ET QUEDA UN RAU RAU

DIE 120 TAGE VON SODOM
Creació Milo Rau
Cia. Schauspielhaus Zürich i Theater Hora
Teatre Lliure
22/02/2019

Milo Rau, en la seva recerca dels límits de la provocació basa el seu nou untatge textualment en Els 120 dies de Sodoma de Pasolini, amb actors amb síndrome de Down. La diferència és que al film de Pasolini, el marc referencial era la guerra i resultava una crítica ferotge a l’abús de poder, a la violència i, en definitiva, un al·legat contra el feixisme. Desaparegut el monstre de la guerra, no s’acaba d’entendre la violència de Sodoma, en el muntatge de Rau, més enllà de la pura provocació. Ja que si l’objectiu és merament desafiar la consciència del públic, Milo Rau n’és un geni. Ja ho vam comprovar amb les Five Easy Pieces, un experiment teatral sobre l’assassí Marc Dutroux, protagonitzat per cinc criatures.

A Die 120 Tage Von Sodom, Rau converteix els bells i esvelts joves sodomitzats del film de Pasolini, en els actors del Theater Hora amb síndrome de Down. Els seus cossos embotits, la seva parla afectada, i amb tot la seva bona interpretació, guiada pels actors del Schauspielhaus, en fan una obra turbulenta. Amb tot a un li queda el rau rau. Hem vist obres memorables de Femarec sota la direcció de Glòria Rognoni, hem vist els pacients autistes dirigits per Clàudia Cedó i ens hem emocionat. No ens ha passat el mateix amb els actors de Milo Rau. Per què? Un té la sensació que amb els primers, els protagonistes són ells i l’obra s’ha fet a mida de les seves necessitats i aptituds. En tot cas és el públic qui és seduït per les seves (dis)capacitats. Però en l’obra de Rau no és així. L’escatologia dels seus nus, el sexe explícit, la violència teatralitzada, ens allunyen del discurs del film sobre el que s’ha basat Rau. Tendim a pensar que són utilitzats malgrat ells mateixos. Rau té clar el seu discurs, però i els actors?

Més enllà d’aquesta consideració, l’obra també és un al·legat antiabortista. A aquestes alçades! Per sort la medecina ha evolucionat prou com per a preveure malformacions al fetus i donar a la mare la capacitat de decidir. Més enllà de la justícia i de la Llei Divina, per fi les dones podem prendre les regnes de la nostra vida. Per això ens fem l’amniocentesi.  

El discurs de Rau queda ofegat pel pes de la provocació.

LES DONES FORTES DE MCDONAGH

REINA DE LA BELLESA DE LEENANE
De Martin McDonagh
Direcció de Julio Manrique
14/02/2019 – La Perla29

Vint anys després de la magnífica posada en escena de la Reina de la bellesa de Leenane a la Villarroel amb l’afegit “morbo” de ser interpretada per mare i filla reals (Vicky Peña i Montserrat Carulla) dirigides pel gendre Mario Gas, arriba una nova versió no menys genial de Julio Manrique a la Perla29.

      Xavi Ruano

L’obra parla de la relació tòxica entre una mare i una filla en una petita població rural en algun racó d’una Irlanda pobra, humida i sense futur. La mare sotmet la filla a un esclavatge tirà escudada darrera la seva avançada edat i un cert trastorn mental que li va i li ve segons li convingui. Maureen, la filla magníficament interpretada per Marta Marco, veu com s’escola davant seu la darrera oportunitat de fugir per a començar de nou.

Diu que McDonagh va escriure aquesta genial obra en una setmana quan tenia vint-i-sis anys. En ella indaga un sentiment tan primitiu i humà com és l’odi. La profunditat de la seva tesi, al meu entendre, no és només la perversitat, la crueltat d’aquest sentiment tan adherit a l’espècie humana, sinó precisament la seva necessitat de ser. McDonagh ens mostra en primer terme la tirania, la crueltat, la ferocitat d’aquesta relació però malgrat tot, la tristesa que ambdues dones desprenen commou fins la medul·la. La necessitat de l’una amb l’altra, tanmateix potser la necessitat d’escopir odi és el que les uneix. Ja que la desolació d’ambdues s’estén més enllà de casa seva, més enllà de Leenane o el comptat de Connemara cap a una humida Irlanda, pobra, trista, apartada, humiliada.... Les paraules de McDonagh disparen dards ferotges com sagetes que donen directe a la diana. No és una història de bons i dolents i per això resulta tant identificable. Les dones de McDonagh  (recordem la Mildred Hayes excel·lentment interpretada per Frances McDormand a la pel·lícula Three Billboards Outside Ebbing, Missouri (2017) traduïda com a Tres anuncios en las afueras) són més que cruels, són crues. Actuen des de la desesperació en un acorralament claustrofòbic que els confereix una fortalesa i una energia que no amaga les seves febleses, la seva capacitat d’estimar i, per què no, la seva bondat, malgrat tot. La força de la sinceritat s’imposa per sobre de la raó, de la legalitat, de la justícia. Són dones que entenen la vida des d’unes conviccions tan arrelades, tan radicalment autèntiques, que els avalen les atrocitats que cometen. Fins on són capaces d’arribar? Fins a tot. I nosaltres, els espectadors, les justificarem. McDonagh fa trontollar els nostres principis, la nostra ètica i raó. Ho aconsegueix. Fa mal. Ens qüestionem i arribem a pensar que al seu lloc obraríem talment, si en tinguéssim el valor. Situacions límit, explícitament violentes, i malgrat tot, amb sentit de l’humor. Perquè l’humor també hi és present i una genial direcció de Julio Manrique que aprofita els moments que l’obra ho permet per a afluixar la tensió.

Però seria aprimar l’obra, creure que només l’odi és el leitmotiv de l’obra. Hi ha el seu oposat que sovint s’hi entrecreua. Ja Empédocles va afirmar que les dues forces que mouen el món són precisament l’Odi i l’Amor i que ambdós són necessaris per a crear l’existència. La lluita d’Afrodita (Amor) amb Neikos (Odi) té com a resultat el món tal com el coneixem. I així és en La Reina..., ja que darrera les atrocitats comeses, el dolor infligit a posta, la violència, la crueltat d’aquestes dones, hi ha l’amor. L’amor que malgrat tot senten per la vida, per la seva terra, per les persones, per Pato (un sòlid Ernest Villegas), per l’amor en sí mateix. Els personatges masculins de l’obra, a remolc de l’impuls vital de les dones fortes, no estan menys ben dibuixats. El Ray Dooley d’Enric Auquer, l’adolescent indolent i inconscient, resulta tremendament veraç com actual.

Una gran obra extemporal, amb una visió molt personal de Jorge Manrique i una fantàstica interpretació coral dels quatre actors. Molt molt recomanable!