Blasted -
Rebentats
De Sarah Kane
Dirigit per
Alícia Gorina
TNC – Sala
petita
12/01/2018
Quan Sarah
Kane va estrenar Blasted a la sala petita de la Royal Court la crítica
londinenca, que no es talla, se li va llançar al damunt. “Una porqueria ingènua” deia Michael Billington al Guadian, 20/01/1995;
“Una obra totalment desproveïda de cap
mèrit intel·lectual o artístic” (Charles Spencer al Daily Telegraph,
20/01/1995); “Una càmera dels horrors
dissenyada per escandalitzar i res més” (Nick Curtis a l’Evening Standard 19/01/1995)...
Naixia una nova manera de fer teatre que més tard es va anomenar IN-YER-FACE.
Un teatre punki per a denunciar la brutalitat del món on vivim. Violència i sexe
envaeixen l’escena amb la mateixa crueltat demencial que ho va fer Artaud al
seu temps. Amb més cruesa encara que ho van fer el grup dels Angry Men que van
avalar-la. L’obra de Kane és, avui dia, un clàssic del drama contemporani. Una
peça de museu que Alícia Gorina ha rescatat per a la Sala Petita del TNC.
A Blasted, la
seva primera obra, Kane ens parla d’un món estripat i ho fa en dues parts ben
diferenciades. A la primera mostra una parella en un hotel luxós del centre
d’Anglaterra on una noia és violada pel seu ex amant. Tot i la violència
explícita del llenguatge i les accions, aquesta
escena s’emmarca formalment dins d’un naturalisme ibsenià que compleix
estrictament les unitats aristotèliques de la pièce bien faite. Però a la
segona part, molt més interessant al meu entendre, l’obra fa un gir absolut i
agafa caires beckettians en un espai oníric on ja no sabem si és l’habitació de
l’hotel o un camp de batalla. Mentre Kane escrivia Blasted, Europa viva convulsa
per la guerra dels Balcans i per això hi introdueix nous elements que la porten
a investigar també nous formats. “Les llavors de la guerra es poden trobar en
una civilització en temps de pau, i crec que el mur entre el que anomenem civilització
i el que passa al centre d’Europa és molt, molt prim i pot caure en qualsevol
moment”[1],
diu Kane. Aquesta dimensió global sorgeix amb l’esclat d’una bomba que fa
aparèixer un soldat en escena. El llop Ian, el violador que hem vist fer ús i
abús de poder (força, arma, diners), passa a comportar-se ara com un corder en
mans d’un monstre encara més ferotge, el soldat. Un intent d’expiar el qui està
en una situació de debilitat, alhora que infondre la idea aterradora que
darrera d’un horror hi pot haver un horror encara pitjor.
Un malson,
possiblement amb notes autobiogràfiques, on Kane no escatima pornografia verbal
i física amb tot tipus d’aberracions: masturbació, fel·lacions, mutilacions
genitals, violació, suïcidi, antropofàgia. Un text excessiu carregat d’una violència
innecessària, al meu entendre, que esborrona un transfons més profund i més pur.
Un missatge que podria tenir reminiscències cristianes de pietat. La violència més
colpidora i actual no s’expressa amb sang i fetge, sinó amb mirar cap a una
altra banda davant dels fets terribles que estan succeint a les nostres costes.
El muntatge
d’Alícia Gorina, tot i sobrepassar el que gran part del públic del TNC pot suportar,
es queda curt al meu entendre. Si Kane vol sacsejar l’espectador, deixar-lo
sense alè, avergonyir-lo, angoixar-lo, esprémer la seva consciència, la
proposta de Gorina ho aconsegueix a mitges, tot i l’entrega de Pere Arquillué,
qui fa un treball un cop més, exemplar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada