ara que els seus fills ja s’han independitzat, s’avorreix tant, que acaba parlant amb les parets que l’empresonen a la seva cuina. I somnia amb saltar per les teulades, tal com havia fet de jove. Què en queda d’aquella Shirley Valentine rebel, agosarada, arriscada? Amb l’autoestima pel terra emprèn un viatge que la durà allà on ella ni tan sols havia gosat somniar, per a quedar-s’hi. Un viatge a la llibertat.

Avui dia, el suposat alliberament de les dones passa per deixar de ser mestresses de casa, com la Shirley, amb el marit com a amo i senyor, per a treballar per a algú altre (majoritàriament homes) per un baix sou. Sempre més baix que el del marit. D’aquesta manera, lluny d’alliberar-se han diversificat la seva submissió en dos: “jefe” al “curro” i marit a casa. Ja que aquest és en definitiva, qui aporta el sou essencial, per tant, qui té la paella pel mànec. La dona, escarrassada amb la casa i els nens, tal com mana la tradició i ara emancipada amb la feina fora de casa, obté una minsa recompensa que segueix deixant-la lluny d’alliberar-la. La única diferència és que ha sumat més feina, més estrès, més soroll per a no pensar en el que realment vol o en el que realment ha de fer. No és cert que amb una feina ara la dona pugui escollir. Amb el seu sou només, no podria viure! Segueix estant subjugada a l’home. Les dones ja no escollim treballar fora, sinó que ens hi veiem obligades. Sovint en feines que no realitzen, com diria la Shirley Valentine, o que no empoderen, tal com diria una dona actual. Les dones fan les feines pròpies del seu gènere, les menys qualificades, les que els homes no volen fer.

Compensa, doncs? Hem entrat en un bucle hiperactiu que segueix estan molt lluny de l’emancipació. Un engany on hi hem caigut de quatre potes.

Senyores, despertem-nos i anem a buscar la nostra illa grega!!!

LLUITA PER SER DONA

RAPHAËLLE
La Conquesta del Pol Sud
CCCB
12/09/2018

Raphaëlle no se sent bé amb el seu cos. Vol deixar de ser home. Ha començat a prendre les hormones per a aconseguir la seva fita personal. Però haurà d’esperar tres anys a fer-se l’operació que li crearà una vagina. I mentrestant... què?

La Conquesta del Pol Sud tanca així la seva trilogia sobre dona, identitat i història, iniciada amb Nadia i Claudia. Un teatre document on la protagonista parla en primera persona de la seva terrible història, marcada per la guerra, el desarrelament i la incomprensió. Un reportatge d’investigació amb una ingent tasca de documentació que l’avala i una poètica que transforma el gènere periodístic en teatre. Els muntatges de la Conquesta no ens deixen indiferents. Si bé els dos anteriors tractaven històries de països llunyans, realitats esfereïdores que coneixem però no hem viscut, la història de Raphaëlle passa aquí, a Barcelona on viu aquesta francesa criada a la verda Normandia. Una història molt més propera a la nostra realitat i per això ens interpel·la directament. I ens pregunta: on són els límits del gènere?

Quan jo era petita, volia ser vaquer i viure al Far West de forma salvatge. Sempre em vestia com un noi, em movia com un noi, feia el que feien els nois i anava sempre amb ells. Amb el meu germà intercanviàvem els meus camisons plens de llacets amb els seus pijames de nen. A ell també li feia gràcia vestir-se de nena, pintar-se com una donota i  posar-se les sabates de tacó de la mare. Jugàvem... Mai vam imaginar que això influiria en les nostres tendències sexuals. Érem nens. I efectivament, que jo sàpiga, no ho han fet. Crec que el sil·logisme de nen que li agrada jugar amb nines és un futur transsexual, ni tan sols homosexual, o que una nena que vesteix sempre amb texans i bambes li succeeixi el mateix, em sembla una simplificació.

A partir de Raphaëlle, però, em pregunto si vam realment triar la nostra tendència de forma natural o bé ens vam deixar arrossegar per l’entorn benpensant? Fins a quin punt som lliures en la tria? És més, existeix aquesta tria de forma biològica, o bé és part del pòsit cultural?  És possible que el meu germà i jo i tanta d’altra gent hagi tirat pel dret sense plantejar-se més coses. Ens sentim atrets per l’altre gènere i ens sembla natural, però, com a tanta d’altra gent, també hi ha persones del nostre gènere que ens atrauen i no ens en sentim culpables per això. Potser en una societat on els cànons fossin de l’homosexualitat, haguéssim triat altrament? Pot ser...

El cas de Raphaëlle, no és que es senti atreta pels homes, és que vol ser una dona. En realitat, sembla que de moment vulgui ser una nena. I millor encara: una nina, una Barbie, concretament. Així, amb una ingenuïtat que commou i alhora alerta, Rapahëlle es fascina per tots els tòpics de la feminitat amb una innocència que fa basarda. Voldria conèixer la història de Raphaëlle d’aquí cinc anys, amb l’operació realitzada, d’aquí deu i d’aquí vint anys, quan hagi superat el candor que actualment la fa tan entendridora i alhora tan vulnerable. Quan sigui, finalment una dona feta i dreta.

TOTS TENIM EL NOSTRE DESCAMPAT

Una Gossa en un descampat
De Clàudia Cedó
Direcció Sergi Belbel
Sala Beckett 11/06/2018

Tots tenim el nostre descampat, brut, deixat, erm, esfereïdor. Fet de records, malsons, desitjos incomplerts, esperances escapçades. Però el misteri, la única sortida és trobar la bellesa que conté el nostre descampat. Perquè hi és. I aquesta és la proesa personal, una autèntica heroïcitat,  que la Clàudia Cedó ens mostra a Una gossa en un descampat. Quan ja res té sentit, quan tot sembla enfonsar-se sota els nostres peus, quan el fat ens dóna l’esquena i ens empenta cap al nostre descampat i ens trobem cara a cara amb els nostres monstres, aleshores és apareix una força atàvica que ens permet tirar endavant per la única sortida possible. Ens hem d’aturar i aprendre a conviure amb el nostre descampat.

      Pont d'enseula

Cedó va escriure Una gossa... tot just dos mesos després d’haver perdut el seu fill als cinc mesos de gestació.  L’obra passa per tots els periples de la última setmana d’embaràs, des de la última ecografia fins el moment del part. A la decisió, probablement la més difícil de la vida, entre el teu fill i tu s’hi suma una segona decisió: de veure’l o no veure’l un cop nascut i mort.

La relació amb els doctors, psicòlegs, infermeres, pares i sobretot company durant aquesta llarguíssima setmana no s’esborraran mai més. Mai més. I quedaran clavades a la ment, en un racó del descampat. Escriure-les, representar-les, mostrar-les dóna sentit a la convalescència. Un cop més el teatre es mostra com a eina terapèutica (això la Clàudia ho sap prou bé) alhora que ens remet a la tràgica filosofia aristotèlica del pathos i la catarsi. I de com ambdós es comparteixen amb el públic. Una gossa... és una experiència col·lectiva que tota mare comparteix.

Cedó ha creat una estructura de terços que funciona magistralment: la història real, la consciència/subconscient i l’espectacle que assaja una actriu (magnífica Anna Barrachina), que van trenant-se magníficament al llarg de l’obra. Belbel ha composat una escena entre el món oníric i el món real, on els espais agafen sentit i on els actors intercanvien de personatge amb naturalitat i entrega. No hi ha patetisme, no li cal. La història és prou eloqüent.

Al final de l’espectacle el públic dret plora alliberat i reconciliat amb el seu descampat.

LA VIDA EN LA VERITAT

AUDIÈNCIA & VERNISSATGE
Vaclav Havel
Direcció: Pere Arquillué
Teatre Villarroel
06/07/2018

L’autenticitat, viure la veritat, ser coherent entre el que proclamem i tal com actuem, aquestes són les claus del teatre d’un dissident que va ser empresonat i després va arribar a president d’estat. Parlem de Vaclav Havel, parlem d’un home en majúscules. La seva mateixa biografia ens remet a la confusa realitat actual del nostre país. En reafirma i ens permet seguint lluitant.

En el seu discurs d’any nou, el 1990, ja com a president, Havel proclama les seves màximes que resulten tan actuals en el món mediàticament absurd on vivim: “Els nostres principals enemics avui són els nostres propis defectes: la indiferència pel bé comú, la vanitat, l’ambició personal, l’egoisme i la rivalitat”. Que poc hem avançat en cap d’aquests terrenys! O potser és que el sistema descarnadament capitalista on vivim immersos ens ha fet recular en tants aspectes! Com és que no reaccionem? O és que esperem a estar terriblement enfonsats per a emprendre una acció comuna que ens alliberi? A què esperem?

Sempre actual, Havel proposa en clau de comèdia dues obres curtes que va escriure durant la seva estada a la fàbrica de cerveses on va ser confinat per a defensar els Drets Humans, per a donar una cara humana al comunisme durant la Primavera de Praga. Enguany es celebren els 50 anys d’aquesta revolució que encara no ha acabat. Davant la impossibilitat de publicar ni estrenar, Havel es escrivia per als seus amics, per a ser representat clandestinament.

L’eix vertebrador de les dues obres és el personatge de Vanek, alter-ego de Havel, interpretat magistralment per Joan Carreras, a partir de silencis eloqüents, de mirades d’estupefacció, de gestualitat contiguament expressiva . Vanek és el mirall que incomoda el benestar dels seus interlocutors. A L’Audiència amb el director de la fàbrica de cervesa, un esplèndid Josep Julien amb una desmesurada borratxera. I al Vernissatge amb la parella formada per Michal i Vera interpretada per una histriònica Rosa Gàmiz, que ens remet a Qui tem Virgina Woolf, d’Eduard Albee. L’obra, les dues peces, ens fan pensar en l’absurditat, el compromís i la denúncia implícita de les obres de Ionesco.

Un muntatge modern i desfermat, com demana el text, brillantment dirigit per un novell director, Pere Arquillué, avalat per una llarga i reconeguda carrera com actor. Amb una interpretació plena de detalls expressius, canvis de registres, amb ritme trepidant, i una profunditat que subjuguen l’espectador. Una filigrana!

DEMOCRÀCIA REAL JA!

REALITATS AVANÇADES 2
Enlluernats per la democràcia
Simona Levi

Mercat de les Flors 09/06/2018

“Tot el teatre és polític en la mesura que és una interpretació de la realitat, sempre és una “resposta” i aquesta resposta sorgeix bàsicament de la recepció que se’n fa”, diu Jordi Coca a la revista digital Núvol (26-03-2017). El teatre és polític o no és. Tot espectacle comporta un acte polític, això ja ho sabem. El teatre íntim, dramàtic, la tragèdia, la comèdia..., tot el teatre és un acte polític en tant que està emmarcades dins d’una ideologia (per banal que pugui semblar) i uns sistemes relacionals establerts.

Però existeix una corrent de teatre emfàticament anomenat polític, que tracta qüestions íntimament relacionades amb la realitat social actual que es qüestiona o directament denuncia abusos de poder, corrupcions, injustícies a les quals ens estem començant a acostumar perillosament. Algunes obres de la cartellera actual ens posen un mirall de la realitat de forma verídica com un documental en directe, o bé metafòrica en format de ficció, per a fer-nos reflexionar i crear una reacció entre l’audiència. El teatre document, polític i social sorgeix d’una reacció a un sistema injust. Com ho van ser al seu temps el teatre de Bertolt Brecht, del Living Theatre o d’Augusto Boal, entre tants d’altres.  Esperem que aquest teatre subratlladament polític que ara torna a estar tan en boga no sigui només una moda passatgera, sinó que confirmi la necessitat de sacsejar consciències i una obertura a una realitat que se’ns està ocultant. Un teatre, si em permeten el tòpic, que transformi, que no només sigui bonic, sinó també útil.

Simona Levi, actriu, ballarina, activista, pedagoga, gestora cultural i tantes altres activitats que la defineixen presenta, re-presenta, per segon cop, ara evolucionat, l’espectacle Realitats avançades, que ja va mostrar fa deu anys. En ell denuncia una democràcia amanyada, falsa, encoberta que passivament acceptem i planteja la defensa dels drets digitals i l’accés al coneixement lliure, sense censura, sense càrregues. I ho fa magistralment des de l’humor, ja que no hi ha res més seriós que un somriure o una riallada. El públic participa votant qüestions cada cop més inverosímils, més surrealistes o absurdes amb uns resultats alterats que propiciaran aquest somriure indispensable. Realitats avançades parteix d’un vídeo censurat a petició de La Caixa (ara Caixa Bank) on es demostrava la impostura per a vendre preferents a clients incauts.

Recordem que Levi, des de Conservas, és una de les impulsores d’Xnet, una alternativa als abusos de l’SGAE. Recordem també que la bústia Xnet amb el col·lectiu #15MpaRATO va destapar la corrupció de Bankia a través de la filtració dels mails  de Miguel Blesa, aleshores president de Caja Madrid, que va donar com a resultat l’obra Hazte Banquero - Tarjetas Black: todo lo que quisieron ocultarte. Recordem també que Levi ha estat una de les fundadores del Partit X que va presentar-se a les eleccions europees de 2014. Recordem encara que Levi és una de les impulsores del Fòrum de Cultura Lliure, Fcforum, per a la creació dels drets sostenibles de creació en l’era digital. Recordem també que actualment la Simona dirigeix el Postgrau en Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital a la UPF. Recordem que ha col·laborat amb Julian Assange... Resulta difícil resumir la ingent activitat de Simona.

Realitats Avançades és només un petit tastet de la hiperactivitat d’una activista de talla per a descobrir un món alternatiu, un món necessari que ens desveli la veritat i denunciï la injustícia.

HI HAVIA PAU I VA VENIR LA GUERRA I VA TORNAR LA PAU

XENOS
AKRAM KHAN
Mercat de les Flors
03/06/2018
 

Dalt de l’escenari, uns espectadors invisibles asseguts còmodament en cadires Thonet contemplen la bellesa i la sensualitat d’un magnífic ballarí d’origen bengalí. És Akram Khan. Un duet de música índia acompanya l’acte. L’acte resulta elegant, delicat, preciós fins que l’harmonia es trenca de cop. Esclata una bomba i comença el caos. Les cadires, la tauleta, la gentilesa del ballarí i dels músics són arrossegades cap a un abisme dalt d’un mur metàl·lic. Ha esclatat la guerra.

El ballarí ara serà un soldat ras de la Primera Guerra Mundial. La seva dansa traspuarà a partir d’aquest moment, la por, l’enyor i la violència pròpies de la guerra, de qualsevol guerra. El mur queda tacat amb terra composant un fresc on, segons la il·luminació pot semblar el perfil d’un vell sever, un déu que observa sense actuar; o bé les taques de sang sobre una pell assaonada d’un soldat ras, o bé una ciutat devastada per les bombes. Les imatges que proposa Akram Khan poden suggerir tants viatges com l’espectador sigui capaç d’emprendre. El missatge, però, és clar: por, enyor i violència. I desconcert.

Por: un magnetòfon antic es transforma en un focus d’un camp de concentració (o de refugiats...). Envia senyals codificades, mata, ens vigila. Por, por i més por. La mort imminent, el desconcert. Què hi faig jo aquí? Per què jo?

Enyor: un grapat de terra a prosceni és la pau, l’origen, la identitat. El soldat el preserva com un tresor. La terra ens dóna un bri d’esperança, un futur millor. La pau. “Mare, dona, amics us enyoro tan!”, una carta mai escrita amb paraules, mai enviada, però sí ballada al so de les bombes. Us enyoro tan! Quan tot això s’acabi, hi plantaré un arbre. Tornarem a començar. Tornarà la vida.

Violència: la gestualitat precisa de Khan remet a la contundència del guerrer. La delicadesa es muta en força, desconcert i desesperació. Kahn rodola des de l’abisme, s’hi torna a enfilar, gira desesperadament, cau, s’aixeca... L’afusellen, i ell també mata, mor, reneix...

I la música.

Un quintet de músics apareixen flotant sobre l’abisme metàl·lic. Un rèquiem electrificant que sembla que vingui del més enllà, ens consola.

Amb tot, hi ha un bri, una pinya d’esperança per un futur millor.

L’ANORMALITAT - LA NORMALITAT

NOSaltres
Teatre Lliure

Tots som iguals als ulls del senyor..., o potser no tant? Tots som éssers únics irrepetibles amb les nostres peculiaritats que ens caracteritzen i ens diferencien de la resta de mortals..., o potser tampoc? Hi ha un sentit de normalitat que ens envaeix i ens cohesiona com a col·lectiu. Una normalitat imposada. El diferent el tornem invisible en els millors dels casos o bé directament el depreciem. Així ens reafirmem.  El Teatre Lliure ha fet una tasca de mostrar la normalitat de col·lectius “no tan normals” empresonats per la societat  en una cotilla marca “diferent”. La mostra de teatre inclusiu NOSaltres és un treball coordinat per Iban Beltran per a evidenciar la humanitat d’aquests col·lectius. La mostra inclou xerrades, projeccions, cinema i sobretot la producció de tres espectacles memorables que no només incideixen en l’empatia de l’espectador apel·lant a la seva sensibilitat, sinó que van més enllà, creant unes produccions impecables, imaginatives i d’una factura excel·lent. Bravo!

TRANS (MÉS ENLLÀ)
De Didier Ruiz

TRANS ens ha mostrat el món no gens lumpen de set protagonistes transsexuals. Set homes i dones de diferent edat, condició i òbviament de diferent gènere ens expliquen la seva experiència de canvi de sexe. L’obra s’estructura en una sèrie de monòlegs on cada protagonista ens explica el seu periple per aconseguir la seva identitat. Com van sentir-se empresonats en un cos que no els identificava, com van fer els primers passos per a canviar, com va reaccionar el seu entorn més proper davant la transcendent decisió: la família, els amics, la parella, la feina..., com la societat els ha tractat un cop fet el canvi, com s’obren ara les perspectives de futur tant laboral com emocional... Didier Ruiz, de La Compagnie des Homes, ha creat un espectacle amb aroma de veritat i d’humanitat, sense sentimentalismes, sense detalls escabrosos, sense por. Amb una naturalitat que sorprèn i arrenca més d’un somriure a la sala. De ben segur que molts de nosaltres mirarem els transsexuals de forma diferent a partir d’aquest espectacle. Final de l’obra: cada protagonista s’avança a prosceni diu el seu nom (nou) i la seva professió. No cal més, la normalitat s’imposa. Genial!

CINEMA
De Clàudia Cedó

Fa cinc anys, el 2013, vaig acompanyar una amiga a Banyoles per a veure un espectacle que interpretava el seu germà, a la Fundació Mas Casadevall. El seu germà Carlos és autista i la directora de l’espectacle Poca Vergonya era una psicòloga molt enderiada en fer teatre amb els seus pacients. Era la Clàudia Cedó, aleshores menys coneguda en el món teatral del que és ara. L’espectacle era francament bo i vaig pensar que, com els espectacles de Glòria Rognoni amb els pacients de FEMAREC, podrien tenir una sortida comercial amb el bé que els faria als pacients i també al públic, un teatre terapèutic per a tots. Aquest somni s’ha realitzat finalment al Teatre Lliure on hem pogut veure Cinema, on participen alguns dels actors/pacients de l’espectacle de fa cinc anys i que de ben segur han participat a tots els altres que han anat muntant Escenaris Especials. Cedó ens mostra uns personatges reals interpretant personatges de ficció. Ambició, sensualitat, bellesa, il·lusió són aspectes que emanen dels seus moviments abruptes i de les seves veus cacofòniques per a interpretar-se a sí mateixos a través del teatre. Gran treball teatral i pedagògic al servei d’un espectacle complert.

SIS PERSONATGES, HOMENATGE A TOMÁS GINER
De Juan Carlos Martel Bayod

Amb totes les dificultats que suposa treballar amb un col·lectiu tant inconstant com és la gent que viu al carrer, Martel ens ha ofert un memorable espectacle que talla l’alè. Discretament refugiats darrera la identitat d’un tal Tomás Giner, sis protagonistes ens expliquen la seva experiència de viure al carrer, de no tenir ningú a qui acudir, de trobar-se realment sol i perdut, d’assumir-ho i potser també d’acostumar-s’hi. Hi ha la droga i l’alcohol, la procedència, algunes decisions equivocades..., però no només això, sobretot hi ha la mala sort. I de cop, els espectadors no només empatitzem, sinó que veiem el nostre übris circular davant nostre, com el d’un heroi tràgic. No n’estem tant lluny. Qualsevol d’ells podria ser jo. I es forma un buit a l’estómac difícil de digerir. L’espectacle té un format de fake documental, acompanyat d’entrevistes a personalitats del món de les arts i l’espectacle i un vídeo impecable de Joan Rodon. Ens rememora la història de Barcelona dels últims trenta anys des d’una perspectiva canalla durant la transició, triomfalista durant els Jocs Olímpics i desgavellada als anys noranta i després. L’estructura pirandeliana agafa aquí un caire poderós de realitat.  L’espectacle està ple de poesia, ironia, reivindicació i sobretot de veritat. Bravo! Un blog ens mostra tot el procés de treball, tant interessant com el mateix espectacle. No se'l perdin: https://sispersonatgesblog.wordpress.com/

Tots tres espectacles resulten un gran encert per part del Teatre Lliure a qui agraïm l’aposta arriscada que ha fet programant un final de temporada eminentment  social que se salda amb una factura impecable i de qualitat. 

EL MONSTRE DINS DE CASA

TEMPS SALVATGE
De Josep Maria Miró
Direcció de Xavier Albertí
Sala Gran del TNC
09/05/2018

Sovint allò desconegut ens fa por. Els de fora, els diferents, els que no són o pensen com nosaltres, els “no-normals” són temuts. La por cap a ells ens reafirma com a col·lectiu. Apartem allò que destorba el nostre benestar i reaccionem violentament, en un sentit d’autodefensa. No volem ser com ells, no volem ser ells. I doncs, qui són ells? Tal vegada els qui no tenen casa, feina o família, o cap de les tres. A ells és a qui hem de rebutjar, i hem de marginar. Que no ens encomani el seu mal! Que no ens hi confonguin!

May Circus

I és que en el fons, tenim por de nosaltres mateixos, d’aquells racons obscurs que no ensenyem a ningú. Ens tenim por. D’aquesta por tèrbola és del que parla Josep Maria Miró a la seva ambiciosa obra Temps salvatge. I és que vivim un temps salvatge! I tant...

I a partir d’aquesta por irracional, Miró fila temes tant actuals com eterns com la immigració i sobretot aquell fi vel que separa el desig de la violència. L’obra no pot tenir més actualitat, encara que Miró assegura que ha estat pura coincidència. Estrenar Temps salvatge un parell de setmanes després de la polèmica sentència als bàrbars de la Manada no és oportunisme. L’obra va començar a coure’s fa dos anys. El cas de la Manada, malauradament, no és un cas aïllat, sinó massa quotidià. Hi ha estadístiques que asseguren que a Espanya es produeixen quatre violacions diàries. Encara que deu ser difícil d’assegurar ja que només se’n denuncien un 20%. Però, més enllà del càstig, sempre merescut i rarament imposat, què passa amb la víctima?

Quatre famílies, veïns d’una esplèndida casa a la Catalunya rural desgranen les seves pors, les seves incerteses, el seu desamor, la seva ambició, la seva violència en un ambient aparentment confortable però amb un rerefons d’allò més sòrdid que l’espectador anirà descobrint a mesura que avanci l’obra.

La direcció de Xavier Albertí és generosa cedint el protagonisme a l’autor. Uns solvents actors encapçalats per la jove Laia Manzanares, com a Ivana, qui crea un personatge descaradament brillant i contundent, serveixen la coralitat de l’obra formada per un seguit d’escenes en format de pas à deux. Acompanya la recepció una escenografia espectacular de Lluc Castell que emmarca els tres espais on succeeix l’acció: la zona comunitària de l’immoble com a eix central de l’acció, el camp de Basket als afores del poble i el misteriós bosc.

Una obra que va atrapant sense deixar-nos anar amb una segona part que talla l’alè. Magnífica! Gran treball col·lectiu i sobretot l’enhorabona per l’autor.