La Peggy
Pickit veu la cara de Déu
De Roland
Schimmelpfennig
Director: Moisès
Maicas
Círcol Maldà
15/02/2017
A pocs minuts de la gran manifestació a favor de
l’acolliment de refugiats i força a prop del final de la multitud, al petit
Círcol Maldà es representa La Peggy
Pickit veu la cara de Déu de Roland
Shimmelpfennig dirigida per Moisès
Maicas, que qüestiona l’altruisme dels cooperants.
Amb un estil molt propi
que frega el realisme màgic, Shimmelpfennig narra la història de dues parelles
que es retroben després d’uns anys. L’una ha escollit una vida convencional:
treballen, tenen una filla, una casa... L’altra parella acaba de tornar després
de sis anys com a cooperants en algun indret d’Àfrica. Tots són metges,
companys de carrera. Aparentment n’hi ha uns que emulen el model occidental de
proveir la seva existència d’un confort suficient com per a mirar cap a una
altra banda quan a algun racó de món van maldades. Avorrits l’un de l’altre,
centren totes les seves atencions en la seva preciosa filla, donant-li una
educació també en valors. Aparentment també, l’altra parella és l’aventurera i
compromesa que ho ha deixat tot per ajudar als que menys tenen, als més
necessitats. Però això són només aparences, ja que a mesura que avança l’obra
ens anem adonant que la realitat no és tan senzilla. No hi ha bons i dolents. Només
hi apareixen persones, amb aspectes positius i aspectes negatius, tal com som
tots. Efectivament hi ha rics i hi ha pobres, oprimits i opressors, occidentals
i..., la resta.
Però...
L'obra es planteja qüestions més intrínseques. Fins on arriba el compromís? Fins on l’egoisme? Fins on som
capaços de sacrificar-nos per l’altre? Existeix realment l’altruisme? O és una
altra forma d’emmascarar la culpa que molts occidentals sentim davant de
desastres de proporcions còsmiques que estan succeint? N’hi ha prou amb
manifestar-se a favor dels més desvalguts? Quants de nosaltres, realment,
acolliríem un refugiat a casa? Quantes excuses necessitem per a no fer-ho?
Volem un camp de refugiats a les portes de la nostra ciutat? Culpem els governs
i ens va molt bé fer-ho. Però ens escudem darrera l’eterna pregunta que repetim
com una lletania: què hi podem fer?
Jo no ho sé.
Probablement Shimmelpfennig tampoc. Només ho qüestiona en
una obra àcida i controvertida que mostra un Occident deshumanitzat,
desconcertat. Una comèdia que Moisès Maicas li dóna un aire d’òpera
contemporània amb elements musicals que encaixen perfectament amb el ritme
sincopat de l’obra: repeticions, accions congelades, trencaments de la quarta
paret... i uns actors que no per poc coneguts, resulten menys professionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada