A teatro con Eduardo
Teatre Lliure
30 d’abril 2016
Fins l’últim quart d’hora d’espectacle (dura poc més de dues
hores), l’espectacle transcorre amb un savoir faire exquisit on director i
actors, encapçalats per un Jordi Bosch especialment brillant en el seu to
habitualment histriònic, exerceixen això que tan bé saben fer: l’art de la
comèdia. I és que Eduardo de Filippo escrivia per als actors, per al seu
lluïment. I també per al públic, per a la seva diversió, amb una delicadesa
sorneguera i una intel·ligència escènica exquisides.
Pasqual ens planteja l’obra de forma juganera, com ha de ser, amb una primera
part divertidíssima, un fragment d’Home i senyor de la primera època de l’autor
recollida a la Cantata dei giorni pari, on una companyia del tres al quarto
intenten assajar una obra en una habitació d’hotel desbaratat. Tot són crits i
corredisses, malentesos, sobreentesos i molt de teatre. “Colario, obre la
porta!” En seria el crit de guerra. I el públic, és clar, riem. Jordi Bosch
inicia la marató espectacular que protagonitza, fent de director d’aquesta
impossible escena que intenten assajar, amb una interpretació de Francesca Piñon,
breu, però memorable. Comença aquí la visió pirandelliana del teatre dins del
teatre. Aquest joc de la realitat i la ficció amb diferents plans que juntament amb la localització en un hotel, són
els lligams amb la Gran il·lusió, que es representa acte seguit, aquest cop en
un hotel de luxe, una mena de balneari de vacances burgès, sense solució de
continuïtat. Una bonica i animada cançoneta napolitana ens dóna la benvinguda a
la segona obra després d’aquest breu i simpàtic entremès. El cantant sembla
directament importat de Nàpols. Veu i dialecte l’acompanyen i ens endinsen a la
veritat (o la ficció de De Fillipo). I una Laura Aubert que es converteix,
màgicament, d’actriu embarassada en músic de serenata italiana i d’aquí a Marta
di Spelta, la muller infidel. Però això no representa cap problema per a una
actriu tot terreny com ella i amb una bis còmica que em recorda la Mari
Sampere, salvant les distàncies.
La segona part és doncs una obra de maduresa de l’autor
recollida a la Cantata dei giorni dispari, després de la trobada de De Filippo
amb Pirandello i sobretot després de la segona guerra mundial. Un teatre més
compromès socialment, sense perdre el sentit de l’humor i de la comèdia propis
de De Filippo. Un mag, en realitat un entabanador, fa un “truc” per a fer
desaparèixer una dona d’entre el públic. El problema ve quan la dona no
reapareix i el marit en demana explicacions. De la tragèdia del marit enganyat,
en sorgeix una còmica història que aparentment és de banyes, però el mestre De
Filippo, li dóna una transcendència molt més ampla arribant-se a qüestionar
sobre la veritat. I doncs, la realitat és universal? O cadascú tenim la nostra?
Potser escollim viure en una ficció que ens convé, per a no parar bojos. Preferim
enganyar-nos abans que afrontar la realitat, ja que aquesta és massa difícil d’empassar.
I en definitiva el teatre, és realitat o ficció? O bé una ficció real? O una
realitat inventada, com qualsevol altra, d’aquestes que ens ajuden a viure i a
sobreviure a una realitat massa dura?
Que bé estan tots els actors, que ben dirigits i quina
escenografia tan eficaç, amb mòduls que s’aixequen i unes projeccions d’època! Una posada en escena rodona.
Però de tots, jo em quedo amb Ramon Madaula, un cop més sublim.
Durant tot l’espectacle servint text i servint acció a Jordi Bosch i al
final... (no seré un spoiler!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada