OPCIONS...

SEPARACIONS, hi ha vida després de l’amor?
Autor: Ever Blanchet
Direcció: Pere Anglas

Un dia qualsevol, avui mateix, vostè surt de treballar cansat i potser també fastiguejat. Arriba a casa i té dues opcions:

OPCIÓ 1) Reescalfar-se el bròquil que ha quedat i endrapar un tros de pa amb formatge mentre s’adorm mirant la tele esclafat pel pes de la quotidianitat...

O bé...

OPCIÓ 2) Arriba a casa i exclama “Ep, anem al teatre avui?” I sí, s’empolaina o es posa còmode i tot xino-xano s’encaminen cap al Versus on hi estan fent Separacions, una comèdia esbojarrada i entretinguda que el farà oblidar de tots els mal de caps del dia. Potser no li descobrirà cap veritat oculta, però no hi ha dubte que passarà una estona agradable. Blanchet va escriure Separacions el 2002, quan regia la sala Versus i ara hi torna amb una encertada direcció de Pere Anglas. Les escenes se succeeixen a molt bon ritme i no donen treva per a res. L’obra s’estructura en forma de vuit esquetxos amb el tema principal de la ruptura de parella. I, ves per on!, més aviat desperten tendresa. Els sis actors (Eva de Luís, Rafaela Rivas, Míriam Tortosa, Christian Cánovas, Antonio del Valle, Raül Tortosa) que encarnen els setze personatges s’entreguen amb generositat a les situacions límit plantejades, amb un histrionisme simpàtic i un humor inofensiu que fa les delícies del públic. L’exageració que requereix la comèdia hi és present i com a més remarcada està, més funciona. Una obra que molt bé podria estar en escenaris més grans. Deixi’s anar i rigui, rigui, rigui... i mentre riu, observi la rialla de la persona que té al costat i riguin junts que encara és més divertit! En acabat, poden anar a picar alguna cosa o bé tornar cap a casa. Una ampolleta de vi i una espelmeta faran que el bròquil d’avui tingui més bon gust. I potser, qui sap, el destí jugarà amb vostès una estoneta abans d’adormir-se plàcidament...

Vostè escull!

VIATGE DE L’ADOLESCÈNCIA A LA MADURESA

EL FUTUR
Autora i directora: Helena Tornero
Teatre Nacional de Catalunya
Sala Tallers
27/03/2019

La play movie que planteja Helena Tornero a El futur és un viatge iniciàtic de la jove i airada Diana des de Barcelona fins Estocolm en el flamant Ferrari del seu pare. L’acompanya un misteriós personatge, el Halim, un immigrant que meravellosament encara creu en l’amor com via de salvació. Cada frontera que passen la parella d’amics és un focus de tensió que hauran de superar (oblidem-nos del Tractat de Schengen) no amb poques dificultats. Una aventura que també els conduirà a creuar les fronteres internes en un traspàs liminoide de l’adolescència a la maduresa. Afegeix tensió un compte enrere que ens recorda a cada moment que una catàstrofe necessària i imminent s’haurà de produir per a que la redempció sigui possible. L’obra serveix a Tornero per a indagar en temes tan d’actualitat com l’ecologia, el feminisme, l’extrema situació dels immigrants a Europa, la hipocresia de les autoritats, la guerra... I en un pla més íntim en el valor real de l’amistat en front a la fal·làcia de les xarxes socials, les relacions pares fills, l’altruisme... I sobretot, la importància de la cultura com a eix vertebrador d’una identitat social i personal. En horari escolar entre setmana, els professors d’institut trobaran molts temes per a analitzar a les aules, obrir debats, fer-ne reflexions a un jovent que sembla cada cop més desconcertat.

© David Ruano

Una posada en escena sòbria, quasi nua, ens convida a fer el viatge amb els dos amics, on la paraula és el motor de l’acció. El públic a tres bandes ens remet a un espai de debat i de reflexió, més que estrictament de visionat. Els quatre intèrprets ens endinsen a la història amb una sorprenent naturalitat que ens apropa l’acció en un llenguatge eminentment contemporani. El Halim de David Menéndez, aparentment ingenu i magníficament contingut, serveix de contrapunt a la Diana de Júlia Genís, que es troba a l’altre extrem del ventall d’emocions amb una ràbia histriònica que no comprendrem el motiu fins més avançada l’obra. L’Ester Cort i el David Vert, faran la resta de personatges on ella encarnarà la capacitat de comunió, generositat i coneixement amb tocs d’humor, mentre que ell serà l’element distorsionador que s’haurà de sacrificar.

Tot i alguns elements inversemblants que apareixen a la trama, l’obra flueix com per una autopista cap a un destí programat que de ben segur no pot ser tal com l’havíem imaginat. En acabat un noi davant meu exclama: “Pues a mi me ha molado!”

EL LABERINT D’ARIADNA

Suite TOC Núm 6
Les Impuxibles
Sala Beckett
21/03/2019

Per tots és sabut els beneficis del teatre social, comunitari o terapèutic i dels positius rèdits tant personals com col·lectius que proporciona. Augusto Boal ho va estudiar i plasmar als seus llibres i des d’aleshores ho hem vist en força exemples que no acostumen a arribar als escenaris comercials, quedant relegats amb un cert menyspreu a la categoria d’amateurs. En aquest tipus de teatre, es tracta doncs, de posar la creativitat al servei de la persona que el practica, més que de buscar-ne uns resultats espectaculars o sensacionals. Podríem dir que és un altre teatre contemporani antiaristotèlic, on la catarsi passa per un mateix, més que pel públic.

Però què passa quan aquest teatre està enfocat a un ús comercial, encara que sigui en el millor dels sentits? I si a sobre està tocat per un dit de genialitat? Què passa si efectivament aquest teatre resulta espectacular o sensacional? 

Suite TOC Núm 6 de les germanes Peya parla en primera persona del Trastorn Obsessiu Convulsiu de la Clara, la germana pianista i compositora genial que acaba de guanyar el premi Nacional de Cultura de la Generalitat. L’acompanyen la seva germana Ariadna, no menys genial coreògrafa, juntament amb Pau Vinyals (que es destaca com un magnífic cantant), Èlia Farrero i Adrià Viñas i fins a una vintena de teclats escampats per l’espai, parets incloses.

Un espectacle commovedor, ple de poesia visual i acústica que utilitza, com en altres espectacles de la companyia Les Impuxibles,  una mescla de llenguatges tant musicals com visuals. L’extrema creativitat musical de la Clara envaeix l’escena i el pati de butaques fins el punt que un es sent esclafat en un racó de la sala. “Ocupes massa espai” s’exclama Ariadna després del seu contundent solo de dansa. Així em sentia jo, arraconada.

L’espectacle vol ser una crítica a una societat homogeneïtzant, autocomplaent i intransigent que no comprèn o no vol comprendre la diferència. No ho aconsegueix. Al meu entendre, es queda en el particular i no  transcendeix més enllà. Molt més interessant em sembla el paper de l’Ariadna, engabiada dins del rol de “germana de...” on, amb tota generositat i plena d’autèntic amor fraternal es lamenta de la seva condició. Sembla que el pes de tot el dolor de la seva germana recaigués damunt seu com una muntanya per on Clara escala sense parar a cotes inusitades. Ariadna no sap o no vol desfer-se d’aquest enorme pes que l’apresona i alhora l’eleva. Un dilema, un laberint tràgic que inspira empatia i aquest sí, catarsi.

LA GRAN PREGUNTA: QUI SÓC?

INCÒGNIT
De Nick Payne
Direcció Mònica Bofill
Teatre Lliure (Sala Petita)
02/03/2019

Des d’una òptica científica, el jove britànic Nick Payne (de qui vam veure Constel·lacions al teatre Àtrium), combina tres històries per a mirar de resoldre l’eterna qüestió: Qui sóc? 

© Ros Ribas

Si la resposta és que som la memòria de les nostres vivències que anem forjant amb l’experiència alhora que emplenem els buits que queden amb la imaginació, aleshores, el cas real del pacient Henry Molaison que va perdre la memòria immediata a partir d’una atac d’epilèpsia, pot tenir identitat? Molaison no pot recordar el que li acaba de succeir, així, s’entropessa patèticament durant anys amb la mateixa inexperiència vital, repetint un cop i un altre les mateixes preguntes, en un bucle etern. Aquesta història s’entrecreua amb la de Thomas Stoltz Harvey, un patòleg que va robar el cervell d’Albert Einstein per a examinar-lo i mirar d’entendre, sense èxit, quina combinació s’amagava darrera d’aquesta ment prodigiosa. I finalment, com en un calidoscopi, la tercera història, aquesta inventada, d’una neuropsiquiatra, Marta, que intenta entendre’s a sí mateixa, tal vegada tan perduda que els seus propis pacients. Nick Payne busca una explicació científica a la crisi d’identitat, les emocions i els sentiments i ho fa amb un toc irònic. L’obra flueix entre la reflexió intel·lectual i l’acció escènica en una combinació enginyosa de les tres històries que van combinant-se com una trena, interpretades per quatre actors que representen fins a vint personatges.

Mònica Bofill, amb la companyia La incògnita recentment creada arrel de l’espectacle estrenat la temporada passada a la Sala Beckett, ofereix una posada en escena amb pocs, quasi nuls elements, amb una acció impulsada per la paraula i una molt ben resolta interpretació dels quatre intèrprets, de qui destaquem la veterana Victòria Pagès, en un moment dolç de la seva carrera.

Un espectacle interessant i amè amb un autor que haurem de seguir-li la pista i una companyia que esperem que continuï amb el mateix encert.  

NO ÉS SORT, ÉS TÈCNICA

LEHMAN TRILOGY
De Steffano Massini
Dirigida per Sergio Peris Mencheta
Teatre Lliure 07/03/2019

El 1844 va arribar Henry Lehman als Estats Units i va fundar una botiga de teixits a Montgomery, Alabama. El mateix any naixia a València Francisco Peris Mencheta, besavi de Sergio Peris Mencheta. Ambdós provenien d’una família humil i ambdós van ser grans emprenedors i autodidactes. Quan la botiga de teixits d’Alabama va començar a prosperar, van venir a col·laborar-hi els dos germans menors de Henry, Emanuel i Mayer. Un incendi a les plantacions de cotó d’Alabama va fer que la seva sort canviés. Van començar a acceptar cotó com a pagament per als teixits, que revenien a la indústria tèxtil per a la seva elaboració. Més endavant van revendre aquest cotó a les indústries de Nova York, on es van traslladar. Va néixer així la figura de l’intermediari i amb ella el capitalisme financer. Per primer cop a la història, la riquesa no provenia d’un patrimoni, ni d’una producció industrial. Els germans Lehman no eren propietaris de les plantacions de cotó, ni confeccionaven els teixits de les fàbriques del Nord. Obtenien beneficis de la compra venda de la matèria primera. Tot i així, el seu capital va augmentar exponencialment i els va fer immensament rics i influents. Van expandir-se i van entrar a la borsa de Wall Street. Lehman Brothers va passar a ser un banc financer. Van sobreviure la guerra civil americana, el Crack del ’29, dues guerres mundials, la crisi dels anys ’80, l’esfondrament de les Torres Bessones on hi tenien la seu, però van acabar petant el 15 de setembre del 2008 amb la crisi de les hipoteques subprime.  La banca rota de Lehman Brothers Inc. va comportar una crisi financera sense precedents i a nivell mundial. Si els bancs tanquen l’aixeta del crèdit, els governs entren en recessió i la Societat del Benestar entra en crisi, hi ha una allau d’acomiadaments i la gent deixa de consumir, tot plegat en una espiral negativa, que encara no hem superat.

Ricardo Solís

És possible que quan Sergio Peris Mencheta va veure la versió reduïda de Lehman Trilogy el 2016 a la Sala Villarroel dirigida per Roberto Romei dins del marc del Grec, alguna tecla sonés al seu interior, que el va remetre a la seva pròpia història. La del seu besavi considerat el precursor del reporterisme, fundador de la primera agència de notícies espanyola, més conegut com a fundador i director del diari El Noticiero Universal. Però si la versió de Romei era austera, amb un mínim decorat i basada en la paraula com a activadora de l’acció, la versió de Sergio Peris Mencheta és esplèndidament fastuosa. I amb tot, enginyosament acurada amb la utilització dels recursos. L’espai escènic recorda una pista de circ de fira, on els personatges de les tres generacions van succeint-se a un ritme vertiginós. Ritme marcat per la música en directe que recorre en paral·lel el viatge històric dels 150 anys que abraça l’obra, des dels cants Yiddish de l’enyorada Baviera, el Blues dels esclaus a les plantacions, al Rag Time dels anys vint, el Twist dels anys ‘60, el folk de Bob Dylan o el Rock d’Eric Clapton... Els sis actors-músics representen 120 papers alhora que toquen el banjo, el violí, els teclats i canten. Els canvis venen marcats per algun element de vestuari i sobretot per una excel·lent interpretació marcada per la precisió perfecte del tempo, les accions, el to i la gestualitat.

El naixement, creixement, esplendor i decadència dels germans Lehman sintetitzat en quatre hores de pur frenesí escènic on no hi manca la ironia, l’esperpent, la reflexió i la pedagogia. Una joia imprescindible de la cartellera barcelonina, on un sembla estar presenciant un espectacle a Broadway o al West End. Senzillament, perfecte!