NO NOMÉS PER ENTRETENIR

QUI BONES OBRES FARÀ 

@teatrenacional #quibonesobresfara

Pep Tosar

Sala Petita Teatre Nacional de Catalunya

19/05/2016

Al pròleg del magnífic film Fanny i Alexander (1982) d’Igmar Bergman apareix un teatrí amb la inscripció Ei Blot Til Lyst, no només per a entretenir. S’aixeca el teló del teatrí i apareix la cara d’Alexander jugant amb les figures de cartró. Comença la pel·lícula.

No només per a entretenir és el motiu pel qual el teatre segueix viu contra tot pronòstic, sobrevivint l’era industrial, l’era de les noves tecnologies, l’era del neoliberalisme imperant a Occident i a tot el món, on tot s’hi val si dóna quartos. Per què, doncs, el teatre segueix remant a contracorrent del món? Per què una activitat eminentment artesanal, segueix tenint seguidors, i les llistes d’inscripció de les escoles de teatre no deixen de créixer? Per què volem veure i fer teatre? Per a entretenir? És evident que no! Per això hi ha la tele, els youtubers i altres artefactes estupidificadors. El teatre, doncs, no és ni ha de ser només per a entretenir, ja que de ser així, la competència amb les audiovisuals seria ferotge i ja fa temps que hauria mort. Potser el teatre és per a remoure, per a intranquil·litzar, per a emocionar, per a viure realitats paral·leles semblants o llunyanes, en definitiva, per a transformar.

I en aquest joc de miralls de realitat, de ficció i de memòria creativa, la que tenim tots, transformant el nostre passat a conveniència, és del que tracta l’esplèndida aposta de Pep Tosar a Qui bones obres farà al TNC. Com a ell, a mi també em va costar entrar a la realitat de Txèkhov. Trobava les seves obres ensopides i la manca de reacció i acció dels seus personatges em neguitejava. I precisament aquest neguit, aquestes ganes de col·locar els personatges txekhovians a l’extrem d’un trampolí i empènyer-los endavant per a llançar-se per fi a la vida, a intentar-ho al menys, doncs aquest neguit d’actuar per ells, em creava una remor interna que perdurava en mi i m’impulsava a una segona lectura, a un segon visionat, on per fi se m’obria lentament, a ritme txekhovià, el seu propi món de l’estepa russa.

La trama de Qui bones obres farà és el tancament d’un teatre d’art per manca de recursos. Una història massa contemporània em temo, que Tosar fa encaixar amb L’hort dels cirerers de Txèkhov. La última nit del teatre desnonat s’hi representarà la primera obra de Txèkhov, precisament La gavina que a la seva estrena va ser una fracàs estrepitós i també l’obra que va inaugurar el teatre fa més de trenta anys. Però el muntatge de Tosar va molt més enllà de les obres de Txèkhov i de la crítica social i cultural d’aquest país. I el seu temperament colèric amb tendències sanguínies s’acobla perfectament amb la flegma txekhoviana de tendència malencònica, per a fer-nos reflexionar sobre les idees del teatre i sobretot sobre el teatre d’idees.

Hi apareixen uns personatges tan reals, tan vius, que hom creu veure el mateix Txèkhov en persona a la Sala Petita del Nacional. Un miratge del magnífic personatge amb demència senil que interpreta generosament Imma Colomé. Els records l’assinceren i la malaltia li fa veure realitats paral·leles, tan reals com la pròpia. Un contrapunt amb certa comicitat, un regal bombó que li fa el director i que Colomer broda amb humil entrega.

Un cop més ens trobem amb una obra dins d’una obra, un metateatre on una companyia d’actors preparen una obra, on tot és veritat i mentida alhora. La versemblança aristotèlica ens permet creure en l’impossible, en la màgia, en la il·lusió. Ens deixem enredar i ens agrada, i que ens tornin a enganyar dins de l’engany, ja que en l’engany rau la veritat. En una posada en escena barroca, Tosar utilitza un munt de recursos des de l’ús dels audiovisuals no només justificada, sinó molt ben realitzada per Manual Produccions amb entrevistes o projeccions de parts de l’espectacle, fins unes titelles (Mim Juncà) que recorden les de La classe morta de Kantor, un piano en directe que dóna elegància a tot l’espectacle (Elisabet Raspall), una festa on s’hi canta el Cachito Mío...

Un acte d’amor a la intel·ligència, a l’emoció i al teatre. Amb uns actors que molt malauradament no estem acostumats a veure a la cartellera, un altre risc que afronta el director i que se’n surten amb nota. 

WE’RE JUST TWO LOST SOULS SWIMMING IN A FISH BOWL

ELS CORS PURS

De Joseph Kessel

Direcció d’Oriol Broggi

Teatre Romea

08/5/2016

#elscorspurs @Teatre_Romea @cia_laperla29

Som dues ànimes perdudes nedant en una peixera. Els versos de Pink Floyd ressonen al teatre Romea amb una delicadesa que rossa el blues, cantades meravellosament per Miranda Gas. Tot i que Pink Floyd forma part de la quintaessencia de l’esperit britànic i del que es parla a Els cors purs és del moment de la creació de l’IRA Irlandès, aquesta estrofa i la cadència de les seves notes, serveix perfectament per emmarcar l’acció.

I és que Catalunya s’emmiralla en Irlanda, un país sense estat, com el nostre, oprimit per un altre estat més gran i poderós. Al meu entendre aquí acaben les similituds, ja que sempre he pensat que la història d’Irlanda del s. XX si és que remet a alguna història moderna, és a la del País Basc. Si bé per a nosaltres la llengua conforma el nostre signe identitari per excel·lència, per a ells ho és la religió. El català és una realitat a Catalunya per bé que el basc no ho és tant a Euskadi i menys encara el gaèlic a Irlanda. Les petites parròquies rurals o de barri han estat tant a Irlanda com al País Basc el pòsit on s’ha iniciat l’activitat independentista. Amb la diferència que la resta d'Espanya també és catòlica, i per contra la britànica, és protestant i justament per això la religió els identifica. A Catalunya, la flama independentista s’ha desenvolupat al carrer, com a reacció a un estat cada cop més intransigent. La nostra, és una revolució kumbayà, amb famílies i parelles de bracet a les manifestacions de l’11 de setembre. Per altra banda, el tarannà negociador dels catalans ens ha allunyat de les armes, a diferència de l’IRA a Irlanda i ETA al País Basc. No obstant totes aquestes diferències, Catalunya o més ben dit, el teatre català sent una fascinació per Irlanda i, més enllà dels seus esplèndids dramaturgs, en busca constants paral·lelismes. A la Perla 29 hi hem pogut gaudir d’un magnífic Translations i més recentment de Dansa d’agost (de la qual n’he parlat en un post anterior), ambdues irlandeses i amb vocació de ser-ho. A l’espai Lliure, actualment hi podem veure una proposta de Ferran Madico sobre unt text d’Owen McCafferty, En veu Baixa. Una conversa entre un terrorista i una víctima en el pub on es va perpetrar l’atemptat que va acabar amb la vida del pare de Jimmy (Francesc Garrido). El marc de fons és, amb encert, un partit de futbol. Una conversa interessant i redemptora amb un (al meu entendre) innecessari happy ending, que s’allargassa una mica al llarg de gairebé dues hores.

Però tornem a Els cors purs de Joseph Kessel que Oriol Broggi dirigeix al Romea, amb una esplèndida i arriscada dramatúrgia que comparteix amb Marc Artigau. Tres parts o millor dit, dues introduccions ens endinsen al tema central, una tragèdia contemporània radicada a la Irlanda dels anys trenta, just després de la guerra civil irlandesa. Un pub irlandès, l’alcova d’una parella amb un evocador joc de de trapezi ens enlaire a la història central de l’espectacle, un conflicte intern i extern d’una heroïna, la Mary Cork, una guerrillera i mare de família, interpretada per Miranda Gas, que a part del físic de la seva mare, Viqui Penya, també n’ha heretat una mescla de força i alhora fragilitat, que traspassa l’escenari i commou l’espectador. Tot i la seva curta carrera com actriu, podem percebre una seguretat escènica notable que l’embelleix a partir de la segona escena. Beckett, no pas el dramaturg sinó el seu company, l’interpreta un Borja Espinosa força pla. Si bé és cert que el seu personatge és el contrapunt de l’heroïna tràgica, Espinosa no sap trobar el desllorigador del seu personatge i la dicció sovint el traeix en aquesta recerca, de moment infructuosa. Molt ben resolta la interpretació de Jacob Torres, tant de nen, com de marit decebut, com de narrador.

No era una aposta fàcil, ja que no estem parlant exactament de teatre a l’ús, és a dir diàlegs i acció. En aquesta obra ens narren una història, amb un narrador i temps pretèrits. Però no és tampoc una lectura dramatitzada, no. És, enfí, un espectacle molt ben servit amb tres músics que ressegueixen la història i li donen continuïtat i dues pantalles que projecten suggerents  imatges i completen l’espectacle. Un poema visual amb un transfons inquietant que Broggi ha sabut resoldre amb la delicadesa que el caracteritza.

EL TEATRO ESTÁ LLENO DE MUJERES BIGOTUDAS COMO YO

BROKEN HEART STORY

SARAH TURUNEN

Sala Àtrium

29/04/2016

Una escriptora en crisi vol escriure la seva gran obra que parli de grans temes: capitalisme i mort. Llueix un mostatxo ja que simplement les coses li van millor amb bigoti. O això confessa a Alma, el seu alter ego, la seva musa, la seva inspiració, la seva mitja taronja. Una dona tremendament femenina que s’amaga dins l’armari. El seu oposat. Potser ella mateixa.

Però el dia a dia va assaltant l’escriptora bigotuda i acaba per ficar-se dins la seva obra, convertint-se així en la seva autèntica font d’inspiració. La quotidianitat, és doncs, del que aparentment acaba parlant a la seva gran obra. Les visites dels seus pares, una pel·lícula de terror de la tele, el seu gat, una veïna, Beethoven, un latin lover... tots formen part del seu imaginari que va teixint de forma desconnexa, com en un somni. Apareixen imatges que es repeteixen, evolucionen, algunes sembla que no portin enlloc, però totes tenen un sentit.

Però encara que el to sembli de comèdia, que no hi passi massa res i que els grasn temes han quedat apartats, no és així ja que al darrera de l’obra hi ha una forta tristesa, una frustració, que més sembla pròpia de la tragèdia. I aquest és precisament el format de l’espectacle, sinó que el cor resulta tan inversemblant, tant (permetin-m’ho) tan freaky! Que un no pot sinó somriure davant de personatges com la gata Daisy, l’esbudellador sortint d’un telefilm, una mare contorsionant-se per fer anar l’aspirador pels racons més insospitats, un ant darrera d’un sofà... D’aquesta manera Sarah Turunen entra i surt de la comèdia a la tragèdia, de la ficció a la realitat de l’artista, preguntant-se si és possible compaginar una vida formal amb la creació d’un art transcendent? Com immiscuir ambdues dins de l’obra?

L’espai sonor i la música de Cesc X Mor n’és un personatge principal que serveix de fil conductor de la història. Com ho són el fantàstic cor format per Pepo Blasco, Vero Cendoya, David Menéndez i Carmela Poch. Una sempre resolutiva Patricia Mendoza en el paper d’Alma i potser la que ho té més complicat és l’escriptora, la Carla Torres. Tot plegat una embolada que no deixarà indiferent. Desitgem que la companyia La Peleona segueixi donant guerra!

RESSONEN LES NOTES D’ ALSO SPRACH ZARATHUSTRA

La cosa
Claudio Stellato
mercat de les Flors
30/04/2016

Ressonen les notes d’ Also sprach Zarathustra de Ricahrd Strauss i les imatges de Kubrick a  l’inici de 2001: A Space Odyssey (1968) es configuren dins el cervell de l’espectador quan veiem troncs volant per l’escenari en un exercici de força, resistència i precisió a l’espectacle La cosa de Claudio Stellato.

Cap concessió a la música, a la dansa, al teatre, la circ... No hi ha cap història més o menys intuïda. No hi ha música de cap mena, ni tan sols ritme. Només el gest, en estat pur, amb format paleolític. No és una coreografia, una dansa. No és bonic. És expressiu, violent, fort, potent, enèrgic. Un retorn al ritual més atàvic.

Homes que construeixen i deconstrueixien figures amb troncs: piles de troncs, un arc de troncs, un home-carretó de troncs, un altre sortint de dins un munt de troncs, un altre fent equilibri sobre uns troncs drets... Un exercici entre el joc del mikado i la poètica d’un element tan essencial com és la fusta sense polir. Les estelles se’ns claven a la imaginació. Sentim el pes de la fusta i la força d’aquests quatre homes (Julian Blight, Mathieu Delange, Valentin Pythoud i el mateix Claudio Stellato), vestits de marca, partint grans troncs amb una destral. La violència, però també la cooperació hi són presents, així com també un cert humor. La confiança n’és un element imprescindible. L’esforç, la força primitiva, la testosterona, tot molt mascle, ens esquitxen en el confort de les nostres butaques i de les nostres vides. Es produeix així un distanciament pretès entre l’energia que es desprèn de l’escena i la passivitat dels espectadors. Sentim la seva suor regalimant per l’esquena i traspassant camisa i americana i ens acollonim arraulits a les nostres butaques.  Veiem com entropessen amb troncs mostrant-se ara hàbils en extrem, ara maldestres a propòsit. Sentim l’olor de la fusta recent tallada que ens remet a uns records que potser no tenim.

Una  producció desconcertant de Les Halles de Schaerbeek, Brussel·les d’on Stellato n’és artista resident, dins el cicle Circ d’Ara Mateix que proposa el Mercat de les Flors. On hi hem pogut veure altres propostes com la Companyia “eia” amb l’espectacle Intarsi, Animal Religion amb Sapiens Zoo o Fragan Gehlker, Alexis Aufray i Maroussia Diaz Verbèke amb Le vide. Totes elles experimenten amb nous llenguatges del circ que cada cop s’acosten més a la dansa amb una narrativa més metafòrica que literal.

El moviment, la corporalitat, les sensacions i l’emoció són els protagonistes del circ contemporani.