NOMÉS FENT TEATRE SÓN SINCERS

L'amant

Harold Pinter

Teatre Akadèmia

28/04/2016

Hi ha parelles que necessiten del teatre per a mantenir la flama encesa. Així Edward Albee, dibuixa el matrimoni de Martha i George (sense esse final, a l’anglesa i no a l’americana), muntant un autèntic apoteosi per tal de mantenir viu el seu matrimoni. Hom té la sensació que la tremenda discussió amb excessos etílics que executen durant tota l’obra té com a finalitat la de fer una gran actuació davant d’un públic esparverat com són, en aquesta ocasió, el jove matrimoni de Nick i Honey. Nosaltres, el públic de l’espectacle, no hi figurem. Només en aquesta posada en escena, mig improvisada mig preparada, on hom té la sensació que és cíclica i es produeix, si no cada nit, sí força sovint, doncs, només així, trobaran el confort matrimonial, ja de matinada. L’entorn és una universitat americana que li serveix a Albee, per a carregar contra aquesta institució.

A qui es vol carregar Pinter, un cop més, és a la classe mitja burgesa, en la seva obra L’amant. És l’avorriment, el tedi, l’apatia, la quotidianitat qui mou els fils de L’amant. Una parella que aparentment ho té tot, tot el que ens han dit que es necessita per a ser feliç: diners, joventut, amor, com a la cançó “salud, dinero y amor...” i a sobre no tenen fills que emprenyin!, però però però, tenen un greu problema: s’avorreixen! Aquest és el mal, potser de tenir-ho tot, ves per on! Per pal·liar el seu tedi matrimonial, s’inventen un joc ja conegut per tots. Fer creure que l’altre no és l’espòs/esposa, sinó un amant amb qui poden donar volada als seus instints més animals, els instints sexuals. Juguen i juguen, fins que el mateix joc també els avorreix.

Els personatges només aconsegueixen ser autèntics, reals, creïbles quan fan comèdia, quan interpreten un personatge, quan no són ells mateixos. I justament és quan fan teatre quan són ells mateixos. Vet aquí la paradoxa! La vida burgesa post-victoriana, és una farsa hipòcrita de bons modals, de bones maneres, però finalment, és buida. Només la ficció és real. La hipocresia com a mètode vital, d’una classe mitja acomodada i avorrida. Quelcom per a qüestionar-se.

La versió de Guido Tortolina que es pot veure actualment al teatre Akadèmia, força la comèdia dels dos protagonistes amb un Pep Planas eficaç i una Alicia González Laá, de qui no podem apreciar la transició entre l’esposa abnegada (aparentment sense més tasca ni ambició vital que la de complaure el seu marit/amant) i l’amant desenfrenada. En ambdues, es mostra absent, exagerada. Tot i que divertida en la versió com a amant, la seva interpretació esborrona la càrrega que Pinter li vol donar a l’obra. Una escenografia innecessàriament recarregada i un vestuari molt elegant, completen la posada en escena.