divendres, 23 d’octubre del 2020

UN NEGRE A LA RAMBLA

EL COMBAT DEL SEGLE
De Denise Duncan
Sala Beckett
21/10/2020

La resident Denise Duncan a la Sala Beckett finalment ha pogut estrenar el seu Combat del segle dins del marc De Grec a Grec. I ho ha fet amb tota la pompa malgrat les restriccions de butaques necessàries a l’aforament dels teatres, però en presència de l’alcaldessa Ada Colau.



Foto: Kiki Piñol

El combat del segle es centra en la figura d’un mític boxejador afroamericà de principis del s. XX, Jack Johnson, que després de proclamar-se campió del món de boxa dels pesos pesats, va ser perseguit per la justícia americana i va cercar refugi a una Barcelona, que el va acollir amb els braços oberts, sense exclamar-se gens pel seu color i encantada que tingués la butxaca plena i ganes de gastar-se el quartos. Allà hi troba la calidesa i el confort en braços de les cabareteres de l’Excelsior de la Rambla del Centre amb qui fa una retrospectiva de la seva vida i de la seva carrera. D’aquesta manera Duncan transforma el ring que fa d’escenari en una sala de music hall, on les vedettes canten i ballen de meravella, lluint la calidesa, sensualitat i picardia pròpia de les coristes de l’època. El contrapunt és el seu contrincant de combat Jim Jeffries, a qui va derrotar “imperdonablement”  i contra tot pronòstic.

Entenc que Duncan s’hagi fixat en el personatge de Jack Johnson per a parlar de racisme i alhora de l’ambient de cabaret barceloní de l’època. El problema és que el personatge no resulta massa carismàtic més enllà de la seva corpulència i negritud, per més que Duncan li introdueixi notes de cultura, com si llegís Shakespeare, cosa que sembla del tot inversemblant. Veiem un personatge limitat, fatxenda, groller, maltractador, difícil d’empatitzar-hi. Potser no ajuda haver-se d’expressar en català, que dificulta la seva interpretació. El fet és que el seu oponent, Jim Jeffries (Alex Brendemühl), se’l menja de viu en viu i aquí li guanya el combat.

Les tres cabareteres, Queralt Albinyana (magnífic el seu solo), Andrea Ros i Yolanda Sikara es mouen amb desinvoltura per l’escenari del music hall, doblant papers, cantant i ballant encantadorament tot animant el cotarro. Remarco l’escena entre Queralt Albinyana com a cabaretera i Andrea Ros com a esposa afligida on amb poques i escollides paraules, en una metàfora esplèndida sobre els gats de carrer, parlen de l’amor, del sexe, la gelosia, la complicitat entre dones, els homes, el desencís... Només per això i per les escenes musicals val la pena l’espectacle.

Denis Duncan és una promesa feta realitat de la dramatúrgia catalana que està molt ben posicionada al ring del Combat de Dramatúrgia de Temporada Alta. L’enhorabona!

dijous, 22 d’octubre del 2020

ROMÀNTICA, DIVERTIDA, AMABLE

SMILEY: DESPRÉS DE L'AMOR
De Guillem Clua
Teatre Aquitàtina
20/10/2020

Poc s’imaginava Guillem Clua l’èxit sense concessions que va tenir el seu primer Smiley quan la va estrenar ara fa vuit anys a la petita sala Flyhard. Van seguir les temporades al Lliure, al Capitol i una llarga gira. L’obra ha estat traduïda a més de cinc idiomes i representada als cinc continents, especialment a Sud Amèrica. Era d’esperar que en sorgiria una seqüela. I aquí la tenim. 


                                                                                                                                                Foto: Kiku Piñol

Smiley després de l’amor repeteix equip amb Albert Triola com a Bruno, absolutament desbocat, divertit i còmplice del públic i un no menys eficaç Ramon Pujol com a Àlex, el catchas sentimental que li dona el contrapunt. Una parella de difícil resolució que dalt de l’escenari funciona de meravella. Han passat els anys respecte al primer Smiley, els personatges han crescut i es troben a la crisi dels quaranta, Guillem Clua també ha crescut i finalment el públic també ha evolucionat i cada cop és menys impressionable, almenys per temes d’homosexualitat. I això és bo. L’humor de Clua és blanc i clar, com el seu missatge, i teixeix una trama perfecta dins del gènere de comèdia romàntica. Veient-la un pensa que no difereix massa d’una comèdia romàntica entre persones de diferent sexe. Els personatges es mouen entre el seny (amor) i la rauxa (desig) i mostren l’evolució d’un en front a un cert Peterpanisme de l’altre. Hi ha tendresa i comicitat, dues claus que obren la porta a l’èxit. I ofici dels tres integrants de l’equip. Hi ha joc i ritme i complicitats entre ells i amb el públic que riu i s’emociona. Molt ben resolta, molt ben travada, una obra de la qual s’augura un èxit semblant a l’anterior i deixa la porta oberta a una tercera part.

divendres, 9 d’octubre del 2020

A MOSSEGADES

ELS GOSSOS
De Nelson Valente
La Villarroel
08/10/2020

Nelson Valente torna a la Villarroel amb un altre drama familiar intergeneracional. I un cop més és esplèndid, com ho va ser fa dos anys el seu El loco y la camisa. Aquest cop amb actors catalans de la talla de Mercè Arànega, Sandra Monclús, Joan Negrié, Albert Pérez. A Els gossos es contraposen els pares/sogres amb la jove i el fill. Dues parelles fartes de la vida que porten una existència infeliç, avorrida, fastiguejant però que d’una manera chejoviana, són incapaços de sortir-ne. El pare té anul·lada tota capacitat de canviar, i es refugia en un conformisme que dissimula xerrotejant dels gossos, dels veïns i de xerrameca buida. Alícia, la mare, s’amaga darrera un escapisme construït a base d’alcohol i de pastilles. Un cop més Mercè Arànega està incommensurable en la seva desesperada borratxera. El fill deixa fer, i qui dies passa, anys empeny. La única que sembla tenir un alè per a tergiversar tant d’ensopiment, tanta malenconia i tanta ràbia, és la jove Laura, que avui fa 40 anys. Serà suficient el seu cop de puny per a tergiversar les seves vides?



Teatre de text, sense cap artefacte escènic, ni músiques ambientals, ni canvis de decorat, ni càmeres ni projeccions en directe; teatre-teatre. Només paraula, ben escrita, ben presentada i ben interpretada. What else?

Construïda amb ironia a partir de moments aparentment quotidians, l’obra s’estructura a partir de quatre monòlegs de cada un dels intèrprets a quin més punyent, més veraç, més dur enllaçats amb situacions teixides a base de diàleg i silencis, que ens immersen en un món que no ens resulta tan llunyà. O és que no hem tingut algun cop la temptació d’engegar-ho tot a rodar i començar una vida nova, en un lloc nou? Els gossos produeix vertigen i crea un buit en l’espectador. Veient-la, un pensa en una gossera amb gossos rabiosos i salvatges bordant, atacant-se, mossegant-se. Grrrrrr!!!

Una obra per a perdre la por a la Cultura i animar-se a anar al teatre.


dijous, 8 d’octubre del 2020

L’ILLA DE MAI MÉS

BOUVETØYA (LA NECESSITAT D’UNA ILLA)
De Julio Manrique - Ivan Benet - Cristina Genebat - Sergi Pompermayer
TEATRE PRINCIPIAL DE GIRONA
Inauguració del festival Temporada Alta
07/10/2020

 

Tots necessitem trobar la nostra illa. I en els temps actuals amb tantes incerteses encara més. A BOUVETØYA (LA NECESSITAT D’UNA ILLA), un grup d’amics es plantegen trobar la seva illa a un lloc tan recòndit com és “a prendre pel cul”. I la troben! Es tracta de Boutevoya, una illa real pertanyent a Noruega, situada a l’extrem sud de l’oceà Atlàntic on diu que hi ha més de 300 dies de tempestes anuals. L’obra s’inspira en la Tempestat de Shakespeare i en Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, però no n’és ni de lluny una rèplica, sinó possiblement només el punt de partida per a aquest viatge que vol ser una reflexió sobre el futur immediat de la cultura i concretament del teatre en temps de COVID-19. Es tracta d’una mescla de teatre document en una distòpia situada el 2026, en què la pandèmia ha fet estralls i han aparegut nous rebrots, alhora que està plantejat com una obra d’autoficció, relligat amb l’excel·lència i el mestratge de direcció de Julio Manrique i dels actors Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. Una La posada en escena austera, amb una taula encarant el públic on els sis intèrprets juntament amb el responsable de so Damien Bazin, plantegen l’espectacle a modus de conferència, i que al llarg de l’espectacle es convertirà en el vaixell que conduirà els protagonistes a aquesta illa misteriosa, allunyada i inhòspita. Alhora una càmera va gravant-los i mostrant els seus primers plans en una gran pantalla. El propòsit de tot plegat resulta força estimulant.



L’aventura és, com no, refrescant, però un espera una reflexió menys amable i més profunda sobre el futur gens esperançador que ens pica l’ullet des de la cantonada. Quin paper hi tindran l’art i la cultura? I el teatre? I l’educació, quin rol hi té en aquest esdevenir tan incert? I les institucions, quina resposta se n’espera? I la gent? El teatre no morirà mai, perquè d’una manera o d’una altra, sempre hi haurà algú disposat a recitar i algú altre disposat a escoltar-lo. Però en quines condicions pot evolucionar tot això, o millor dit, com pot involucionar? Això ni ho sabem, ni se’n parla a l’obra, que es queda en un fet anecdòtic d’una colla d’amics que es poden permetre aquest viatge i, com els nens perduts de Peter Pan, emprenen una aventura amb tints onírics. El motiu pel qual ho fan no queda massa clar més enllà de portar les cendres del seu germà a un lloc “que ho mereixi” (el personatge de Cristina Genebat és dels més ben dibuixats per bé que, tot i la seva sempre excel·lent interpretació, es troba en una tessitura dramàtica, diferent de la resta dels seus companys) i el personatge de Xavi Ricard que s’embarca (i paga el viatge a la resta) per a demostrar al seu fill i a ell mateix que és valent, o almenys ho intenta. En tornant a Barcelona, però, no s’ha produït cap canvi en ells, cap epifania, cap transformació. Com si l’art, la cultura, el teatre, els viatges no ens canviessin. Si fos així, per a què fer-ne?