ATORMENTADA

UNA COSTILLA SOBRE LA MESA. MADRE
Angelica Liddell
TEMPORDA ALTA - Teatre Municipal de Girona
23/11/2019

La sacerdotessa Angelica Liddell ens transporta a un viatge cap a la mort, cap a la culpa, cap a les reminiscències ancestrals de l’Extremadura de la seva mare. Un ritual apassionat, desmesurat amb un lament agut per a no haver-la estimat prou en vida. Un tràngol on més d’un ens hi veurem abocats quan succeeixi l’inevitable. Què serà de tot el temps que no haurem passat juntes, de totes les vegades que hem contestat amb impaciència les seves trucades? Uffff

Liddell, amb el seu estil excessiu, captivador per alguns i aclaparador per uns altres, no deixa mai indiferent. I aquest cop no n’és una excepció. L’espectacle comença ben amunt amb un llarg i intens monòleg que l’autora, directora i protagonista xiscla inconsolablement des d’un racó de l’escenari. L’entrada és tan forta i tan intensa, que difícilment aguantarà la resta de l’espectacle, encara que l’acompanyi un també indomable Niño de Elche amb un cant desgavellat i perllongat fins a l’extenuació. Malgrat les quantitat de figurants que apareixen (innecessàriament) a l’obra. No menys de vint-i-quatre. Malgrat l’ostentació quasi obscena de producció que exhibeix l’espectacle amb un desplegament de mitjans tècnics i escenogràfics de gran voltatge. Espectacle i espectacularitat que tanmateix, potser esborronen el discurs profund de la seva creadora. I amb tot, un llenguatge que comença a ser antic i en moments allargassat, previsible. Malgrat tot, el missatge que m’arriba és d’una fragilitat que fa basarda. Una criatura espantada a les portes de la bogeria, exhibint les seves debilitats. En aquest sentit resulta d’una honestedat inapel·lable.

De les moltes imatges poderoses de l’espectacle, em quedo amb la de la mare transformada en nena que se li apareix cada nit, tal vegada la filla que mai ha tingut la irreverentment poètica de Liddell.