EL DERECHO DE VIVIR EN PAZ

TIERRAS DEL SUD
Dramatúrgia i direcció Laida Azcona Goñi i Txalo Toloza-Fernández
Teatre Lliure – Sala Petita
26/10/2019

Truca el telèfon. És cap el migdia. És vostè TPB? De part de qui? La Guàrdia Urbana. Hòstia, què ha passat? En fraccions de segon se’t passa pel cap la conversa que vas tenir ahir a la nit amb el teu fill. Aniràs a la mani de demà? Sí. Però jo aniré a la pacifica, la violència no porta enlloc, com una lletania vas repetint, i els mitjans també ho van repetint, i els blocs que consultes tu, i el teu entorn, també els presos ho van repetint i els polítics. Mira on et porta el teu pacifisme. Us han fet mai cas? Mira on són els teus pacifistes. No té por. És de la generació que no tenen por. Per què n’han de tenir? No té res a perdre, o això creu. El vas portar a les manis per la pau. Això era quan el trio de les Azores i com que ell tot just arribava al cul de la gent, el vas haver de portar a coll-i-be i va ser extenuador. Però creies i creus encara que aquesta és la manera de reivindicar, de sentir-te compromesa, de fer sentir la teva veu juntament amb la veu de molta altra gent. Quan va entrar a l’Insti, la crisi feia estralls en moltes famílies i en la teva petita família formada per ell i tu, també us en vau ressentir, ja ho crec, que et van retallar. Quan es preparava per a la Selec, al batxillerat, va veure imatges terribles on les forces armades pegaven gent gran l'1 d'octubre. Éreu els dos a l'Insti amb les mans enlaire protegint les urnes. Va ser testimoni de com empresonaven els nostres dirigents. I quan tot just comença a assaborir l’amor, esclata la impunitat de la Manada com una bomba. Ara acaba d’entrar a la Uni i porta assistides a més assemblees que a classes. Animat per l’oncle que li parla del les seves correries davant dels grisos. Qui són els grisos? L’oncle somriu i li diu que després d’un any de vagues els van donar l’aprovat general. Que guai! Exclama i t’ensenya un vídeo de Telegram, aquest és el seu medi, amb un poli apallissant un col·lega seu de la facul. Al Mateu li van trencar el braç a l’aeroport. De quina violència em parles, mare? No té por. Però tu sí.

El guàrdia segueix al telèfon. Senyora, hem trobat la documentació d’una moto al seu nom. Ostres, i tant i tant... Me la van robar fa un parell de dies i el dilluns havia d’anar a denunciar-ho. Que si la pot anar a buscar. On? A la comissaria de Nàpols, 42. 42th Street. Somric. Nàpols? Prop de l’Arc de Triomf. Sí, sí, vindré. Si pot ser abans de les nou que canviem de torn. Vindré a les cinc. La comissaria està al costat del parc de l’estació del Nord, on comença la mani. Quina casualitat! Allà et dirigeixes puntualment. I entres a la comissaria. Un conductor d’autocar s’està queixant perquè no pot treure el vehicle ple de passatgers. Els carrers que cricumden l'estació del Nord són tallats. ¿Y cómo voy yo ahora a Cuenca? ¿Envío los passajeros a Tetuán y los recojo allà? Proceda. El conductor surt malhumorat i et mira, mira el llaç groc que portes a la solapa i surt. Bona tarda, m’han trucat? Els papers de la moto... Sí, vostè és... I et fan emplenar un formulari. Et donen la documentació però abans el guàrdia mira el llaç groc a la solapa, et fa l’ullet i et diu Bona manifestació! Un petit titubeig i gràcies. Moltes gràcies. A veure com fan el recompte. 350.000 diran. I a la mani hi ha molta gent. Gran poder de convocatòria, un cop més. Cares conegudes i d’altres que podries conèixer. Manifestacions sòlides de gent, de proclames. Alguna pancarta simpàtica: A mi només em fa callar els meus nets i d’altres. In-de-pen-dèn-ci-a... Llibertat presos polítics... No es pot avançar i mires de buscar lloc pels laterals. Els bars es forren. Els paquis es forren. Haurien de fer manifestacions itinerants per diferents barris de la ciutat. No se’n fa cap al Baix Guinardó. Famílies, grups d’amics, parelles, gent sola... Parlaments. La gent aplaudeix d’esma sense haver sentit què diuen. I diuen el que ja sabem tots. Es un reafirmament del que ja sabem, del que ja hem sentit, del que creiem, res de nou. Quina novetat podria haver-hi? Xiulen a l’helicòpter de la Policia. Bona mani, encara ressona dins meu. Simpàtic. Poca música i una mica de sossaina. Algú hauria de fer una posada en escena de les manifestacions. Al final la gent se’n cansarà. Algú de teatre. El Bozzo?

Abans que s’acabi la mani, però ja amb molta gent desfilant cap a la rutina dels dissabtes, la compra de la setmana, i sobretot, acabar la mani veient-se per la televisió. Érem molts. I sí. I tu agafes la moto i els papers de la moto i engegues cap el Lliure. La Ciutat del Teatre sembla el desert del teatre. Ningú als bars, ni passejant,ni enlloc. Està mort. Fan un acte inversossímil de coaching a la sala Fabià Puigserver. Si aixequés el cap! Et prens un vi i et fumes, per fi, un cigarret mentre observes com acaba de caure la tarda. Potser s’hi podria fer alguna activitat aquí més enllà d’estrenar-hi espectacles i llogar-ho a empreses que poc o res tenen a veure amb el teatre? Potser es podria revitalitzar d’alguna manera més..., menys mercantilista que el mer lloguer d’espais. És una idea que se t’acut però no està gens elaborada.

L’espectacle que vas a veure és Tierras del Sur. Només ho fan dos dies, avui és l’últim. A la Sala Petita. Una parella formada per un xilè, Txalo Toloza-Fernández i una vasca Laida Azcona Goñi, han fet una exhaustiva recerca sobre els vincles que uneixen i separen el poble maputxe i multinacionals com Benetton, o Hard Rock Cafee i d’altres. Una història d’explotació que es remunta al s. XIX amb la Conquesta del desert i la creació de la Companyia on el govern argentí va cedir la Patagònia a una cinquantena de companyies angleses.

És teatre document sense concessions al sentimentalisme. És teatre en una direcció, un missatge net i clar: donar veu a qui li han pres. A qui s’ha fet callar. A qui s’ha humiliat i exterminat. L’obra recorre tota la història d’amèrica des de la seva formació geològica, fins l’any 2018. Els seus governs i la invasió econòmica i cultural de holdings i multinacionals i també la invasió de les ànimes amb els evangelistes. El terrorífic museu de zoologia humana de Buenos Aires, entrevistes a protagonistes que viuen en lofs, i entens que són una mena de cortijos familiars. La història dels maputxes i d’altres pobles de la regió més austral d’Amèrica. Qui són? Com són? Què fan i què reivindiquen? Històries d’injustícia, de discriminació, de silenciament. I el teu cor encara batega a ritme dels Segadors, però aquí estàs, al teatre Lliure. Els dos actors/dramaturgs van creant un mapa al terra de l’escenari amb elements senzilles: bastons que formen les cabanes, peces de trencaclosques que representen els Andes, cartolines blaves que mostren el magnífic Lago Escondido entre les muntanyes, cons, petits artilugis que formen les multinacionals instal·lades per la regió... I van exposant la seva investigació a base d’entrevistes, cartes, imatges de maputxes posant davant la càmera projectades a una pantalla. Mostren l’antipublicitat de Benetton que posseeix bona part de la Patagònia per l’explotació de la llana per a fer jerseis de colors. Expliquen com van fer fora o van exterminar els antics habitants de la regió amb la connivència dels diferents governs argentins... Part de les explicacions són també projectades. No hi ha concessions. No hi ha distanciament i amb tot resulta terriblement teatral. I compromès. I sincer. I finalment et quedes amb la idea, potser utòpica, que hi ha altres maneres de viure que poc o res tenen a veure amb el mercantilisme. Que el model occidental d’entendre el món i les relacions no és l’únic i que resulta invasiu i aclaparador. Que s’ha aniquilat  aquest poble i tants d’altres imposant un estil de vida que no és el propi, menystenint les maneres de cada regió del planeta. Tenir, no és el seu verb. Acumular, posseir, no formen part de la seva cultura, basada en ser i res més que ser. Potser primitiu, però en tot cas el seu. I el cap et dona voltes i et sents una mica maputxe. I als aplaudiments, força gent dreta, en Txalo ens fa callar i ens recorda que les mobilitzacions aquests dies a Chile ja han costat la vida de més de vint persones. Allà van molt més forts, encara. Però això és el que ens mostren, ja que també hi ha moltes marxes pacífiques a Santiago que protesten sense cremar edificis ni estacions de metro o aixecar barricades. Però provoquen menys titulars, com deia ahir el teu fill. Han recuperat El derecho de vivir en paz de Victor Jara. La música uneix. 

Surts del teatre enardida i mires el mòbil. El teu fill està a Via Laietana. Hi ha merder. Avui no vinc a dormir diu el missatge. I només desitges que aquesta nit no torni a trucar la guàrdia urbana. Ni cap hospital. Ni ningú.

NOMÉS PER A INICIATS

LA MORT I LA PRIMAVERA
De mercè Rodoreda
Adaptació i direcció de Joan Ollé
TNC – Sala Petita
24/10/2019

Qui vagi a la sala petita del TNC a veure La mort i la primavera, no esperi trobar-hi la Mercè Rodoreda de la Plaça del Diamant, Mirall trencat o Aloma, obres totes elles on fa un retrat costumista de la Barcelona de principis de s. XX des d’una perspectiva de dona. De fet podríem dir que les obres esmentades són a Frederic Mompou el que La mort... és a Joan Guinjoan. Em refereixo a l’increïble salt d’un naturalisme urbà a una obra surrealista. La mort... és tan radicalment diferent de les altres obres de Rodoreda, en l’estil, en la temàtica, en la narració..., que sembla escrita per una altra autora.

La mort i la primavera passa en un indret inconcret, amb uns personatges fora del temps i de l’espai, fora de la realitat concreta, amb una trama difosa feta d’imatges més que d’acció. L’obra està farcida de figures poètiques que mereixen la lectura reflexiva d’un poema. El directe, doncs, no juga a favor d’aquesta obra tan profunda i enrevessada.

La mirada confosa d’un adolescent ens endinsa en un món de dolor i de por més a prop del subconscient que de la realitat, fet de somnis i malsons on cada frase resulta una al·legoria. Costa de seguir la trama, sobretot si un no l’ha llegida abans i no ha tingut l’oportunitat de llegir també tot el que se ha escrit sobre aquesta novel·la. El millor és deixar-se balandrejar pel ben dir dels actors, intentant caçar alguna frase al vol, alguna imatge que el captivi i apreciar la suggerent escenografia (Sebastià Brosa) que alberga uns jocs de llum esplèndids (Lionel Spycher) i unes projeccions de Francesc Isern no menys captivadores, acompanyat d’un espai sonor de Damien Bazin amb Ramon i Adrià Muntaner que embolcalla i serveix per a la funció.

De fet tothom està molt bé, especialment Pepe Blasco i Joan Anguera, alhora que Sara Morera i Roger Vilà dibuixen el seus respectius personatges amb resolució. Rosa Renom serveix de distant narradora (recomanem que abaixin la intensitat del fum per a que la pobra actriu no acabi afònica).

Tot i crear una remor interior, un cert malestar fet de turment i de sofrença, l’obra no arriba en la seva plenitud pel distanciament de l’actuació, pretesament impostada, la dificultat intrínseca del text i l’estructura de la dramatúrgia feta a base de monòlegs discursius, per bé que poderosament poètics.

LA RE(S)PÚBLICA

VIEJO AMIGO CICERÓN
D’Ernesto Caballero
Dirigida per Mario Gas
Teatre Romea
21/10/2019
 

Mario Gas dirigeix una altra personalitat de la Roma Clàssica, després dels seus èxits amb Sócrates, muerte de un ciudadano també amb Josep Maria Pou i Calígula d’Albert Camus. Grans personatges de la història amb una relectura moderna per a fer-nos-els propers. Ara és el torn de Ciceró i l’escena, en aquest cas, es desenvolupa en una biblioteca on dos estudiants estan preparant el treball de final de carrera quan, tot d’una se’ls apareix, no gens menys que el mateix objecte de la seva investigació: Ciceró. Així l’obra beu d’un realisme màgic on els personatges entren i surten del seu rol d’estudiants en l’actualitat a un passat que van creant alhora que l’interpreten. La seva naturalitat resulta essencial per a que el públic segueixi el joc de manera espontània. Miranda Gas i Bernat Quintana acompanyen amb gran presència i excel·lent dicció un Josep Maria Pou, saltant del present a la pretèrita Roma, i servint de contrapunt necessari per a l’acció.

David Ruano

Ernesto Caballero crea una ficció que funciona, especialment quan parla en boca de Ciceró per a atorgar-li frases que podria haver expressat el mateix filòsof. Especialment punyents, per les ressonàncies amb el moment actual, resulten les cites polítiques sobre la República (la Res Pública, és a dir els afers socials), la democràcia, la justícia, la veritat, i també l’ensenyament. “Els professors ensenyem no pas el que sabem, sinó el que som...” Quan l’autor toca aquests temes sentim que ens està parlant directament a nosaltres. La mà de Mario Gas i el seu savoir faire, així com la seguretat de Josep Maria Pou en escena, ens faciliten amb desimboltura un text força discursiu, per bé que tremendament interessant. Contradictòriament, quan el text es decanta cap a temes més íntims i mostra els sentiments del personatge, és a dir, quan podria semblar més “teatral” , al meu parer, l’acció decau, i voldríem seguir escoltant les frases lapidàries del filòsof que agafen un sentit profund en l’actualitat convulsa que estem vivint.

COS I PEDRA I TERRA I SANG

MACBETTU
Versió, direcció, espai escènic, il·luminació i vestuari: Alessandro Serra
Companyia: Teatropersona
Festival Temporada Alta
Teatre de Salt
12/10/2019

La versió de Macbeth d’Alessandro Serra és contundent, atàvica i masculina. Vuit homes, com en el teatre elisabetià, encarnen tots els papers de l’obra en una versió sarda de la tragèdia de Macbeth. La suor fa brillar uns cossos forçuts, que s’expressen més enllà del discurs parlat. No hi ha més escenografia que unes planxes de ferro rovellat que s’estavellen sobre l’escenari fent un gran retruny, rocs que piquen els uns amb els altres en un cant primitiu, escorces que formen màscares fantasmagòriques. La corporeïtat, el gest, són els protagonistes d’aquesta funció sofisticada i rude alhora. Un espectacle fet de vi, de sang, de terra, de pell, d’orina, de baba... Un espectacle intens que ve de l’arrel i va a l’arrel. I amb tot, l’humor que treu el nas més d’un cop i de dos, i s’agraeix. Unes bruixes barbudes prenen el protagonisme a una lady Macbeth també barbuda, ja que el duel és entre homes. Les navalles centellegen davant un fons negre com en una batussa entre bandes o entre famílies d’algun racó de la profunda Sardenya. Simbolisme i ritual, com la trepitjada d’hòsties gegants sobre la taula, com el vi vessat als gossos-soldats al primer sopar, com la poètica mort de Lady Macbeth.

Força i alhora gràcia en una lectura ferma de Macbeth d’Alessandro Serra i la seva companyia Teatropersona.

ÉS DE JUSTÍCIA!

Measure for Measure
De William Shakespeare
Royal Shakespeare Company
Festival Temporada Alta
Teatre Principal de Girona
11/10/2019
 

No pot ser més oportuna la inauguració d’enguany del festival Temporada Alta amb la magnífica interpretació de RSC a Mesura per Mesura, una trama que gira entorn del sentit de la justícia i ens apropa la nostra imminent realitat: pendents de la sentència del Procés i del que passarà els propers dies.

L’obra ens parla d’un Duc que vol posar a prova el seu govern, certament permissiu, posant el seu entotsolat nebot Angelo com a substitut durant la seva pretesa absència. Angelo és un intransigent obsessiu de l’ordre establert, del pensament recte, un fonamentalista de la moral  cristiana. Les detencions se succeeixen sota el seu mandat fins a arribar a Claudio, un jove que ha deixat embarassada la seva promesa abans de casar-s’hi. La pena capital caurà imminentment sobre el pobre cavaller Claudio. Serà la seva germana, la novícia Isabel, qui demanarà clemència a Angelo, qui queda rendit d’amor o de luxúria i accepta amb una condició: per a perdonar el seu germà, Isabel haurà de corrompre’s al llit d’Angelo. Ella no pot acceptar i la trama es va embolicant, fins que apareix el Duc, que ha presenciat tota la seqüència, per restituir l’equilibri a la comunitat.

La falsa justícia impartida pel més corrupte de tots ells, la contundència d’arguments de la fràgil novícia, la necessitat de transcendir la llei per a restaurar l’harmonia, ens remouen les tripes per les ressonàncies amb els esdeveniment que hem viscut a Catalunya des de l’1 d’octubre de 2017.

Una posada en escena sòbria i elegant, sense cap decorat més enllà d’unes diapositives projectades al fons de l’escenari. La paraula de Shakespeare i la dicció perfecte dels intèrprets, agafen tot el pes que mereixen. I és que potser no cal res més per endinsar-se a la mesura que exigeix el text. Per a no aparèixer, ni tan sols veiem els músics que acompanyen les escenes, foragitats entre bambolines. Només ens adonarem que la música era efectivament en directe a les escasses glòries de la companyia. I és que a Anglaterra, dues salutacions és el màxim que es permet una companyia, encara que el públic ardent en reclami més, almenys el doble, com va ser a Girona a l’estrena de TA. I és que tot està molt mesurat en aquesta posada en escena.

... una pressa en paga una altra;

un diferir amb un diferir es contesta;

tant per tant Mesura per Mesura.[1]

Un magnífic i subtil joc de llums de Simon Spencer, que van requerir el transport de dos tràilers des d’Anglaterra, dona pas a les diferents escenes amb tal discreció que podria passar desapercebut. I en contrast un llampant vestuari, força teatral, situa l’acció al tombant del s. XX, època de disbauxa i Charleston.

Resulta obvi i sobrer parlar de l’excel·lent interpretació dels protagonistes. Només voldria fer esment de la no menys magnífica actuació dels secundaris, que creen uns personatges que ens resulten molt reals. Magnífica la madama del bordell, Miss Overdone (recuita), el clownesc Pompeu, el genial Lúcio... que amenitzen les subtrames de la funció en la justa Mesura. I una curiositat per acabar: Julieta, la jove embarassada promesa de Claudio, apareix en una cadira de rodes i un tendeix a pensar que es tracta d’una exigència de direcció, però a la sortida la veiem sempre asseguda a la seva cadira. No era una interpretació. I m’agrada pensar en la normalitat anglesa que actors de la RSC, puguin ser paraplègics o bé estar recuperant-se d’alguna lesió o accident, i seguir fent la seva feina de forma excel·lent.

---

[1] Duc a l’Acte Cinquè. Traducció de Josep M. de Sagarra

MÀQUINA HUMANA DE CIRC I FUTBOL

MESSI 10
Cirque du Soleil
Parc del Fòrum
10/10/2019

L’estrena mundial a Barcelona de Cirque du Soleil és un esdeveniment en sí mateix, on els cronistes de societat es posen les botes. Cares conegudes del món de la televisió, celebrities, homes de negoci amb americanes blau marí, moltes esquenes escotades patint una inclement brisa més que fresca, talons impossibles..., tots entaforats en un tancat per a VIPs Però Menys, amb cervesa gratuïta, vi argentí i uns escassos frankfurts Oscar Mayer que es van acabar una hora abans que comencés l’espectacle. Els VIPs VIPs estan aïllats en una cambra fosca on només ells poden accedir-hi. La resta deambula pel vestíbul consumint més cervesa i merchandising. La clàssica vela circular de circ és substituïda per una ferma estructura de metall i plàstic cúbica, els carros dels artistes per camions apartats de la vista del públic. Parlem d’una producció de força milions d’euros, amb tutti quanti.

Llibert Teixidor

Comença l’espectacle amb una frenètica música que no ens abandonarà fins al final, amb l’excepció d’alguns números acompanyats de melodies romàntiques estil Roberto Carlos i un tango. El ritme de l’espectacle està calculat al mil·límetre per a que funcioni i a fe que ho fa. Un cop més la precisió i la sincronia de la màquina humana que formen Cirque du Soleil, ens deixa garratibats a la butaca. Com és possible? I no puc deixar d’imaginar-me la quantitat d’hores que aquell oriental s’ha passat fent manegar el diàbolo amunt i avall i al voltant seu per aconseguir deixar-nos boca-badats. I és que en el fons, ens agrada tornar-nos a sentir criatures, admetem-ho. I tapar-nos la boca per ofegar el crit que se’ns escapa en veure aquell home de color contorçar-se de tal manera que acaba fet un monyó bellugadís;  o l’original i per a mi el millor número, del lleó ferotge (Leo, de Messi) quadrúpede fent cabrioles d’un pedestal a un altre, o la fina funambulista, o els trapezistes del més difícil encara, o una mena de Sant Jordi lluitant contra una màquina armada amb una llança... Les coreografies corals són efectives i donen joc a la partida de Messi 10; un pallasso (català) amenitza el cotarro i fa participar algú del públic, un nudista (tapat) salta al trinquet i reivindica ves a saber què...

Els valors del futbol són aplicables a qualsevol professió però a cap coincideixen tant com en el món del circ: precisió, balanç, valor, força, velocitat, concentració, equilibri, tenacitat..., tots surten reflectits a l’espectacle, mentre dues pantalles gegants il·lustren diferents moments memorables de la carrera de l’heroi idolatrat i acaben d’arrodonir les delícies del públic. Però els dos moments més aplaudits van ser quan es despleguen dues gegants samarretes sobre el públic central que rodeja la pista en forma de camp de futbol. Una samarreta del Barça i l’altra de la selecció argentina. I finalment, l’ovació més forta va ser per al protagonista que va aparèixer en persona a les glòries saludant artistes i públic, que mòbil en mà, van deixar constància de la seva presència al recinte.

Un espectacle d’entreteniment, de qualitat que engrescarà criatures i grans, culers sobretot i si arriben abans d’una hora de l’inici de l’espectacle, a demés podran gaudir d’una Experiència Messi.

UNA HISTÒRIA DE SUPERACIÓ

ABANS QUE ES FACI FOSC
De Hattie Naylor (Sound&Fury)
Direcció Pep Pla
Una proposta escènica de Míriam Iscla
Teatre Lliure
05/10/2019

En arribant a la maduresa professional tota actriu sent el desig, l’ambició, el repte d’interpretar un monòleg que la representi. Míriam Iscla no n’és una excepció i per això va emprendre l’empresa de portar a escena un èxit de la companyia Sound&Fury, Going Dark, que en anglès a part de fer-se fosc, també vol dir deixar de funcionar, traduïda com Abans que es faci fosc.

C David Ruano

Una història que, encara que escrita per a un actor amb la veu en off d’un nen, no hi ha cap inconvenient en representar-la per una dona amb l’off d’una nena.

La creació de l’Univers, la Via Làctia, Andròmeda i altres galàxies, la creació i desaparició d’una estrella, la composició química dels astres, L’Ossa Major, l’estrella Polar, Sírius, les distàncies, el temps... Míriam ens fa una lliçó magistral, amena i molt pedagògica de les bases científiques  del cosmos, com si fóssim públic del CosmoCaixa. Les astronòmiques xifres que manega són de tal magnitud que maregen i potser ens donen la mesura de la nostra petitesa i alhora de la nostra constitució feta dels mateixos àtoms que la matèria abans del Big Bang. Ens sentim part del cosmos, fets de partícules de cosmos i això ens reconforta. Fins on arriba la nostra vista?

Però l’obra no és únicament una conferència magníficament il·lustrada amb vídeos de Vicenç Viaplana, sinó que paral·lelament hi ha el drama de la protagonista, ja que té una malaltia degenerativa que la tornarà cega. A mesura que avança l’obra, serem testimonis de l’angoixa que significa la pèrdua del més valuós dels sentits. Com les relacions amb la filla i també amb els avis de la criatura, la dificultat per a exercir tan bella professió de pedagoga científica es van complicant. La vida es va tornant fosca, com el cosmos abans del Big Bang. I requereix un nou plantejament.

Míriam es volca en escena generosament, però no estic segura si tant de desplegament tecnològic li juga a favor.

LES MEVES MORTS

MEMENTO MORI
O la celebración de la muerte
De Sergio Blanco
Sala Beckett
04/10/2019

Sergio Blanco fa una esplèndida conferència autoficcional que em remet a la meva pròpia experiència sobre la mort. El dramaturg i actor franco-uruguayà desplega al seu discurs cultura i de talent on, tot i tractar-se d’una lectura dramatitzada, resulta absolutament teatral. El seu carisma envaeix la sala i ens sedueix com un Flautista de Hamellin, a qui podríem seguir fins el final, sigui quin sigui.

Memento Mori és el recordatori que malgrat tot, haurem de morir. Necessàriament. Siguin quines siguin les nostres victòries, les nostres derrotes, les nostres proeses o frustracions, pel centurió victoriós i pel seu esclau, la mort serà implacable per a tots. Indefectiblement. No caiguéssim en la supèrbia de creure’ns deus, no ens deixéssim endur per l’hybris. I això resulta bell i alhora, es clar, pertorbador. La mort com a final de la vida, però també la mort entesa com un alliberament de l’existència, com a principi de quelcom nou, com a canvi.

La teologia i la ciència han investigat profundament sobre el misteri més gran de la vida però ambdós ens donen respostes incompletes. Física i metafísica es donen la mà incapaces de resoldre el Ser i no ser a la vegada. Només l’art, la metàfora, la poesia, la paraula, el verb ens poden, si no alliberar del patiment original, sí pal·liar-ne el dolor.  

Blanco dissecciona la seva conferència en 30 apartats i un epíleg. Ens parla de morts famoses i tanmateix curioses com la d’Oscar Wilde, Eurípides, Sófocles, Molière, Beckett..., amb socarrada comicitat sincera gens tenyida de cinisme o d’ironia. I jo divago amb un nou capítol, el 31 potser. Ja que la mort és irremeiable, ja que resulta inevitable, almenys podem tenir la possibilitat d’escollir com arribar-hi. Jo ho he fet. I quan senti que s’acosta la parca, quan escolti la paraula terminal, aniré a la platja, em despullaré i nadaré cap al fons fins que la mar m’engoleixi.

Blanco també ens parla de morts més properes i és aquí on l’obra es tenyeix d’emoció i arriba a uns cènits que ens fan plorar. La mort del seu amic d’infància, Adrián, ens remet a la nostra primera mort, quan ens vam adonar que la vida no era infinita, quan vam entendre dolorosament que això s’acaba, que s’ha d’acabar, que vam assumir la fragilitat de les nostres existències.

I aquest plor sense udol, silent, em remet a la meva primera mort, també amb onze anys del meu amic Frederic Armengol. Un dia el Fredi va vomitar sang. No el vam tornar a veure més. Leucèmia era una paraula que no enteníem i jo era incapaç d’abastar-ne el significat ni molt menys de preveure’n les conseqüències. Els seus pares se’l van endur a París. Vaig encarregar-me de passar-li els apunts per a que no perdés les assignatures. Vaig començar a treure bones notes, pel simple fet de passar-li uns apunts clars i nets. Li donava un cop per setmana a la professora amb una nota meva personal per a que ho lliurés a la família. Mai sabré si va rebre cap dels feixos d’apunts, ni cap de les meves notes. No em va contestar mai. Després d’un llarg i inútil tractament, el director de l’escola ens va cridar a tots al seu despatx. Recordo molt bé les seves paraules: “Em commou molt dir-vos...” Commou era una paraula fora del nostre abast, si hagués dit remou, entristeix, em sap greu..., hagués estat més directe, però la situació requeria un cert distanciament, suposo “... que el vostre amic Frederic Armengol ha mort”. Es va fer un gran silenci trencat per algun plor sufocat. Sé que va seguir enraonant, però jo ja era molt lluny i no vaig tornar fins al cap d’uns dies en que vaig ser capaç de pronunciar la paraula mort. No havia plorat encara. Em sentia com una soca. Va ser el meu pare que em va abraçar fortament i ell sí, va descarregar la injustícia de  la mort prematura, la por que això no em passés a mi, la identificació amb els seus pares, i es va posar a plorar. Vaig veure plorar el meu pare per primer cop. Només llavors, vaig començar jo també a plorar llarg i fort i a crits fins que em vaig quedar adormida. Els seus pares no ho van superar mai. Com es pot superar una mort contranatura? “Hay gente que no debería morir nunca”, ens diu Blanco. I tots assentim, en comunitat.

L’obra de Blanco ens parla de rituals, de bellesa, de dolor, d’estranyesa. Acompanya el seu discurs unes suggerents fotografies de Matilde Campodónico, que il·lustren les seves paraules.

Una celebració de la mort, i també de la vida i, com no, del sentit d’espectacle i de l’art.

Excepcional.

FEM UN (ALTRE) KRÀMPACK?

KRÀMPACK
De Jordi Sànchez
Teatre Aquitània
03/10/2019

Fa vint-i-cinc anys es va estrenar la primera versió de Kràmpack, amb uns recent llicenciats Joel Joel, Jordi Sànchez, Eduard Fernández i Mònica Glaenzel. L’obra va ser un èxit espatarrant, prorrogant diverses temporades a la Sala Villarroel i després a Madrid, inclús amb una versió cinematogràfica de Cesc Gay el 2000. Kràmpack va ser la precursora de la també exitosa sitcom Plats Bruts, encara avui seguida per molts joves, i va augurar les fulgurants carreres dels seus integrants.

Les expectatives, doncs, eren molt altes alhora de remuntar-la, però... aguantaria el pas dels anys? La resposta és un rotund sí, i tant. El teatre Aquitània l’està oferint amb una bona resposta de públic (molts d'ells joves), malgrat l’escàs pressupost de la sala per a publicitar-se i haver de competir amb altres sales de més anomenada, o de més llarga trajectòria; malgrat que els quatre protagonistes actuals, tot i ser solvents i servir una funció més que digne, no són cares conegudes; malgrat tractar-se d’una producció de baix pressupost.

L’obra funciona perquè és bona. Si la clau de la comèdia és la sorpresa i el ritme, aquesta ho aconsegueix encadenant situacions trepidants cap a un final dramàtic que és qui li dona grandesa més enllà d’una mera successió de gags. 

En un pis compartit per joves apareix una vella morta, però a l’escena següent, l’obra fa un gir i passa de thriller, a comèdia de situació. Entra en joc una jove que obligarà els tres nois a prendre decisions incòmodes, com la tendència sexual, el sentit de l’amor i de l’amistat. Un joc iniciàtic menys innocent del que podria semblar. 

Àlex Ferré és Pau (que interpretava Jordi Sànchez) i crea un personatge nou que li escau a mida, igual que el José Luis de Jaume Casals (Eduard Fernández). Mentre que Mikel Iglesias, ha basat la seva interpretació a la del seu predecessor Joel Joan, i en fa una imitació tan gestual com vocal, esplèndida. La Berta de Lídia Casanova peca de massa naturalitat, i en moments es perd el contrapunt necessari que, al meu entendre, ha de marcar el personatge.

Un entreteniment simpàtic i intel·ligent per a atraure públic jove al teatre. Llarga vida a Kràmpack!

ALGÚ VA SER LA PUTA DE LA CLASSE?

Así bailan las putas
Dirigit per Pau Roca
De Jan Vilanova
Escenari Brossa
02/10/2019

Ens dóna la benvinguda una jove colombiana, Ana Chinchilla, movent els malucs frenèticament. Una càmera directe la grava i projecte la imatge del seu cul en dues pantalles. Després ens instruirà sobre la tècnica del Twerc. “Moc el cul, per tant existeixo”, comenta Pau Roca, director de l’espectacle i membre de Sixto Paz produccions. 

Ens asseuen còmodament a terra, es tracta de teatre per a joves. La música sona fort. Comença l’espectacle amb l’altra actriu, Júlia Bertran, interpel·lant-nos si algú de nosaltres va ser la puta de la classe. Algunes noies de la sala responen. Les històries de les dues actrius es van entrellaçant en una sanefa que va en crescendo de patiment sofert, violacions, atac a l’amor romàntic i sobretot al patriarcat, la paraula que més sona durant l’espectacle. 

Es tracta de teatre social, terapèutic, del que va iniciar Augusto Boal als anys ’70. Un teatre que serveix per a denunciar a l’opressor, per a donar veu a qui no en té. El públic participa activament, donant respostes, ballant, assistint a una classe de dansa, deixant-se pintar... Les històries semblen reals, explicades des d’un jo absolut, com a l’autoficció, que tant en boga està. I mica en mica, anem adonant-nos de tantes i tantes actituds socials que ataquen l’amor propi de les dones. 

Les històries d’Ana Chinchilla a Colòmbia ens sonen llunyanes, com d’un altre món, però potser no ho són tant. Resulten molt vivencials, tot i ser expressades amb una certa comicitat, quasi amb indiferència.  Les de Júlia Bertran se’ns fan més properes, més reflexives i també més documentades. Ha llegit bibliografia relacionada i ha anat a escardar fins el cas de las Niñas de Alcàsser, recorden? Sobretot, recorden la truculenta cobertura mediàtica que se’n va fer? Bona recerca, però al meu entendre, potser no calia anar tan lluny, mentre els membres de les manades segueixen campant al seu aire pel país, quan a cada festa major segueixen havent-hi agressions sexuals ara, avui mateix i aquí. El mèrit, crec jo, és que ara, per fi, es denuncien i es donen a conèixer. Aquest és l’avenç que s’ha produït últimament. La víctima, ja no és culpable, ja no s’ha d’avergonyir d’haver estat atacada. Les dones s’han armat amb la única arma que tenen, que tenim, el valor, per a denunciar accions intolerables. 

Falta molta feina a fer i segurament hauran de passar força generacions, per a que actituds soterradament admeses, deixin de ser-ho. I un cop més ens haurem de centrar en l’educació. Ja que és de petits quan s’aprenen els models de conducta per al futur.