dissabte, 19 de desembre del 2020

LES DONES SEMPRE PERDEN LES GUERRES

La guerra no té rostre de dona
A partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx
Dramatúrgia Oriol Broggi i Clara Segura
Direcció Oriol Broggi
La Perla-29
18/12/2020

Com la guerra que estem lliurant actualment a tot el món, aquesta sí que és una guerra mundial, una guerra sorda, muda i igualment letal, així mateix totes les guerres deixen milers, milions de víctimes anònimes esperant, consumint-se, patint per als qui són el front. Són les guerres de les mares, de les esposes, de les filles, de les àvies, la guerra en femení que Svetlana Aleksiévitx va retratar tant meravellosament bé al seu llibre La guerra no té rostre de dona. Una obra tremendament humana i descarnada a partir d’entrevistes a algunes d’aquestes dones que van patir anònimament, sense escarafalls ni medalles, sense heroïcitats ni condecoracions la Segona Guerra Mundial a Rússia. Perquè les dones són sempre qui perd en totes les guerres, sigui quin sigui el bàndol triomfal.




Oriol Broggi volia fer una comèdia, però res més lluny dels seus propòsits, ja que ens presenta un drama dolorós, centrat en l’obra homònima de la premi Nobel 2015, que no va veure publicada fins l’arribada de la Perestroika, el 1985. L’obra recull també les veus d’altres guerres com la d’Afganistan, o la batalla personal d’una dona acompanyant el seu marit infectat a Txernòbil. És precisament d’aquest relat que Joaquim Armengol i Evelyn Arévalo n’han creat un emotiu monòleg que coincideix a la cartellera actual (coses de la COVID) sota el títol de Carrer Txernòbil.

L’estructura de l’obra segueix sent d’entrevista on un periodista (Guillem Balart), pregunta a Svetlana Aleksiévitx (Clara Segura) que a la vegada pren cos i ànima de les persones a qui ella mateixa va entrevistar per a escriure el llibre. Torna l’arena a la Perla, en un espai desvallestat, amb el públic disseminat ocupant el màxim d’espai a tres bandes. De les parets hi pengen pantalles que aniran mostrant en streaming l’espectacle, de tal manera que podem veure sempre la cara dels actors si no directament, sí a través de la pantalla. També hi apareixen projeccions d’algunes de les entrevistades per Aleksiévitx, testimonis que prenen veu i cara i ànima a través de Màrcia Cisteró, Mercè Pons, Marta Marco, Nora Navas i glossen emotivament, tot el que el personatge de Clara Segura conté. S’agraeix la contenció en la interpretació de Clara Segura ja que el text és ja de per sí, terriblement emotiu. Funciona per contrast. Una direcció mestre, en una difícil dramatúrgia que invita a la reflexió més enllà de la nostra immediata realitat.

JA NO HI HA HEROIS

Hèroe
De Santiago Rusiñol
Teatre Nacional de Catalunya
03/12/2020

 

L’Hèroe, ens parla de la tornada d’un presumpte heroi de guerra i el malbaratament que produeix a la seva gent, la seva triomfant tornada. L’enyor de la pólvora, de l’acarnissament de la batalla i l’addicció a matar i a fer mal, escampen el dolor entre les persones més properes a aquest pobre heroi embogit menant-los irremissiblement a la ruïna, no només econòmica, sinó també moral.


May Zircus / TNC

L’Hèroe apel·la a la brutalitat de la guerra, de com converteix en monstres als qui la viuen, a com desbaraten tràgicament la convivència a la seva tornada. Els mals de la guerra més enllà del camp de batalla. I precisament aquesta mala castellanització del títol ens remet a la guerra sense front que el nostre petit país lliura amb l’imperi espanyol. Si l’obra fa mofa de les forces vives, Albert Arribas les reforça amb una divertida interpretació del Jutge de Pau, l’alcalde i el Sargento. Hi ha un ben resolt esforç per part de la dramatúrgia, com de la direcció de Lurdes Barba de contemporanitzar l’obra, per bé que l’obra segueix deixant un tuf noucentista.

Avui dia no hi ha herois de guerra! De fet, no hi ha herois de cap mena. Només hi ha mercat. Però tanmateix el dibuix dels personatges està tan ben construït que hom pot passar per alt conceptes antiquats com aquest o bé, la tesi de l’obra que proclama que el treball et dignificarà. Qui pot creure-s’ho ara?  I és que el segle XX i encara més el XXI han fet molt de mal en aquest sentit.

Una obra ben resolta, molt ben interpretada, amb una excel·lent direcció d’actors, que farà les delícies dels prohoms de la ciutat que la vinguin a veure i és que senyores i senyors, “els telers són els herois!”

dimecres, 16 de desembre del 2020

TRES ACTORS EN LA RECERCA DE...

L’home de la flor als llavis i…
De Luigi Pirandello, versió de Mario Gas
Teatre Akadèmia
13/12/2020




Una escenari gairebé nu: dues tauletes amb cadires Tonet i una pantalla. Apareix un antic acomodador vestit de general i ens introdueix a una Itàlia de mitjans del segle passat, la Itàlia de Pirandello. Amb una aparença realista però que no ho és, l’acomodador va endinsant-nos en aquest món metafísic pirandellià. L’obra salta a una escena epistolar entre Piradello, un resolutiu Xavier Ripoll i la seva musa Marta Abba, aquí una Montse Guallar elegant i continguda, i d’aquí salta suaument a l’escena central de l’obra, el monòleg  de l’autor L’uomo dal fiore in bocca que Àlex Casanovas broda: la morte quella cosa è? La desgraciada vida de l’autor... Les escenes aparentment inconnexes agafen una unitat que llisca amablement d’un tema a un altre, d’un format a un altre, com un rierol. Sembla un passeig per prats en un dia de primavera, així em vaig sentir jo veient-la. Diuen que els bons directors es medeixen en les transicions, doncs aquí en tenim un exemple. Tot resulta acaronador, afable, fi, entranyable. Un espectacle bombó per a submergir-s’hi, oblidar, passar una estona agradable amb el savoir faire d’uns més que experimentats actors, un esplèndid director a qui agrada de tant en tant baixar a les petites sales i apropar-se al públic per a parlar-li de tu a tu, quasi a cau d’orella. Tot plegat amb una aparent senzillesa i naturalitat que se t’enduu. Proveu-ho: aneu al teatre Akadèmia i deixeu-vos anar en el balanceig d’aquest bombó que ens han ofert. Val la pena!

dimarts, 15 de desembre del 2020

ALMENYS PODIEN SOMNIAR

LES TRES GERMANES
Anton Txékhov versió de Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat
Teatre Lliure – Sala Fabià Puigcever
11/12/2020

Magnífica versió sense apel·latius d’una obra magnífica, què més es pot dir?

Fotografia de Silvia Poch

L’escenari forma una elegant peixera, una bombolla de vidre que aïlla els personatges de la realitat, però amb tot, que propers que se’ns mostren. No tant per les actualitzacions del text (ara utilitzen mòbils i altres artefactes moderns) sinó per la magnífica interpretació de tots els actors en una versió esplèndida on, a demés del drama de Txékhov on les tres germanes volen anar a Moscou, s’hi afegeix un drama molt més contemporani i, crec, molt més angoixant. En un món en decadència i autodestrucció apressant com el nostre, un món que envelleix acceleradament cap a un abisme que sembla insalvable, quin desig podem tenir ja? Ni tan sols l’esperança, encara que fàtua si es vol, d’anar a Moscou. Ni enlloc. No ens queden desitjos. No en podem tenir. Sabem que som la última generació que viurà en aquest balafiament absurd. Els que ens segueixin, hauran d’intentar recomposar el que hem estat embrutant, destruint, malbaratant.

Però la versió d’Artigau, Manrique i Genebat parla de molt més que això, perquè Txékhov enalteix els personatges amb llargs parlaments profunds alhora que intel·ligibles. Ah, el plaer de la paraula, de l’acció interior! Com els personatges de les Tres Germanes, una obra coral, nosaltres també estem davant d’un canvi paradigmàtic, on, com deia, no s’albira un futur gens esperançador per a ningú. Ni tan sols per als qui se n’aprofiten, els qui se n’estan enriquint. Per tant, molt oportú resulta el muntatge.

Amb una continguda emoció, els personatges conformen un fresc perfectament actual, on hi destaquen, no només les tres germanes, sinó tots els personatges, que en són igualment co-protagonistes. No puc ressaltar la magnífica Irina d’Helena Tarrats, sense parlar de la immensa presència de Lluís Soler o de l’entranyablement hortera de Natàlia de Mireia Aixalà, o del vacu conformat Víctor de Jordi Rico, o la tremendament humana Olga de Cristina Genebat... Tots estan esplèndids. Amb un clímax íntim en l’escena cada cop més enfosquida de les tres germanes al segon acte. I un espai sonor subtilment sublim de Damien Bazin, que crea una festa en off que podem pràcticament visualitzar sense veure’n res. També molt remarcable el vestuari de Maria Armengol, un tant intemporal i molt elegant.

Manrique introdueix un pròleg de presentació força escaient i un final que si bé traeix l’obra de Txèkhov, amb el que he dit més amunt, tant li fa, ja que amb tot, els personatges no aconseguiran els seus desitjos, o tanmateix, potser quan ho facin ja és massa tard.

Un dels imprescindibles de la temporada. No se la perdin!