dissabte, 7 de desembre del 2019

PER QUÈ LES ESQUERRES S’HAN PASSAT A L’EXTREMA DRETA?


RETOUR À REIMS
De Didier Eribon i Thomas Ostermeier
TEMPORADA ALTA – Teatre Municipal de Girona
06/12/2020

Didier Eribon és ara un reputat sociòleg francès amb més de vint obres publicades. A Retorn a Reims descriu la seva família, del partit comunista francès, obrers que van ajudar a reconstruir la França desballestada durant la Segona Guerra Mundial. Una tasca heroica. Però, tot i ser una família implicada en la política d’esquerres, el seu pare mai va acceptar l’homosexualitat del seu fill, negant-lo, menystenint-lo i insultant-lo fins que aquest no va poder aguantar més i va fugir a un entorn anònim com és el que ofereix una gran ciutat. La universitat i en general la intel·lectualitat de París el van acollir i ell va saber fer-se un lloc destacat dins del camp de la sociologia i la filosofia.



L’espectacle d’Ostermeier ens presenta un estudi de gravació on un reporter intenta finalitzar un reportatge audiovisual sobre el llibre d’Eribon. Ha recopilat un seguit d’imatges que il·lustren el discurs a qui l’actriu Irène Jacob (recordem-la a la magnífica Tres colors: Vermell de Krzysztof Kieślowski (1994)) està gravant l’off per al documental.

Ostermeier divideix la narració en dues parts i un epíleg. La primera més íntima de la relació del protagonista amb el seu pare i la seva ciutat d’infantesa amb els moviments obrers, la fàbrica i el descobriment de la seva homosexualitat. La segona (per a mi més interessant encara), més política. En retornar a Reims, ja de gran, Eribon es troba una ciutat enrabiada on els moviments d’esquerres de la generació dels seus pares han estat engolits per l’extrema dreta, la xenofòbia, el racisme i no cal dir, hi perdura l’homofòbia, tal vegada el gèrmen de la intolerància que ha sorgit. L’altre és el diferent i per tant és el dolent i el causant de tots els problemes. L’altre és de fora, és el desconegut, és el terror i se l’ha d’atacar, se l’ha d’humiliar i se l’ha de massacrar. La falta d’educació d’aquesta generació, com el seu germà i tants d’altres que van penjar els estudis per a entrar a treballar de peons, la vinguda d’estrangers, la crisi política... quin d’aquests factors o tots plegats han contribuït a desplaçar els ideals obrers a l’altra banda del ventall polític? Ja no són corpuscles aïllats de ressentits a l’antiga Europa de l’Est, estan agafant força i poder, ja manen a Hongria, a Àustria, a Polònia i tenen grup parlamentari a bona part d’estats de la UE. A Espanya Vox entra a la mesa del Parlament. L’actriu parla d’unes forces malèfiques i encara que soni a pel·lícula de ciència ficció, un pensa que podria tenir raó. Lobbies de poder, enginyeria financera, macropolítica... 

Els camises grogues estan formats per un amalgama d’inconformistes tant de l’extrema dreta com de les esquerres, a Múrcia enmig del mar de plàstic conreat per africans, voten a VOX... Podem seguir parlant de classes socials? Quin significat té ara parlar d’obrers i patrons, en l’era dels gestors financers? El PSOE encara porta a les seves sigles la paraula obrer: quin significat té?

Jo tendeixo a pensar, molt entristida, que hem sigut nosaltres, l’esquerra qui ho hem permès, més encara qui ho hem propiciat. Potser va ser el menyspreu de la inteligentsia cap a les classes treballadores? Quan l’esquerra accedeix al poder es comporta igual que la dreta. Els votants ens hem sentit més d’un cop defraudats. Es pot ser d’esquerres i tenir un càrrec honorífic a una multinacional del Gas amb un sou de caure espatarrat? Es pot ser d’esquerres i desitjar un xalet a Las Rozas? El poder corromp? Porta l’ésser humà inherent al seu codi genètic la cobdícia i l’egoisme?

I finalment cito a la meva estimada àvia: Fins on anirem a parar? És a dir, aquest ressorgiment del nazisme a tot Europa és un quist que es pot extirpar? Hi som a temps? Com i qui ho ha de fer? O parlem d’una metàstasi terminal? Del començament d’un moviment que està agafant embranzida com ho va fer els anys 30-40 i que va desembocar on tots ja sabem? Preparem-nos, germans, preparem-nos.

L’obra acaba amb un retorn, aquest cop a la realitat, on el propietari de l’estudi de gravació on transcorre l’acció, un francès d’origen senegalès, explica la història del seu propi avi. Enviat com tants d’altres africans com a carn de canó per a una guerra europea que no li pertanyia. Però irònicament i malgrat tot, és ara qui fa possible el film que intenta produir un cineasta més ben intencionat que amb possibilitats d’èxit. I es sent francès de ple dret. I ho és.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada