CYRANO
Lluís Homar
Direcció Pau Miró
Teatre Borràs
20/12/2017
Hi va haver un temps en que l’eloqüència era signe
d’intel·ligència i aquesta motiu d’admiració. Per això muntar un Cyrano avui
dia sona quasi com una reivindicació al bendir. El verb d’Edmond Rostand és rinxolat
però alhora rotund, com el seu heroi Cyrano, malalt d’amor i alhora un ardit
cadet a la guerra contra Espanya. Cyrano proposa al formós Christian
escriure-li les cartes per a seduir a qui ambdós estimen, la bella i intel·ligent
Roxane. Els alexandrins de Rostand llisquen amb contundència i sedueixen no només
a Roxane sinó a tota la platea en boca de Lluís Homar. Un plaer per a l’oïda!
Ja el vam poder gaudir fa molts anys amb un jove Flotats
recent aterrat a Catalunya i sí, admetem-ho, ens va impressionar i ens va commoure.
Tant és així, que en sentir alguns passatges de l’obra, encara ressonava dins
meu la veu afrancesada de Flotats: “Calcular,
maquinar estratagemes, i així preferir fer visites que fer poemes, redactar mil
instàncies, donar-me a presentar? Doncs... no, gràcies! no, gràcies! no,
gràcies! Pro... cantar, somiar, riure, marxar, estar sol, viure lliure, tenir
l’ull sempre viu, i una veu que vol riure.” Que bonic! Que ben expressat!
Que cert!
La versió de Pau Miró em sembla magnífica perquè va directe
a l’essència de la tragèdia de Cyrano: la seva por, el terror a ser rebutjat. Potser
és precisament el seu nas, la seva debilitat, qui ha forjat un caràcter
indomable i ferotge. I per això ens sembla tan atractiu. Cyrano s’ha creat una
màscara de rigor i solidesa que cau estrepitosament davant la candidesa de la
seva estimada. Nosaltres, i no Roxane, veiem el veritable Cyrano i ens fascina.
L’espai escènic de Lluc Castells juga amb el blanc i el
negre. Els personatges destaquen la seva presència vestint de blanc sobre un
fons negre, com en el taulell d’uns escacs. I les partides d’amor i desamor es
van succeint com en el joc.
El tàndem de Miró-Homar funciona un cop més com una màquina
de vapor: a tota metxa! Homar es supera escandint un text meravellós on l’heroi
mostra la puresa d’un amor (injustament) no correspost. Com a Romeu i Julieta,
l’escena culminant succeeix al balcó, però pel meu gust, la de Cyrano supera la
de Shakespeare perquè en ella ens mostra la tragèdia de l’heroi i la seva
generositat. Es tracta d’un amor apassionat i alhora més madur.
Un renovat plaer per als sentits!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada