LA MANCA DEL MASCLE

DANSA D’AGOST

LA PERLA 29, BIBLIOTECA DE CATALUNYA

8 de març 2016

Amb Dansa d’agost de Brien Friel, tanca Ferran Utzet la seva trilogia irlandesa que va iniciar amb La presa, de Conor McPherson (2011) i va continuar amb Traduccions-Translations, de Brian Friel (2014). Totes tres estrenades a la Biblioteca de Catalunya.

Dansa d’agost, la més íntima de les tres, narra la vida de cinc germanes al medi rural irlandès als anys 30, al moment de començar la Guerra Civil espanyola. Com a d’altres obres amb personatges femenins, germanes també com La casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca o les Tres germanes de Txejov,  en els tres casos les dones anhelen la presència del mascle. Aquest fet té una component social: una dona sola era (és) molt difícil que pugui tirar endavant i una altra component, molt més interessant des del punt de vista poètic i teatral: es tracta d’una qüestió física, i potser també anímica sobre la soledat o millor dit, la manca del mascle. El títol de l’espectacle no és baladí, ja que els breus instants en què la rauxa s’apodera de les cinc germanes, en resulta el punt culminant de l’obra. La única via d’escapament que tenen les cinc germanes és una ràdio, l’atrotinada Marconi, que les connecta amb l’exterior, especialment amb la música.

SOBRE ELS PERSONATGES

L’escena de la dansa parteix de les ànsies de llibertat que té l’Agnes (Nora Navas) per anar al ball de la sega, per a conèixer homes, ballar, riure, sentir-se lliure. El personatge que dibuixa Navas és, al meu entendre excessivament contingut, ja que jo l’entenc com la dona moderna que treballa (cus mitjons per altri) i per tant aporta un salari a casa. També s’encarrega de les tasques de casa encara que no li agrada, tant de la neteja, com de la cuina, com de tenir cura de la seva germana petita amb una lleu disminució psíquica. A demés de voler anar al ball, també és qui realment voldria un home, encara que sigui el seu mig-cunyat. I finalment és qui fuig d’aquest entorn estèril i al seu entendre depriment, tot enduent-se sempre a càrrec la seva germana menor. Per tant, entenc que és la germana que té més iniciativa, la més semblant a una dona contemporània. Per bé que no se’n surt: ni en la feina, ni en el ball, ni en la fugida i el seu final resulta estrepitosament trist enmig de la misèria i de l’abandó.

Per contra, el personatge de la Maggie que ens presenta magistralment la Marta Marco, és diametralment oposat a l’Agnes. És jovial, alegre, simpàtica, una mica banal i potser per això no es fica en embolics com ho fa la seva germana i la seva vida resulta més amable. És el contrapunt còmic del drama de les germanes Mundy. Però si analitzem el personatge ens adonarem que la Maggie, ni treballa, ni té cura de la casa, ni de la menor amb problemes. No té responsabilitats, ajuda en tot cas. Per no fer, ni tan sols s’enamora. Cert és que fa temps, fa molt de temps, va sentir quelcom per un noi, però això ja és aigua passada i ja pràcticament ni ho recorda, en tot cas, no sembla que ho desitgi massa. La Marta Marco ens serveix el personatge més vistós i més sobresortint de l’espectacle.

La Rose de Màrcia Sisteró és tendra i arriba tal com ho va fer la Rose d’Ester Formosa, personatge que recordo molt especialment de la primera posada en escena de Dansa al Lliure el 1993. La Rose té unes característiques tan especials, que fan que la seva inconscient jovialitat sigui més entesa a partir de l’amor com les seves germanes en tenen cura. És qui menys pateix. Amb Agnes, les dues treballen com a cosidores i en tot cas és la única que aconsegueix el mascle. Per bé que a aquest muntatge (no recordo el del Lliure) no acaba de quedar clar si es tracta d’un amor correspost o bé d’un abús per part d’ell.

Grata sorpresa la llum que desprèn Carlota Olcina amb la construcció de la seva Chris. Amb el seu posat una mica de rateta sàvia, pot semblar que és qui més aconsegueix realitzar-se a través de les esporàdiques visites del pare del seu fill. Per bé que com s’exclama la seva germana gran, li fan més mal que bé. En tot cas és la única mare i això la distingeix de les altres. Amb tot més sembla que visqui pel seu mig marit que per la criatura, i que són les altres germanes qui l’eduquen i en tenen cura. Chris és l’enganyada i ho sap. Però amb tot ho juga.

Però el personatge principal és la Kate, la germana gran que ens serveix una esplèndida Mònica López, en el zenit de la seva carrera. Realment és qui porta els pantalons a la casa, a falta del mascle. És la única de les germanes que té contacte amb el món exterior, més enllà de la casa rural on viuen. Va al poble i dóna classes a la parròquia i aquest és el sou que les permet viure (encara que els sorgits de l’Agnes i de la Rose complerten les minses entrades de diners). També és qui fa la compra, per tant decideix què es menja, què s’hi fa a la casa i qui ho fa, i com. Per últim, és la única que llegeix i això la manté en constant contacte amb una altra realitat. És conscient del rol que li pertoca viure amb la família i l’assumeix fins les últimes conseqüències. Fa de pare, de mare, de germana gran. Assumeix tota la responsabilitat i té com a objectiu vital la unió de la família. Per això sovint mostra el seu mal humor, la seva rectitud, la seva intolerància, ja que el fi és justificat: pel bé de totes. Ens en dóna mostres continuades durant l’obra: compra sucre per a que l’Agnes i la Rosa facin la seva melmelada de móres, defuig la companyia del mig marit de Chirs, per a no veure-la patir, organitza els àpats, s’ocupa de l’educació de la criatura. Fins i tot s’ocupa de l’únic home que conviu amb elles, el seu germà missioner Jack (Ramon Vila) recent tornat d’algun punt al bell mig d’Àfrica amb unes idees i una manera de fer que sorprèn les cinc germanes.

El Jack que ha tornat, ja no és el mateix que va partir. La seva ètica i moral s’han vist canviades per les intenses vivències que ha tingut a una tribu africana. Li costa aterrar a Irlanda fins el punt d’haver quasi perdut l’idioma que anirà recuperant, la mateix temps que la seva identitat. En realitat, lluny de representar el mascle de la família, assumeix el rol de nen petit a qui s’ha de tenir cura. Friel utilitza aquest personatge per a parlar de la hipocresia de l’església irlandesa, del seu replegament tancat en formes i modals i de la manca de contingut real que té.

Qui ens narra la història és el fill ja crescut. Un cop gran, Michael (Albert Triola) ens explica en temps passat la història de les seves tietes i de la seva mare. Amb llargues parrafades de text, al meu entendre retallables, Albert Triola ens comunica amb bona entonació i dicció els fets de l’inici i del final de les germanes Mundy. Però malauradament el seu precedent és el Michael de Ramon Madaula, per bé que de jove encara no tan excel·lent com ara, sí molt lluminós en escena.

Finalment l’únic mascle que apareix a l’espectacle és el fresc Gerry Evans que l’Òscar Muñoz converteix en simpàtic i fins i tot atent. Ho és efectivament i Òscar Muñoz el clava en aquest sentit però el transfons del personatge és el d’algú, incapaç de fer res consistent en la seva vida. Tot el que intenta li surt malament, ja que bàsicament és un fanfarró, un aprofitat de poca monta. Enganya, enreda, és egoista i mira només pel seu plaer immediat sense atenir-se a les conseqüències dels seus actes. Infantil, voluble, irresponsable i incapaç apareix esporàdicament a la vida de les germanes Mundy revoltant-los el corral i posant-los davant la cara el que no tindran mai. Fa mal, tant si ho sap, com si ho desconeix, però li és igual. Ho fa i ja està. Amb tot el públic el perdona, per la seva simpatia, i acaba quedant més com un murri que com un malcarat. Potser sigui la visió estereotipada del mascle. No oblidem que l’obra és escrita i dirigida per un home. Encara hi ha molta feina a fer.

L’escenografia naturalista no ajuda per bé que no distreu l’atenció. Podria obviar-se. I notem que a la segona part els personatges es salten la convenció de la façana de la casa que sí remarquen a la primera part de l’espectacle. Resulta una mica confús, encara que funciona.

SOBRE LA FEMINITAT

A The Seven Basic Plots, Christopher Booker fa un exhaustiu retrat (729 pàgines) de totes les possibilitats narratives possibles que resumeix en set segons l’èmfasi que cadascuna en fa sobre l’enfoc del tema principal. Aquestes set classificacions queden en : dominar el monstre, dels parracs a la riquesa, recerca identitària, el viatge amb retorn, comèdia, tragèdia i el renaixement.  Segurament es poden fer diferents classificacions i hi ha qui les resumeix en dues: tragèdia i comèdia i la resta subgèneres. Brooker analitza narracions clàssiques, contes populars d’arreu, novel·les, teatre, filmografia moderna... I entre moltes d’altres conclusions arriba a una que em sembla especialment interessant pel tema que estem tractant. Parla dels herois masculins versus heroïnes femenines. I per bé que n’analitza molts i de diferents èpoques i tractament narratius, arriba a formular una tesi. Els herois masculins prioritzen els seus actius de força i el seu objectiu és l’obtenció del poder. Els seus elements són la imposició de la raó enfront del caos. L’ordre que se’n desprèn, doncs, està relacionat amb la justícia. Tenen una visió global de la societat i el seu impuls vital és cap enfora. Per contra, les heroïnes femenines basen la seva projecció en la unitat versus la ruptura i el mitjà per aconseguir-h acostuma a ser l’amor (tant marital, com maternal). Els seus objectius solen anar relacionats amb la identitat personal i el seu àmbit d’actuació és el sí de la família, sovint entès com una al·legoria de la societat. Les seves eines per aconseguir-ho són la comprensió, la saviesa (entesa des d’un punt de vista humanitària) i la generositat. Tenen capacitat de veure un tot complert. Basen el seu fer més en el sentiment, en la intuïció, el cor o l’ànima que en la raó. Per això sovint no se’n surten donat que els valors imperants a totes les societats, tant antigues com contemporànies, tenen a veure amb l’èxit personal front la societat.

Les germanes Mundy, com les Tres germanes de Txèjov o les germanes de la Casa de Bernarda Alba, no saben o no poden realitzar-se, créixer, ser felices. Ni tan sols poden sobreviure donat l’”excés” de feminitat d’elles mateixes i del seu entorn proper. Necessiten, per tant, com els seus autors ens expliciten, la companyia del mascle per a crear la unió tant anhelada i finalment l’objectiu comú: l’harmonia.