L’AMOR ÉS COM UNA VAIXELLA

CÀSTING GIULIETTA
Idea i direcció de Juan Carlos Martel
Dramatúrgia de Marc Artigau
Teatre Lliure (Gràcia) 

26/09/2019
 

L’amor és com una vaixella, al llarg dels anys es van trencant les peces fins que només en queda una peça. Finalment, sense saber com ni per què, aquest últim plat també apareix un dia fet a miques. Ja no en queda res. Aquesta és la conclusió a la què arriba una de les protagonistes de Càsting Giulietta de Juan Carlos Martel i Marc Artigau. D’altres senyores ens parlaran de l’amor a la mare, als fills i als néts, inclús al gos..., però de l’amor romàntic, del qual ens parla Shakespeare a Romeu i Julieta, poc hi apareixerà a l’espectacle de Martel. I és que Casting Giulietta va més enllà de l’amor i també ens parla de la soledat, de l’apropament a la recta final de la vida, de la memòria i ho fa amb un humor tendre i una mica condescendent.

Juan Lemus

Sembla que la majoria d’aquestes dones de més de vuitanta anys, hagin viscut l’amor com una ensarronada. Per bé que el defensen a capa i espasa. Vet aquí que fa molts i molts anys, van enamorar-se d’algú, o potser podríem dir que es van sentir atretes per aquest algú com podria haver estat un altre, i, al no haver-hi altra via de conducta socialment acceptada, s’hi van casar i a partir d’aquí van viure captives d’aquest moment fugaç de l’adolescència. Em pregunto com seria aquest espectacle d’aquí vint o trenta anys, amb les dones que avui en tenen cinquanta o seixanta, acostumades a treballar amb sou, a viure el divorci, la separació o qualsevol altra opció de vida, acostumades a portar el timó de la seva vida, del seu temps i dels seus diners...?

Casting Giulietta ens presenta les experiències amoroses de set senyores octogenàries en un pretès càsting per al paper de Julieta. Per què Julieta ha de ser adolescent?, es pregunta Àurea Marquez qui condueix l’espectacle. Tal vegada l’experiència sigui un grau, també en l’amor? El paper de l’Àurea transcendeix de mera directora de càsting i se’ns presenta com una periodista realitzant un reportatge sobre les dones grans. Els pregunta, en selecciona les respostes, les grava, organitza la informació amb veritable interès.

Juan Carlos Martel ja ens va impressionar en la seva primera incursió al teatre social amb Sis personatges. Homenatge a Tomàs Giner i ara ho torna a fer en la seva primera posada en escena com a director del Teatre Lliure, en el que sembla una declaració de principis en quant a la tendència que ha emprès el Lliure sota el seu mandat. Un elogi al teatre comunitari que ja fa anys que es porta a terme amb molts menys recursos en escenaris com el Tantarantana o l’Antic Teatre. 

Tant de bo amb aquest nou impuls, aquest teatre que resulta terapèutic i que tant de beneficis aporta sobretot a qui el practica, agafi embranzida i serveixi per a donar veu a col·lectius marginats.