LA IMMIGRACIÓ I EL PSICOANÀLISI

PANORAMA DES DEL PONT

ARTHUR MILLER

TEATRE ROMEA

04/02/2016

El passat dia 4 de febrer es va estrenar amb gran pompa Panorama des del pont d’Arthur Miller al Teatre Romea de Barcelona, amb direcció de Georges Lavaudant i un cartell encapçalat per Eduard Fernández. Lavaudant, qui va ser director de l’Odéon Théatre  de l’Europe a París, és un habitual a la nostra cartellera on ha estat director resident durant diverses temporades al TNC, on hi ha estrenat Els gegants de la muntanya (1999), La Orestíada (2000 i reestrenada el 2002), el mateix any també estrena un Coriolà, el 2011 hi havia dirigit El Misàntrop i va recuperar La rose et la hache el 2005, sobre una versió de Carmelo Bene de Ricard III a la sala tallers. Els seus muntatges sovint llueixen una espectacular escenografia i una interpretació contemporània de l’acció. Com diu Enric Ciurans “Un teatre postmodern que tracta d'assimilar els clàssics mitjançant la descontextualització, en la qual és clau el paper de l'escenografia, d'un gran impacte visual i, al mateix temps, d'una notable estranyesa conceptual.” (Enric Ciurans, El Racó núm 28-29-30, pp. 461-464). Quan Borja Sitjà li va proposar la direcció de Panorama des del pont, el va sorprendre, no sols perquè l’encàrrec provenia d’una empresa privada (Focus) sinó pel tipus de realisme i la psicologia de l’obra de Miller, al qual el director canadenc no n’està habituat. I és que enguany es celebra el centenari del naixement de l’autor americà. Lavaudant ha proposat en aquest muntatge una escenografia força abstracte, amb pocs elements que la defineixen: diferents butaques estil vintage, un llit, una cabina telefònica i un fons amb projeccions que ens donen l’ambientació eminentment novaiorquesa: el pont de Brookin que separa la illa de Manhattan de la resta del continent. Una ciutat emblemàtica, on apareixen uns personatges portuaris: Eddie Carbone. Els pocs elements que conformen l’escenari del Romea, li donen una atemporalitat pretesa a l’obra i ens la fan propera. Panorama a ser estrenada el 1955 i revisada un any després en la versió que ens ha arribat i que Joan Sellent ha traduït magníficament, acostant-nos encara més els personatges que l’habiten a la nostra realitat, malauradament massa problemàtica amb les qüestions d’una immigració mal resolta.

L’obra ens parla d’una realitat de baixos fons d’un barri portuari a Nova York. La història és perfectament extrapolable a les moltes realitats que conviuen actualment a Barcelona. Uns nouvinguts enlluernats amb l’opulència occidental, malviuen esperant una oportunitat que sovint no els arribarà mai.

Arthur Miller, fill d’una família d’immigrants polonesos, coneixia prou bé la realitat de qui arriba a la Terra Promesa amb una mà davant i una altra darrera i ha de començar de nou en una ciutat que mica en mica se li va tornant hostil: diferent idioma, diferent cultura, diferent religió, diferent entorn. El sistema d’integració americà és el d’assimilació. Un deixa de ser qui era per a passar a ser ciutadà americà, n’és la condició sine qua non. La família Miller havien dut una existència pròspera gràcies l’empresa tèxtil del seu pare. Però la Gran Depressió dels anys ’30 va fer que els Miller, haguessin de mudar-se a un petit apartament de Brooklin. Per això Miller, tot i ser assimilat per la cultura i la llengua americanes, no oblida la seva ascendència i es mostra especialment sensible a qüestions socials, especialment a Panorama des del pont, amb la problemàtica dels immigrants. Panorama havia de ser un documental dirigit pel seu fins aleshores amic l’oscaritzat Elia Kazan (un altre immigrant). Els dos compartien èxits (l’Oscar l’un i el Pulitzer i el Toni l’altre). Compartien també ideologies polítiques, ambdós militaven el Partit Comunista. Fins i tot també compartien novia, la Marilyn Monroe qui es va casar amb Miller. Però la ruptura entre els dos es va precipitar quan Kazan va delatar el seu amic Miller (entre altres 6 autors) al Comitè d’Activitats Antiamericanes (AAC) del senador MacCarthy. El projecte de fer el documental sobre la vida dels immigrants al port de Nova York i d’altres projectes, es van enfonsar. Miller va ser expulsat de Hollywood.

Panorama des del Pont no és només un fresc on hi apareixen uns personatges portuaris amb unes situacions concretes, sinó que hi ha un tema central que n’és el fil conductor que és la traïció en forma de delació. Remarcat pel fet que resulta especialment intolerable per a la comunitat italiana: traditore, rivelare!

Eddie Carbone és un estibador del moll amb una vida modesta, però satisfactòria fins que dos fets trenquen la seva harmonia. La seva neboda Catherine, la nineta dels seus ulls de qui ell n’està secretament enamorat, es fa gran: entra a treballar i reclama independitzar-se, fer-se dona. Alhora, s’instal·len a casa dels Carbone dos immigrants il·legals, el més jove dels quals, el seductor Rodolfo, és tot allò que Eddie no ha estat ni serà mai. A sobre la seva neboda se n’hi enamora i això el fa entrar a ell en un espiral obsessiu d’on no en podrà sortir si no és amb la pròpia mort. Una tragèdia moderna, amb un corifeu que ens dóna la pauta i ens narra la història, interpretat per un resolutiu Jordi Martínez (qui ja havia treballat amb Lavaudant a Coriolà el 2002). Una Mercè Pons, com a esposa d’Eddie insatisfeta entristida i psicològicament maltractada per Eddie, dóna un personatge convincent. Completen el repartiment un Rodolfo de Marcel Borràs i el seu compatriota Pep Ambrós ambdós força convincents i versemblants. Cal remarcar la convincent i emotiva interpretació de la jove Marina Salas com a descoberta en el seu paper de Catherine, la neboda víctima de la gelosia del seu oncle Eddie, en la seva transformació de nena a dona al llarg de l’obra. 

Finalment, volem fer especial esment en Eduard Fernàndez en el paper d’Eddie Carbone, que un cop més resulta emotiu, sincer, generós i tan proper, que sembla que l’hem de conèixer personalment. Aconsegueix convertir la rudesa, misogínia, la part primitiva, potser atàvica del personatge, un personatge que podria semblar odiós, doncs, com dic transforma tots aquests atributs pejoratius per a fer aparèixer un ésser dèbil, desconcertat, més víctima que botxí. En una paraula: l’humanitza. Hom podria perdonar-lo ja que finalment, quin és el motiu últim de seu delicte sinó l’amor? Un amor desmesurat i mal enfocat, però amor al cap i a la fi. L’Eddie d’Eduard Fernández és molt difícil de jutjar, sense que ens haguem de fer una revisió íntima cadascú.

Una obra molt recomanable.