HAMLET
WILLIAM SHAKESPEARE -VERSIÓ I DIRECCIÓ PAU CARRIÓ
TEATRE LLIURE
17/03/2016
No han tingut mai ganes de sortir al balcó a proclamar la
veritat? En tot cas, una veritat de les moltes veritats? La pròpia? Una veritat
sobre una situació injusta? Un crit, una vomitada que ens deixaria satisfets encara
que podria tenir nefastes conseqüències. Per què no ho fem?
Marina Garcés al seu article al diari Ara del dia 04 d’octubre
diu que es tracta d’un fet generacional. There is no future, el crit punk
segueix vigent. El hippisme ha quedat com una moda d’alta gamma de la
multinacional Bennetton i d’altres. S’ha demostrat com un fracàs. L’”aquí i
ara!” no té cap sentit, si és que el va tenir algun cop. Però ara, a diferència
del crit de Sid Vicious, no només no hi ha futur, sinó que tampoc no hi ha el
present hippy. Per què no ens rebel·lem? Què ens clava als nostres seients? Per
què no sortim individualment o col·lectivament i proclamem la veritat? Arrufem
el nas cada cop que obrim el diari: les guerres, que en lletra impresa es
tradueixen com a conflictes bèl·lics, la corrupció demostrada i negada pels
seus autors (els arxius audiovisuals són flagrants en aquest sentit), la crisi
econòmica com s’anomena eufemísticament a un sistema regit per uns gàngsters...
I a més petita escala, més individualment, les injustícies que es cometen als
nostres llocs de treball (qui tenim la sort de treballar). Aixequem una cella,
ens venen basques, però girem full i pensem en una altra cosa. Potser és una
armadura que ens ajuda a viure. Una màscara que oculta el dolor comprimit que
ens oprimeix. Però no hi ha reacció. Com a molt, una visita al psicòleg, un
ansiolític i endavant.
Tenim por.
Una por lògica. Mesurem les conseqüències que tindria un
acte així. Coneixem Hamlet que ens alliçona mostrant com la recerca de la
veritat comporta la tragèdia. La religió catòlica ja ho havia fet abans (Eva és
foragitada del Paradís per a voler saber), encara abans Èdip és foragitat de la
comunitat i, cec, s’exilia a Coló...
Estem tots d’acord amb Hamlet que Claudi, ara rei, és un
assassí que ha matat el seu germà per a casar-se amb la seva cunyada per
ambició de poder. Pitjor que això, la seva mare, la Reina Gertrudis és una
traïdora. Estem d’acord. Què queda fer ara, si no matar i morir? És aquest el
gran sacrifici, la penyora per a obtenir la veritat? Potser un cost massa alt
des del punt de vista de l’home contemporani. Hamlet hagués pogut marxar a
Anglaterra i tornar un cop mort Claudi per a coronar-se rei de Dinamarca. No
sembla tant mal destí. Però enlloc d’això s’entesta a cercar i sobretot a
proclamar la veritat amb un únic objectiu: venjança. En la seva (pretesa)
follia, no calcula les conseqüències que seran, com han de ser en una tragèdia,
fatals.
“El rei és nu!” crida el nen des de la seva genuïna
ingenuïtat al conte del Vestit de l’emperador. És aleshores quan tot el poble,
desvetlla davant d’una veritat tant aclaparadora i s’allibera amb un riure
integrador que l’uneix i crea així l’harmonia contra el ridícul d’un rei
presumit i estafat. Els contes ens alliçonen i mostren unes pautes de
comportament tant importants com la religió o com l’educació. Per què cap nen
no s’aixeca ara mostrant una realitat de corrupció? “El rei està nu!” Els
diaris en van plens. Ho sabem, però què en fem? Com reaccionem? Morir, dormir.
Dormir... empastillats per a no pensar, per a no somniar. Fa falta un Hamlet,
tot i les conseqüències fatals? O és millor deixar-ho passar i “time hills
everything” tot esperant un happy ending, que no té visos d’arribar mai?
La versió de Pau Carrió, amb una escenografia elegantíssima
i eficaç, ens plantifica davant dels nassos, aquestes qüestions. Vet aquí la
seva contemporaneïtat, sense necessitat de més artificis que la paraula nua. No
alliçona, però qüestiona el més íntim de cada espectador. I aconsegueix, quelcom
très visar, que hom se senti l’únic espectador de la sala, com si la funció
anés exclusivament adreçada a ell. Ja res no enterboleix la seva atenció, la
seva tensió i la seva intensió. L’espectador es sent dalt de l’escenari, part
de l’obra, un més en una identificació catàrtica, al meu entendre. L’esplèndida
actuació, un cop més, de Pol López, amb un fraseig peculiar, potser allunyat de
la música shakespeariana, però amb la intenció intacta, ens mostra un Hamlet
sincopat, atordit, acorralat, enrabiat com un lleó ferotge dins d’una gàbia al
zoo de la cort. Ens identifiquem amb la víctima colateral de la història, una
Ofèlia, aquí menys ingènua que en d’altres versions, una dona de “tomo y lomo”
amb una magnífica Maria Rius, especialment a la segona part, on fins i tot fa cantar
el públic i aconsegueix que aquest la segueixi. És un dels breus moments on un
creu en la possible harmonia, en la unió i potser... també en una revolució que
començaria amb una lleugera cançó que pren tints d’himne. “Avall, avall,
avall...” Una reacció, comme même! Excel·lent també el contrapunt que ofereix
Xicu Masó en els seus personatges de Poloni i d’enterramorts, l’oli necessari
que amoroseix tant de dolor. Una creació pròpia, una llicència, que funciona perfectament.
Molt encertat l’Horaci de Pau Vinyals que demostra una química especial amb
Hamlet. Eficaços, encara que no brillants, el Claudi d’Eduard Farel·lo, la
Gertrudis de Rosa Renom i el Laertes de Marc Rius.
Tot plegat una relectura d’un gran clàssic com és Hamlet,
amb una contemporaneïtat gens artificiosa, però sí colpidora. No se la perdin!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada