LOS AÑOS
De Mariano Pensotti
Teatre El Canal / Temporada Alta
26/11/2022
Mario Pensotti fa una projecció en el temps cap a un futur
utòpic trenta anys més endavant. En un majestuós escenari format per dos apartaments
gairebé idèntics, l’acció salta literalment del 2020, amb dues parelles d’arquitectes
on el protagonista entra a formar part del rodatge d’un documental sobre edificis
que imiten arquitectura europea, al 2050 amb el protagonista envellit intentant
recobrar la brillantor d’un passat que òbviament no ha de tornar com ja deia el
vell tango. El joc de transposició temporal funciona magníficament bé i en
moments està carregat d’ironia com quan l’amant del Manuel, el protagonista,
salta vertiginosament d’una temporalitat a una altra i veiem com va variant el
seu pensament, els seus valors, les seves creences a cada salt i com aquests s’han
tornat més conservadors, tradicionals i de dretes amb l’edat. L’anècdota que
relliga aquest exercici d’estil tan ben brodat, és l’aparició d’un nen pobre,
orfe, un desposseït de la societat que farà canviar la vida del protagonista catapultant-lo
a l’èxit social i econòmic, però a un fracàs personal pel que fa a la seva vida
familiar. Una història un tant irrellevant en comparació al format tant ben
aconseguit i a una posada en escena i una escenografia tan completa i, al meu entendre,
una tant grandiloqüent. Acompanyen els sis actors, un músic en directe
interpretant una impossible melodia uni-nota al piano i un sintetitzador, al meu entendre del tot
innecessaris. Diu Pensotti a una entrevista a Todo Teatro que el teatre argentí
ha d’obtenir co-produccions amb diferents teatres i festivals europeus si vol
sortir d’Argentina. Segurament és cert, amb tot la seva producció de Los años,
es podria considerar com una gran producció costosa també en paràmetres
europeus, almenys d’aquest país i és possible que s’hagués pogut realitzar amb
una producció més modesta sense que el significat se’n veiés repercutit.
En tot cas, Pensotti obre una porta a la reflexió cap a un tema que tenim totes en ment constantment, el futur. No deixem de sentir i veure mostres d’una mena de nostradamisme pronosticant un futur impossible, un no-futur, una hecatombe mundial, un final absolut. Per contra, la visió que ens ofereix Pensotti, no deixa de ser una mica anecdòtica i amb una ironia que fa somriure el públic: les ciutats estan envaïdes per la naturalesa i es formen brigades per a caçar la plaga de cérvols que es passegen pels carrers, la gent omple els teatres... Una utopia una mica ingènua, que es contradiu amb que ens ofereix Chistophe Guilly, autor de No society: la fi de la classe mitja occidental, on ens parla d’una societat, l’actual, que no aspira a un món millor, a canvis socials que millorin l’estatus de treballadors i classe mitja, sinó a una continuació del vell món, aquell on la gent normal i corrent eren el centre de la creació de riquesa, el centre de la política i els centre de les representacions culturals. Una societat on la gent normal i corrent han deixat de ser productores per a ser consumidores i ja no són un referent polític o cultural. Guilly ens diu que les protestes actuals no estan dirigides per cap corrent política, per cap sindicat, no tenen un líder, les actuals protestes són de gent normal i corrent. No són de dretes ni d’esquerres, ni són una lluita de classes. Les actuals protestes no encaixen amb cap marc social ni ideològic establert. Per això aquest moviment descol·loca les classes dirigents que han abocat a la gent normal i corrent a l’abisme. El que motiva les noves revoltes no són millores materials, sinó existencials. La seva dimensió immaterial les fa incomprensibles per a les classes dirigents, acostumades a resoldre els problemes de forma “material” a cop de bitllet. Per això ja no es dirigeixen a les elits per anar-hi en contra, això és una batalla perduda, sinó que es dirigeixen a la societat en conjunt, en un instint de supervivència en una crida existencial.
Però de tot això no en parla Pensotti a la seva obra, no fa un retrat de la societat actual ni una projecció cap al futur, més que de passada. Sí, recalca un gran coneixement de l’arquitectura teatral i de la dramatúrgia amb uns magnífics actors.
