El padre
Florian
Zeller
Héctor
Alterio
Teatre Romea
15/09/2016
La temporada de Focus no podia començar millor. Aquesta
setmana ha fet aixecar la platea sencera de La Villarroel i del Romea. I,
encara que ja sabem que el teatre català, o potser hauria de dir barceloní,
està constituït per clans, famílies o tribus, des d’aquí ens n’alegrem.
Ahir els fantàstics clowns argentins de Termina Mal van arrencar
la riallada i un fervorós aplaudiment a la Villarroel amb el seu frenètic
Othelo. Una versió molt lliure de l’obra de Shakespeare, que mereix ser comentada
amb més deteniment en un altre post.
L’estrena d’El padre del francès Florian Zeller al Romea, autor
també de La madre que s’estrenarà a la Villarroel el gener amb Emma Vilarasau
dirigida per Andrés Lima, va ser tot un èxit. I aquesta festa del teatre que és
el veure el públic entregat es va produir per la fantàstica interpretació d’Héctor
Alterio en el paper de pare. Podríem dir que està en el seu moment de màxim
esplendor, sinó que l’edat i la immensa trajectòria ens fan dubtar. Als seus vuitanta-set
anys suporta el pes i la tensió diària d’una obra d’una hora quaranta minuts!
Només aquest fet ja és un valor per sí mateix que demostra un amor i un compromís
amb el teatre, potser també una addicció, difícil d’entendre en altres
professions. Però no s’atura aquí la seva genialitat. I és que, senyors, està magnífic
dalt de l’escenari! Difícilment es podria imaginar una millor interpretació del
personatge, tan ple de matisos, amb un dibuix d’emocions tan clar i commovedor.
L’obra parla de la demència senil. El pobre Padre, pateix un
Alzheimer que el desconcerta. No pot dilucidar entre la realitat circumdant i
la seva pròpia realitat. El tema és trist, molt trist, però Zeller li sap donar
la volta convertint-lo en una tragèdia còmica, amb ressonàncies de thriller. El
punt de vista és el del malalt fins el punt que arriben a confondre l’espectador
fins a dubtar de quina és en veritat la realitat. I és aquest element que li
dóna comicitat i alhora la converteix en tragèdia. El desconcert, el desig, la
por, la ràbia, la indefensió, la desesperació... són temes tractats amb
delicadesa a l’obra. José Carlos Plaza ha fet un gran encert en la direcció del
protagonista per bé que ha descuidat una mica més la resta d’actors, tot i que
Ana Labordeta, la filla abnegada, s’ofereix generosa al paper. Els experts, psiquiatres
i psicòlegs, hi veuen alguna llicència pel que fa a la construcció del personatge
central, com el vigor que mostra, però és que el teatre tampoc és la realitat!
Hi ha una tendència d’obres que parlen de la vellesa a la
temporada d’enguany? Ja vam parlar del magnífic Dorine y André de la companyia
basca Kurunka Teatro al Poliorama el mes de juny que tractaven el mateix tema
amb una sensibilitat i una poesia que ens va commoure. Un enfoc molt diferent
del mateix tema és el que donen Jordi Sanchez i Pep Anton Gómez a Avui no sopem
que està fent temporada al Condal, també producció de Focus. Una comèdia molt
més nostrada, que ens parla d’uns avis catalans (Maife Gil i Jordi Banacolocha),
esclavitzats per l’egoisme i la tirania dels seus fills. En aquest cas, una filla
de quaranta anys incapaç d’independitzar-se (Mercè Martínez) i els cangurs
imposats pel fill (David Bagès). Intranscendent i divertida, fa el fet per a
qui vulgui passar una bona estona.
I jo em pregunto si aquesta tendència no ve marcada
precisament per l’envelliment d’aquella generació que un dia van propagar la
moda Hippy de l’eterna joventut?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada