LES DONES SEMPRE PERDEN LES GUERRES

La guerra no té rostre de dona
A partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx
Dramatúrgia Oriol Broggi i Clara Segura
Direcció Oriol Broggi
La Perla-29
18/12/2020

Com la guerra que estem lliurant actualment a tot el món, aquesta sí que és una guerra mundial, una guerra sorda, muda i igualment letal, així mateix totes les guerres deixen milers, milions de víctimes anònimes esperant, consumint-se, patint per als qui són el front. Són les guerres de les mares, de les esposes, de les filles, de les àvies, la guerra en femení que Svetlana Aleksiévitx va retratar tant meravellosament bé al seu llibre La guerra no té rostre de dona. Una obra tremendament humana i descarnada a partir d’entrevistes a algunes d’aquestes dones que van patir anònimament, sense escarafalls ni medalles, sense heroïcitats ni condecoracions la Segona Guerra Mundial a Rússia. Perquè les dones són sempre qui perd en totes les guerres, sigui quin sigui el bàndol triomfal.

Oriol Broggi volia fer una comèdia, però res més lluny dels seus propòsits, ja que ens presenta un drama dolorós, centrat en l’obra homònima de la premi Nobel 2015, que no va veure publicada fins l’arribada de la Perestroika, el 1985. L’obra recull també les veus d’altres guerres com la d’Afganistan, o la batalla personal d’una dona acompanyant el seu marit infectat a Txernòbil. És precisament d’aquest relat que Joaquim Armengol i Evelyn Arévalo n’han creat un emotiu monòleg que coincideix a la cartellera actual (coses de la COVID) sota el títol de Carrer Txernòbil.

L’estructura de l’obra segueix sent d’entrevista on un periodista (Guillem Balart), pregunta a Svetlana Aleksiévitx (Clara Segura) que a la vegada pren cos i ànima de les persones a qui ella mateixa va entrevistar per a escriure el llibre. Torna l’arena a la Perla, en un espai desvallestat, amb el públic disseminat ocupant el màxim d’espai a tres bandes. De les parets hi pengen pantalles que aniran mostrant en streaming l’espectacle, de tal manera que podem veure sempre la cara dels actors si no directament, sí a través de la pantalla. També hi apareixen projeccions d’algunes de les entrevistades per Aleksiévitx, testimonis que prenen veu i cara i ànima a través de Màrcia Cisteró, Mercè Pons, Marta Marco, Nora Navas i glossen emotivament, tot el que el personatge de Clara Segura conté. S’agraeix la contenció en la interpretació de Clara Segura ja que el text és ja de per sí, terriblement emotiu. Funciona per contrast. Una direcció mestre, en una difícil dramatúrgia que invita a la reflexió més enllà de la nostra immediata realitat.

JA NO HI HA HEROIS

Hèroe
De Santiago Rusiñol
Teatre Nacional de Catalunya
03/12/2020

 

L’Hèroe, ens parla de la tornada d’un presumpte heroi de guerra i el malbaratament que produeix a la seva gent, la seva triomfant tornada. L’enyor de la pólvora, de l’acarnissament de la batalla i l’addicció a matar i a fer mal, escampen el dolor entre les persones més properes a aquest pobre heroi embogit menant-los irremissiblement a la ruïna, no només econòmica, sinó també moral.

May Zircus / TNC

L’Hèroe apel·la a la brutalitat de la guerra, de com converteix en monstres als qui la viuen, a com desbaraten tràgicament la convivència a la seva tornada. Els mals de la guerra més enllà del camp de batalla. I precisament aquesta mala castellanització del títol ens remet a la guerra sense front que el nostre petit país lliura amb l’imperi espanyol. Si l’obra fa mofa de les forces vives, Albert Arribas les reforça amb una divertida interpretació del Jutge de Pau, l’alcalde i el Sargento. Hi ha un ben resolt esforç per part de la dramatúrgia, com de la direcció de Lurdes Barba de contemporanitzar l’obra, per bé que l’obra segueix deixant un tuf noucentista.

Avui dia no hi ha herois de guerra! De fet, no hi ha herois de cap mena. Només hi ha mercat. Però tanmateix el dibuix dels personatges està tan ben construït que hom pot passar per alt conceptes antiquats com aquest o bé, la tesi de l’obra que proclama que el treball et dignificarà. Qui pot creure-s’ho ara?  I és que el segle XX i encara més el XXI han fet molt de mal en aquest sentit.

Una obra ben resolta, molt ben interpretada, amb una excel·lent direcció d’actors, que farà les delícies dels prohoms de la ciutat que la vinguin a veure i és que senyores i senyors, “els telers són els herois!”

TRES ACTORS EN LA RECERCA DE...

L’home de la flor als llavis i…
De Luigi Pirandello, versió de Mario Gas
Teatre Akadèmia
13/12/2020

Una escenari gairebé nu: dues tauletes amb cadires Tonet i una pantalla. Apareix un antic acomodador vestit de general i ens introdueix a una Itàlia de mitjans del segle passat, la Itàlia de Pirandello. Amb una aparença realista però que no ho és, l’acomodador va endinsant-nos en aquest món metafísic pirandellià. L’obra salta a una escena epistolar entre Piradello, un resolutiu Xavier Ripoll i la seva musa Marta Abba, aquí una Montse Guallar elegant i continguda, i d’aquí salta suaument a l’escena central de l’obra, el monòleg  de l’autor L’uomo dal fiore in bocca que Àlex Casanovas broda: la morte quella cosa è? La desgraciada vida de l’autor... Les escenes aparentment inconnexes agafen una unitat que llisca amablement d’un tema a un altre, d’un format a un altre, com un rierol. Sembla un passeig per prats en un dia de primavera, així em vaig sentir jo veient-la. Diuen que els bons directors es medeixen en les transicions, doncs aquí en tenim un exemple. Tot resulta acaronador, afable, fi, entranyable. Un espectacle bombó per a submergir-s’hi, oblidar, passar una estona agradable amb el savoir faire d’uns més que experimentats actors, un esplèndid director a qui agrada de tant en tant baixar a les petites sales i apropar-se al públic per a parlar-li de tu a tu, quasi a cau d’orella. Tot plegat amb una aparent senzillesa i naturalitat que se t’enduu. Proveu-ho: aneu al teatre Akadèmia i deixeu-vos anar en el balanceig d’aquest bombó que ens han ofert. Val la pena!

ALMENYS PODIEN SOMNIAR

LES TRES GERMANES
Anton Txékhov versió de Marc Artigau, Julio Manrique i Cristina Genebat
Teatre Lliure – Sala Fabià Puigcever
11/12/2020

Magnífica versió sense apel·latius d’una obra magnífica, què més es pot dir?

Fotografia de Silvia Poch

L’escenari forma una elegant peixera, una bombolla de vidre que aïlla els personatges de la realitat, però amb tot, que propers que se’ns mostren. No tant per les actualitzacions del text (ara utilitzen mòbils i altres artefactes moderns) sinó per la magnífica interpretació de tots els actors en una versió esplèndida on, a demés del drama de Txékhov on les tres germanes volen anar a Moscou, s’hi afegeix un drama molt més contemporani i, crec, molt més angoixant. En un món en decadència i autodestrucció apressant com el nostre, un món que envelleix acceleradament cap a un abisme que sembla insalvable, quin desig podem tenir ja? Ni tan sols l’esperança, encara que fàtua si es vol, d’anar a Moscou. Ni enlloc. No ens queden desitjos. No en podem tenir. Sabem que som la última generació que viurà en aquest balafiament absurd. Els que ens segueixin, hauran d’intentar recomposar el que hem estat embrutant, destruint, malbaratant.

Però la versió d’Artigau, Manrique i Genebat parla de molt més que això, perquè Txékhov enalteix els personatges amb llargs parlaments profunds alhora que intel·ligibles. Ah, el plaer de la paraula, de l’acció interior! Com els personatges de les Tres Germanes, una obra coral, nosaltres també estem davant d’un canvi paradigmàtic, on, com deia, no s’albira un futur gens esperançador per a ningú. Ni tan sols per als qui se n’aprofiten, els qui se n’estan enriquint. Per tant, molt oportú resulta el muntatge.

Amb una continguda emoció, els personatges conformen un fresc perfectament actual, on hi destaquen, no només les tres germanes, sinó tots els personatges, que en són igualment co-protagonistes. No puc ressaltar la magnífica Irina d’Helena Tarrats, sense parlar de la immensa presència de Lluís Soler o de l’entranyablement hortera de Natàlia de Mireia Aixalà, o del vacu conformat Víctor de Jordi Rico, o la tremendament humana Olga de Cristina Genebat... Tots estan esplèndids. Amb un clímax íntim en l’escena cada cop més enfosquida de les tres germanes al segon acte. I un espai sonor subtilment sublim de Damien Bazin, que crea una festa en off que podem pràcticament visualitzar sense veure’n res. També molt remarcable el vestuari de Maria Armengol, un tant intemporal i molt elegant.

Manrique introdueix un pròleg de presentació força escaient i un final que si bé traeix l’obra de Txèkhov, amb el que he dit més amunt, tant li fa, ja que amb tot, els personatges no aconseguiran els seus desitjos, o tanmateix, potser quan ho facin ja és massa tard.

Un dels imprescindibles de la temporada. No se la perdin!

LA CULTURA HA D'ANTICIPAR-SE A LES PULSACIONS SOCIALS

XERRADA A L'ENLLAÇ DE L'ASSOCICACIÓ PROFESSIONAL DE GESTORS CULTURALS DE CATALUNYA - APGCC 

05/11/2020
Teresa Petit

La cultura viu un moment VUCA  acrònim en anglès de Volatilitat, Incertesa, Complexitat i Ambigüitat), de procedència militar durant la Guerra Freda. Segons David Márquez Martín de la Leona al seu blog Zeitgeist http://www.etilem.org/

Coordenades a tenir en compte:

1. CAPITAL: els diners s’estan monopolitzant cada cop més; els grans són cada cop més grans i els petits es van quedant arraconats. No és un bon moment per a qui depengui d’aportacions institucionals. En aquestes circumstàncies qui podrà produir?

a.      Qui tingui capital suficient per a poder-s’ho permetre

b.      Qui s’ho prengui com una afició o un hobbie

c.    L’artista “lumpenproletari” (Esteban Hernández del Confidencial) https://blogs.elconfidencial.com/espana/postpolitica/2020-05-09/cultura-pandemia-tecnologicas-concentracion-netflix_2587075/ ): ho té malament perquè l’Administració no estarà molt pendent d’ell i la gent cada cop té menys diners per a consumir cultura, alhora que les restriccions produeixen por als consumidors/públic.

b)  2. NEGOCI: el mercat es bifurca en dos grups que són grans companyies i la resta. Qui treballi per una gran companyia ho tindrà més fàcil que les productores independents.

    3. DIGITALITZACIÓ: Cal adaptar-se. No sabem si la convivència de formats: virtual/presencial ha vingut per a quedar-se o serà passatger. Ja havíem vist òperes i espectacles en streaming al cine que situen l’espectador amb una mirada privilegiada dins de l’escenari, amb angles impossibles, la preparació de l’actor, el camerino... Això és teatre? Potser pertany al món audiovisual.

Els intermediaris digitals creen noves dinàmiques de consum. ¿Què hagués passat si aquesta pandèmia hagués tingut lloc fa 10 o 15 anys, quan no hi havia banda ampla d’Internet? Com hagués afectat a educació, cultura, teletreball...? Nous canals de reproducció i consum: Spotify, Youtube, Netflix... La canalització de recursos produeix nous guanyadors i nous perdedors. 

a.  La part negativa és que el públic s’acostuma a consumir cultura des del sofà de casa a baix preu o de forma gratuïta i això provoca una desmonetització de la cultura. La gent té la sensació que allò virtual és gratuït, estem acostumats a pagar una quota baixa per a tenir accés a un catàleg immens de consum (pel·lícules, sèries, música), com podem posar en valor la nostra feina? Cada reproducció d’un podcast a Spotify suposa un cèntim per al creador i el teatre mai no és viral. 

b.   La digitalització en aquest moment és un mecanisme de concentració que estreny la resta de sectors i augmenta les desigualtats. 

La part positiva és que:

a.   El teatre es converteix en un producte més assequible, la gent pot veure teatre des de qualsevol banda com un hospital

b.  Es perd la centralitat de Barcelona especialment per a companyies, festivals i teatres d’altres bandes.

c.   Hem entrat en la intimitat de les cases de cadascú.

d.  Ha funcionat millor amb el públic més jove, aquell que no acostuma a anar al teatre. A través del teatre en streaming podem arribar a públic que abans no anaven al teatre.

e.  Oportunitat per a començar a pensar en dramatúrgies transmetia, hibridacions de formats. Potser ens hem de plantejar una nova eina, nova forma d’expressió que parteix del teatre sense ser-ho? Streaming? Radio teatre? Podcasts? Des d’un terrat a un altre, a distància, darrera d’una mampara, amb pantalla transparent com una màscara, per telèfon, per wapp...?

 

Anem cap a un model híbrid de streaming i directe. En la transmissió en directe, Streaming, és important que l’espectador entengui que és en directe. Com fer-ho? Amb interacció amb el públic. Ampliar la retransmissió amb un col·loqui o un post-funció. (valor afegit).

Algunes companyies utilitzen la plataformes per a realitzar el seus espectacles en streaming: (Scenicus o aranya zebra) facebook events, Scenikus (la primera plataforma que ofereix a Espanya entrades i accés «online» per a un nombre il·limitat d’espectadors a espectacles en directe, monetitzant cada entrada)

Aquest nou teatre en streaming també té un cost (escenografia, vestuari, dramatúrgia, i sobretot: un tècnic especialitzat en plataformes digitals) l'únic estalvi és en la mobilitat. Per tant, ens podem platejar vendre streaming a preu de bolo? ja que l’únic que la companyia s’estalvia es el desplaçament? Preu entrada: 15-20€ vs. Preu streaming 4-8€ (col·lectiu) encara que el 100% de la taquilla és per a la companyia, aforament il·limitat, però suposa una major precarietat.

Tot i la tecnologia i la inventiva de moltes companyies per a crear nous continguts per a ser emesos en streaming, no  acaba de funcionar perquè la gent prefereix anar al teatre de forma presencial que veure’l online la gent està cansada de pantalles: feina, reunions, cursos, pel·lícules i sèries... La gent vol corporalitat, presència... La prova és que les setmanes que durant la desescalada, quan els teatres han estat oberts la gent s’hi ha llençat (per bé que els aforaments estaven al 50 o al 70%).

La cultura no s’aturarà. És un sector molt dinàmic i necessari. La cultura és un bé necessari. Però baixarà el nivell de vida de qui la produeixi.

Què podem fer?

1.  Dividir els grans lobbies de distribució, tant digital, com física, creant petites estructures locals de difusió centrades en un valor afegit de qualitat, de proximitat d’atenció personalitzada..., com Filmin (Cinema d’autor) vs. Netflix (Gegant multinacional sèries mainstream), Amazon, HBO...

2.   Els moviments culturals reals no es limiten a crear, sinó que busquen o fabriquen noves vies de distribució i recepció que acaben donant lloc a nous valors de la creació.

3.  Exigir a les institucions un pla estratègic en quant al manteniment de la cultura, la seva producció i difusió. (Consellera Àngels Ponsa davant el 75% aforament a Madrid i tancament a Catalunya) Però alerta en basar la productivitat tenint per descomptat que l’Estat proveirà (model francès):

a.  Per una banda l’Estat té una idea, la seva del que és i ha de ser la cultura, que potser no és la que tenim els creadors i gestors culturals.

b.  En segon lloc:  l’Estat per tant decideix qui és subvencionable i quan i quina quantitat.

c.   En aquest moment el sector cultural no és prioritari. No ho és mai!

d.  L’Estat ha entès que el sector cultural no és més que la suma d’interessos d’una sèrie d’agents culturals i que sovint poc o res tenen a veure amb la cultura i amb el consumidor.

En aquestes circumstàncies, cal reorganitzar els interessos individuals i col·lectius amb noves coordinades i objectius, amb noves aliances i agents que reflecteixin el moment actual tan excepcional. Reivindicar la pluralitat de la cultura i sincronitzar-la amb la diversitat social a través de l’exercici cultural. Entrem en un nou paradigma amb una nova política de preus, que ens acosta a un nou públic. Pel fa a la creativitat estem parlant de creacions holístiques on la suma de les parts és més important que cadascuna d’elles, formules comunitàries on els rols dins de la companyia queden desdibuixats i potser és un moment de treure els diners del centre de les discussions i pensar en la creativitat. 

S’obre un període de reflexió en profunditat sobre el teatre que hem estat fent fins ara, el que volem fer a partir d’ara, en quin lloc respecte la societat ens trobem, com ens veu la societat, fins a quin punt reflectim la seves pulsacions, pors, alegries, somnis... Hem de buscar la manera d’arribar a la societat, organitzant-nos de forma col·lectiva com a sector. S’imposa una forma híbrida de recepció que obre la porta a noves formules d’expressivitat.

I no només la qüestió econòmica que evidentment és molt important, sinó també la dels creadors, intèrprets, músics: com i per a què assajar alguna cosa si no tens la certesa d’estrenar-la, si molt probablement et tancaran el teatre a mitja temporada o només estrenar com ha passat amb la Dona trencada al TNC, si amb la reducció d’aforament no sortiran el números ni per a la sala ni per a la companyia?

La cultura no és allò que els que ens hi dediquem volem que sigui, sinó el que la gent, els consumidors practiquen. Els factors externs provoquen un moviment a la roda. Els creadors i gestors culturals no podem ser els pessimistes que frenem una roda que està accelerant-se.  Potser és el moment de reflexionar i fer autocrítica humil. Hem d’inventar-nos un nou concepte. La situació es precipita, falta distància per a poder crear, per a poder produir i parlar del moment històric que estem vivint.

Hauríem d’abandonar el concepte “sector cultural” i actualitzar-lo per “societat cultural”, on gestors, creadors, consumidors estiguem junts. Fins ara cada creador estava pendent de la seva obra creient falsament que si era bona, sortiria endavant. Ja no podem parlar de “cultura de masses” sinó d’una multiplicitat de masses amb singularitat i identitat pròpies a qui subministrar de manera directa i personal els continguts culturals que necessiten. Hi ha una gran diversitat. Això implica canvi del qual cap sector, disciplina, model cultural, cap país n’està exclòs.

No tenim altre remei que adaptar-nos-hi

Hem estat educats en un món de la postmodernitat, l’hiper-consumisme on l’individu és tractat com a sobirà absolut en l’abundància perpètua. Cal una reflexió profunda en aquest sentit.

Amb la generació Tap (Josep Sala i Culell), filla de la fal·làcia del Maig del ’68, filla de la transició polítca espanyola on “tot estava per fer i tot era possible”, aquesta gent van copar tots els llocs de poder, també dins de la cultura, i es neguen a abandonar. (la fal·làcia del Maig del ’68 “La revolució divertida” Ramón González Férriz).

El pessimisme s’estén tant fàcilment com l’optimisme. Antonio Gramsci deia: «Sóc un pessimista degut a la meva intel·ligència, però un optimista degut a la meva voluntat». L’optimisme és una manera de viure. Els creadors i els gestors culturals ajudem a que l’engranatge de la societat funcioni. La cultura ha d’anticipar-se al futur de la societat, mai anar-li al darrera.

Xarxa de productores : https://xarxaproductores.cat/formacio/

UN NEGRE A LA RAMBLA

EL COMBAT DEL SEGLE
De Denise Duncan
Sala Beckett
21/10/2020

La resident Denise Duncan a la Sala Beckett finalment ha pogut estrenar el seu Combat del segle dins del marc De Grec a Grec. I ho ha fet amb tota la pompa malgrat les restriccions de butaques necessàries a l’aforament dels teatres, però en presència de l’alcaldessa Ada Colau.

Foto: Kiki Piñol

El combat del segle es centra en la figura d’un mític boxejador afroamericà de principis del s. XX, Jack Johnson, que després de proclamar-se campió del món de boxa dels pesos pesats, va ser perseguit per la justícia americana i va cercar refugi a una Barcelona, que el va acollir amb els braços oberts, sense exclamar-se gens pel seu color i encantada que tingués la butxaca plena i ganes de gastar-se el quartos. Allà hi troba la calidesa i el confort en braços de les cabareteres de l’Excelsior de la Rambla del Centre amb qui fa una retrospectiva de la seva vida i de la seva carrera. D’aquesta manera Duncan transforma el ring que fa d’escenari en una sala de music hall, on les vedettes canten i ballen de meravella, lluint la calidesa, sensualitat i picardia pròpia de les coristes de l’època. El contrapunt és el seu contrincant de combat Jim Jeffries, a qui va derrotar “imperdonablement”  i contra tot pronòstic.

Entenc que Duncan s’hagi fixat en el personatge de Jack Johnson per a parlar de racisme i alhora de l’ambient de cabaret barceloní de l’època. El problema és que el personatge no resulta massa carismàtic més enllà de la seva corpulència i negritud, per més que Duncan li introdueixi notes de cultura, com si llegís Shakespeare, cosa que sembla del tot inversemblant. Veiem un personatge limitat, fatxenda, groller, maltractador, difícil d’empatitzar-hi. Potser no ajuda haver-se d’expressar en català, que dificulta la seva interpretació. El fet és que el seu oponent, Jim Jeffries (Alex Brendemühl), se’l menja de viu en viu i aquí li guanya el combat.

Les tres cabareteres, Queralt Albinyana (magnífic el seu solo), Andrea Ros i Yolanda Sikara es mouen amb desinvoltura per l’escenari del music hall, doblant papers, cantant i ballant encantadorament tot animant el cotarro. Remarco l’escena entre Queralt Albinyana com a cabaretera i Andrea Ros com a esposa afligida on amb poques i escollides paraules, en una metàfora esplèndida sobre els gats de carrer, parlen de l’amor, del sexe, la gelosia, la complicitat entre dones, els homes, el desencís... Només per això i per les escenes musicals val la pena l’espectacle.

Denis Duncan és una promesa feta realitat de la dramatúrgia catalana que està molt ben posicionada al ring del Combat de Dramatúrgia de Temporada Alta. L’enhorabona!

ROMÀNTICA, DIVERTIDA, AMABLE

SMILEY: DESPRÉS DE L'AMOR
De Guillem Clua
Teatre Aquitàtina
20/10/2020

Poc s’imaginava Guillem Clua l’èxit sense concessions que va tenir el seu primer Smiley quan la va estrenar ara fa vuit anys a la petita sala Flyhard. Van seguir les temporades al Lliure, al Capitol i una llarga gira. L’obra ha estat traduïda a més de cinc idiomes i representada als cinc continents, especialment a Sud Amèrica. Era d’esperar que en sorgiria una seqüela. I aquí la tenim. 

                                                                                                                                                Foto: Kiku Piñol

Smiley després de l’amor repeteix equip amb Albert Triola com a Bruno, absolutament desbocat, divertit i còmplice del públic i un no menys eficaç Ramon Pujol com a Àlex, el catchas sentimental que li dona el contrapunt. Una parella de difícil resolució que dalt de l’escenari funciona de meravella. Han passat els anys respecte al primer Smiley, els personatges han crescut i es troben a la crisi dels quaranta, Guillem Clua també ha crescut i finalment el públic també ha evolucionat i cada cop és menys impressionable, almenys per temes d’homosexualitat. I això és bo. L’humor de Clua és blanc i clar, com el seu missatge, i teixeix una trama perfecta dins del gènere de comèdia romàntica. Veient-la un pensa que no difereix massa d’una comèdia romàntica entre persones de diferent sexe. Els personatges es mouen entre el seny (amor) i la rauxa (desig) i mostren l’evolució d’un en front a un cert Peterpanisme de l’altre. Hi ha tendresa i comicitat, dues claus que obren la porta a l’èxit. I ofici dels tres integrants de l’equip. Hi ha joc i ritme i complicitats entre ells i amb el públic que riu i s’emociona. Molt ben resolta, molt ben travada, una obra de la qual s’augura un èxit semblant a l’anterior i deixa la porta oberta a una tercera part.

A MOSSEGADES

ELS GOSSOS
De Nelson Valente
La Villarroel
08/10/2020

Nelson Valente torna a la Villarroel amb un altre drama familiar intergeneracional. I un cop més és esplèndid, com ho va ser fa dos anys el seu El loco y la camisa. Aquest cop amb actors catalans de la talla de Mercè Arànega, Sandra Monclús, Joan Negrié, Albert Pérez. A Els gossos es contraposen els pares/sogres amb la jove i el fill. Dues parelles fartes de la vida que porten una existència infeliç, avorrida, fastiguejant però que d’una manera chejoviana, són incapaços de sortir-ne. El pare té anul·lada tota capacitat de canviar, i es refugia en un conformisme que dissimula xerrotejant dels gossos, dels veïns i de xerrameca buida. Alícia, la mare, s’amaga darrera un escapisme construït a base d’alcohol i de pastilles. Un cop més Mercè Arànega està incommensurable en la seva desesperada borratxera. El fill deixa fer, i qui dies passa, anys empeny. La única que sembla tenir un alè per a tergiversar tant d’ensopiment, tanta malenconia i tanta ràbia, és la jove Laura, que avui fa 40 anys. Serà suficient el seu cop de puny per a tergiversar les seves vides?

Teatre de text, sense cap artefacte escènic, ni músiques ambientals, ni canvis de decorat, ni càmeres ni projeccions en directe; teatre-teatre. Només paraula, ben escrita, ben presentada i ben interpretada. What else?

Construïda amb ironia a partir de moments aparentment quotidians, l’obra s’estructura a partir de quatre monòlegs de cada un dels intèrprets a quin més punyent, més veraç, més dur enllaçats amb situacions teixides a base de diàleg i silencis, que ens immersen en un món que no ens resulta tan llunyà. O és que no hem tingut algun cop la temptació d’engegar-ho tot a rodar i començar una vida nova, en un lloc nou? Els gossos produeix vertigen i crea un buit en l’espectador. Veient-la, un pensa en una gossera amb gossos rabiosos i salvatges bordant, atacant-se, mossegant-se. Grrrrrr!!!

Una obra per a perdre la por a la Cultura i animar-se a anar al teatre.

L’ILLA DE MAI MÉS

BOUVETØYA (LA NECESSITAT D’UNA ILLA)
De Julio Manrique - Ivan Benet - Cristina Genebat - Sergi Pompermayer
TEATRE PRINCIPIAL DE GIRONA
Inauguració del festival Temporada Alta
07/10/2020

 

Tots necessitem trobar la nostra illa. I en els temps actuals amb tantes incerteses encara més. A BOUVETØYA (LA NECESSITAT D’UNA ILLA), un grup d’amics es plantegen trobar la seva illa a un lloc tan recòndit com és “a prendre pel cul”. I la troben! Es tracta de Boutevoya, una illa real pertanyent a Noruega, situada a l’extrem sud de l’oceà Atlàntic on diu que hi ha més de 300 dies de tempestes anuals. L’obra s’inspira en la Tempestat de Shakespeare i en Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, però no n’és ni de lluny una rèplica, sinó possiblement només el punt de partida per a aquest viatge que vol ser una reflexió sobre el futur immediat de la cultura i concretament del teatre en temps de COVID-19. Es tracta d’una mescla de teatre document en una distòpia situada el 2026, en què la pandèmia ha fet estralls i han aparegut nous rebrots, alhora que està plantejat com una obra d’autoficció, relligat amb l’excel·lència i el mestratge de direcció de Julio Manrique i dels actors Mireia Aixalà, Ivan Benet, Cristina Genebat, Xavi Ricart, Marc Rodríguez i Andrew Tarbet. Una La posada en escena austera, amb una taula encarant el públic on els sis intèrprets juntament amb el responsable de so Damien Bazin, plantegen l’espectacle a modus de conferència, i que al llarg de l’espectacle es convertirà en el vaixell que conduirà els protagonistes a aquesta illa misteriosa, allunyada i inhòspita. Alhora una càmera va gravant-los i mostrant els seus primers plans en una gran pantalla. El propòsit de tot plegat resulta força estimulant.

L’aventura és, com no, refrescant, però un espera una reflexió menys amable i més profunda sobre el futur gens esperançador que ens pica l’ullet des de la cantonada. Quin paper hi tindran l’art i la cultura? I el teatre? I l’educació, quin rol hi té en aquest esdevenir tan incert? I les institucions, quina resposta se n’espera? I la gent? El teatre no morirà mai, perquè d’una manera o d’una altra, sempre hi haurà algú disposat a recitar i algú altre disposat a escoltar-lo. Però en quines condicions pot evolucionar tot això, o millor dit, com pot involucionar? Això ni ho sabem, ni se’n parla a l’obra, que es queda en un fet anecdòtic d’una colla d’amics que es poden permetre aquest viatge i, com els nens perduts de Peter Pan, emprenen una aventura amb tints onírics. El motiu pel qual ho fan no queda massa clar més enllà de portar les cendres del seu germà a un lloc “que ho mereixi” (el personatge de Cristina Genebat és dels més ben dibuixats per bé que, tot i la seva sempre excel·lent interpretació, es troba en una tessitura dramàtica, diferent de la resta dels seus companys) i el personatge de Xavi Ricard que s’embarca (i paga el viatge a la resta) per a demostrar al seu fill i a ell mateix que és valent, o almenys ho intenta. En tornant a Barcelona, però, no s’ha produït cap canvi en ells, cap epifania, cap transformació. Com si l’art, la cultura, el teatre, els viatges no ens canviessin. Si fos així, per a què fer-ne?

L’ART O LA VIDA

VAN GOGH
D’Ever Blanchet a partir de les cartes a Theo.
Teatre Gaudí
24/09/2020

Hi ha creador@s que tenen un compromís tal amb la seva obra que va més enllà del seu propi ser, de la seva vida. L’art viu en ell@s d’una manera tan intensa que la resta de mortals només podem quedar-nos bocabadats, fascinats. Uns pocs van admirar aquesta potència creativa en Van Gogh, al seu moment. D’altres, els més, el van titllar de boig, precisament per la incapacitat d’entendre, no ja el seu art, sinó la passió de la seva existència. Qui menysprea la vida, qui sent una força superior que la mera existència és titllat de boig. No és la primera vegada que passa i malauradament no en serà la última.

Però, qui és realment el boig?

Vincent Van Gogh va intentar explicar-ho en un seguit de cartes al seu germà Theo recollides en un volum que s’ha convertit en llibre imprescindible per a tothom que es vulgui dedicar a l’art, sigui quin sigui, i potser també de lectura obligatòria per qualsevol altra persona.

Sentint les Cartes a Theo, no podem deixar de pensar en tantes equivalències entre la pintura i el teatre. De vegades un sent la temptació de preguntar-se: Tant d’esforç... Si no que almenys la pintura queda, allà està, com els quadres de Van Gogh avui dia tant cotitzats.

Ever Blanchet va fer una versió teatralitzada de les Cartes a Theo, que ara, juntament amb Maria Clausó replantegen amb un format acompanyat d’imatges de videoart que signa Nito Cilintano. Un nou espectacle amb el mateix actor, Jaume Garcia Arija, que es transforma talment en el pintor, tal és la simbiosi entre l’un i l’altre, en un difícil monòleg on el pintor teoritza sobre la vida i sobre l’art. Però també sobre qüestions més mundanes del seu entorn, de les persones que poblen el seu entorn i la seva imaginació, de la natura (els famosos gira-sols, els lliris), de l’”artisteig” de l’època (Guaguin, Cézanne, Degàs, Toulouse-Lautrec...), de dones... Un pintor humà, malgrat tot. Garcia Arija “pinta” els quadres en escena a mans plenes, com ho faria Pollock anys més tard, i aquests apareixen esbiaixats, escapçats, complerts, entrellaçats a la pantalla. Les imatges acompanyen i il·lustren el text. I el text arriba coreografiat en una gestualitat precisa i arremolinada a través de l’intèrpret-pintor.

Un bon treball, honest i rigorós.

 

AMOUR FOU

ELS SOMNÀMBULS
De Llàtzer Garcia
Espai Brossa
17/10/2020 

Llàtzer Garcia s’inspira en l’obra Design for Living de Joël Coward per a reenvintar-la amb molt d’encert a Els somnàmbuls. L’obra de Coward va tenir tant d’èxit que un anys després, el 1933 Ernst Lubitsch la va portar al cinema amb un Gary Cooper joveníssim. Avui dia la pel·lícula resulta un tant passada de moda al meu entendre i en tot cas no és de les millors d’aquest director. Però traspua allò que Garcia ha sabut recollir i transformar meravellosament bé i és un esperit de llibertat, d’amour fou en un trio amorós que no troben el seu lloc a la societat. Només junts, els tres, podran sobreviure en  un microcosmos inconformista, rebel, juganer i també una mica immadur. Segurament no és casualitat que si bé l’original es va estrenar a Broadway durant els deprimits anys ’30, post crack del ’29, ara, als anys 2019-20, post crisi del totxo i en plena pandèmia, aparegui la versió catalana. Difícilment l’obra escandalitzarà avui dia, com ho va fer fa gairebé 90 anys. Però la perícia de Gracia ha estat no només forçar o modernitzar la moralitat o millor dit l’amoralitat de la peça, sinó immiscir-se en la psicologia dels personatges. Per què són així? Per què no s’adapten, si tenen tot el que s’ha de tenir per a triomfar? I més encara: quin sentit té triomfar? Què és en realitat triomfar? Com es mesura l’èxit?

                                                                ‘Els somnàmbuls’, de Llàtzer Garcia. © Paco Amate i Sílvia Poch

I amb tot, l’obra és una comèdia que ens remet al goig de viure amb tota intensitat, joves eternament, despreocupats, enamorats, junts i contra tot.

L’obra conserva un tall clàssic de tres actes, amb els dos primers actes excel·lents. Els tres magnífics actors deambulen per un espai circular com d’un circ, sense més elements que la seva veu i els seus cossos. La interpretació dels tres actors, Genís Casals, David Marcè i Laura Pujolàs és veraç i generosa, plena de matisos i emocions, especialment la de Laura Pujolàs, que darrera d’un aspecte fràgil amaga una poderosa personalitat que defensa amb força.

Una proposta honesta i acurada, que xoca amb altres estrenes recents més pretensioses però menys bones.

Molt recomanable!

ARA ÉS EL MEU MOMENT!

Here Comes your Man
De Jordi Cardellans
Teatre Gaudí
30/08/2020

El bullying és un fenomen malauradament massa freqüent a les aules. I les conseqüències en deixen una empremta que no s’esborra de per vida. L’abús per part de docents, com en els casos de pederastia del Padre Lluís Tó i el Padre Pere Sala, els anys ’80 a dos germans de l’escola Jesuïtes-Sant Ignasi i el seu encobriment per part del’escola, que van sortir a la llum tot just fa poc més d’un any. Quant de temps van estar callant aquests dos germans! I els que encara no han gosat expressar-se! Però també segueixen persistint actualment tants casos de bullying entre alumnes sovint pel fet de trobar un cert amanerament en les formes de la víctima. A partir del sil·logisme “si no t’agrada el futbol ets marica”. “Si ets marica (o diferent) et puc pegar, o t’he de pegar”. Així, la víctima entra en un estat de terror, soledat, confusió, impossible de defensar-se. Sovint no gosa denunciar els seus agressors per por i quan ho fa, massa freqüentment no se l’escolta o bé no se li fa cas, o inclús se’l responsabilitza del seu “mal”.

D’això parla Here comes your man, un thriller on dos excompanys d’escola es retroben per a commemorar la jubilació del seu tutor de l’escola religiosa on van cursar. En un ambient aparentment distès mica en mica aniran apareixent la rancúnia, els somnis mai realitzats, la frustració, la necessitat de complaure, la traïció, el sexe..., de forma que resulta molt vivencial, pel seu realisme. Here comes your man és la història de venjança que tota víctima de bullying li hauria agradat protagonitzar. A l’obra, la víctima és ara algú amb èxit, peles i fama, l’agressor s’ha convertit en un pobre desgraciat. Ara és el moment!

Al teatre Gaudí l’apropament amb l’actor converteix l’escena en un perenne primer pla, on cada gest, cada to, cada moviment l’obliga a estar al 100%, imprescindiblement just, exacte i precís. Així estan els dos actors, Marc Ribera (Morales) i Sergi Cervera (Torres) que s’entreguen amb una generositat i una emoció inusitades especialment a la segona part quan la història agafa cos. Una impecable direcció de Raül Tortosa i el mateix Jordi Cardellans ens apropa a aquest llenguatge gairebé cinematogràfic amb gran precisió, i quasi absència de decorats o atrezzo. Teatre de text en estat pur, on la única acció recau en la paraula i en el gest.

Una obra molt recomanable.

En un moment de tanta incertesa, el teatre segueix sent una opció segura d’oci que reconforta l’ànima. La cultura és necessària!

HI HAVIA UNA VEGADA...

ENRIC CASASSES vs VÍCTOR CATALÀ
LA CASA DELS CONTES
08/03/2020

Hi havia una vegada, un localet de 50 localitats al carrer Ramon i Cajal 35, al concorregut barri de Gràcia de Barcelona, on hi feien un muuunt d’activitats: tallers, exposicions, presentacions de llibres, cicles de poesia, concerts, cançons, màgia... i sobretot, sobretot, hi feien molt de teatre. Era la Casa dels Contes, o així l’anomenaven... 

Hi havia una extensa programació que la Teresa, mig fada mig bruixa, intentava quadrar al seu impossible quadern. Des de contes i titelles per als més menuts, fins a recitals de poesia, passant per monòlegs, peces teatrals de petit format, com el Madonna d’Oriol Tramvia, concerts acústics ja que no podem molestar el veïnat... També hi havia cabuda per als joves, ja que els dijous, ells eren els protagonistes i allà hi trobaven un espai per a experimentar les seves primeres obres amb el desig, qui sap!, que un dia passarien a sales més grans i comercials de la ciutat. Hi havia grups o actors solitaris que preferien fer un sol dia de funció, d’altres que ja portaven més d’un any emplenant la sala amb les seves cançons, danses i actuacions. Hi havia, és clar, força comèdia, però també hi havia peces serioses, com el Canigó amb Lluís Soler, que s’hi ha estat tots els diumenges del mes passat. S’ha d’estar alerta de no perdre’s el que un vol! Grans i petits, joves i no tan joves, còmics i seriosos, actors coneguts i gent que comença, tothom hi tenia cabuda. No era un conte, no. Ni un cuento chino, tampoc! Era una realitat, era la Casa del Contes.

Tot i que el local era més petit que un cop de puny, hi havia lloc per a tothom. Era un lloc agradable, tot i la precarietat, d’aquelles petites perles que ofereix de tant en tant la ciutat que contenen allò tan intangible que en diem caliu. Les parets eren cobertes de prestatges amb llibres, tots escollits d’un en un per l’alquimista de la sala. Per això LaCasa dels Contes era freqüentat per poetes, escriptors i també algun pintor que de tant en tant s’hi deixava caure.

Era un lloc meravellós per a somniar que a aquesta ciutat es poden fer coses meravelloses, on un pensa que podria tornar a creure en una cultura inclusiva i a l’abast de tothom. Les entrades es venien a taquilla o a l’Atrapalo per un màxim de 12€.

Doncs en aquest oasi d’art i de cultura, un dia, el proper diumenge 8 de Març, dia de la dona, hi va venir, hi vindrà l’Enric Casasses, recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, recitant, no gens menys, que Víctor Català, de qui Alícia Gorina n’acaba d’estrenar una versió de Solitud al TNC. L’acte serà a les 19:00h i serà un d’aquells imperdibles per a conèixer la Casa dels Contes, a qui encara no hi ha estat i deixar-la ben apuntada a l’agenda per a futures ocasions.

PER A MORIR-SE DE RIURE

INSTRUCCIONS PER ENTERRAR UN PARE
De Carmen Marfà i Yago Alonso
Sala Flyhard
27/02/2020

Carmen Marfà i Yago Alonso repeteixen com a co-autors després de l’èxit Ovelles. Ara ho fan  amb Instruccions per enterrar un pare, continuant amb el tema de la mort i sobretot de les conseqüències previsibles o no que provoca la mort. Si en el primer, Ovelles, parlaven d’una original herència, ara narren, tot el contrari, de les despeses que ocasiona un enterrament. És un dels exemples on la dita: “Les segones parts mai van ser bones” resulta del tot falsa. Instruccions per enterrar un pare és tant o més bona que la primera. Haurem de seguir de ben a la vora aquest feliç tàndem en el futur!

Una família ha d’enterrar el pare, però no en pot assumir les despeses de l’enterrament. Enterrar els nostres éssers estimats costa 8.000€ tal com s’exposa a l’obra. Tot i que el govern d’Ada Colau va proposar fa un temps els enterraments express amb una funerària pública pel mòdic preu de 1.800€ https://www.naciodigital.cat/noticia/147518/govern/colau/reactiva/funeraria/publica/amb/tanatori/propi . Ignoro si la proposta ha tirat endavant.

En aquest cas, la família del pare mort s’empescaran les formes més inverosímils per a donar-li una sepultura digne, per acabar auto-enterrant-lo. Una pràctica il·legal òbviament, que a l’obra resulta del tot rocambolesca però versemblant. I és que els personatges estan tan magníficament dibuixats i dirigits, que se’ns mostren tremendament propers. Els diàlegs són tan vius, que un entra sense quasi adonar-se'n en la història d’aquesta família. Magnífiques són també les interpretacions dels tres Eduard Buch, Sara Diego i molt especialment Teresa Vallicrosa, que em recorda tant a la meva àvia que fa morir de riure.

I és que del tema tabú de la mort també en poden sorgir comèdies esplèndides, ja que resulta catàrtic riure’s de les pròpies penes. 

THERE’S NO BUSINESS LIKE SHOW BUSINESS

A CHORUS LINE
De Michael Bennet
Co-dirigit per Antonio Banderas
Teatre Tívoli
21/02/2020

Antonio Banderas sap molt bé que no hi ha negoci com el negoci de l’oci (There’s no business like show business) i també sap i recorda que els seus inicis, com els de qualsevol actor d’aquest país, no van ser gens fàcils. Així ens ho explica a la seva estel·lar aparició a les glòries de A Chorus Line a l’estrena al Tívoli davant d’un públic entregat, aplaudint dret, mòbil en mà per a gravar el moment esperat. Banderas mira a terra mentre ens explica que als seus inicis, ell s’emmirallava en el teatre de Catalunya, més que en el de Madrid i cita els Joglars, el Lliure i Dagoll Dagom.

I és que la vida d’un actor diguem “normal”, és a dir un que no sigui una estrella de Hollywood, és francament dura en aquest país. I d’això va precisament el mític musical A Chorus Line no és sinó un càsting per a formar un grup de coristes per al nou espectacle de Broadway. Per primer cop, els protagonistes seran elles i ells, els que ni tan sols surten al cartell, els anònims ballarins, cantants i actors que instigats pel productor, hauran d’explicar la seva vida: qui són? D’on provenen? Com van començar a ballar? I les seves històries sonen força versemblants. Ballen per a sortir de la misèria on han viscut sempre i ballen perquè si no..., què més podrien fer?

Quan Richard Attenborough va dirigir-ne el film el 1985, encara durava l’estela de la pel·lícula i Fame (1980) d’Alan Parker, on un grup d’estudiants de dansa i de música, es preparaven a per a entrar al món professional. Érem moltes les adolescents que vam il·luminar-nos amb els dos films i sospiràvem per a portar la vida que aquells joves portaven allà, a la desconeguda Amèrica...

A Chorus Line, per fi dóna veu a qui mai l’ha tingut dins dels grans musicals, el grup de coristes. El director els demana veritat, però ai!, pocs actors d’aquesta producció l’aconsegueixen. I segueixen una interpretació impostada més pròpia de ballarins que d’actors, amb uns somriures encarcarats o unes emocions que no traspassen l’escenari. Sí que emocionen els números de ball corals i el solo de Cassie, magníficament interpretat per Sarah Schielke. És als números corals quan l’espectacle s’enlaira i acaba amb l’apoteòsic One, contundent, enèrgic, que aconsegueix aixecar el públic de les seves butaques.

En conjunt un gran espectacle a l’estil de Broadway on irònicament, el nom dels coristes i aquí protagonistes, no apareix al cartell.

QUÈ FARIES TU PER ACONSEGUIR LA FEINA?

SACARINA
De Davide Carnevali
Amb la Ruta 40
Teatre Maldà
20/02/2020

Aquests dies la sala Maldà està disposada com un cafè teatre on s’hi serveixen terrossos de sucre, ja que la part més dolça de l’espectacle ens l’enduem els espectadors. Per als actors, Sacarina, un edulcorant tòxic i artificial. 

De les parets en pengen quadres, ja no els de la saga Vilallonga, sinó amb imatges d’absurds animals, com absurda resulta també la Quihiha, la gossa de la Lara en off. Els actors deambulen per la sala, repartint escenes aquí i allà, donant una proximitat, que juntament amb un llenguatge col·loquial ens apropa molt a les seves realitats. Tot plegat recorda un plató de televisió en un rodatge d’una sitcom. Abans de començar, la Lara personatge o actriu?, ens ofereix uns productes cosmètics amb un catàleg i ens explica que amb el sou d’actriu no en té prou per a viure. Així anem entrant a l’extremadament precària situació de la majoria d’actors d’aquest país obligats a fer les feines més inverosímils per tal de sobreviure al dia a dia. No és d’estranyar doncs, que davant d’una feina que pot capgirar les seves vides surtin les misèries humanes més rònegues, que vistes en escena resulten divertides, per bé que fan pensar. La interpretació de tots tres personatges és tan quotidiana i tan verídica, que tret de la rocambolesca trama, un pot creure’s que s’estan interpretant a ells mateixos. La història parla de dos amics seleccionats per a fer un pilot d’una sèrie de televisió. Hi ha un productor no menys desgraciat que ells, que els farà la pirula. Què no seran capaços de fer per aconseguir la feina?

Simpàtica comèdia amb un transfons de denúncia interessant i una bona direcció de Sergi Torrecilla.

I DARRERA DE TOT, LA MORT

NOMÉS LA FI DEL MÓN
De Jean Luc Lagarce
Direcció Oriol Broggi
Teatre La Perla29
14/02/2020

Amb aquest suggerent títol, l’immerescudament poc conegut a Catalunya Lagarce emprèn la impossible tasca de comunicar a la família la imminent i prematura mort. El personatge central, Louis (un sempre solvent David Vert) és qui haurà d’emprendre sense èxit tant difícil comesa. Arriba després de molt temps de ser fora, un diumenge a la casa materna i allà escoltarà els precs, súpliques, queixes, enveges, tristors dels seus germans, cunyada i mare. Aquesta és la fi del món, del seu món, en un anti-clímax amb ressonàncies txehovianes on la impossibilitat de tota comunicació, de tota esperança es fa palesa a través del llenguatge. Els personatges s’expressen a través d’una partitura precisa, entretallada, abrupta i artificiosa on el que callen és precisament més important del que efectivament diuen. Una mena de judici a la seva persona que roman estàtica davant el plor, els crits, la seducció dels quatre personatges que el jutgen com al fill pròdig que torna a casa.

Cartell de Carla Vilaró

Una obra difícil tant per als intèrprets, que aquí se’n surten amb nota, com exigent per al públic a qui requereix atenció i concentració extremes. Però val la pena l’esforç, ja que, un cop salvada la barrera del llenguatge, un s’endinsa al món d’aquesta família aparentment esquinçada i sent que li estan parlant a ell mateix, de la seva pròpia família. Una obra, doncs, universal, on a França ja és un clàssic contemporani.

Sentim les veus callades dels personatges que a través dels seus monòlegs destil·len una tendresa i un amor que corprèn, i contrasta davant d’un Louis hieràtic que senzillament escolta, incapaç d’actuar. I és que nosaltres, el públic i ell mateix, som els únics que sabem que darrera de tot hi ha la tragèdia irremissible de la seva mort. Sorprèn que la única persona amb qui Louis no s’acomiadarà sigui precisament la mare, que marxa, quasi indiferent d’escena i del món com si la parca anés a buscar-la a ella.

Una obra punyent amb una impecable i delicada direcció d’Oriol Broggi on els sentiments més primaris, com la por, brollen a través de la paraula i dels silencis.

UNA QÜESTIÓ D’IDENTITAT

GERMANES
De Wajdi Mouawad
Direcció Roberto Romei
Teatre Tantarantana
12/02/2020

Quan es va presentar Soeurs (Germanes) al Grec del 2015, la intèrprete que encarnava el personatge d’Annick Bergeron era ella mateixa que alhora interpretava el personatge de Nayla, la seva germana espiritual i germana real de Mouawad. Era un treball d’autoficció, fet amb tots els mitjans necessaris i tot el pressupost propi del teatre de festival.

Ara ens arriba al Tantarantana una proposta molt més modesta des del punt de vista de producció però no menys interessant de la mà de dues grandíssimes actrius: Mònica López que encarna Annick Bergeron, una advocada experta en mediació internacional, i Lluïsa Castell que encarna Layla, una pèrit d’una companyia d’assegurances, dirigida amb minuciositat per Roberto Romei.

La història es desencadena a partir d’un fet mundà a Canadà, una tempesta de neu que obligarà a Annick a quedar-se una nit a Otawa després d’una fracassada conferència sobre mediació. L’habitació de l’hotel on s’allotja està totalment automatitzada amb un sol problema: la llengua amb la qual es pot encendre i apagar el llum, la televisió o l’aixeta del bany només funciona amb un dels idiomes oficials de Canadà: el dominant anglès. A partir d’aquí, en diversos monòlegs breus d’Annick per telèfon amb la seva secretària, amb la recepció de l’hotel, amb la seva mare, entendrem el teixit de les seves relacions i penetrarem a la crisi que s’està desencadenant al seu interior. Una primera part magnífica amb una interpretació excel·lent de Mònica López on el tempo mana per sobre de les paraules i l’espai sonor de Jordi Collet hi juga un paper fonamental. A la segona part, entra en joc Layla que amb el mateix format de monòlegs a partir de trucades al seu pare, a la mare d’Annick (Lluïsa Castell), ens dibuixa una altra realitat, la d’una immigrant de segona generació a un país occidental. Dues realitats paral·leles que es trobaran sota el llit.

La relació amb un dels progenitors, la relació amb la feina, la relació amb la llengua i finalment la relació entre elles, formen l’eix vertebrador de l’obra, on no hi manca ironia.

Temes tan candents com la identitat a partir de la llengua, la hipocresia institucional en conflictes reals, la convivència entre persones d’orígens socials, geogràfics i culturals tan allunyades entre sí, fan d’aquesta obra una peça cabdal per a entendre la nostra realitat. Fins on podrem aguantar?