QUEJÍODe Salvador TávoraTeatre Poliorama
01 de Juliol 2017
Quan Távora va estrenar QUEJÍO el 1972 al Gran Amfiteatre de
la Sorbona convidats pel Festival del Teatre de les Nacions, va causar una
lògica commoció. Távora inventava un llenguatge pur i nou basat en el cant i el
ball dels seus avis i besavis. Un reclam per a una Andalusia digne allunyada de
l’estampa turística falsejada per Franco. Un teatre, perquè ho és, popular,
lluny d’intel·lectualismes i virtuositats estilístiques. La seva única
virtuositat va ser escapar intel·ligentment del jou de la censura. Explicar, o
millor sentir i fer sentir, un crit desesperat d’una Andalusia pobra, analfabeta,
injustament maltractada, però digne comme
même. I aquesta dignitat fan de QUEJÍO, un espectacle inapel·lable.
Quaranta-cinc anys més tard, mort en Merma, superada la
pretesament modèlica transició i amb un PSOE tacat de corrupció i fent aigües,
Távora decideix remuntar-lo per a qüestionar-nos si tantes coses han canviat?
De què ha servit la democràcia? Qui és ara el piló que junts hem de derrocar? “Si
estirem tots, ella caurà...” Ella? Qui és ara ella? “La unión hace la fuerza”,
però contra qui concretament? Ara podem reunir-nos, podem cridar, podem manifestar-nos,
però el poder, per donar-li un nom..., qui és? On és? La nostra realitat
resulta més confusa, més hipòcrita, més conformista que la de fa 45 anys. Podem
parlar de la tirania de les hipoteques? Dels horaris de treball? De l’anar
tirant? Del millor callar i anar fent? “Qui dies passa anys empeny” i així
seguim arrossegant-nos mirant de passar desapercebuts. Estem lligats a la
nostra poltrona i ens manca la força d’aquell QUEJÍO de fa ja tants anys.
El Manolo i la Paquita van venir de Guadix a Catalunya en
burro. Ell era torero i duia una envestida al lateral dret. Ella era criada
dels señoritos del poble i dormia a l’estable
de la casa, amb les mules. El Manolo la va raptar i se la va endur per a
començar una vida nova i millor en un suposat paradís, a la naixent Costa
Brava. Ell va fer de paleta, ella de dona de fer feines. Eren immigrants en un
poble que no els va acollir amb els braços oberts. Les mares no deixaven que
els seus fills juguessin amb el Juan i l’Angustias, els seus fills, però tot i
així van estudiar a l’escola del senyor Jaume, al poble. Vivien en un piset
minúscul, una mena de colomer, sense aigua corrent ni calefacció. Recordo
anar-hi a jugar a cartes amb els peus sobre del braser. El noi va fer de paleta
i la noia es va llicenciar en periodisme a Barcelona. Anys més tard, el Manolo
va construir una casa gran on es van traslladar a viure. Al cap de poc temps la
Paquita va morir. El Manolo encara és viu. Potser altra gent vinguda d’encara
més lluny tindran semblant sort. Tant de bo! És una història certa que retrata
l’Espanya d’un temps. L’Espanya que denuncia Távora a QUEJÍO, sense farbalans
ni volants, sense l’acudit fàcil i el folklorisme acolorit .
A QUEJÍO, sorprèn una posada en escena feta de cordes, un
bidó, una banqueta, un càntir, una guadaña,
un hocino, un bieldo i una alhucema, tal com diu a la fitxa tècnica. Res
més. Vestuari de carrer: texans i camisa. Una llum blanca contrapicada que
magnifica les ombres dels intèrprets. No cal més. Estem presenciant, millor dit
estem involucrats, en un teatre essencial, una mena de ritual atàvic que ens
remet en el més profund del nostre ser (hondo pronunciat jondo), que ens connecta amb la nostra història, que ens connecta
amb nosaltres mateixos i amb el congregació dels qui hem tingut la sort de participar
del ritual de QUEJÍO, fins saltar-nos les llàgrimes. Què ha passat amb l’esperança,
amb les ganes de canviar una situació injusta, amb la revolució? Què ha passat
amb la confiança en nosaltres mateixos per a fer-ho? Per què ens sentim tan buits?
Com hem arribat fins aquí?
El QUEJÍO actual és encara més desesperat del dels anys
setanta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada