SENSE CONCESSIONS

EL DOLOR
De Marguerite Duras
Dirigit per Lurdes Barba
Amb Ariadna Gil
TNC – Sala petita
30/05/2019

L’alliberament i repatriació dels presos dels camps de concentració alemanys i polonesos, durant els incerts moments després de la Segona Guerra Mundial va estar plena de falses notícies i rumors que no feien sinó agreujar l’amarga espera dels seus familiars. Les notícies que arribaven eren confuses i contradictòries. Ningú no sabia del cert si el seu pare, germà, marit o fill eren vius, si tornarien mai, què se n'havia fet d’ells? Les probabilitats de tornar-los a veure eren mínimes. Ningú no gosava imaginar-se la reacció que tindrien en reveure'ls aquells que s'havien quedat, els qui esperaven amb ànsia. Marguerite Duras va viure aquest angoixant impàs sense saber si el seu marit era viu o mort, si s'estva morint en el precís moment en que ella s’ho està qüestionant, si havia mort fa temps, si era a apunt de tornar a casa... Duras descriu el seu turment desolador on va defallir per moments, i va exaltar-se en d’altres. Difícil no embogir davant tal incertesa.

David Ruano

Duras va escriure El dolor en forma de diari durant la primavera i estiu de 1945, per a reprendre’l més endavant i “corregir-lo” per a la seva publicació. El text és eminentment literari, excel·lentment escrit i d’una força colpidora. Si va ser enterament redactat després o durant els dies referits és, al meu entendre, una qüestió irrellevant. Més interessant resulta com l’autora s’endinsa en un dolor descarnat, sense concessions a l’autocompassió, al melodrama, a la sensibleria. Les frases es llencen com dagues roents, amb una precisió tràgica que clava l’espectador/lector a la butaca deixant-lo anorreat i confús. No es tracta de convidar-nos a la compassió, ni tan sols de reaccionar per a revoltar-nos, és més aviat un llarg lament magníficament estructurat que ens deixa un plor sec.

La impecable direcció de Lourdes Barba ha posat a Ariadna Gil a l’extrem de les emocions no permetent-li cap histrionisme, cap plor. Els punys de l’actriu estan closos amb força durant tota la funció, gairebé no mou els braços ni el cos i quan ho fa agafa una potència que emmarca els seus sentiments. L’únic indici de dolor ens el donen les venes inflades del coll a punt de rebentar de dolor contingut, de ràbia, de tristesa, com una olla a pressió a punt d’esclatar. Magnífica!

LA FORÇA DE LES PARAULES

NEGRATA DE MERDA
De Denis Duncan
29/05/2019
Teatre Tantarantana

En el llenguatge del dia a dia sovint utilitzem paraules que tenen un transfons pejoratiu, que ofenen o poden fer-ho. Ens n’adonem? És possible que no. I és que les tenim assimilades, interioritzades, com si fossin innates. La cultura popular s’arrossega durant segles i és per això que resulta tan difícil de canviar certs hàbits. Potser faran falta vàries generacions per a subvertir aquests tics que massa sovint considerem quelcom inamovibles i venen avalats pel pes de tota la vida com si fos cert que això és així perquè sempre ha estat així. El “no n’hi ha per tant...” s’imposa sempre i quan no siguem nosaltres les víctimes de l’escarni col·lectiu.

voltarivoltar.com

Però d’altres vegades sí que ens n’adonem del mal que poden causar certes actituds, certes paraules o acudits desafortunats, i és precisament per això que amb mala intenció les utilitzem. La burla, el menyspreu per a un membre de la comunitat uneix la mateixa comunitat. És així de trist. Quan riem, mostrem els incisius, com ho fan les feres per a amenaçar quan se senten acorralades, insegures. Ves a saber si el riure prové d’aquesta la violència animal, de la defensa de la comunitat. Riure’ns d’algú, reforça els vincles del grup, crea complicitats, a costa del més dèbil. Així, els més forts imposen els trets comuns de la majoria sobre dels més dèbils o els “diferents” menyspreant-los públicament.

Aquesta és la interessant reflexió que Denis Duncan es planteja a Negrata de Merda. A partir de l’insult expressat per una nena blanca a un nen negre a l’escola, es desencadenen un seguit d’escenes amb els quatre pares blancs i una periodista llatina, on, molt intel·ligentment no hi apareixen cap de les dues criatures. Si l’insult hagués estat “imbècil” o “burro” o qualsevol d’aquest tipus, segurament no hagués tingut més conseqüència. El problema és la sofisticació de l’insult: Negrata de merda, que dóna un encertat títol a l’obra. Per què el nen, i especialment la seva mare, es senten tan vexats? Perquè els recrimina i els envia al sac dels “diferents” dels vulnerables, els exclou. A partir de l’incident anem veient tot de petites violències verbals tan tristament comuns en el nostre dia a dia.

L’obra té una estructura d’escenes breus que ens donen els punts de vista dels cinc personatges, amb una proximitat tan psicològica com física ja que l’escenari es converteix alhora en pati de butaques compartit per públic i actors. El treball d’aquests és impecable i rigorós i transmet una veritat que commou per la seva professionalitat.

La jove companyia La Pulpe, que participa al Cicló del Tantarantana, es consolida amb una proposta ferma, guanyadora del Premi Manacor 2018, que bé podria saltar a d’altres escenaris de la ciutat com la Villarroel o bé el Lliure.