ELS CORS PURS
De Joseph Kessel
Direcció d’Oriol
Broggi
Teatre Romea
Som dues ànimes perdudes nedant en una peixera. Els versos
de Pink Floyd ressonen al teatre Romea amb una delicadesa que rossa el blues,
cantades meravellosament per Miranda Gas. Tot i que Pink Floyd forma part de la
quintaessencia de l’esperit britànic i del que es parla a Els cors purs és del moment
de la creació de l’IRA Irlandès, aquesta estrofa i la cadència de les seves notes,
serveix perfectament per emmarcar l’acció.
I és que Catalunya s’emmiralla en Irlanda, un país sense
estat, com el nostre, oprimit per un altre estat més gran i poderós. Al meu
entendre aquí acaben les similituds, ja que sempre he pensat que la història
d’Irlanda del s. XX si és que remet a alguna història moderna, és a la del País
Basc. Si bé per a nosaltres la llengua conforma el nostre signe identitari per
excel·lència, per a ells ho és la religió. El català és una realitat a
Catalunya per bé que el basc no ho és tant a Euskadi i menys encara el gaèlic a
Irlanda. Les petites parròquies rurals o de barri han estat tant a Irlanda com
al País Basc el pòsit on s’ha iniciat l’activitat independentista. Amb la
diferència que la resta d'Espanya també és catòlica, i per contra la britànica,
és protestant i justament per això la religió els identifica. A Catalunya, la
flama independentista s’ha desenvolupat al carrer, com a reacció a un estat
cada cop més intransigent. La nostra, és una revolució kumbayà, amb famílies i parelles
de bracet a les manifestacions de l’11 de setembre. Per altra banda, el tarannà
negociador dels catalans ens ha allunyat de les armes, a diferència de l’IRA a
Irlanda i ETA al País Basc. No obstant totes aquestes diferències, Catalunya o
més ben dit, el teatre català sent una fascinació per Irlanda i, més enllà dels
seus esplèndids dramaturgs, en busca constants paral·lelismes. A la Perla 29 hi
hem pogut gaudir d’un magnífic Translations i més recentment de Dansa d’agost
(de la qual n’he parlat en un post anterior), ambdues irlandeses i amb vocació de
ser-ho. A l’espai Lliure, actualment hi podem veure una proposta de Ferran
Madico sobre unt text d’Owen McCafferty, En veu Baixa. Una conversa entre un
terrorista i una víctima en el pub on es va perpetrar l’atemptat que va acabar
amb la vida del pare de Jimmy (Francesc Garrido). El marc de fons és, amb
encert, un partit de futbol. Una conversa interessant i redemptora amb un (al
meu entendre) innecessari happy ending, que s’allargassa una mica al llarg de
gairebé dues hores.
Però tornem a Els cors purs de Joseph Kessel que Oriol Broggi
dirigeix al Romea, amb una esplèndida i arriscada dramatúrgia que comparteix
amb Marc Artigau. Tres parts o millor dit, dues introduccions ens endinsen al
tema central, una tragèdia contemporània radicada a la Irlanda dels anys trenta,
just després de la guerra civil irlandesa. Un pub irlandès, l’alcova d’una
parella amb un evocador joc de de trapezi ens enlaire a la història central de
l’espectacle, un conflicte intern i extern d’una heroïna, la Mary Cork, una
guerrillera i mare de família, interpretada per Miranda Gas, que a part del físic
de la seva mare, Viqui Penya, també n’ha heretat una mescla de força i alhora fragilitat,
que traspassa l’escenari i commou l’espectador. Tot i la seva curta carrera com
actriu, podem percebre una seguretat escènica notable que l’embelleix a partir
de la segona escena. Beckett, no pas el dramaturg sinó el seu company,
l’interpreta un Borja Espinosa força pla. Si bé és cert que el seu personatge
és el contrapunt de l’heroïna tràgica, Espinosa no sap trobar el desllorigador
del seu personatge i la dicció sovint el traeix en aquesta recerca, de moment
infructuosa. Molt ben resolta la interpretació de Jacob Torres, tant de nen,
com de marit decebut, com de narrador.
No era una aposta fàcil, ja que no estem parlant exactament
de teatre a l’ús, és a dir diàlegs i acció. En aquesta obra ens narren una
història, amb un narrador i temps pretèrits. Però no és tampoc una lectura
dramatitzada, no. És, enfí, un espectacle molt ben servit amb tres músics que
ressegueixen la història i li donen continuïtat i dues pantalles que projecten
suggerents imatges i completen l’espectacle.
Un poema visual amb un transfons inquietant que Broggi ha sabut resoldre amb la
delicadesa que el caracteritza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada