A CHORUS LINE
De Michael Bennet
Co-dirigit per Antonio Banderas
Teatre Tívoli
21/02/2020
Antonio Banderas sap molt bé que no hi ha negoci com el
negoci de l’oci (There’s no business like show business) i també sap i recorda
que els seus inicis, com els de qualsevol actor d’aquest país, no van ser gens fàcils.
Així ens ho explica a la seva estel·lar aparició a les glòries de A Chorus Line
a l’estrena al Tívoli davant d’un públic entregat, aplaudint dret, mòbil en mà
per a gravar el moment esperat. Banderas mira a terra mentre ens explica que
als seus inicis, ell s’emmirallava en el teatre de Catalunya, més que en el de
Madrid i cita els Joglars, el Lliure i Dagoll Dagom.
I és que la vida d’un actor diguem “normal”, és a dir un
que no sigui una estrella de Hollywood, és francament dura en aquest país. I d’això
va precisament el mític musical A Chorus Line no és sinó un càsting per a
formar un grup de coristes per al nou espectacle de Broadway. Per primer cop,
els protagonistes seran elles i ells, els que ni tan sols surten al cartell,
els anònims ballarins, cantants i actors que instigats pel productor, hauran d’explicar
la seva vida: qui són? D’on provenen? Com van començar a ballar? I les seves històries
sonen força versemblants. Ballen per a sortir de la misèria on han viscut
sempre i ballen perquè si no..., què més podrien fer?
Quan Richard Attenborough va dirigir-ne el film el 1985, encara
durava l’estela de la pel·lícula i Fame (1980) d’Alan Parker, on un grup d’estudiants
de dansa i de música, es preparaven a per a entrar al món professional. Érem
moltes les adolescents que vam il·luminar-nos amb els dos films i sospiràvem
per a portar la vida que aquells joves portaven allà, a la desconeguda Amèrica...
A Chorus Line, per fi dóna veu a qui mai l’ha tingut dins
dels grans musicals, el grup de coristes. El director els demana veritat, però
ai!, pocs actors d’aquesta producció l’aconsegueixen. I segueixen una interpretació
impostada més pròpia de ballarins que d’actors, amb uns somriures encarcarats o
unes emocions que no traspassen l’escenari. Sí que emocionen els números de
ball corals i el solo de Cassie, magníficament interpretat per Sarah Schielke.
És als números corals quan l’espectacle s’enlaira i acaba amb l’apoteòsic One,
contundent, enèrgic, que aconsegueix aixecar el públic de les seves butaques.
En conjunt un gran espectacle a l’estil de Broadway on
irònicament, el nom dels coristes i aquí protagonistes, no apareix al cartell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada