divendres, 26 d’octubre del 2018

UNFORGETTABLE KASSANDRA


KASSANDRA
De Sergio Blanco
Direcció Sergi Belbel
TNC Sala Tallers
24/10/2018

Sergio Blanco torna a jugar amb nosaltres, els espectadors, dins d’un laberint d’emocions i sinceritat que remeten a l’antiga Grècia. I és que sovint convé tornar a la tragèdia per a comprendre l’actualitat. Com deia l’amic Carandell a les seves magistrals classes de literatura dramàtica: “És que els grecs ja ho van explicar tot!” I és cert.

David Ruano

Després de Tebas Land, que vam poder veure al mateix TNC fa uns dies, amb una (pretesa) autoficció on l’autor ens submergia en els processos de creació i escriptura dramàtica, sobre el cas d’un parricida ple de referències clàssiques, ara arriba a la sala tallers del TNC una espectacular Kassandra, escrita anteriorment per un dels autors més aclamats de Llatinoamèrica, Sergio Blanco.

Cassandra, la visionària incompresa, la incestuosa i l’esclava Cassandra, la menystinguda i oblidada Cassandra. Cassandra la boja. Un personatge a qui ni Sòfocles, ni Èsquil ni Eurípides ni cap dels grans clàssics van gosar dedicar-li una tragèdia, com potser mereixia. No ha estat fins tres mil anys més tard que el senyor Blanco, com un detectiu del Cluedo, ens l’ha desvetllat amb una versió lúcida i arriscada. L’obra està servida en un anglès macarrònic, apte per als no iniciats en la llengua de l’Imperi. Efectivament, el text s’entén gràcies a la bona escriptura i la desimboltura d’Elisabeth Casanovas, en un magistral paper de Kassandra, mescla d’ingenuïtat i savoir faire de qui ha trepitjat molts escenaris i porta la motxilla de la vida força plena. No és el cas de l’actriu, jove, joveníssima que sorprèn pel seu “desparpajo” i energia amb una direcció impecable de Sergi Belbel. Un monòleg desproporcionat per un personatge desmesurat. I fràgil a la vegada. Amb una innocència que la fa humana, tremendament humana. Un monòleg d’una hora i mitja aproximadament, depenent de la resposta del públic, que ens interpel·la.

Què és la comunicació es pregunta Sergio Blanco? Què és necessari per a fer-se entendre? És la llengua la única eina per a comunicar-se? Irònicament, Blanco acudeix als grecs, on l’acció recau únicament en la paraula, per a demostrar que el llenguatge no és sinó un instrument més per a transmetre.

Un club d’alterne de carreterea, el Club Odissey, és el marc de l’acció on una trans estrangera es prostitueix i ens fa confidències del seu llarg camí per la vida. (Per bé que no desvetlla com hi ha anat a parar). En la seva immensa soledat, en el seu profund desarrelament, ens tracta d’amics, en un intent d’afecció in extremis. Salta espontàniament d’un tema a un altre, d’un estat d’ànim a l’oposat en una temptativa d’oblidar, de fer-se comprendre, de comunicar, de sentir-se acompanyada. Del sexe més sòrdid a la gelosia, l’abandó i sobretot a la incomprensió. Si Cassandra no es va poder fer-se entendre en el seu idioma, ara la Kassandra de Sergio Blanco ho farà en un idioma que no és ni el seu, ni el nostre. 


diumenge, 7 d’octubre del 2018

EN UNA ILLA AL MIG DEL MAR


ISABELLA’S ROOM
De Jan Lauwers & Needcompany
Teatre Principal de Girona
06/10/2018
TEMPORADA ALTA
 

Han patit mai la soledat enmig de la multitud? S’han sentit com un Robinson Crusoe, únic supervivent d’un naufragi, en una illa deserta? Han plorat pel sol fet de cantar en grup? Han experimentat mai la individualitat fent l’amor? Quin és el preu de la llibertat, doncs?

Foto cedida per Temporada Alta

Isabella’s Room és una habitació, un traster sofisticat a París, replet de figuretes descontextualitzades extretes dels saquejos de l’Àfrica. Fetitxes, ídols antics, amulets ens obren les portes a un món més enllà de la realitat, més enllà de la mentida, més enllà dels somnis, més enllà dels records. L’habitació d’Isabella és com un cervell i els objectes que l’habiten són les idees, les emocions, els sentiments ancorats al cap d’Isabella, del seu pare de ficció i del pare de Jan Lauwers, en la realitat.

El mateix Jan Lauwers vestit de dandi ens introdueix al fascinant món d’Isabella i el seu desdoblat cervell. Els vius parlen amb els morts, la bogeria conviu amb la lucidesa, la tragèdia amb l’humor, l’absurd... en un ritual atàvic i contemporani. Un caos organitzat al mil·límetre, un recorregut per les emocions on la música és tan protagonista com la dansa i la paraula en un cant coral on ens hi unim tots.

Isabella’s Room és un espectacle obscè, on s’hi mostra tot, absolutament tot: vida, mort, sexe. Hi ha res més? I precisament ens ho revela la mateixa Isabella, una dona de 69 anys cega, interpretada per la immensa Vivianne De Muynck. Com un Edip destinada a només veure el seu interior, la invident fa un repàs de la seva vida dins del marc dels esdeveniments del s. XX: les dues grans guerres, Hiroshima, la colonització... Criada en una illa per un faroner, gairebé un mite, i la seva dona Anna, Isabella viu la seva primera mentida creient que el seu pare és un Príncep del desert, de nom Felix, Felicitat en llatí. Una altra gran fal·làcia de la humanitat. Descobrir la veritat és iniciar-se en el dolor. Però Isabella, displicent, resol la seva identitat llançant-se de cap al sexe. L’amour? À quoi ça sert? I adoptant un rol típicament masculí, acumula amants com qui col·lecciona objectes vinguts d’altres mons. De l’amor en queden les restes d’un Alexander alienat i del seu nét Frank.

Isabella’s room et persegueix durant hores, dies. Per allà on vagis la tens present. Al metro, a casa, en la immensa nit...


divendres, 5 d’octubre del 2018

UNA ASTRACANADA BENVOLENT


ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA
De Santiago Rusiñol
Direcció Jordi Prat i Coll

Quan Els Jocs Florals de Canprosa es va estrenar el 1902 al teatre Romea, va aixecar una gran polseguera. Moltes veus la van titllar d’anticatalanista, quan segons diu l’autor al pròleg, ell només volia fer una crítica satírica sobre la instrumentalització política de la poesia i dels premis literaris i a favor de l’autèntica poesia. La qüestió va agafar encara més volada quan pocs dies després de l’estrena, els autèntics Jocs Florals de Barcelona es van haver de suspendre per una xiulada a la imposada bandera espanyola. Molt diferent ha estat l’acollida que ha tingut la seva reposició més d’un segle més tard al Teatre Nacional, on el públic dret va aplaudir entusiasmat la proposta de Jordi Prat i Coll.

© David Ruano 

Prat i Coll amenitza l’obra amb música. Un embalat de festa major amb els populars hits del anys setanta i vuitanta, coneguts per tots, inicien aquesta festa que s’origina al Nacional. El segueixen orquestrines i ballarugues que se succeeixen al llarg de tres hores. L’obra rutlla i el públic encantat, coreja les cançons de tota la vida: des de la Marieta de l’ull viu als temes més kumbaiàs com el cànon de Pujarem dalt del cim agafats de les mans... Una diversió simpàtica i blanca que fa les delícies de l’actual burgesia catalana asseguda a les butaques del Nacional.

Tots els símbols de la catalanitat hi són representats: des de la Moreneta satiritzada per les fantàstiques germanes Sey, al rap dels Segadors; el ball del ram, la pubilla de la festa, una sufragista que sembla provenir d'una altra obra... Fins i tot unes simpàtiques minyonetes escoltes que fan una quina per a rifar una ampolla de cava i un pernil entre el públic. 

I és clar que és bo riure’s de nosaltres mateixos i en tot cas sempre fa més el pes que no que algú de fora ho faci. Nosaltres, amb les nostres misèries, nosaltres amb els nostres ridículs símbols... Ara bé, jo em pregunto si és el moment de fer-ho? I en tot cas, és el TNC l’escenari idoni per a presentar-ho? Amb un president i consellers a l’exili, amb altres consellers i dirigents socials a la presó, amb una força neo-feixista a les portes de casa nostra, potser no seria el moment de fer mofa de la catalanitat. O potser sí?

Rossinyol es mostra un cop més com un gran coneixedor del llenguatge i de les seves accepcions locals i socials. Però la parla popular de principis del s. XX de l’Eixampla barcelonina que llueixen la Maria i altres personatges secundaris, ens sembla tan encarcarat com el pompós discurs del president dels Jocs Florals (fantàstic Oriol Genís), que devia fer esclafir de riure els seus contemporanis. La parla ha canviat, les relacions amoroses també i alguns costums populars també, però malauradament sembla que l’eterna confrontació amb Madrid continua vigent. Aquesta és la clau que remet l’obra a un trist i confús present, que en aquesta proposta del TNC queda emmascarada darrera un tapís de cançons populars.

Tot plegat una astracanada que envolta una història francament simple d’un triangle amorós entre Maria (l’entranyable Anna Moliner) la jove i ingènua vilatana de Canprosa; el seu pretendent Tonet (un lesionat Francesc Ferrer) un “versaire” (fals poeta) que combrega amb l’establishment per a treure’n profit i en Ramon (Jordi Coll), un desencantat expoeta que ho critica tot.
Simpàtica, divertida..., (pretesament) intranscendent.

dijous, 4 d’octubre del 2018

LA MEVA FAMÍLIA I ALTRES ANIMALS


TRAVY
D’Oriol Pla
Amb la família Pla Solina
Teatre Lliure – Espai Lliure
03/10/2018

El caos s’ha instal·lat a can Pla Solina. El fill exitós de la família té carta blanca per a muntar el que vulgui al Lliure, Espai Lliure de Montjuïc. I el que vol fer és un muntatge amb i per a la seva família, pare, mare i germana, nissaga de comediants avant-la lettre. Però pretendre governar la confusió que regne a l’hora de dinar, no és qualsevol cosa. Tothom parla alhora, ningú s’escolta, criden, rondinen, parodien, riuen..., tot menys centrar-se per a assajar. I és precisament d’aquest garbuix organitzat d’on fila un espectacle hilarant, tendre i sincer. Un homenatge a la seva família i un homenatge a l’ofici de joglar, a l’artesania del teatre i al mestratge del clowns. L’obra és un making of de la mateixa obra. Teatre dins del teatre? O potser vida dins la vida? Uff! Un altre embolic!



“Què farem?”, pregunta l’Oriol quan finalment el deixen parlar. “Els clàssics sempre funcionen”, diu el pare i parodia el famós monòleg de Hamlet “ser o no ser” mentre es fa una estupenda truiteta. Magnífic! Com també ho és l’esbojarrada paròdia del gran Sevenici (?) mort, en un italià macarrònic que arrenca la riallada del públic. Cadascú tiba cap a una banda, i tots se’n surten amb la seva davant la desesperació de l’Oriol. De l’absurd a la farsa, del contemporani al clàssic, del drama a la comèdia... L’espectacle funciona! I tot d’una es produeix un gir que ens deixa glaçats.

Vida, mort, riure i plorar, ingeni, veritat i molt d’amor per al teatre, és el que traspua d’un espectacle rodó.