YOU’LL NEVER WALK ALONE

SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI
D’Arnold Wesker
Direcció Ferran Utzet
La Perla 29
14/02/2018

Quan Ferran Utzet es va enamorar de l’obra de Wesker, el nostre petit país vivia unes circumstàncies convulses molt concretes que de ben segur marcaran un abans i un després. I és que des de l’1 d’octubre hem passat per moltes emocions. Les commocions socials de què parla Wesker a Sopa de pollastre amb ordi, resulten punyentment properes a la nostra realitat actual.

L’obra comença el 1936 amb la revolta dels veïns de l'East End londinenc contra les forces feixistes recolzades per la policia i culmina amb l’entrada dels tancs soviètics a Hongria el 1956. El marc històric serveix per a fixar el focus en la família Khan, treballadors jueus decididament implicats al partit comunista. Al llarg de set escenes veurem paral·lelament com cauen els idealismes d’esquerres europeus, alhora que la decadència de la família Khan va escolant-se en les seves vides. És la mort de les utopies.

Què en queda, doncs, de la il·lusió, de la rauxa, de l’idealisme dels anys trenta, vint anys més tard? El pragmatisme s’ha imposat entre els fills Khan, la frustració i la decepció ho han impregnat tot. Només la mare resisteix contra tot pronòstic a seguir impulsant una ideologia humanitària d’igualtat d’oportunitats, de serveis socials i educació per a  tots..., d’esquerres, vaja. Però, com diu ella, què pot fer? Per a ella ja és massa tard per a adaptar-se al nou model de vida més tecnòcrata que idealista que es va imposant. I en tot cas, què pot fer, què podem fer tots plegats, sinó seguir creient malgrat tot? Per això li canta al seu fill Ronnie (Pol López) el fantàstic tema You’ll never walk alone, que ha servit al Liverpool FC com a himne. Marcia Cisteró dóna veu i ànima a aquesta mare coratge que a pesar de tot “camina amb l’esperança al cor”. Forma part d’un equip compacte d’actors amb una credibilitat que traspassa la immediatesa de l’espai i es clava ben fons al cor dels espectadors. Utzet ha volgut fugir de sentimentalismes amb un escenari no-realista que marca el pas de l’idealisme al materialisme a partir de la introducció gradual dels objectes quotidians.

Molts llaços grocs a la Perla el dia de l’estrena demostren que malgrat tot, els que hem cregut, seguim creient-hi. I què podem fer sinó?

TRES GERMANES I UN FUNERAL

IF (L’ÚLTIM DESIG)
Inspirat en un text de Natza Farré
Cia. Vero Cendoya
Sala Àtrium
13/02/2018

Les tres germanes Vero, Glòria i Alba enterren la seva mare al càmping on van passar els estius de petites. Surrealista. I alhora sincer, directe i sobretot hilarant. Tres magnífiques actrius, tres pallasses que ens parlen de coses aparentment quotidianes però que en boca d’elles agafa una dimensió fugaçment colpidora. Tres caràcters conjugats amb mestratge per a mostrar un univers profundament femení. El tractament de la mort, la maternitat, la relació amb els marits, amb la professió estan tot just apuntats en un muntatge més teatral que ballat, però suficientment marcats per a que se’n desprengui una reflexió posterior a la comicitat de l’espectacle.

La polifacètica Vero Cendoya ja va despuntar amb el seu original La Partida, un mach entre futbolistes i ballarines. L’ha rodat per tot el món i es podrà veure al mercat de les Flors els propers 23-25 de febrer. Ara crea un univers molt més minúscul a la sala Àtrium acompanyada de Glòria Sirvent i Alba Forejats, dues còmiques “de tomo y lomo”!

I PER QUÈ NO UN SHAKESPEARE?

MACBETH
Companyia Teatrebrik
Adaptació i direcció de Joan Gómez Ponsatí
La Seca
02/02/2018

Ja que pocs actors poden viure del teatre, què diferencia les companyies amateurs de les professionals? Laia Alzina (guanyadora del torneig de dramaturgs de Temporada Alta d’enguany) confessa que si fa la mitjana el seu teatre deu donar-li 25 cèntims l’hora. Els membres de la Companyia Teatrebrik no poden viure de les seves produccions i veient Macbeth, és possible que inclús hagin hagut d’afegir no només temps i esforç, sinó també diners. Però tot i així...

Macbeth és un ambiciós muntatge amb no menys de 10 actors. Hi ha música, treball de cos a càrrec de Los Corderos i una escenografia afterpunk d’un món distòpic on Joan Gómez hi trasllada l’acció. Queda una mica allunyat de Shakespeare però qui vulgui sentir el teatre en la seva essència atàvica i primordial, les trobarà en un muntatge honest i agosarat de Teatrebrik. Ànim!

PERQUÈ CRÉIXER ÉS UN GRAN PLOR

LA TRISTEZA DE LOS OGROS
De Fabrice Murgia
Adaptació Borja Ortiz de Gondra
Teatre Lliure (Gràcia)
07/02/2018

A les societats “primitives” o “poc desenvolupades” o “indígenes” o qualsevol altre qualificatiu despectiu com les anomenem des d’Occident, els rituals liminoides de creixement formen un moment crucial en la vida de les criatures. Algunes tribus fan passar els seus joves per unes proves de les quals no tots en sortiran victoriosos, és a dir, amb vida. Potser no estaven preparats per afrontar el dolor que significa fer-se gran. A la nostra avançada societat no existeixen aquests rituals, almenys no de forma específica. En quin moment entrem a l’edat adulta? Quan es considera que una persona ha assolit allò necessari per a ser considerat com a gran? Què és allò que es necessita? Aparellar-se? Engendrar un fill? Ingressar en el món laboral? Potser... El laïcisme ha esborrat els rituals iniciàtics del cristianisme: naixement, bateig, comunió, casament i funeral. Avui dia l’etapa de traspàs que és l’adolescència s’allargassa fins al patetisme. Potser som fills de John Lennon o de Peter Pan. Potser tenim por a fer-nos grans.

Fabrice Murgia reflexiona sobre aquest pas de l’edat infantil a l’adulta. Utilitza dos crims paral·lels que coincideixen el 2006 i van fer furor als mitjans. Dues històries reals: la de Bastian Bosse, el noi que es va suïcidar després de disparar indiscriminadament a alumnes i professors del seu institut; Murgia furga internet per a torbar-hi vídeos on Bastian adverteix dels seus propòsits i n’explica el per què. “Als 18 anys vaig aprendre que només es pot ser feliç si t’adaptes a la societat. Jo no ho he fet. Sóc lliure!” I el cas de Natascha Kampusch  segrestada dels 10 als 18 anys. Murgia inclou a la versió espanyola referents del crim d’Alcasser i sobretot de la seva mediatització. Alhora, seguint el relat oníric, poètic tot i la cruesa dels fets i de conte de Grimm, una noia en coma, versió moderna de la Blancaneus, dorm un son profund. El son de la pubertat tot esperant despertar i renéixer transformada en el complicat món dels adults.

Murgia utilitza uns casos extrems per a parlar-nos d’una societat malalta, on els límits de la realitat i de la ficció es difuminen. Tal com succeeix a la infantesa, els somnis i els malsons prenen una corporeïtat tan real com la mateixa realitat que ens envolta. Per això ens persegueixen tota la vida. La por i alhora l’atracció cap allò desconegut i irreversible com és el fer-se gran, produeix un dolor tan incomprensible i esgarrifós com un ogre. L’ogre que tots tenim dins i que anem aprenent a aplacar. Però què passa si el deixem anar?

I és que potser tots som criminals en potència... A La tristeza de los Ogros la noció del Bé i del Mal, de víctima i de botxí s’esborrona. Un follet llest i malèfic, mig nena de l’Exorcista i mig Pepito Grillo, és el fil conductor que ens va introduint cap a un espai de terror, alhora seductor i tremebund. Interpretada a través d'una veu distorsionada per Andrea de San Juan, tan brillant la resta d'actors, Nacho Sánchez (Bastian) i Olivia Delcan (Laetitia). L'escenografia, el vestuari, la il·luminació i el so completen una poètica partitura de terror. L’escena està formada per un ciclorama on s’hi projecten la Laetitia (noia segrestada) i el Bastian que, com dos youtubers, expliquen en directe els seus casos perpetrats darrera de dues finestres, que a la seva vegada ens recorden dues grans pantalles de televisió. Un altre joc entre realitat i ficció que introdueix magistralment Murgia.

Sensacional espectacle, imprescindible per a tots els qui som o hem sigut adolescents. Bravo!