LLUITA PER SER DONA

RAPHAËLLE
La Conquesta del Pol Sud
CCCB
12/09/2018

Raphaëlle no se sent bé amb el seu cos. Vol deixar de ser home. Ha començat a prendre les hormones per a aconseguir la seva fita personal. Però haurà d’esperar tres anys a fer-se l’operació que li crearà una vagina. I mentrestant... què?

La Conquesta del Pol Sud tanca així la seva trilogia sobre dona, identitat i història, iniciada amb Nadia i Claudia. Un teatre document on la protagonista parla en primera persona de la seva terrible història, marcada per la guerra, el desarrelament i la incomprensió. Un reportatge d’investigació amb una ingent tasca de documentació que l’avala i una poètica que transforma el gènere periodístic en teatre. Els muntatges de la Conquesta no ens deixen indiferents. Si bé els dos anteriors tractaven històries de països llunyans, realitats esfereïdores que coneixem però no hem viscut, la història de Raphaëlle passa aquí, a Barcelona on viu aquesta francesa criada a la verda Normandia. Una història molt més propera a la nostra realitat i per això ens interpel·la directament. I ens pregunta: on són els límits del gènere?

Quan jo era petita, volia ser vaquer i viure al Far West de forma salvatge. Sempre em vestia com un noi, em movia com un noi, feia el que feien els nois i anava sempre amb ells. Amb el meu germà intercanviàvem els meus camisons plens de llacets amb els seus pijames de nen. A ell també li feia gràcia vestir-se de nena, pintar-se com una donota i  posar-se les sabates de tacó de la mare. Jugàvem... Mai vam imaginar que això influiria en les nostres tendències sexuals. Érem nens. I efectivament, que jo sàpiga, no ho han fet. Crec que el sil·logisme de nen que li agrada jugar amb nines és un futur transsexual, ni tan sols homosexual, o que una nena que vesteix sempre amb texans i bambes li succeeixi el mateix, em sembla una simplificació.

A partir de Raphaëlle, però, em pregunto si vam realment triar la nostra tendència de forma natural o bé ens vam deixar arrossegar per l’entorn benpensant? Fins a quin punt som lliures en la tria? És més, existeix aquesta tria de forma biològica, o bé és part del pòsit cultural?  És possible que el meu germà i jo i tanta d’altra gent hagi tirat pel dret sense plantejar-se més coses. Ens sentim atrets per l’altre gènere i ens sembla natural, però, com a tanta d’altra gent, també hi ha persones del nostre gènere que ens atrauen i no ens en sentim culpables per això. Potser en una societat on els cànons fossin de l’homosexualitat, haguéssim triat altrament? Pot ser...

El cas de Raphaëlle, no és que es senti atreta pels homes, és que vol ser una dona. En realitat, sembla que de moment vulgui ser una nena. I millor encara: una nina, una Barbie, concretament. Així, amb una ingenuïtat que commou i alhora alerta, Rapahëlle es fascina per tots els tòpics de la feminitat amb una innocència que fa basarda. Voldria conèixer la història de Raphaëlle d’aquí cinc anys, amb l’operació realitzada, d’aquí deu i d’aquí vint anys, quan hagi superat el candor que actualment la fa tan entendridora i alhora tan vulnerable. Quan sigui, finalment una dona feta i dreta.

TOTS TENIM EL NOSTRE DESCAMPAT

Una Gossa en un descampat
De Clàudia Cedó
Direcció Sergi Belbel
Sala Beckett 11/06/2018

Tots tenim el nostre descampat, brut, deixat, erm, esfereïdor. Fet de records, malsons, desitjos incomplerts, esperances escapçades. Però el misteri, la única sortida és trobar la bellesa que conté el nostre descampat. Perquè hi és. I aquesta és la proesa personal, una autèntica heroïcitat,  que la Clàudia Cedó ens mostra a Una gossa en un descampat. Quan ja res té sentit, quan tot sembla enfonsar-se sota els nostres peus, quan el fat ens dóna l’esquena i ens empenta cap al nostre descampat i ens trobem cara a cara amb els nostres monstres, aleshores és apareix una força atàvica que ens permet tirar endavant per la única sortida possible. Ens hem d’aturar i aprendre a conviure amb el nostre descampat.

      Pont d'enseula

Cedó va escriure Una gossa... tot just dos mesos després d’haver perdut el seu fill als cinc mesos de gestació.  L’obra passa per tots els periples de la última setmana d’embaràs, des de la última ecografia fins el moment del part. A la decisió, probablement la més difícil de la vida, entre el teu fill i tu s’hi suma una segona decisió: de veure’l o no veure’l un cop nascut i mort.

La relació amb els doctors, psicòlegs, infermeres, pares i sobretot company durant aquesta llarguíssima setmana no s’esborraran mai més. Mai més. I quedaran clavades a la ment, en un racó del descampat. Escriure-les, representar-les, mostrar-les dóna sentit a la convalescència. Un cop més el teatre es mostra com a eina terapèutica (això la Clàudia ho sap prou bé) alhora que ens remet a la tràgica filosofia aristotèlica del pathos i la catarsi. I de com ambdós es comparteixen amb el públic. Una gossa... és una experiència col·lectiva que tota mare comparteix.

Cedó ha creat una estructura de terços que funciona magistralment: la història real, la consciència/subconscient i l’espectacle que assaja una actriu (magnífica Anna Barrachina), que van trenant-se magníficament al llarg de l’obra. Belbel ha composat una escena entre el món oníric i el món real, on els espais agafen sentit i on els actors intercanvien de personatge amb naturalitat i entrega. No hi ha patetisme, no li cal. La història és prou eloqüent.

Al final de l’espectacle el públic dret plora alliberat i reconciliat amb el seu descampat.

LA VIDA EN LA VERITAT

AUDIÈNCIA & VERNISSATGE
Vaclav Havel
Direcció: Pere Arquillué
Teatre Villarroel
06/07/2018

L’autenticitat, viure la veritat, ser coherent entre el que proclamem i tal com actuem, aquestes són les claus del teatre d’un dissident que va ser empresonat i després va arribar a president d’estat. Parlem de Vaclav Havel, parlem d’un home en majúscules. La seva mateixa biografia ens remet a la confusa realitat actual del nostre país. En reafirma i ens permet seguint lluitant.

En el seu discurs d’any nou, el 1990, ja com a president, Havel proclama les seves màximes que resulten tan actuals en el món mediàticament absurd on vivim: “Els nostres principals enemics avui són els nostres propis defectes: la indiferència pel bé comú, la vanitat, l’ambició personal, l’egoisme i la rivalitat”. Que poc hem avançat en cap d’aquests terrenys! O potser és que el sistema descarnadament capitalista on vivim immersos ens ha fet recular en tants aspectes! Com és que no reaccionem? O és que esperem a estar terriblement enfonsats per a emprendre una acció comuna que ens alliberi? A què esperem?

Sempre actual, Havel proposa en clau de comèdia dues obres curtes que va escriure durant la seva estada a la fàbrica de cerveses on va ser confinat per a defensar els Drets Humans, per a donar una cara humana al comunisme durant la Primavera de Praga. Enguany es celebren els 50 anys d’aquesta revolució que encara no ha acabat. Davant la impossibilitat de publicar ni estrenar, Havel es escrivia per als seus amics, per a ser representat clandestinament.

L’eix vertebrador de les dues obres és el personatge de Vanek, alter-ego de Havel, interpretat magistralment per Joan Carreras, a partir de silencis eloqüents, de mirades d’estupefacció, de gestualitat contiguament expressiva . Vanek és el mirall que incomoda el benestar dels seus interlocutors. A L’Audiència amb el director de la fàbrica de cervesa, un esplèndid Josep Julien amb una desmesurada borratxera. I al Vernissatge amb la parella formada per Michal i Vera interpretada per una histriònica Rosa Gàmiz, que ens remet a Qui tem Virgina Woolf, d’Eduard Albee. L’obra, les dues peces, ens fan pensar en l’absurditat, el compromís i la denúncia implícita de les obres de Ionesco.

Un muntatge modern i desfermat, com demana el text, brillantment dirigit per un novell director, Pere Arquillué, avalat per una llarga i reconeguda carrera com actor. Amb una interpretació plena de detalls expressius, canvis de registres, amb ritme trepidant, i una profunditat que subjuguen l’espectador. Una filigrana!

DEMOCRÀCIA REAL JA!

REALITATS AVANÇADES 2
Enlluernats per la democràcia
Simona Levi

Mercat de les Flors 09/06/2018

“Tot el teatre és polític en la mesura que és una interpretació de la realitat, sempre és una “resposta” i aquesta resposta sorgeix bàsicament de la recepció que se’n fa”, diu Jordi Coca a la revista digital Núvol (26-03-2017). El teatre és polític o no és. Tot espectacle comporta un acte polític, això ja ho sabem. El teatre íntim, dramàtic, la tragèdia, la comèdia..., tot el teatre és un acte polític en tant que està emmarcades dins d’una ideologia (per banal que pugui semblar) i uns sistemes relacionals establerts.

Però existeix una corrent de teatre emfàticament anomenat polític, que tracta qüestions íntimament relacionades amb la realitat social actual que es qüestiona o directament denuncia abusos de poder, corrupcions, injustícies a les quals ens estem començant a acostumar perillosament. Algunes obres de la cartellera actual ens posen un mirall de la realitat de forma verídica com un documental en directe, o bé metafòrica en format de ficció, per a fer-nos reflexionar i crear una reacció entre l’audiència. El teatre document, polític i social sorgeix d’una reacció a un sistema injust. Com ho van ser al seu temps el teatre de Bertolt Brecht, del Living Theatre o d’Augusto Boal, entre tants d’altres.  Esperem que aquest teatre subratlladament polític que ara torna a estar tan en boga no sigui només una moda passatgera, sinó que confirmi la necessitat de sacsejar consciències i una obertura a una realitat que se’ns està ocultant. Un teatre, si em permeten el tòpic, que transformi, que no només sigui bonic, sinó també útil.

Simona Levi, actriu, ballarina, activista, pedagoga, gestora cultural i tantes altres activitats que la defineixen presenta, re-presenta, per segon cop, ara evolucionat, l’espectacle Realitats avançades, que ja va mostrar fa deu anys. En ell denuncia una democràcia amanyada, falsa, encoberta que passivament acceptem i planteja la defensa dels drets digitals i l’accés al coneixement lliure, sense censura, sense càrregues. I ho fa magistralment des de l’humor, ja que no hi ha res més seriós que un somriure o una riallada. El públic participa votant qüestions cada cop més inverosímils, més surrealistes o absurdes amb uns resultats alterats que propiciaran aquest somriure indispensable. Realitats avançades parteix d’un vídeo censurat a petició de La Caixa (ara Caixa Bank) on es demostrava la impostura per a vendre preferents a clients incauts.

Recordem que Levi, des de Conservas, és una de les impulsores d’Xnet, una alternativa als abusos de l’SGAE. Recordem també que la bústia Xnet amb el col·lectiu #15MpaRATO va destapar la corrupció de Bankia a través de la filtració dels mails  de Miguel Blesa, aleshores president de Caja Madrid, que va donar com a resultat l’obra Hazte Banquero - Tarjetas Black: todo lo que quisieron ocultarte. Recordem també que Levi ha estat una de les fundadores del Partit X que va presentar-se a les eleccions europees de 2014. Recordem encara que Levi és una de les impulsores del Fòrum de Cultura Lliure, Fcforum, per a la creació dels drets sostenibles de creació en l’era digital. Recordem també que actualment la Simona dirigeix el Postgrau en Tecnopolítica i Drets a l’Era Digital a la UPF. Recordem que ha col·laborat amb Julian Assange... Resulta difícil resumir la ingent activitat de Simona.

Realitats Avançades és només un petit tastet de la hiperactivitat d’una activista de talla per a descobrir un món alternatiu, un món necessari que ens desveli la veritat i denunciï la injustícia.

HI HAVIA PAU I VA VENIR LA GUERRA I VA TORNAR LA PAU

XENOS
AKRAM KHAN
Mercat de les Flors
03/06/2018
 

Dalt de l’escenari, uns espectadors invisibles asseguts còmodament en cadires Thonet contemplen la bellesa i la sensualitat d’un magnífic ballarí d’origen bengalí. És Akram Khan. Un duet de música índia acompanya l’acte. L’acte resulta elegant, delicat, preciós fins que l’harmonia es trenca de cop. Esclata una bomba i comença el caos. Les cadires, la tauleta, la gentilesa del ballarí i dels músics són arrossegades cap a un abisme dalt d’un mur metàl·lic. Ha esclatat la guerra.

El ballarí ara serà un soldat ras de la Primera Guerra Mundial. La seva dansa traspuarà a partir d’aquest moment, la por, l’enyor i la violència pròpies de la guerra, de qualsevol guerra. El mur queda tacat amb terra composant un fresc on, segons la il·luminació pot semblar el perfil d’un vell sever, un déu que observa sense actuar; o bé les taques de sang sobre una pell assaonada d’un soldat ras, o bé una ciutat devastada per les bombes. Les imatges que proposa Akram Khan poden suggerir tants viatges com l’espectador sigui capaç d’emprendre. El missatge, però, és clar: por, enyor i violència. I desconcert.

Por: un magnetòfon antic es transforma en un focus d’un camp de concentració (o de refugiats...). Envia senyals codificades, mata, ens vigila. Por, por i més por. La mort imminent, el desconcert. Què hi faig jo aquí? Per què jo?

Enyor: un grapat de terra a prosceni és la pau, l’origen, la identitat. El soldat el preserva com un tresor. La terra ens dóna un bri d’esperança, un futur millor. La pau. “Mare, dona, amics us enyoro tan!”, una carta mai escrita amb paraules, mai enviada, però sí ballada al so de les bombes. Us enyoro tan! Quan tot això s’acabi, hi plantaré un arbre. Tornarem a començar. Tornarà la vida.

Violència: la gestualitat precisa de Khan remet a la contundència del guerrer. La delicadesa es muta en força, desconcert i desesperació. Kahn rodola des de l’abisme, s’hi torna a enfilar, gira desesperadament, cau, s’aixeca... L’afusellen, i ell també mata, mor, reneix...

I la música.

Un quintet de músics apareixen flotant sobre l’abisme metàl·lic. Un rèquiem electrificant que sembla que vingui del més enllà, ens consola.

Amb tot, hi ha un bri, una pinya d’esperança per un futur millor.