diumenge, 24 de desembre del 2017

ESPADATXÍ DEL VERS

CYRANO
Lluís Homar
Direcció Pau Miró
Teatre Borràs
20/12/2017


Hi va haver un temps en que l’eloqüència era signe d’intel·ligència i aquesta motiu d’admiració. Per això muntar un Cyrano avui dia sona quasi com una reivindicació al bendir. El verb d’Edmond Rostand és rinxolat però alhora rotund, com el seu heroi Cyrano, malalt d’amor i alhora un ardit cadet a la guerra contra Espanya. Cyrano proposa al formós Christian escriure-li les cartes per a seduir a qui ambdós estimen, la bella i intel·ligent Roxane. Els alexandrins de Rostand llisquen amb contundència i sedueixen no només a Roxane sinó a tota la platea en boca de Lluís Homar. Un plaer per a l’oïda!



Ja el vam poder gaudir fa molts anys amb un jove Flotats recent aterrat a Catalunya i sí, admetem-ho, ens va impressionar i ens va commoure. Tant és així, que en sentir alguns passatges de l’obra, encara ressonava dins meu la veu afrancesada de Flotats: “Calcular, maquinar estratagemes, i així preferir fer visites que fer poemes, redactar mil instàncies, donar-me a presentar? Doncs... no, gràcies! no, gràcies! no, gràcies! Pro... cantar, somiar, riure, marxar, estar sol, viure lliure, tenir l’ull sempre viu, i una veu que vol riure.” Que bonic! Que ben expressat! Que cert!

La versió de Pau Miró em sembla magnífica perquè va directe a l’essència de la tragèdia de Cyrano: la seva por, el terror a ser rebutjat. Potser és precisament el seu nas, la seva debilitat, qui ha forjat un caràcter indomable i ferotge. I per això ens sembla tan atractiu. Cyrano s’ha creat una màscara de rigor i solidesa que cau estrepitosament davant la candidesa de la seva estimada. Nosaltres, i no Roxane, veiem el veritable Cyrano i ens fascina.

L’espai escènic de Lluc Castells juga amb el blanc i el negre. Els personatges destaquen la seva presència vestint de blanc sobre un fons negre, com en el taulell d’uns escacs. I les partides d’amor i desamor es van succeint com en el joc.

El tàndem de Miró-Homar funciona un cop més com una màquina de vapor: a tota metxa! Homar es supera escandint un text meravellós on l’heroi mostra la puresa d’un amor (injustament) no correspost. Com a Romeu i Julieta, l’escena culminant succeeix al balcó, però pel meu gust, la de Cyrano supera la de Shakespeare perquè en ella ens mostra la tragèdia de l’heroi i la seva generositat. Es tracta d’un amor apassionat i alhora més madur.


Un renovat plaer per als sentits!

dijous, 21 de desembre del 2017

“GENT NORMAL”

ADOSSATS
De Ramon Madaula
Direcció: Jordi Casanovas
Teatre Romea
18/12/2017

No sé si aquesta és la gent “normal” a qui es referia l’impresentable Xavier Garcia Albiol quan es parava de canviar la plantilla de TV3? Però els personatges de Madaula a l’obra Adossats, sí que són gent aparentment “normal”. Els amfitrions del dinar familiar de Sant Jordi viuen a l’americana en un suburb residencial prop de Barcelona. En un model de vida importat a través de les pel·lícules que potser no acaba d’encaixar amb el tarannà mediterrani. Treballen i fan vida a Barcelona i els caps de setmana quan fa bo, obsequien la família amb una BBQ al seu petit back yard. Tot és “normal”, normal a l’americana és clar. L’avi Jordi està jubilat i té una dominicana que el cuida, el seu fill Jordi potser idealista en un temps passat llepa de l’administració que el menysté, a la seva dona li agrada la natura i els animals, el germà és un artista incomprès, el fill/nét Jordi ha sortit de farra i porta una ressaca que no pot ni aixecar-se per a dinar... Els sona tot plegat? I com a tantes famílies, tot va bé mentre no parlem de política, de religió, de peles, de feina, de frustracions, d’èxits, de fracassos, d’amants, de desig, d’amor, de sexe... Vaja, tot va bé mentre no parlem de quasi res. Però de vegades, com a Adossats, la corda s’estira una mica, només una mica més del compte i aleshores..., ui! aleshores passen coses interessants per a veure dalt d’un escenari. Coses que cap de nosaltres voldria viure. Un dinar de família és una fórmula dramatúrgica que no per molt coneguda resulta menys eficaç perquè es covnerteix en una al·legoria de la societat.




Adossats és una comèdia que parla de la soledat, de la incomunicació i la dificultat per a sentir-se comprès. És la quarta incursió de Madaula a la dramatúrgia creant un estil propi de comèdia costumista molt d’aquí i d’ara. El tàndem Madaula-Casanovas es consolida després d’haver escrit i dirigit respectivament l’Electe. Adossats té tots els ingredients per a que funcioni: divertida, casolana, en moments estripada i també una mica picant. Un sòlid repartiment encapçalat per un estrident Jordi Bosch i un admirable Carles Canut posen la cirereta a un espectacle menys “normal” del que semblaria a primer cop d’ull.   

REPOCKER D’ASOS

Les noies de Mossbank Road

d'Amelia Bullmore
Direcció Sílvia Munt
Sala Villarroel
15/12/2017


Cinc actrius parlant de l’amistat i parlant de teatre: l’autora Amelia Bullmore, la directora Sílvia Munt i òbviament les tres magnífiques actrius Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura. Totes cinc formen un repócker imprescindible a la Sala Villarroel amb l’obra Les noies de Mossbank Road.



Bullmore va començar la seva carrera al teatre com actriu. Ara compagina l’escena amb la dramatúrgia i això es nota en el delicat tractament dels seus personatges. Les noies de Mossbank Road (Di and Viv and Rose) narra la història de l’amistat al llarg de la vida de tres noies que comparteixen un pis d’estudiants durant els anys de carrera. La història no és nova, i té quelcom d’estereotipat. Però Bullmore coneix la fusteria teatral per a crear escenes i succeir-les amb fluïdesa. Així passa del riure al plor amb grans dosis de tendresa que amara tota l’obra sense fer-la empallegosa en cap moment.

La directora n’ha sabut copsar aquesta essència intrínsecament teatral per a crear-ne un espectacle que, després del Preu, la configura com una gran directora d’actors. Ha sabut transmetre a les actrius un tractament personalitzat per a cada personatge. Les desenes de detalls, la relació d’amistat, la seva transparent intimitat, el pes de la vida mateixa al llarg dels anys..., ho corroboren. Amb un mínima escenografia d’Enric Planas dibuixa de forma quasi cinematogràfica l’interior de l’apartament que comparteixen les noies així com multitud de localitzacions més on hi transcórrer l’acció.


Finalment el càsting: no podia ser més encertat! Les tres actrius estan magnífiques en tot moment, per bé que potser la Clara Segura brilla més a la primera part i la Marta Marco al final de l’obra, mentre que la Cristina Genebat es manté durant tota l’obra en un nivell elevat. Què sé jo? Estan molt bé les tres! Sembla que l’amistat de les actrius contamina positivament la dels personatges i a l’inrevés. Així ens serveixen els caràcters dels tres personatges radicalment diferents (massa i tot?) amb una naturalitat, i una càrrega d’humanitat que potser superen la mateixa obra i aconsegueixen allò que volem: que ens commoguin. Gràcies noies!

divendres, 1 de desembre del 2017

APOCALIPSE NOW (A XILE)

SIN FRONTERAS
Una creació col·lectiva del Workcenter Studio in Residence
Direcció: Thomas Richards


El plor d’una nena al carrer és el desencadellant de l’espectacle Sin Fronteras. Un fet nimi, sense massa importància si no fos perquè el carrer on la nena plora està totalment desballestat pel terratrèmol que fa vuit dies ha assolit la ciutat. Parlem de Xile 2010. Per tal de consolar les criatures supervivents, els voluntaris de l’ONG Save the Children representen el conte Das Erdbeben in Chili (Terratrèmol a Xile) de Heinrich Von Kleist, sobre uns fets ocorreguts el 1647. Al conte de Kleist una jove enamorada del seu professor és culpada d’infringir la llei i per això apedregada per tot el poble. Però resulta irònicament il·lesa a causa del terratrèmol que desballesta la ciutat. Paral·lelismes d’un temps remot, que van agafant tonalitats de ritual macabra. El pas liminoide de la pèrdua de la virtut, de la pèrdua de la innocència, perd aleshores tot el sentit. Quin sentit té el sacrifici?



A la representació apareix una missa a la catedral, únic edifici en peu, on els feligresos abduïts volen incinerar viva la víctima propiciatòria enmig de cants ètnics i del cristianisme ortodoxe amb referències al sacrifici d’Abraham a l’Antic Testament. I en contraposició apareixen filosofies marxistes. La catàstrofe iguala les classes: ara tots són pobres, ningú no accedeix al menjà. Ara tots són rics, poden obtenir una TV de plasma “espoliada” d’un aparador trencat. Els voluntaris de l’ONG es qüestionen i ens qüestionen. Quin lloc ocupa el dolor a les nostres vides? La culpa, la necessitat de càstig  es transformen en un ritual anti-clerical. L’exageració, la força, els crits, els cants tot juga a favor de crear aquest akelarre apocalíptic organitzadament caòtic, on no hi manca la ironia.

Brutal espectacle que rabosa teatralitat. Presentat tal com Grotowski va crear al seu Teatre Lavoratori. Teatre en estat pur: sense escenografia, vestuari ni cap dispositiu d’escenotècnia. No li cal, potser si li sobra quelcom, és la filmació en directe que fa un dels actors durant l’escena. El director Thomas Richards, deixeble de Grotowski, ha captat el sentit més íntim del Teatro Povere. L’energia de cossos ben treballats, la veu en forma de cants i de diàlegs tan ben pautats, la força dels mateixos arguments, corprenen l’espectador i el deixen clavat a la cadira sense poder respirar. Una interpretació compromesa i generosa per part dels actors capaç de fer-nos creure allò inversemblant, fantàstic, oníric.

Seria interessantíssim saber sobre els processos de treball de l’equip. Suposo que moltes hores  de feina de taula, moltes improvisacions, molts descartes per arribar a un relat tan potent.

Bona feina, sí senyor!