EL PAPA
TEATRE AKADEMIA
03/11/2022
La programació del teatre Akadèmia resulta cada temporada
més sòlida i coherent. A data d’avui anar a l’Akadèmia és gairebé sinònim de
presenciar una proposta, acurada, intel·ligent i sofisticada.
La temporada d’enguany s’estrena amb El Papa, un text basat
en la pel·lícula Los Papas (2019) del neozelandès Anthony McCarten. La posada
en escena de Guido Torlonia és fidel a la pel·lícula, amb alguns retalls que s’agraeixen
com les escenes inicials de presentació dels dos papes amb les seves monges.
Els dos actors, Lluís Soler com a Ratzinguer i Xavier Boada com a Bergoglio
estan magnífics i llueixen tot el que els seus personatges els permeten, que és
molt, ja que un dels ferms propòsits de l’obra i de la pel·lícula és el lluïment dels dos protagonistes, que a
la pel·lícula interpretaven Jonathan Pryce i Anthony Hopkins, també amb gran
encert. A l’obra acompanyen la posada en escena un eficaç marc de projeccions
audiovisuals que contextualitzen els diferents espais on transcorre l’acció en un
escenari pràcticament buit.
Dit això, la molt notable presentació de l’espectacle a la
sala Akadèmia, volia remarcar el meu absolut desacord amb la tesi de l’obra i de
la pel·lícula, que no deixa de ser, un cop més, una operació de màrqueting de l’església catòlica, amb una
imatge tan justament malmesa darrerament. I és que amb més o menys hipocresia,
normalment amb més que menys, l’església ha estat sempre al costat dels dolents
de la pel·lícula, o bé n’ha estat la protagonista i instigadora. Des de la caça
de bruixes, la Santa inquisició, la persecució a la ciència i al progrés en el Renaixement...
i més recentment la seva afiliació al nazisme, al feixisme, al franquisme i en general
als règims totalitaris o per dir-ho més clarament, al costat del fachas. L’obra també parla d’això.
Ratzinger va ser cridat a les files nacionalsocialistes a molt jove edat, cert
és que no es preguntava sobre les preferències. Quan hi ha guerra toca i si
toca no te’n lliures. Em pregunto si Ratzinger va arribar a matar a algú durant
la guerra, ja que com dic, quan és temps de guerra, toca i quan toca, toca...
Va violar algú però no passa res perquè era temps de guerra? Sant Ignasi, per cert
sí que va matar i probablement també va violar, va saquejar, i malgrat tot, una
temporada tancat a la cova de Manresa el van fer recapacitar i el van
catapultar a la mateixa santedat inaugurant una nova ordre, la dels jesuïtes,
que precisament és la que abraçada el papa negre, Bergoglio. Qui, tal com diu l’obra,
va ser una eminència, president del jesuïtes del seu país en temps del General
Videla, o va ser gràcies a ell, a Videla que Bergoglio va triomfar tant? A l’obra
diu que li donava ell mateix l’hòstia a Videla, però no a la cara, a la boca,
la de menjar, vull dir. També parla de com Bergoglio va estar en contra de la teologia
de l’alliberació, de com va (“haver de”) mirar cap a una altra banda per a no
salvar a dos companys que estaven a les trinxeres de les barriades més pobres i
a causa, per culpa d’això, van ser presos i torturats durant sis mesos. Per
cert, no és l’únic que mira cap a una altra banda quan van maldades. Catòlics
del món: cap on està mirant Déu en aquest moment? O és que té quelcom més
important a fer que salvar la humanitat? Quin negoci l’allunya de les seves
obligacions amb els pàries de la terra cada cop més nombrosos i més pàries? També
Sant Ignasi, com Ratzinger, com Bergoglio i com tants d’altres, va refugiar-se
en els seus pensaments mentre queia el règim de Videla i un cop la democràcia
instaurada va ressorgir com un au fènix, reformat i convertit en un capellà
progre. Fixa’t tu! Fet un hooligan del futbol i gran ballador de tangos, Mira que
bé! I amb això i un “biozcocho” queda perdonat de tota culpa i pecat. La gent
l’estima i finalment, amb l’auspici de ves a saber qui (s’admeten sospites de
les més fosques), el nomenen Papa. No és casualitat? L’obra no parla de com
Ratzinger va expulsar els homosexuals de l’Església, va repudiar el divorci, va
ocultar els casos d’assetjament i violacions a menors comesos dins l’Església i
que ara estan sortint a la llum. Segons l’obra, Benet XVI prefereix mirar una sèrie de thriller per la
tele que tractar aquests temes tan ferragosos. I això, resulta que fa riure al
públic i humanitza al personatge, com el futbol i els tangos a l’altre. Així
doncs, ballant ballant, ego te absolvo i tararim xum pera! L’un li dóna el
perdó a l’altre, l’altre a l’un i com
que en el fons són dos cràpules simpàtics, tant se val. Perquè en el fons potser tot tant se
val.
I finalment una anècdota més propera i nostrada. El Juliol
del 2020, just després del tancament de la pandèmia, els Jesuïtes Educació,
fundació que congrega 6 escoles catalans de Jesuïtes, entre elles Sant
Ignasi-Sarrià, va acomiadar a 22 docents. El motiu era que s’havien de fer
reformes a l’edifici. Parlo de ciment i rajoles, no de pensament i pedagogia. Un
any més tard van acomiadar la persona que havia acomiadat aquestes 22 persones,
el cap superior de la fundació Jesuïtes Educació. Jo em pregunto, qui el va
acomiadar? Els Jesuïtes, és clar? Quins? Quin rang ostentaven? Quant a la vora
del Papa es troben aquests Jesuïtes que acomiaden docents i directius de les
seves escoles a canvi del ciment portland per a refer la façana, única peça
important inamovible de la comunitat Jesuïta. Em pregunto si el papa Francesc
se’n va assabentar? Si no ho va fer, per què? Qui li hi va ocultar? Potser
estava ballant un tango, mirant el futbol, fent-se el popular, el papa de la
gent? Per què ell no s’interessa com van els negocis, perdó, les parròquies de
les províncies? I si se’n va assabentar per què no va fer res?
Cap problema senyors, això és teatre i del bo. El teatre de
la vida de l’estimat Calderon. Y los sueños, sueños son. Amén!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada