De stille
kracht (La força oculta)
de Louis
Couperus
Direcció :Ivo
Van Hove
Toonelgroep
Amsterdam
Teatre
Lliure
02/07/2016
Una fina però persistent pluja cau al fons de l’escenari
mentre un músic (Harry de Wit) toca plàcidament el piano, aliè a l’entrada dels
espectadors a sala.
Amb parsimònia, s’aixeca i amb un petit gong fa sonar un
cling i FLAIX! Les tres pantalles gegants que emmarquen l’escenari s’il·luminen
amb una enlluernadora visió d’un mar encabritat a una retocada posta de sol. Una
al·legoria de la cultura Occidental, segura, racional, fina, enfrontada a la
desbordant força atàvica de la naturalesa d’Orient. Comença l’espectacle De stille kracht (La força oculta) d’Ivo
Van Hove amb la companyia de Toonelgroep basat en la novel·la de Louis Couperus.
Amb el cor encongit davant de tanta espectacularitat
presenciem les primeres escenes que contextualitzen els personatges, les seves morboses
relacions, els conflictes entre ells i amb l’entorn. I sobretot el paisatge
d’una illa tropical colonitzada per neerlandesos: Java. Pocs elements en una escenografia
elegant que signa Jan Versweyveld per a representar l’exuberància tropical
aclaparadora.
La pluja càlida i persistent del Monzó tropical, autèntica
protagonista de l’espectacle, amara el piano, amara la roba, amara els cossos
dels intèrprets fins el punt de fer-nos-la sentir als nostres propis ossos. La
càrrega sexual que comporta aquesta abrasadora humitat hi és present i corpòria
a tot l’espectacle. Un arriba a pensar: què es pot fer davant tanta humitat i
tanta calor, sinó... ? Els comportaments immorals a Occident agafen una textura
diferent al tròpic. Potser més humana? La Naturalesa desbordant aclapara els colons
occidentals fins que finalment s’imposa i els escup fora del seu territori
ancestral. Uns, el comissari Otto van Oudjick, un immens Gijs Scholten van Aschat,
sobre qui pivota la història, es refugia en la seva absurda tasca de colonitzador
oblidant la família i enfornant-se a les revoltes dels indígenes. La seva
inadaptació el portarà a la tragèdia, en un acte que recorda la magistral novel·la
de Philip Roth La pastoral americana
(1997) on el protagonista veu com tot
el seu món s’enfonsa per la seva incapacitat d’adaptar-se als nous temps. L’esposa
del comissari es llança sense miraments a aquest entorn luxuriós perdent-se en
una cursa imparable cap a l’adulteri i l’incest. Els fills, desconcertats,
intenten adaptar-se sense èxit a l’entorn abrasiu. Les cuques es mengen les
cordes del piano, les formigues la catifa del saló... La calor i la humitat ho envaeixen tot i condueixen els
protagonistes a estats histèrics de desconcert. Si bé els costums orientals no encaixen
a Occident (com ho demostra la inadaptació de tants immigrants al nostre país),
els d’Occident són inútils a Orient, com magistralment plasma Louis Couperus a
la seva novel·la.
Ja vam tenir l’oportunitat de veure i admirar la companyia
holandesa Toneelgroep que dirigeix Van Hove amb les magnífiques Tragèdies Romanes
de Shakespeare. Un espectacle de sis hores que se’ns va fer curt! Hi ha presentat Fountainhead (La Font) d’Ayn Rand, un excel·lent espectacle sobre
l’individualisme, el compromís i la creativitat de l’home contemporani i La veu
humana de Cocteau, un espectacle íntim, al meu entendre menys sorprenent que
els anteriors. Ivo Van Hove amb Toonelgroup és ja un clàssic esperat dins del
Festival del Grec.
L’esperem l’any vinent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada