EL COMBAT DEL
SEGLE
De Denise Duncan
Sala Beckett
21/10/2020
La resident Denise
Duncan a la Sala Beckett finalment ha pogut estrenar el seu Combat del segle
dins del marc De Grec a Grec. I ho ha fet amb tota la pompa malgrat les
restriccions de butaques necessàries a l’aforament dels teatres, però en
presència de l’alcaldessa Ada Colau.
El combat del
segle es centra en la figura d’un mític boxejador afroamericà de principis del
s. XX, Jack Johnson, que després de proclamar-se campió del món de boxa dels
pesos pesats, va ser perseguit per la justícia americana i va cercar refugi a
una Barcelona, que el va acollir amb els braços oberts, sense exclamar-se gens
pel seu color i encantada que tingués la butxaca plena i ganes de gastar-se el
quartos. Allà hi troba la calidesa i el confort en braços de les cabareteres de
l’Excelsior de la Rambla del Centre amb qui fa una retrospectiva de la seva
vida i de la seva carrera. D’aquesta manera Duncan transforma el ring que fa
d’escenari en una sala de music hall, on les vedettes canten i ballen de
meravella, lluint la calidesa, sensualitat i picardia pròpia de les coristes de
l’època. El contrapunt és el seu contrincant de combat Jim Jeffries, a qui va
derrotar “imperdonablement” i contra tot
pronòstic.
Entenc que Duncan
s’hagi fixat en el personatge de Jack Johnson per a parlar de racisme i alhora
de l’ambient de cabaret barceloní de l’època. El problema és que el personatge
no resulta massa carismàtic més enllà de la seva corpulència i negritud, per
més que Duncan li introdueixi notes de cultura, com si llegís Shakespeare, cosa
que sembla del tot inversemblant. Veiem un personatge limitat, fatxenda,
groller, maltractador, difícil d’empatitzar-hi. Potser no ajuda haver-se
d’expressar en català, que dificulta la seva interpretació. El fet és que el
seu oponent, Jim Jeffries (Alex Brendemühl), se’l menja de viu en viu i aquí li
guanya el combat.
Les tres
cabareteres, Queralt Albinyana (magnífic el seu solo), Andrea Ros i Yolanda
Sikara es mouen amb desinvoltura per l’escenari del music hall, doblant papers,
cantant i ballant encantadorament tot animant el cotarro. Remarco l’escena
entre Queralt Albinyana com a cabaretera i Andrea Ros com a esposa afligida on amb
poques i escollides paraules, en una metàfora esplèndida sobre els gats de
carrer, parlen de l’amor, del sexe, la gelosia, la complicitat entre dones, els
homes, el desencís... Només per això i per les escenes musicals val la pena
l’espectacle.
Denis Duncan és
una promesa feta realitat de la dramatúrgia catalana que està molt ben posicionada al ring del
Combat de Dramatúrgia de Temporada Alta. L’enhorabona!
