EL LLORO DE FLAUVERT

Madamme Bovary

Flauvert – Angel Alonso

Sala Muntaner

21/10/2016

Li comento a una persona sàvia que Àngel Alonso estrena la Madamme Bovary i em respon: “Que curiós, la Bovary feta per un home”. Més enllà de l’anècdota em quedo pensant que en realitat no va tant desencaminada. Ja que efectivament en escena veiem la Belén Fabra, però la interpretació de l’obra és d’Alonso sobre un text de Flauvert. És a dir, dos homes interpretant la feminitat, o un aspecte de la feminitat, un prototip de feminitat.

L’autor ens parla dels atributs de la Bovary que la fan atractiva per als homes, és a dir, de la seva capacitat de seduir i de la seva promiscuïtat. I Alonso ho recull així, i per això cerca una actriu atractiva com la Belén Fabra. Però què passaria si la Bovary fos menys guapa, o directament lletja? No sent igual desig una dona lletja que una de guapa? La literatura n’és plena de casos d’homes poc agraciats amb una gran capacitat de seducció. El del Cyrano n’és un exemple que enamora no només Rosaura, sinó totes les dones de la platea amb els seus versos. Potser és perquè a les dones ens atrauen altres aspectes dels homes, més enllà de l’aparença física.

Per tant Bovary no és un Don Joan. No va a la caça del mascle per pur hedonisme. Jo crec que cerca el que tantes secretàries cerquen a la discoteca Trauma: un home amb “possibles” que les tregui de treballar, que els hi posi un piset a l’Eixample i una torre a Cardedeu on criar-hi la mainada. Bovary no està enamorada de Charles, jo crec que tampoc ho està de Rodolfo ni de Leon, els seus amants. Potser només està enamorada del glamour que suposa tenir un amant. I òbviament, els homes aprofiten l’avinentesa.

Donar-li ales a la Bovary per a no dissimular la seva dissipació és el que converteix el text de Flauvert en modern i trencador. Encara avui dia se suposa que una dona ha de ser “femenina”. A saber què deu voler dir això? Per això l’obra de Flauvert segueix sent massa vigent.

Una dona instruïda a la sortida de l’estrena em diu: “Bovary no és un putot. És una puteta. Cara”. Les mateixes dones jutgem les dones que es lliuren al plaer. Potser és que tanmateix som més masclistes que els mateixos homes? I parlant de llibertat. No crec que Bovary busqui tant la llibertat com la seva autoestima perduda a l’internat. És molt conscient del que fa i com ho pot aconseguir i el que més m’agrada és que no se’n penedeix. Ara bé, Flauvert i la societat, acaben castigant les ovelles descarrilades, les que no acaten les normes socials i per això, finalment sembla que ell sí penedit, mata Emma Bovary. Un cop més la literatura ens mostra com no podem, les dones, sortir-nos del nostre rol de bona esposa i mare.

Alonso ha fet un treball exhaustiu, dels que agrada de fer i òbviament, això repercuteix a l’escena. Ha suplert la manca de mitjans per un slow work in progress. Un any documentant-se i fent la dramatúrgia del text i un altre any cercant l’actriu idònia i assajant, frase per frase, coma per coma, cada gir, cada gest, cada acció. Tot ha estat preparat, assajat, construït com un trencaclosques on totes les peces en són claus. Acompanya el muntatge un preciós llibre de fotografia de Glòria Jiménez que l’ha ajudat en la dramatúrgia i que pròximament presentaran a l’Institut francès.

Llàstima del refredat de l’actriu el dia de l’estrena que no va permetre-li mostrar tot el potencial i tots els matisos trobats durant moltes i intenses sessions de treball.  De ben segur que seguirà creixent les properes setmanes de funció a la Muntaner.