divendres, 27 de setembre del 2019

L’AMOR ÉS COM UNA VAIXELLA


CÀSTING GIULIETTA
Idea i direcció de Juan Carlos Martel
Dramatúrgia de Marc Artigau
Teatre Lliure (Gràcia) 

26/09/2019
 

L’amor és com una vaixella, al llarg dels anys es van trencant les peces fins que només en queda una peça. Finalment, sense saber com ni per què, aquest últim plat també apareix un dia fet a miques. Ja no en queda res. Aquesta és la conclusió a la què arriba una de les protagonistes de Càsting Giulietta de Juan Carlos Martel i Marc Artigau. D’altres senyores ens parlaran de l’amor a la mare, als fills i als néts, inclús al gos..., però de l’amor romàntic, del qual ens parla Shakespeare a Romeu i Julieta, poc hi apareixerà a l’espectacle de Martel. I és que Casting Giulietta va més enllà de l’amor i també ens parla de la soledat, de l’apropament a la recta final de la vida, de la memòria i ho fa amb un humor tendre i una mica condescendent.

Juan Lemus

Sembla que la majoria d’aquestes dones de més de vuitanta anys, hagin viscut l’amor com una ensarronada. Per bé que el defensen a capa i espasa. Vet aquí que fa molts i molts anys, van enamorar-se d’algú, o potser podríem dir que es van sentir atretes per aquest algú com podria haver estat un altre, i, al no haver-hi altra via de conducta socialment acceptada, s’hi van casar i a partir d’aquí van viure captives d’aquest moment fugaç de l’adolescència. Em pregunto com seria aquest espectacle d’aquí vint o trenta anys, amb les dones que avui en tenen cinquanta o seixanta, acostumades a treballar amb sou, a viure el divorci, la separació o qualsevol altra opció de vida, acostumades a portar el timó de la seva vida, del seu temps i dels seus diners...?

Casting Giulietta ens presenta les experiències amoroses de set senyores octogenàries en un pretès càsting per al paper de Julieta. Per què Julieta ha de ser adolescent?, es pregunta Àurea Marquez qui condueix l’espectacle. Tal vegada l’experiència sigui un grau, també en l’amor? El paper de l’Àurea transcendeix de mera directora de càsting i se’ns presenta com una periodista realitzant un reportatge sobre les dones grans. Els pregunta, en selecciona les respostes, les grava, organitza la informació amb veritable interès.

Juan Carlos Martel ja ens va impressionar en la seva primera incursió al teatre social amb Sis personatges. Homenatge a Tomàs Giner i ara ho torna a fer en la seva primera posada en escena com a director del Teatre Lliure, en el que sembla una declaració de principis en quant a la tendència que ha emprès el Lliure sota el seu mandat. Un elogi al teatre comunitari que ja fa anys que es porta a terme amb molts menys recursos en escenaris com el Tantarantana o l’Antic Teatre

Tant de bo amb aquest nou impuls, aquest teatre que resulta terapèutic i que tant de beneficis aporta sobretot a qui el practica, agafi embranzida i serveixi per a donar veu a col·lectius marginats.


divendres, 13 de setembre del 2019

EL FUTUR DES DEL PASSAT


EL FUTUR
Direcció i dramatúrgia Joan Yago
Escenari Joan Brossa
12/09/2019

Com era el futur fa cent anys? En quin futur pensaven les nostres àvies, més enllà de la lluita quotidiana per a la supervivència? Com ens veuran d’aquí cent anys els nostres fills, néts i besnéts?



Joan Yago (La Calòrica) ha creat un calidoscopi multi òptic per on encerta amb no poca comicitat diverses projeccions de futur. Utilitzant un llenguatge proper i col·loquial ens acosta aquest demà a un avui tragicòmicament incert. Quin món deixarem als nostres fills? Explicacions cacofònicament científiques precedeixen d'altres de més mundanes com la projecció d’uns pares sobre al futur de la seva primera criatura. O alguna de força surrealista com l’home amb duplicitat de caràcter... Per acabar imaginant un futur de ciència ficció on les màquines són tan (im)perfectes que prenen trets humans. Si és així, com desfer-se d’una màquina, gairebé humana, quan s’ha espatllat i ja no és útil? Estem parlant d’una desactivació o d’un assassinat?

L’espai Brossa presenta una troupe d’actors sortits de l’escola Eòlia capitanejats per Joan Yago, fruit d’un taller exitós presentat fa dos anys. Un equip de set persones entregades, apassionades i molt professionals formada per Berta Bähr, Cristina Baró, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet, Uri Callau i Xènia Sellarès que passen amb nota l’examen de saltar a un escenari professional. De moment no s’han constituït com a companyia, però vist el bon resultat del seu primer treball, bé ho podrien arribar a fer.


dimecres, 11 de setembre del 2019

AMB MALA LLET


VASELINA
De Gabriele di Luca
Direcció Sergi Belbel

La temporada de Focus a la Villarroel arrenca amb Vaselina de Gabriele di Luca, un jove italià amb força guardons a l’esquena a qui agrada gratar els baixos fons urbans de qualsevol ciutat del món (occidental). Amb una producció de la Sala Trono Armanyà de Tarragona, l’àcida comèdia que dirigeix solventment Sergi Belbel, presenta cinc personatges estripats, desencisats, frustrats, desconcertats pel seu entorn immediat i per la societat.



Dos amics tenen una plantació de marihuana a casa per a ajudar el poble mexicà oprimit pels EEUU. En Charlie (Artur Busquets) és un militant naturalista i en Fil (Joan Negrié), un noi ressentit amb una mare ludòpata (magnífica Lluïsa Castells, un cop més). Apareix a l’apartament una noia (Karin Barbeta) amb un greu problema d’autoestima i el pare de família (Joan Miquel Reig), que torna després de vint anys convertit en dona i membre d’una secta d’obscurs objectius. Tots ells una colla de perdedors de manual desesperadament solitaris cercant sortides tan inusitades com actuals.

Luca no deixa cap vici de la nostra societat sense atacar, fer-ne mofa, ressaltar i, vet aquí el valor de l’obra: els cobreix amb una pàtina de tendresa, com si de vaselina es tractés. Amb un format de sit com televisiva, les escenes es succeeixen i avancen cap a un final gens concloent que dóna la sensació d’un quadre en la vida de..., tanta gent. Una crítica agre-dolça d’una societat descarnada, deshumanitzada i perduda.

La quantitat de temes que s’aborden a l'obra, tenen el factor comú de la comicitat amb un llenguatge políticament incorrecte. Però és que la política, és correcte? La realitat és correcte? Si així fos, potser no caldria escriure sobre ella. Sense anar més lluny, avui, Diada Nacional de Catalunya, l’ex-conseller Santi Vila afirma a La Vanguardia que els catalans hauríem de viure satisfets per haver aconseguit el màxim benestar possible. Quin cinisme! Serà ell! Però això és només una petita mostra de la hipocresia, el desconeixement i l’estupidesa de molts dels nostres dirigents.

Amb comentaris com aquest, la mala llet de Luca resulta necessària.