CÀSTING GIULIETTA
Idea i direcció de Juan Carlos Martel
Dramatúrgia de Marc Artigau
Teatre Lliure (Gràcia)
26/09/2019
L’amor és com una vaixella, al llarg dels anys es van
trencant les peces fins que només en queda una peça. Finalment, sense saber com
ni per què, aquest últim plat també apareix un dia fet a miques. Ja no en queda
res. Aquesta és la conclusió a la què arriba una de les protagonistes de
Càsting Giulietta de Juan Carlos Martel i Marc Artigau. D’altres senyores ens parlaran de l’amor
a la mare, als fills i als néts, inclús al gos..., però de l’amor romàntic, del
qual ens parla Shakespeare a Romeu i Julieta, poc hi apareixerà a l’espectacle de
Martel. I és que Casting Giulietta va més enllà de l’amor i també ens parla de
la soledat, de l’apropament a la recta final de la vida, de la memòria i ho fa
amb un humor tendre i una mica condescendent.
Juan Lemus
Sembla que la majoria d’aquestes dones de més de vuitanta
anys, hagin viscut l’amor com una ensarronada. Per bé que el defensen a capa i
espasa. Vet aquí que fa molts i molts anys, van enamorar-se d’algú, o potser
podríem dir que es van sentir atretes per aquest algú com podria haver estat
un altre, i, al no haver-hi altra via de conducta socialment acceptada, s’hi
van casar i a partir d’aquí van viure captives d’aquest moment fugaç de l’adolescència.
Em pregunto com seria aquest espectacle d’aquí vint o trenta anys, amb les
dones que avui en tenen cinquanta o seixanta, acostumades a treballar amb sou,
a viure el divorci, la separació o qualsevol altra opció de vida, acostumades a
portar el timó de la seva vida, del seu temps i dels seus diners...?
Casting Giulietta ens presenta les experiències amoroses de set
senyores octogenàries en un pretès càsting per al paper de Julieta. Per què
Julieta ha de ser adolescent?, es pregunta Àurea Marquez qui condueix l’espectacle.
Tal vegada l’experiència sigui un grau, també en l’amor? El paper de l’Àurea
transcendeix de mera directora de càsting i se’ns presenta com una periodista
realitzant un reportatge sobre les dones grans. Els pregunta, en selecciona les respostes,
les grava, organitza la informació amb veritable interès.
Juan Carlos Martel ja ens va impressionar en la seva primera
incursió al teatre social amb Sis personatges. Homenatge a Tomàs Giner i ara ho
torna a fer en la seva primera posada en escena com a director del Teatre
Lliure, en el que sembla una declaració de principis en quant a la tendència
que ha emprès el Lliure sota el seu mandat. Un elogi al teatre comunitari que
ja fa anys que es porta a terme amb molts menys recursos en escenaris com el
Tantarantana o l’Antic Teatre.
Tant de bo amb aquest nou impuls, aquest teatre
que resulta terapèutic i que tant de beneficis aporta sobretot a qui el
practica, agafi embranzida i serveixi per a donar veu a col·lectius marginats.
