dijous, 15 de febrer del 2018

YOU’LL NEVER WALK ALONE

SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI
D’Arnold Wesker
Direcció Ferran Utzet
La Perla 29
14/02/2018

Quan Ferran Utzet es va enamorar de l’obra de Wesker, el nostre petit país vivia unes circumstàncies convulses molt concretes que de ben segur marcaran un abans i un després. I és que des de l’1 d’octubre hem passat per moltes emocions. Les commocions socials de què parla Wesker a Sopa de pollastre amb ordi, resulten punyentment properes a la nostra realitat actual.



L’obra comença el 1936 amb la revolta dels veïns de l'East End londinenc contra les forces feixistes recolzades per la policia i culmina amb l’entrada dels tancs soviètics a Hongria el 1956. El marc històric serveix per a fixar el focus en la família Khan, treballadors jueus decididament implicats al partit comunista. Al llarg de set escenes veurem paral·lelament com cauen els idealismes d’esquerres europeus, alhora que la decadència de la família Khan va escolant-se en les seves vides. És la mort de les utopies.

Què en queda, doncs, de la il·lusió, de la rauxa, de l’idealisme dels anys trenta, vint anys més tard? El pragmatisme s’ha imposat entre els fills Khan, la frustració i la decepció ho han impregnat tot. Només la mare resisteix contra tot pronòstic a seguir impulsant una ideologia humanitària d’igualtat d’oportunitats, de serveis socials i educació per a  tots..., d’esquerres, vaja. Però, com diu ella, què pot fer? Per a ella ja és massa tard per a adaptar-se al nou model de vida més tecnòcrata que idealista que es va imposant. I en tot cas, què pot fer, què podem fer tots plegats, sinó seguir creient malgrat tot? Per això li canta al seu fill Ronnie (Pol López) el fantàstic tema You’ll never walk aloneque ha servit al Liverpool FC com a himne. Marcia Cisteró dóna veu i ànima a aquesta mare coratge que a pesar de tot “camina amb l’esperança al cor”. Forma part d’un equip compacte d’actors amb una credibilitat que traspassa la immediatesa de l’espai i es clava ben fons al cor dels espectadors. Utzet ha volgut fugir de sentimentalismes amb un escenari no-realista que marca el pas de l’idealisme al materialisme a partir de la introducció gradual dels objectes quotidians.


Molts llaços grocs a la Perla el dia de l’estrena demostren que malgrat tot, els que hem cregut, seguim creient-hi. I què podem fer sinó?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada