SENSE CONCESSIONS

PLATONOV

D’Anton Txèkhov

Direcció i adaptació de Luk Perceval

NT Gent

Teatre Lliure 22/07/2016

@grecfestivalbcn @teatrelliure #Platonov

Platonov és la primera obra de Txèkhov escrita de molt jove, entre els 18 i els 21 anys. En ella ja hi ha tots els trets fonamentals que desenvoluparà a les seves grans obres més conegudes com La Gavina, L’hort dels cirers, Oncle Vània o Les tres germanes: la incapacitat dels seus personatges a actuar davant d’una situació que els és adversa, l’immobilisme i el tedi i una tristesa nihilista sobre la mateixa existència. Sobte com una obra tan crepuscular hagi estat escrita per algú que tot just es desperta del somni de l’adolescència quan la biologia mana sobre la raó i la reflexió. L’obra bé podria titular-se Cansat de viure o Frustració, desencís i desesperació o encara Autodestrucció,... Què sé jo?

Si un sentiment planeja a l’obra aquest és l’amargor, la recerca inútil de l’amor, de la realització personal o col·lectiva i la conseqüent depressió. Hom es queda aixafat després de veure Platonov. Quina merda! Ja res val la pena, no cal intentar-ho. There is no future! Una obra poc representada a casa nostra que Gerardo Vera va abordar al Maria Guerrero el 2009 amb versió de Juan Mayorga i amb Pere Arquillué, Carmen Machi, Mónica López al repartiment.

Un home, Misha Platonov, arrossega en la seva desesperació a tota la petita comunitat rural. Vaja, els destrossa unes vides ja de per sí força malmeses. Per què? Per egoisme? Per incapacitat o inconsciència? Per no mesurar les conseqüències dels seus actes? Pel mer plaer de fer mal? Per no suportar la mica de possible felicitat que puguin tenir els altres?

En la versió condensada de Luk Perceval, director del NTGent, que redueix de quatre a una i escaig d’espectacle, l’obra comença amb uns elements força becketians: uns personatges bocabadats es troben hieràticament disseminats en un no-espai tot esperant l’arribada de Platonov per a iniciar una anti-festa a casa d’Anna Petrovna, vídua de l’alcohòlic coronel i mare de Sasha (esposa de Platonov) i el doctor Nikolaj Triletski, un magnífic Steven Van Watermeulen que dota el personatge amb tocs de clown trist. Un cant tel·lúric travessa l’escena partida en diagonal com una ferida, per unes vies sostingudes sobre monticles de llibres que conduiran un piano de cua al llarg de l’obra amb un moviment imperceptible però inexorable cap al final: el backstage i la mort de Platonov. El versàtil pianista-cantant Jens Thomas acompanya l’acció (o la inacció) amb un amplíssim registre que va del baix al falset. Força minuts més tard sona la primera frase de l’obra: “Quin avorriment”, que arrenca un tímid somriure a un públic expectant i entregat. S’anuncia la boda del babau enamorat amb l’encisadora Sophie, primer amor de Platonov, qui desencadenarà la seva decepció vital cap a l’abisme de la soledat. Txèkhov analitza l’amor de tres generacions de dones rendides als encants de Platonov: la jove Sophie, l’esposa i mare Sasha (humiliada fins al fàstic per Platonov “tens sort de no ser una mosca, ja que series la més intel·ligent de la teva espècie”) i la vídua Anna en una recerca infructuosa de l’amor. Només Marja es resisteix als encants de Platonov i Luk Perceval la simbolitza com la mateixa mort, que juntament amb l’exclòs Ossip, són els únics capaços de creuar la frontera marcada per les vies del piano.

Perceval planteja l’obra com un flash back de Platonov, l’últim dia de la seva existència, per a donar-li una visió onírica, no necessàriament ordenada dels fets i dota el text de l’essència mateixa de Txèkhov excloent-hi escenes, personatges i llargs parlaments que apareixen a l’obra original per a explicar, la incapacitat d’estimar-se, de ser feliç. “Qui es menysprea no pot estimar els altres”.  En queden només la quintaessencia txejhoviana: la incomunicació representada exhaustivament amb el nul joc de mirades entre personatges i la inactivitat representada per l’immobilisme escènic. Perceval li concedeix a Platonov el discutible privilegi d’agafar finalment les regnes de la seva vida, encara que sigui per a cometre la catàstrofe. No hi manca tensió a una proposta molt arriscada, apte només per a iniciats, i un rum rum de desassossec perdura en l’espectador com una estela provocant-li una angoixa i un malestar, pretès tant per Txèkhov com per Perceval. Objectiu acomplert.

Un Txèkhov en estat pur, sense concessions.

QUEER

MDLSX

Motus Theatre

Mercat de les Flors

21/07/2016

@grecfestivalbcn @mercatflors #MDLSX

Si els conceptes hibridació, conflicte i creació són els tres eixos que marquen les coordenades del 40è festival del Grec, cap espectacle els uneix de forma tan explícita com MDLSX de la companyia Motus. Analitzem-los:

1.       HIBRIDACIÓ: 

Tant en el contingut com en la forma. Les fronteres d’ambdós conceptes queden desdibuixades i qüestionades. Un espectacle multimèdia on el tema tractat és precisament les fronteres de la identitat.

a)      HIBRIDACIÓ EN EL CONTINGUT:  L’espectacle parla dels límits de la pròpia identitat sexual. Extensible a tantes altres identitats, com la identitat nacional. On acaben els límits de la feminitat i on comença la masculinitat? Una forma primigènia d’identificació suportada per les teories de les filòsofes feministes Judith Butler “la sexualitat, lluny de ser quelcom natural, és, com el gènere, quelcom construït” i de Braidotti que introdueix el concepte d’identitats nòmades i fluïdes, múltiples i sense fronteres. L’espectacle glossa teories de filòsofs com Jacques Derrida, fill de la generació del ’68 i creador del concepte de desconstrucció per a resignificar paraules com Queer, que passa de tenir connotacions despectives per a simbolitzar l’alliberament de dignitat homosexual. O Foucault a Els anormals per a indagar en el concepte de monstruositat, entès com a quelcom diferent a la resta. Hibridació també en la dramatúrgia que intercala aquests conceptes amb la vida de la protagonista.

b)      HIBRIDACIÓ EN LA FORMA: amb una estètica afterpunk, el monòleg que presenta  Sílvia Calderoni (co-autora de la peça), beu d’una llista molt ben seleccionada de 22 temes que van dels Smiths a The Cramp, passant pels Talking Heads o Rodrigues. Símbols, quasi himnes, d’una generació que ara es troba entre la quarantena i la cinquantena. (No vull ni pensar què deuen haver costat els drets, en cas que els hagin adquirit...). És ella i només ella qui ens fa de DJ amb un portàtil on podem veure la llista tipus Spotify així com també fa de VJ punxant els vídeos que veiem a la pantalla que presideix l’escenari on hi apareixen tant imatges de vídeo-art, com antigues filmacions de la seva pròpia infància. Un espectacle doncs, amb màxima hibridació i multidisciplinari.

2.       CONFLICTE: la diferència, l’anormalitat esmentades, el sortir-se de les normes, dels paràmetres establerts per la societat, creen un refús. Potser perquè és precisament aquest rebuig el que uneix als benpensants i els fa un grup uniforme, sòlid i segur. El diferent és perillós, perquè la seva raresa posa en dubte la unitat del grup. Se l’ha d’excloure perquè és un... MONSTRE! MDLSX parla de l’individu diferent, del monstre, i ho fa en primera persona. De forma molt emotiva, Silvia Calderoni, ens parla del conflicte que viu al sentir-se fora del comú.

3.       CREACIÓ: Enrico Casagrande i Daniella Nicolò, directors de la companyia Motus Theatre que ja ens va visitar a les passades edicions del Grec 2009 i 2012, fan un teatre compromès que té com a missió facilitar el diàleg en assumptes crítics i utilitza l’art per a crear aliances entre els diferents segments de la comunitat, segons exposen a la web http://motustheater.org/. La seva forma de treball parteix de la improvisació. En aquest cas de la pròpia biografia de la musa de la companyia, en un acte catàrtic, que al meu entendre resulta la part més confusa de l’espectacle. Si bé l’espectacle és un vestit fet a mida de la performer, amb un físic androgin, em semblen molt més interessants les aportacions filosòfiques i socials que envolten el tema central de la identitat i de la tolerància i que li donen una rellevància que transcendeix les fronteres, autèntic motiu de l’espectacle.

Un espectacle que gosa parlar de la llibertat de ser i obre una profunda reflexió sobre la primera pregunta: qui sóc jo?

QUIN BON ROTLLO!

CIRCUS KLEZMER

Teatre Grec

21/06/2016

@grecfestivalbcn #CircusKlezmer

El Circus Klezmer s’acomiada dels escenaris i ho fa amb una sola funció al teatre Grec a la Barcelona que el va veure néixer fa dotze anys. Pocs espectacles de circ han tingut una vida tan llarga i tan intensa com la seva. I quan un els veu, ho entén!

Adrian Schvarzstein, provinent del Circus Ronaldo de Bèlgica, n’és l’alma matter. Diu que es va inspirar en les pintures de Chagall i la música klezmer de l’Europa de l’Est per a crear-lo.

Des de l’entrada a l’espai, s’instal·la un somriure als llavis de cada espectador que no l’abandonarà fins una bona estona després de l’espectacle. Un grup de músics (acordió, violí, clarinet i percussió) reben els espectadors en un entorn escenogràfic que representa un barri d’una petita ciutat rural allunyada en el temps i en l’espai, però allotjada dins nostre com un record propi o com un conte. Els actors deambulen entre el públic arrencant les primeres rialles i convidant-los a un joc que beu de la picaresca de la Commedia dell’Arte. Una estètica que ens recorda els films d’Emir Kusturica amb una música que també té sons de Goran Bregović.

La història és simple i no per això menys eficaç. Parlem de teatre dins del circ o de circ dins del teatre? Tant li fa! Un teatre/circ molt visual i popular i que té el seu origen al carrer i en la festa. La quarta paret es trenca sovint acostant el públic a l’escena, inclús convidant-lo a pujar-hi, com el noi que convertiran en un músic més de la banda, o la noia de qui el foll se n’enamorarà. Tot plegat desemboca a una gran celebració: unes noces.

Els personatges estan ben dibuixats i s’expressen en un idioma desconegut barreja d’hebreu i inventat que en boca d’ells se’ns fa entenedor. Els innamorati, un amatent malabarista (Emilian Sánchez) i la bella trapezista (Eva Szwarcer) mostren el seu domini de la tècnica amb un virtuosisme commovedor. Però són els tres clowns qui s’emporten els majors aplaudiments. La veïna amb gran caràcter, una Cristina Soler que ens obsequia amb un anti-stritease que és un dels high-lights de l’espectacle. Genial! L’altre moment hilarant és la borratxera que agafen els homes: el seu marit, un fantàstic Marcel Escolano (Los Galindos) i sobretot un Adrian Schvarzstein, que es reserva el paper de foll del poble i el broda. Senzillament brillant!

I per acabar la festa ens obsequien amb la música de la Cacophonic Galt Kosher Orkestar. La gent surt a ballar i els nens i nenes corren a l'escenari per a recollir els caramels que hem llençat, com a les festes de Sant Medir.

Una espectacle per gaudir. Quin bon rotllo!

THE WIRE, EN DIRECTE

THE WIRE, EN DIRECTE

PORT ARTHUR

Direcció i dramatúrgia de Jordi Casanovas

CCCB

15/07/2016

@grecfestivalbcn @cececebe @Jordi_Casanovas #PortArthur 

El prolífic Jordi Casanovas ha agafat diferents línies d’acció que es troben a la cruïlla del compromís. Per una banda crea espectacles de mitjà o gran format amb temes molt nostrats, en una revisió crítica, irònica i sovint àcida de la nostra història més recent. Comença la sèrie Pàtria, una Història catalana, Dictadura-Transició-Democràcia; seguits per Vilafranca, i actualment la preparació de Pujol per a la propera temporada. Molt esperada!

També s’enfronta a espectacles de gran format com L’auca del Born i actualment es troba ultimant l’estrena de Cervantes el proper setembre al Gala Theatre de Washington DC. Quasi res! També va encetar i crear escola amb espectacles més íntims que podríem anomenar de comèdia negre, amb tendència al thriller, com City/Simcity, Les millors ocasions, entre d’altres! Potser me’n deixo alguna, ja que ni tan sols Viquipèdia li pot seguir el rastre en aquesta cursa meteòrica, i s’atura el 2009. Li acaben d’estrenar IDIOTA a Mèxic i Un home amb ulleres de pasta a Buenos Aires. I és que en Jordi no para! No sé d’on treu el temps per a demés de tot l’allau productiu mantenir un blog, gairebé un diari de treball, amb impressions i comentaris propis i links a enllaços externs. Us el recomano!  https://jordicasanovas.net

Prego excusin la llarga introducció. Molts coneixeu ja l’obra de Casanovas, però és difícil que algú l’hagi pogut abastar en la seva totalitat.

I és que, senyors, en Jordi Casanovas no decep. Mai.  

Una de les moltes línies d’acció que ha iniciat Casanovas és la de seleccionar les parts més interessants d’un judici o d’un interrogatori i posar-les en escena. Així, tal qual, sense més artifici, ni més dramatúrgia que el propi text. Va iniciar questa fórmula a partir de la mateixa realitat, que sovint supera la ficció, amb el seu anterior espectacle Ruz-Barcenas, presentat al Lliure la temporada 2014-2015, en una coproducció amb el Teatro de Barrio. Un espectacle compromès on la dramatúrgia consistia en seleccionar les declaracions de Luis Bárcenas, ex-tresorer del Partit Popular davant del jutge Ruz. El text era textual, vaga’m la redundància, si us plau... I la seva proximitat, no només escènica, sinó també contextual, tots coneixem bé els fets, li donaven a l’espectacle un aire irònic, gairebé d’esperpent, tal vegada còmic, si no fos tan tràgic, tot plegat. Ara amb Port Arthur segueix el mateix esquema. No és pas un resum, una dramatització d’un interrogatori, no. El que es diu és literalment extret de Wikileaks, concretament l’interrogatori a Martin Bryant a la presó de Tazmania, Austràlia on està reclòs en espera de judici per haver comès un crim terrible. Aquesta vegada la distància geogràfica i el desconeixement dels fets, donen a l’espectacle un aire de ficció. Per bé que, insisteixo, es tracta d’un fet real, amb uns personatges reals, sembla que estiguem presenciant en directe un capítol de CSI o The Wire. No només perquè l’escena es transmet en directe en streaming per dues pantalles, sinó perquè l’escassa i tosca escenografia ens remet a una sala d’interrogatoris, tal com l’hem vist a les pel·lícules. Un escenari central amb el públic disposat a banda i banda, conté una taula i tres cadires, les càmeres i les portes d’accés. Això és tot. No hi manca de res, no hi sobra de res.

El mestratge de Casanovas consisteix en desvetllar capa a capa el crim que pretesament ha comès l’acusat. L’ordre dels fets, sí canvia el resultat. D’aquesta manera aconsegueix molt hàbilment, que el públic comenci empatitzant amb el personatge, inclús que el compadeixi i potser sorgeix dins nostre el conegut discurs de “tots som responsables dels crims dels culpables. La societat ha propiciat aquest tipus d’individus, blablabla...” Per a més endavant esgarrifar-nos amb allò succeït que ens provoca un rebuig nauseabund immens. Aleshores ens preguntem: com hem pogut creure’ns-el? Com hem pogut psar-nos al seu favor? Vaig veure l’espectacle l’endemà de l’atemptat de Niça i segueixo preguntant-me què impulsa una persona a cometre un crim? És odi? O simplement inconsciència? Martin Bryant va declarat apte i per això acusat. El psiquiatre forense el va declarar amb una mentalitat de nen d’11 anys, però no per això malalt.

Aquest viatge a l’obscuritat de la culpa no hagués estat possible sense la magnífica interpretació de l’acusat, Dafnis Balduz, capaç de dibuixar un acusat que va de l’espantadís, de vegades aliè, al monstre inconscient, amoral. Molt ben resolts els agents creats per Javier Beltrán i Manel Sans, en la vella fórmula del poli bo-poli dolent.

Un gran espectacle de petit format, de teatre document, revisant les fórmules d’aquest gènere.

ENGINY GENIAL D’UN GENI GENIÜT

L’EMPESTAT

De Jordi Oriol

Direcció Xavier Albertí

La Seca Espai Brossa

@gestindi @LaSeca_Brossa @grecfestivalbcn #LEmpestat

El binomi Jordi Oriol- Xavier Albertí ja va iniciar-se fa uns anys amb les reinterpretacions hibridades de Hamlet i La caiguda de Camus en la sorprenent La caiguda d’Amlet (o La Caiguda de l’ac) (Temporada Alta 2007) amb un resultat molt personal. Aquest cop la companyia Indi-Gest crea l’empelt Shakespeare i Camus a través de La Tempesta i La Pesta i dóna com a resultat L’Empestat. Bona, no? Un títol atractiu per a un espectacle que a aquestes alçades ja ha exhaurit les localitats. Un nou divertimento sofisticat i juganer que tanca la quadratura a quatre bandes.

Una pluja constant i un piano de cua són els únics elements escenogràfics. Els sona? Però a L’empestat, la pluja no és només un paisatge, una sensació que s’encomana, un fil argumental, com ho era a La força oculta que va presentar fa pocs dies el magistral Ivo Van Hove al Lliure. No. La pluja de L’empestat amara els protagonistes, no a nosaltres. I tant ho fa, que el propi Oriol es submergeix a la piscina creada a la cua del piano, que funciona com a negatiu de l’illa on ha naufragat un tal Ivan (Caliban). Oriol arrissa el seu enginy lingüístic creant un personatge per fi alliberat de la llengua que l’ha traït. Tornant a un principi atàvic, pre-liminoide, potser demoníac, per a inventar-se un llenguatge propi, entortolligat, enrevessat, divertit i no gens banal, que li servirà per a explicar-se la realitat i a ell mateix. Una pirueta lingüística on la música hi té un paper essencial. El ritme de l’acció, la cadència del recitat, la sonoritat del discurs resulten aquí tant o més importants que el propi contingut. I doncs, ja que tot s’ha explicat, ara interessa esbrinar-ne el com del discurs, el seu continent. La simfonia parlada d’Oriol està acompanyada, com no podia ser d’una altra manera per Beethoven, concretament la Sonata nº 17 (coneguda com La tempesta) que interpreta Carles Pedragosa, versàtil tant en el paper de pianista com de Gabriel (Ariel).

Un joc tràgic i satíric, i un cant d’amor cap la llengua!

MOLT BO!

EL PREU

Arthur Miller

Teatre Goya-Festival Grec

08/07/2016

@grecfestivalbcn @Teatre_Goya #ElPreu

Quan comença El preu l’acció ja ha acabat. Fa anys. Una obra de maduresa d’Arthur Miller on hi fa una reflexió sobre el cost emocional de les decisions de joventut i les seves conseqüències en el futur. Una valoració de la llibertat individual, el preu de l’èxit, i una taxació dels records. Hi ha el rerefons de la Depressió americana, però no està a un primer terme com a Mort d’un viatjant. Hi ha també el carregar-se el somni americà en sordina durant l’obra, però no hi figura de forma tant present com a Panorama des del pont, recentment estrenada al Romea. El preu és una obra íntima on Miller fa una retrospectiva vital de la llibertat individual utilitzant la família com al·legoria d’una generació, la seva, que transcendeix als nostres dies. Un format recurrent en diferents dramaturgs del realisme americà (O’Neil, Williams, Albee...).

Comença l’obra amb Victor Franz (Pere Arquillué) rondant per l’escena. Toca unes notes d’una vella arpa, mira els trastos escampats arreu... Quan anem a impacientar-nos entra la seva esposa Esther (Rosa Renom) i en poques rèpliques ens posen al corrent de la situació. Estan a l’antic pis dels pares d’ell. Han de vendre tots els mobles vells ja que el pis està afectat per un pla urbanístic i tiraran a terra tot l’edifici. Victor va haver de renunciar a la seva brillant carrera de científic per a ocupar-se de la vellesa del seu pare i ha acabat fent-se policia. Als prop dels cinquanta anys està a les portes de la jubilació i l’encara amb poc esma i molts dubtes carregats de frustració. Ella, en canvi, tot i apuntar un cert problema amb l’alcohol, creu que la venta dels mobles els podria raportar l’oportunitat de començar de nou. Víctor té un germà, Walter (Ramon Madaula), que s’ha desdit de la família i ha triomfat com a metge. Els germans no s’han parlat des de fa setze anys. L’enfrontament està latent. La parella ha quedat amb ell i ha d’aparèixer d’un moment a l’altre. Sona el timbre. Però en contra del que ens esperem, no apareix Walter, sinó Solomon, un vell jueu taxador de mobles (Lluís Marco) que voldrà treure’n profit de la transacció. El drama encara no ha començat, però ara estem assabentats, hem pres partit i s’ha creat una creixent expectativa pel que ha de venir. I arriba amb l’aparició de Walter. L’inevitable enfrontament entre els germans té lloc a aquest espai carregat de records i de pols, de mobles amuntegats i d’ombres del passat. Els dos germans estan en una situació de crisi personal i necessiten fer una retrospectiva vital. Al final de l’obra ens preguntarem qui ha guanyat?

Sílvia Munt ha sabut expressar amb delicadesa tots els detalls de cada personatge, mimant-los amb cura i creant així un espectacle de teatre, teatre. Sense més artifici que la paraula i la tensió que creen uns personatges magníficament dibuixats per Miller. És així que el càsting no pot ser més encertat i tots quatre actors estan tan ben matisats, tan reals que diríem que no fan de..., són! La Renom aprofita la seva primera escena, quasi la única que té a l’obra,  per a dibuixar amb poques pinzellades el personatge sencer. La veiem sencera, veiem el principi de borratxera que porta, l’amor per al seu marit, la seva frustració com a persona... Genial! L’entrada de Marco a escena i el tomb que agafa de comèdia és tan mesurat i exacte que costa reconèixer-lo. Fantàstic! Que Madaula estigui brillant no és cap novetat, però en aquest drama aconsegueix donar veritat a un personatge que no la té. Malgrat el personatge no diu el que pensa, és capaç de fer-nos veure el que efectivament està pensant. Tot un artifici! Arquillué està brillant i amb una finor tant exacte que colpeix. Que bons que són!

Imprescindible per a amants del teatre, teatre.

DEL SELF MADE MAN A L’ORGIA FINANCERA

LEHMAN TRILOGY

De Stefano Massini

Direcció: Roberto Romei

Sala Villarroel

04/07/2016

@grecfestivalbcn @La_Villarroel 

#LehmanTriology

En veure Lehman trilogy, un surt gairebé admirat de la tenacitat del Self Made Man que van ser la família Lehman. El primer Lehman, Henry, anglicació de Hayum (Santi Ricart), un jueu immigrant d’Alemanya, perseguit per la fam, va aconseguir obrir una petita botiga a Montgomery, Alabama, on hi venia roba, suficientment pròspera per al reagrupament familiar amb els seus dos germans: Emanuel (Oscar Muñoz) i Mayer (Jordi Rico). Els tres van saber treure profit de les desgràcies dels altres ampliant el seu negoci amb el cotó. Mayer, el més petit però també el més eixerit dels tres, crea la figura de l’intermediari que revolucionarà el mercat fins els nostres dies. Molt irònicament ho exposa al seu futur sogre: “Nosaltres no construïm res, no fabriquem res, no cultivem res. Nosaltres comprem a uns i venem a uns altres pel doble, el triple del seu valor i així ens enriquim.” I a fe que ho van  fer! Primer amb el cotó i més endavant amb el ferrocarril. La saga continua amb Philip, el primogènit d’Emanuel (David Vert) que amplia el negoci creant l’emissió d’accions a borsa, mentre el seu cosí Herbert (Jacob Torres) es converteix en el primer senador jueu de l’estat de Nova York. Sobreviuen el crack del 29. L’últim de la saga Lehman, Robert (Rubén de Eguía), multiplica el negoci amb la introducció d’un irònic sentit del marketing: “el consum i no pas la producció és qui determina la prosperitat”. La riquesa va creixent de forma exponencial a cal Lehman, alhora que ho fa el cinisme dels seus directius.

La història pràcticament acaba aquí. Resulta una exposició objectiva molt enriquidora, però sense judici. Un distanciament brechtià que revisa amb detall un període de prosperitat als Estats Units, on sembla que qualsevol podia fer fortuna. Un país jove necessitat de mà d’obra exhaustiva. Una terra promesa per a la desgastada i malmesa Europa. Un refugi per a qui no podia sortir-se’n i un filó per a aventurers. A l’obra trobem a faltar el que ha marcat la nostra història més recent: l’esfondrament de l’imperi Lehman Brothers i la desproporcionada crisi on encara estem submergits vuit anys després. No ens parla del descontrol financer, l’amoralitat del mercat, la cobdícia dels seus protagonistes i la permissivitat dels governs. Trobem a faltar la denúncia al tram final d’una saga exemplar. Sobre el com i el per què es va produir la crisi se n’ha escrit molt. Però qualsevol vianant podia veure que l’orgia d’hipoteques subprime  s’acabaria amb una llarga i catastròfica ressaca. Stefano Massini no analitza aquesta part de la història, no es mulla i crec que és una llàstima, ja que aquest quart volum de la trilogia mai escrit és el més actual, el que crea controvèrsia i el nus de la qüestió que provocaria la reflexió i el debat als espectadors. I si m'ho permeten, encara voldria remarcar el tractament que li fa a la dona, innecessàriament, provocadorament, insuls, estúpid o bé de femme fatal. I és curiós ja que la cultura jueva és de les poques que es transmet via el matriarcat. Tal vegada sigui perquè els valors esmentats sobre la moralitat de les stock options poc té a veure amb l'autèntica feminitat. La mare dels tres pioners ni s'esmenta, les esposes dels germans pioners en resulta més important la vestimenta que els sentiments o la seva intel·ligència. La còmica recerca d'esposa que fa Philip, poc o res té a veure amb l'amor. I la de Robert és una cretina que ridiculitza les dones amb caràcter.

Després de la lloada posada en escena de Luca Ronconi al Piccolo de Milan, ara ens arriba a la Villarroel amb la versió de Carles Fernández Giua, molt ben dirigida per un Roberto Romei molt segur i directe en la seva exposició. Una escenografia sòbria i funcional ajuda al lluïment de la interpretació dels sis excel·lents intèrprets. 

APASSIONANT COM UNA TEMPESTA TROPICAL

De stille kracht (La força oculta)

de Louis Couperus

Direcció :Ivo Van Hove

Toonelgroep Amsterdam

Teatre Lliure

02/07/2016

@grecfestivalbcn @teatrelliure  #LaForçaOculta #DeStilleKracht

Una fina però persistent pluja cau al fons de l’escenari mentre un músic (Harry de Wit) toca plàcidament el piano, aliè a l’entrada dels espectadors a sala.

Amb parsimònia, s’aixeca i amb un petit gong fa sonar un cling i FLAIX! Les tres pantalles gegants que emmarquen l’escenari s’il·luminen amb una enlluernadora visió d’un mar encabritat a una retocada posta de sol. Una al·legoria de la cultura Occidental, segura, racional, fina, enfrontada a la desbordant força atàvica de la naturalesa d’Orient. Comença l’espectacle De stille kracht (La força oculta) d’Ivo Van Hove amb la companyia de Toonelgroep basat en la novel·la de Louis Couperus.

Amb el cor encongit davant de tanta espectacularitat presenciem les primeres escenes que contextualitzen els personatges, les seves morboses relacions, els conflictes entre ells i amb l’entorn. I sobretot el paisatge d’una illa tropical colonitzada per neerlandesos: Java. Pocs elements en una escenografia elegant que signa Jan Versweyveld per a representar l’exuberància tropical aclaparadora.

La pluja càlida i persistent del Monzó tropical, autèntica protagonista de l’espectacle, amara el piano, amara la roba, amara els cossos dels intèrprets fins el punt de fer-nos-la sentir als nostres propis ossos. La càrrega sexual que comporta aquesta abrasadora humitat hi és present i corpòria a tot l’espectacle. Un arriba a pensar: què es pot fer davant tanta humitat i tanta calor, sinó... ? Els comportaments immorals a Occident agafen una textura diferent al tròpic. Potser més humana? La Naturalesa desbordant aclapara els colons occidentals fins que finalment s’imposa i els escup fora del seu territori ancestral. Uns, el comissari Otto van Oudjick, un immens Gijs Scholten van Aschat, sobre qui pivota la història, es refugia en la seva absurda tasca de colonitzador oblidant la família i enfornant-se a les revoltes dels indígenes. La seva inadaptació el portarà a la tragèdia, en un acte que recorda la magistral novel·la de Philip Roth La pastoral americana (1997) on el protagonista veu com tot el seu món s’enfonsa per la seva incapacitat d’adaptar-se als nous temps. L’esposa del comissari es llança sense miraments a aquest entorn luxuriós perdent-se en una cursa imparable cap a l’adulteri i l’incest. Els fills, desconcertats, intenten adaptar-se sense èxit a l’entorn abrasiu. Les cuques es mengen les cordes del piano, les formigues la catifa del saló... La calor i la humitat ho envaeixen tot i condueixen els protagonistes a estats histèrics de desconcert. Si bé els costums orientals no encaixen a Occident (com ho demostra la inadaptació de tants immigrants al nostre país), els d’Occident són inútils a Orient, com magistralment plasma Louis Couperus a la seva novel·la.

Ja vam tenir l’oportunitat de veure i admirar la companyia holandesa Toneelgroep que dirigeix Van Hove amb les magnífiques Tragèdies Romanes de Shakespeare. Un espectacle de sis hores que se’ns va fer curt!  Hi ha presentat Fountainhead (La Font) d’Ayn Rand, un excel·lent espectacle sobre l’individualisme, el compromís i la creativitat de l’home contemporani i La veu humana de Cocteau, un espectacle íntim, al meu entendre menys sorprenent que els anteriors. Ivo Van Hove amb Toonelgroup és ja un clàssic esperat dins del Festival del Grec.

L’esperem l’any vinent!

TERRORISME D’ESTAT

LES BRUIXES DE SALEM

01/07/2016

Teatre Grec

@grecfestivalbcn #LesBruixesDeSalem

Un any més l’u de juliol marca la inauguració del Festival del Grec a Barcelona, però enguany amb l’al·licient de celebrar el quarantè aniversari d’aquell mític festival de teatre que va tenir lloc l’estiu del ’76, només set mesos després de la mort d’en Merma. Mario Gas va ser l’encarregat de recordar-ho just en acabat l’espectacle davant les autoritats, els convidats i per primer cop, persones anònimes que havien comprat l’entrada pel dia de la inauguració.

L’espectacle escollit per a l’ocasió va ser La caça de bruixes d’Arthur Miller amb direcció d’Andrés Lima. Una producció de Focus que el dia de l’estrena ja quasi havia exhaurit les localitats. Durant la temporada es podrà veure al Teatro María Guerrero de Madrid. Un gran text amb algunes escenes molt punyents que tot i ser situades a una Amèrica puritana del s. XVII, guarden tota l’actualitat que va pretendre Miller en una al·legoria de la caça de bruixes de McCarthy que ell mateix va patir. Avui dia a molts indrets del planeta encara es viuen escenes semblants. En veure l’obra és fàcil imaginar semblants situacions a l’Afganistan i d’altres països amb un govern fonamentalista musulmà. Massa llocs al món està succeint el mateix. Però alerta! No cal anar tan lluny, ja que de forma molt més subtil, situacions semblants es viuen aquí i ara i és fàcil veure’n analogies. Se m’acut per exemple en una empresa on planeja l’amenaça d’un ERE i els acoquinats treballadors defensen el seu lloc de treball amb urpes i argúcies que desacreditin el company amb qui han fet una barbacoa el diumenge passat. O bé, de forma més general ho llegim a diari al diari, a la secció de política. Ja que l’obra parla de política més que de religió. Quantes mentides no ens hem hagut d’empassar sota la pretesa amenaça que venen els malos de la peli? L’esquerra ens va amenaçar que venia la dreta i la dreta ho fa constant i impunement, descaradament i a diari. “Tu digues la mentida que et convingui i alguna cosa en quedarà”. La política de la dreta d’aquest país ha guanyat ja massa eleccions amb aquest roí sistema basat en l’engany més matusser.

A l’obra, una noia estúpida i capriciosa, una desgraciada és qui embolica tot l’entremat per un mer assumpte de gelos. Ben defensat per Nausicaa Bonnin. Hi ha d’altres interessos tan mundans com són el simple lucre d’uns pocs en detriment d’una majoria. Els sona aquest discurs? El poder, a l’obra representat per l’església, és qui mana sobre les ànimes i sobre el dia a dia dels habitants del poble. Ningú queda fora de sospita. Qui tingui quelcom que pugui interessar al reverend, podrà ser jutjat per un tribunal que de tant cínic, pot semblar irrisori. La injustícia, la cobdícia, la intransigència, la intolerància, el fonamentalisme en són protagonistes. L’única ànima pura és la del pagès John Proctor que ens serveix un emocionat Borja Espinosa i que, òbviament, serà condemnat. Destaquen les interpretacions de Nora Navas, en el paper de la seva esposa, aquest cop com una dona de caràcter i molt especialment la interpretació de Lluís Homar que està en un moment de glòria a la seva carrera. L’obra agafa volum quan ell pren partit a la segona part, per bé que, incomprensiblement, està tota l’estona en escena.  A remarcar el moment en que amb un sol gest fa callar el públic sense ni tan sols mirar-lo. Caram quin poder!

La feixuga escenografia es va construint a vista per actors i tècnics creant una edificació a mig camí entre una església protestant i una presó. Probablement funcionarà millor dins d’un teatre a la italiana.

Una aposta arriscada de teatre ja clàssic amb un gran text i una posada en escena que anirà agafant cos quan es presenti a una sala tancada.

EXPLOSIÓ D’ENERGIA!

LI DIUEN MAR

PROJECTE PI(E)CE / PROGRAMA TANTAJOVE

CCCB

1/07/2016

@elTantarantana @cececebe @grecfestivalbcn

#LiDiuenMar

El teatre social no és bonic. El teatre social no és espectacular. No té efectes, ni quasi escenografia. El teatre social utilitza un mínim vestuari força casual. El teatre social no té la finalitat d’agradar, de convèncer, de seduir.

Però...

El teatre social emociona com cap altre. El teatre social és útil, és directe i és autèntic. El teatre social transforma a qui el fa i a qui el mira. Prové d’un mateix, es passeja entre el públic i torna a un mateix, revertint l’experiència d’actuar a la vida “real”. El teatre social no deixa indiferent.

Aquests dies i dins del festival Grec de Barcelona hem tingut la sort de  veure Li diuen mar, un projecte de Pi(e)ce dins del programa Tantajove del Teatre Tantarantana, dirigit per la coreògrafa Constanza Brncic i amb dramatúrgia d’Albert Tola. Un projecte intergeneracional i intercultural on hi participen el casal de gent gran del Raval, alumnes de l’IES Milà i Fontanals i l’IES Consell de Cent, Corals de Clavé 1418, Cor Juvenil de  Ciutat Vella i Cor Novaura. En total 80 persones de 28 nacionalitats i amb 28 llengües diferents. Un projecte que Julio Álvarez va impulsar des del Tatarantana el 2011 i que ara veu la llum dins del marc del Grec a l’escenari de l’auditori del CCCB, convertit en el Grec més experimental.

No és el primer cop que al mateix escenari s’hi presenten semblants espectacles. L’any passat vam poder presenciar l’espectacle 2015 Com a possibilitat. Un projecte de Didier Ruiz que ja havia experimentat anteriorment amb èxit a París i a Avinyó, on una vintena d’adolescents de diferents instituts i sobretot de diferents procedències geogràfiques, socials i culturals explicaven en carn viva els seus anhels, pors, somnis davant temes tan transcendentals com l’amor, la mort, l’amistat, el futur. Un acte iniciàtic en una etapa vital tan transcendental com és l’adolescència.

A Li diuen mar, el fil conductor és precisament el mar, encara que queda en sordina darrera les experiències personals narrades en primera persona dels components del grup. Com el senyor peruà que explica la seva arribada a Barcelona i la seva relació quasi mística amb els escarabats. O un senzill i bonic poema que recita una de les dones grans sobre la sensació d’un dia de platja. O l’experiència de la maternitat narrada per una altra. O els problemes existencials d’alguns dels adolescents. Petites i quotidianes històries que formen part de la història de cadascú d’ells i al transmetre’ns-ho, també de la nostra història. Joves i gent gran es donen la mà en un escenari que bé podria ser l’escena quotidiana. Un alè esperançador en un paisatge tan multicultural i sovint amb realitats tan crues com és el barri del Raval.

Alguns s’expressen mitjançant la paraula, d’altres ho fan amb la dansa i d’altres amb la música d’uns insòlits instruments de percussió disseminats per l’escenari. El moviment escènic és mesuradament caòtic i sorprèn l’activitat urgent de tots els components.

Però el que més em va agradar és l’energia que desprenen tots, la il·lusió desbordant que envaïa la sala que encomanava els espectadors i funcionava com un coet cap amunt per als participants. Darrera del camí per arribar a estrenar, que de ben segur ha estat llarg i costós, semblava que tots s’unien en un crit: “Ho hem fet!”

Una experiència difícil d’oblidar.

JE CONFESSE

CONFESSIÓ D’UN EXPRESIDENT (que ha portat el seu país al llindar d’una crisi)

Amb Queco Novell

De Davide Carnevali

Club Capitol

29 de juny 2016

Que bonic seria que algun dels nostres presidents, tant espanyols com catalans, sortissin a l’estrada i en veu alta i clara proclamessin frases com les que Queco Novell pronuncia aquests dies al Capitol. “Jo sabia que ens avocàvem irremissiblement a una crisi de grans proporcions. Però què vaig fer? Res! Jo sabia que hi havia uns pocs que s’estaven (ens estàvem) enriquint a costa d’una majoria. Però què vaig fer? Res! Jo sabia que no podia proporcionar molts llocs de treball, tal com havia promès durant la campanya. Però senyors, pensin una mica! D’on volen que jo tregui llocs de treball? (jajaja) Jo sabia tot això però ho vaig dir, vaig mentir. Ho vaig fer, vaig prevaricar, vaig extorsionar, vaig afavorir el nepotisme, em vaig enriquir a costa de ser president. Però el poble, que tot i ser intel·ligent, és DESPISTAT, em va votar i al cap de quatre anys ho va tornar a fer”.

I és que fa temps obríem el diari i ens escandalitzàvem davant la creixent corrupció, la impunitat generalitzada d’una colla de governants que ens mentien, ens robàvem i governaven a favor dels interessos propis i d’uns quants del seu entorn. Ara ja no. Ara (que ja no obrim el diari sinó que ens hi connectem) tenim accés a molta més premsa, probablement estem més informats (que no millor informats) que mai, però ja no ens escandalitzem. Hem passat de la ràbia a la impotència i a la incredulitat, passant per la tristesa per acabar a la indiferència. Qualsevol brètol és tending topic dient qualsevol exabrupte per internet i marcant una tendència cada cop més esbojarrada. Però què importa? Què hi podem fer? Potser sí que té raó Davide Carnevali. autor de Confessions d’un expresindet, quan diu que la democràcia, mal utilitzada pot ser el sistema més injust de govern. No ho sé. Sona molt facha però tal com anem, i donat el recent resultat de les eleccions generals, un pot arribar a qüestionar-s’ho. No pot ser tant de clientelisme. Per sort, mirant el mapa de resultats un veu que un petit poble (dos en realitat) resisteix ara i sempre a l’invasor (Uderzo dixit).

Carnevali va escriure Confessions... inspirat en el govern de Berlusconi. Però és aplicable a tants d’altres governs. De forma immediata, el públic d’aquí, pensa automàticament en Rajoy, o inclús en Pujol. En realitat és aplicable a qualsevol govern de qualsevol país occidental dels últims quaranta anys.

Jo en veure-la vaig pensar en Zapatero. Ves per on! Per a mi l’engany més gran va ser el que em va fer l’esquerra. Que la dreta és ha sigut i serà sempre corrupte, això ja ho sabem! I és que senyors, JO M’HO CREIA! Jo els havia votat. Sí, jo els havia votat. JE CONFESSE. I creia que Zapatero, amb aquesta pinta de bon samarità, més encara, aquest look de Sant Francesc d’Assis, ens redimiria d’una Espanya (aleshores parlàvem d’Espanya..) amb un govern de pandereta, processons de Setmana Santa y peineta com va ser la parricholada esperpèntica d’Aznar. Amb Zapatero semblava que això s’havia acabat, que hi havia dignitat darrera seu. El president de Catalunya era per primera vegada del seu mateix color. Fins i tot l’alcalde de Barcelona, també ho era. Doncs algun il·lús, com jo mateixa ho confesso, vam creure que ara era l’hora, companys. Ara sí que sí! I va ser no que no... Zapatero va ningunejar el nostre gris president Montilla i el nostre descafeïnat Estatut. Així va sorgir la figura del “català emprenyat”, que va organitzar algunes no gens multitudinàries manifestacions, però que va desembocar cap a un sentiment creixentment independentista. I molt intel·ligent i oportunament van saber aprofitar Esquerra Republicana, també Convergència i Unió (que fins aleshores havia estat jugant a la puta i a la Ramoneta) i d’altres grups sorgits arrel d’aquest sentiment emprenyat com la CUP.

I fixin-se que les primeres accions de Zapatero van ser tant estèticament mesurades com la imatge de la Chacón amb un immens bombo passejant-se entre les més altes esferes militars i manant-los. I els generals acatant. Que bonic! O quan Zapatero parlava de memòria històrica dels excombatents de la Guerra Civil (Brindo pels nostres avis que van lluitar a la Guerra Civil, cantava Sangtraït). Aleshores, com és que un personatge així en un moment de màxima expansió econòmica, no va fer res, repeteixo RES, per aturar aquest allau desenfrenat, desaforat de riquesa immediata sense preveure’n les catastròfiques conseqüències que s’acostaven? President d’un partit que s’anomena SOCIALISTA OBRERO... Si qualsevol il·lús, com jo mateixa ho podia preveure! Quan el 17 de juny del 2009 la reina d’Anglaterra va preguntar a la British Academy, màxim exponent de criteri i saviesa britànics: why had nobody noticed that the credit crunch was on its way? La British Academy li va respondre que efectivament ho havien previst, però no van fer-ne res al respecte, ja que “tothom” s’estava enriquint i que no els volien aigualir la festa mentre durés. Quines penques!

Doncs bé amb aquesta motxilla a l’esquena, trobo que seria bonic, bonic i res més, però almenys bonic, sentir una confessió tan singular com la de Carnevali en boca de Queco Novell al Capitol. Seria redemptor que qualsevol dels nostres presidents s’assincerés davant d’una audiència, no cal ni que sigui jurídica, només que fos un públic, els votants, qui l’han fet president i ho fes per a que com esperançadorament diu Novell “això no torni a passar. Per a que el votant es rumiï dues vegades el seu vot i castigui qui el menteix, qui li roba”. Pot sonar ingenu, però m'agradaria sentir-ho.

Aquesta producció de La Brutal en col·laboració amb Minoria Absoluta està tot just aixecant el vol al Capitol. De ben segur que passats uns dies acabarà d'agafar l'aire que en algun moment li manca encara a la funció.