VIATGE AL COR DE LES TENEBRES

OLVIDÉMONOS DE SER TURISTAS
De Josep Maria Miró
Direcció: Gabriela Izcovitch
La Beckett
26/01/2018

Per què viatgem? Es pregunta Josep Maria Miró. I és que tot viatge físic comporta un viatge emocional. Conèixer nous paisatges i noves cultures ens qüestiona o ens reafirma sobre la nostra pròpia. En tot viatge, inclús en els viatges organitzats, ens trobem en situacions imprevistes, ja que les nostres reaccions lluny de la nostra zona de confort són sovint inesperades. Aleshores què hi busquem lluny de casa? Per què viatgen una parella veterana (Lina Lambert i Pablo Viña) a la cruïlla de fronteres que formen les cataractes d’Iguazú?  En principi podria semblar que volen fer-hi turisme. Però el títol de l’espectacle ens adverteix que no és així. Olvidémonos de ser turistas proposa un viatge interior i necessari cap a una terra desconeguda, un refugi quasi oníric en algun punt inconcret i també metafòricament al centre de les emocions. Un lloc on hi van a parar persones que volen, malgrat tot, saber. Un lloc enmig del no-res pràcticament deshabitat on trobar-se amb un mateix. És el terror i l’atracció fatídica del coneixement el que conduirà inexorablement la parella per separat a un retrobament catàrtic. Una peripècia tràgica amb tocs d’ironia, on la parella, cadascú pel seu compte, anirà filant el seu destí. Si Josep Maria Miró acostuma a començar les seves obres amb una pregunta, aquesta la comença amb no menys de vint preguntes, que anirem descobrint respostes al llarg de l’obra.

Comença quan una parella de gent gran es troba un noi que viatja sol i els acompanya un tros del viatge. Aquest simple fet desencadena tota l’acció. Però no serà fins el final que descobrirem el vertader significat del trasbals que provoca un fet tan aparentment insignificant. Després d’una discussió matrimonial, la dona decideix abandonar el seu marit i iniciar un viatge pel seu compte a territori desconegut. L’home intenta seguir-la. Al llarg dels dos viatges ambdós s’aniran trobant una sèrie de personatges que com ells, també fugen, es refugien, anhelen, busquen. Són els secundaris que composen una magistral Eugenia Alonso i un solvent Esteban Meloni. Personatges càlids, esperpèntics, absurds, clownescos, potser irreals com el capellà, la dona que acompanya senyors lletjos o tristos a la seva habitació d’hotel, el conductor d’autobús (òmnibus) que fuig de la ciutat i sobretot Fabián veí del refugi final i la dona que asila persones que busquen ansiosament i no saben què. Una obra amb una gran càrrega metafòrica sobre la recerca de la veritat plena de situacions tant còmiques com tràgiques, “com la vida mateixa”.  

Al muntatge tremendament auster de Gabriela Izcovitch queden més ben marcades les escenes dramàtiques que les còmiques, que jo crec que també hi són. Acompanyat d’una il·luminació fosca i dura, quasi tenebrosa, que desdibuixa el contrast entre l’exuberància del paisatge exterior amb el desert interior dels dos protagonistes. Una recuperada Lina Lambert desplega un ventall d’emocions punyents i un Pablo Viña que de tant compungit com és el seu personatge en moments no se l’acaba de sentir.

Una obra plena d’emocions que busca la veritat.

AMÉN!

El sueño de un hombre ridículo
De Fiodor Dostoyevski
Direcció: Mario Gas
Ricardo Moya
Teatre La Gleva
18/01/2018

Som els humans tan virtuosos intrínsecament com pretenia Rousseau amb el seu Bon Salvatge unit a la natura? Sentim la nostàlgia remota d’una felicitat perduda en algun moment de la civilització? Són el racionalisme, la ciència, la civilització perjudicials per a la felicitat dels homes? O bé som essencialment malvats i corruptes de manera que el mal forma part del nostre ésser? El cinisme forma part de nosaltres o bé la innocència és qui ens domina?

A El sueño de un hombre ridículo, el Dostoyevski més existencialista, ens presenta un personatge dubtós aparentment aliè al món que l’envolta, sense ambició, sense sentit, nihilista racional i un home ridícul. L’home vol suïcidar-se. Però el dia assenyalat per a cometre el seu propi perjuri li succeeixen dos fets que viurà com una revelació. Per una banda veu una estrella al cel i per l’altra rebutja una nena medicant amb menyspreu. Això el porta a elucubrar un somni on és conduit a una estrella on dones i homes viuen lliures i feliços en una utopia on no existeix la propietat privada ni la por. Però és precisament ell qui ensenya els seus habitants a mentir. A partir d’aquest moment comença la decadència de la seva gent. Apareixen la gelosia, l’egoisme i el dolor. En desvetllar-se del son al·lucinant, l’home ridícul rebutja la idea del suïcidi. Consagra la seva vida a predicar la lliçó apresa durant el somni i a cercar la nena ofesa. Ja ningú no el pot entendre, ni els habitants de l’estrella somniada, ara corruptes i “civilitzats”, ni els de la terra que el veuen com un llunàtic absurd, un home ridícul.

Darrera del text està la idea cristiana de la culpa i el perdó, de la possibilitat de retrobar la feliç harmonia si es recupera l’amor al proïsme i a la vida, de la promesa d’un món millor: “yo estaba dispuesto entonces a suprimir mi vida con su mentira, de un tiro, mientras que mi sueño, ¡oh!, mi sueño se ha convertido para mí en anunciador de una vida nueva, inmensa, regenerada y fuerte”. Amén! I doncs, què són els somnis sinó somnis, com deia Calderón, o potser sí que formen part de la veritat real en un sentit més freudià? L'espectador surt reconfortat de l'espectacle amb l'optimista idea que l'amor ho cura tot. Que així sia!

Ricardo Moya s’atreveix amb aquest ambiciós text i ho fa a pèl, sense més artifici que una ampolla d’aigua buida entre els braços que amanyaga constantment com a un nadó, una cadira i un tamboret. No necessita res més per a lliurar-se amb autèntica emoció. Compta amb la direcció precisa de Mario Gas. Junts van estrenar-lo al Maldà el 2002 i tot i que no el vaig veure, sospito que els anys li van a favor del personatge. Una gran història servida amb la concreció exacta que precisa un espai tan petit i proper.  

UNA PIETAT BRUTAL

Blasted - Rebentats
De Sarah Kane
Dirigit per Alícia Gorina
TNC – Sala petita
12/01/2018

Quan Sarah Kane va estrenar Blasted a la sala petita de la Royal Court la crítica londinenca, que no es talla, se li va llançar al damunt. “Una porqueria ingènua” deia Michael Billington al Guadian, 20/01/1995; “Una obra totalment desproveïda de cap mèrit intel·lectual o artístic” (Charles Spencer al Daily Telegraph, 20/01/1995); “Una càmera dels horrors dissenyada per escandalitzar i res més” (Nick Curtis a l’Evening Standard 19/01/1995)... Naixia una nova manera de fer teatre que més tard es va anomenar IN-YER-FACE. Un teatre punki per a denunciar la brutalitat del món on vivim. Violència i sexe envaeixen l’escena amb la mateixa crueltat demencial que ho va fer Artaud al seu temps. Amb més cruesa encara que ho van fer el grup dels Angry Men que van avalar-la. L’obra de Kane és, avui dia, un clàssic del drama contemporani. Una peça de museu que Alícia Gorina ha rescatat per a la Sala Petita del TNC.

A Blasted, la seva primera obra, Kane ens parla d’un món estripat i ho fa en dues parts ben diferenciades. A la primera mostra una parella en un hotel luxós del centre d’Anglaterra on una noia és violada pel seu ex amant. Tot i la violència explícita del llenguatge  i les accions, aquesta escena s’emmarca formalment dins d’un naturalisme ibsenià que compleix estrictament les unitats aristotèliques de la pièce bien faite. Però a la segona part, molt més interessant al meu entendre, l’obra fa un gir absolut i agafa caires beckettians en un espai oníric on ja no sabem si és l’habitació de l’hotel o un camp de batalla. Mentre Kane escrivia Blasted, Europa viva convulsa per la guerra dels Balcans i per això hi introdueix nous elements que la porten a investigar també nous formats. “Les llavors de la guerra es poden trobar en una civilització en temps de pau, i crec que el mur entre el que anomenem civilització i el que passa al centre d’Europa és molt, molt prim i pot caure en qualsevol moment”[1], diu Kane. Aquesta dimensió global sorgeix amb l’esclat d’una bomba que fa aparèixer un soldat en escena. El llop Ian, el violador que hem vist fer ús i abús de poder (força, arma, diners), passa a comportar-se ara com un corder en mans d’un monstre encara més ferotge, el soldat. Un intent d’expiar el qui està en una situació de debilitat, alhora que infondre la idea aterradora que darrera d’un horror hi pot haver un horror encara pitjor.

Un malson, possiblement amb notes autobiogràfiques, on Kane no escatima pornografia verbal i física amb tot tipus d’aberracions: masturbació, fel·lacions, mutilacions genitals, violació, suïcidi, antropofàgia. Un text excessiu carregat d’una violència innecessària, al meu entendre, que esborrona un transfons més profund i més pur. Un missatge que podria tenir reminiscències cristianes de pietat. La violència més colpidora i actual no s’expressa amb sang i fetge, sinó amb mirar cap a una altra banda davant dels fets terribles que estan succeint a les nostres costes.

El muntatge d’Alícia Gorina, tot i sobrepassar el que gran part del públic del TNC pot suportar, es queda curt al meu entendre. Si Kane vol sacsejar l’espectador, deixar-lo sense alè, avergonyir-lo, angoixar-lo, esprémer la seva consciència, la proposta de Gorina ho aconsegueix a mitges, tot i l’entrega de Pere Arquillué, qui fa un treball un cop més, exemplar.

---

[1] Dan Rebellato, entrevista a Sarah Kane, 3/11/1998