JE CONFESSE

CONFESSIÓ D’UN EXPRESIDENT (que ha portat el seu país al llindar d’una crisi)

Amb Queco Novell

De Davide Carnevali

Club Capitol

29 de juny 2016

Que bonic seria que algun dels nostres presidents, tant espanyols com catalans, sortissin a l’estrada i en veu alta i clara proclamessin frases com les que Queco Novell pronuncia aquests dies al Capitol. “Jo sabia que ens avocàvem irremissiblement a una crisi de grans proporcions. Però què vaig fer? Res! Jo sabia que hi havia uns pocs que s’estaven (ens estàvem) enriquint a costa d’una majoria. Però què vaig fer? Res! Jo sabia que no podia proporcionar molts llocs de treball, tal com havia promès durant la campanya. Però senyors, pensin una mica! D’on volen que jo tregui llocs de treball? (jajaja) Jo sabia tot això però ho vaig dir, vaig mentir. Ho vaig fer, vaig prevaricar, vaig extorsionar, vaig afavorir el nepotisme, em vaig enriquir a costa de ser president. Però el poble, que tot i ser intel·ligent, és DESPISTAT, em va votar i al cap de quatre anys ho va tornar a fer”.

I és que fa temps obríem el diari i ens escandalitzàvem davant la creixent corrupció, la impunitat generalitzada d’una colla de governants que ens mentien, ens robàvem i governaven a favor dels interessos propis i d’uns quants del seu entorn. Ara ja no. Ara (que ja no obrim el diari sinó que ens hi connectem) tenim accés a molta més premsa, probablement estem més informats (que no millor informats) que mai, però ja no ens escandalitzem. Hem passat de la ràbia a la impotència i a la incredulitat, passant per la tristesa per acabar a la indiferència. Qualsevol brètol és tending topic dient qualsevol exabrupte per internet i marcant una tendència cada cop més esbojarrada. Però què importa? Què hi podem fer? Potser sí que té raó Davide Carnevali. autor de Confessions d’un expresindet, quan diu que la democràcia, mal utilitzada pot ser el sistema més injust de govern. No ho sé. Sona molt facha però tal com anem, i donat el recent resultat de les eleccions generals, un pot arribar a qüestionar-s’ho. No pot ser tant de clientelisme. Per sort, mirant el mapa de resultats un veu que un petit poble (dos en realitat) resisteix ara i sempre a l’invasor (Uderzo dixit).

Carnevali va escriure Confessions... inspirat en el govern de Berlusconi. Però és aplicable a tants d’altres governs. De forma immediata, el públic d’aquí, pensa automàticament en Rajoy, o inclús en Pujol. En realitat és aplicable a qualsevol govern de qualsevol país occidental dels últims quaranta anys.

Jo en veure-la vaig pensar en Zapatero. Ves per on! Per a mi l’engany més gran va ser el que em va fer l’esquerra. Que la dreta és ha sigut i serà sempre corrupte, això ja ho sabem! I és que senyors, JO M’HO CREIA! Jo els havia votat. Sí, jo els havia votat. JE CONFESSE. I creia que Zapatero, amb aquesta pinta de bon samarità, més encara, aquest look de Sant Francesc d’Assis, ens redimiria d’una Espanya (aleshores parlàvem d’Espanya..) amb un govern de pandereta, processons de Setmana Santa y peineta com va ser la parricholada esperpèntica d’Aznar. Amb Zapatero semblava que això s’havia acabat, que hi havia dignitat darrera seu. El president de Catalunya era per primera vegada del seu mateix color. Fins i tot l’alcalde de Barcelona, també ho era. Doncs algun il·lús, com jo mateixa ho confesso, vam creure que ara era l’hora, companys. Ara sí que sí! I va ser no que no... Zapatero va ningunejar el nostre gris president Montilla i el nostre descafeïnat Estatut. Així va sorgir la figura del “català emprenyat”, que va organitzar algunes no gens multitudinàries manifestacions, però que va desembocar cap a un sentiment creixentment independentista. I molt intel·ligent i oportunament van saber aprofitar Esquerra Republicana, també Convergència i Unió (que fins aleshores havia estat jugant a la puta i a la Ramoneta) i d’altres grups sorgits arrel d’aquest sentiment emprenyat com la CUP.

I fixin-se que les primeres accions de Zapatero van ser tant estèticament mesurades com la imatge de la Chacón amb un immens bombo passejant-se entre les més altes esferes militars i manant-los. I els generals acatant. Que bonic! O quan Zapatero parlava de memòria històrica dels excombatents de la Guerra Civil (Brindo pels nostres avis que van lluitar a la Guerra Civil, cantava Sangtraït). Aleshores, com és que un personatge així en un moment de màxima expansió econòmica, no va fer res, repeteixo RES, per aturar aquest allau desenfrenat, desaforat de riquesa immediata sense preveure’n les catastròfiques conseqüències que s’acostaven? President d’un partit que s’anomena SOCIALISTA OBRERO... Si qualsevol il·lús, com jo mateixa ho podia preveure! Quan el 17 de juny del 2009 la reina d’Anglaterra va preguntar a la British Academy, màxim exponent de criteri i saviesa britànics: why had nobody noticed that the credit crunch was on its way? La British Academy li va respondre que efectivament ho havien previst, però no van fer-ne res al respecte, ja que “tothom” s’estava enriquint i que no els volien aigualir la festa mentre durés. Quines penques!

Doncs bé amb aquesta motxilla a l’esquena, trobo que seria bonic, bonic i res més, però almenys bonic, sentir una confessió tan singular com la de Carnevali en boca de Queco Novell al Capitol. Seria redemptor que qualsevol dels nostres presidents s’assincerés davant d’una audiència, no cal ni que sigui jurídica, només que fos un públic, els votants, qui l’han fet president i ho fes per a que com esperançadorament diu Novell “això no torni a passar. Per a que el votant es rumiï dues vegades el seu vot i castigui qui el menteix, qui li roba”. Pot sonar ingenu, però m'agradaria sentir-ho.

Aquesta producció de La Brutal en col·laboració amb Minoria Absoluta està tot just aixecant el vol al Capitol. De ben segur que passats uns dies acabarà d'agafar l'aire que en algun moment li manca encara a la funció.