THERE’S NO BUSINESS LIKE SHOW BUSINESS

A CHORUS LINE
De Michael Bennet
Co-dirigit per Antonio Banderas
Teatre Tívoli
21/02/2020

Antonio Banderas sap molt bé que no hi ha negoci com el negoci de l’oci (There’s no business like show business) i també sap i recorda que els seus inicis, com els de qualsevol actor d’aquest país, no van ser gens fàcils. Així ens ho explica a la seva estel·lar aparició a les glòries de A Chorus Line a l’estrena al Tívoli davant d’un públic entregat, aplaudint dret, mòbil en mà per a gravar el moment esperat. Banderas mira a terra mentre ens explica que als seus inicis, ell s’emmirallava en el teatre de Catalunya, més que en el de Madrid i cita els Joglars, el Lliure i Dagoll Dagom.

I és que la vida d’un actor diguem “normal”, és a dir un que no sigui una estrella de Hollywood, és francament dura en aquest país. I d’això va precisament el mític musical A Chorus Line no és sinó un càsting per a formar un grup de coristes per al nou espectacle de Broadway. Per primer cop, els protagonistes seran elles i ells, els que ni tan sols surten al cartell, els anònims ballarins, cantants i actors que instigats pel productor, hauran d’explicar la seva vida: qui són? D’on provenen? Com van començar a ballar? I les seves històries sonen força versemblants. Ballen per a sortir de la misèria on han viscut sempre i ballen perquè si no..., què més podrien fer?

Quan Richard Attenborough va dirigir-ne el film el 1985, encara durava l’estela de la pel·lícula i Fame (1980) d’Alan Parker, on un grup d’estudiants de dansa i de música, es preparaven a per a entrar al món professional. Érem moltes les adolescents que vam il·luminar-nos amb els dos films i sospiràvem per a portar la vida que aquells joves portaven allà, a la desconeguda Amèrica...

A Chorus Line, per fi dóna veu a qui mai l’ha tingut dins dels grans musicals, el grup de coristes. El director els demana veritat, però ai!, pocs actors d’aquesta producció l’aconsegueixen. I segueixen una interpretació impostada més pròpia de ballarins que d’actors, amb uns somriures encarcarats o unes emocions que no traspassen l’escenari. Sí que emocionen els números de ball corals i el solo de Cassie, magníficament interpretat per Sarah Schielke. És als números corals quan l’espectacle s’enlaira i acaba amb l’apoteòsic One, contundent, enèrgic, que aconsegueix aixecar el públic de les seves butaques.

En conjunt un gran espectacle a l’estil de Broadway on irònicament, el nom dels coristes i aquí protagonistes, no apareix al cartell.

QUÈ FARIES TU PER ACONSEGUIR LA FEINA?

SACARINA
De Davide Carnevali
Amb la Ruta 40
Teatre Maldà
20/02/2020

Aquests dies la sala Maldà està disposada com un cafè teatre on s’hi serveixen terrossos de sucre, ja que la part més dolça de l’espectacle ens l’enduem els espectadors. Per als actors, Sacarina, un edulcorant tòxic i artificial. 

De les parets en pengen quadres, ja no els de la saga Vilallonga, sinó amb imatges d’absurds animals, com absurda resulta també la Quihiha, la gossa de la Lara en off. Els actors deambulen per la sala, repartint escenes aquí i allà, donant una proximitat, que juntament amb un llenguatge col·loquial ens apropa molt a les seves realitats. Tot plegat recorda un plató de televisió en un rodatge d’una sitcom. Abans de començar, la Lara personatge o actriu?, ens ofereix uns productes cosmètics amb un catàleg i ens explica que amb el sou d’actriu no en té prou per a viure. Així anem entrant a l’extremadament precària situació de la majoria d’actors d’aquest país obligats a fer les feines més inverosímils per tal de sobreviure al dia a dia. No és d’estranyar doncs, que davant d’una feina que pot capgirar les seves vides surtin les misèries humanes més rònegues, que vistes en escena resulten divertides, per bé que fan pensar. La interpretació de tots tres personatges és tan quotidiana i tan verídica, que tret de la rocambolesca trama, un pot creure’s que s’estan interpretant a ells mateixos. La història parla de dos amics seleccionats per a fer un pilot d’una sèrie de televisió. Hi ha un productor no menys desgraciat que ells, que els farà la pirula. Què no seran capaços de fer per aconseguir la feina?

Simpàtica comèdia amb un transfons de denúncia interessant i una bona direcció de Sergi Torrecilla.

I DARRERA DE TOT, LA MORT

NOMÉS LA FI DEL MÓN
De Jean Luc Lagarce
Direcció Oriol Broggi
Teatre La Perla29
14/02/2020

Amb aquest suggerent títol, l’immerescudament poc conegut a Catalunya Lagarce emprèn la impossible tasca de comunicar a la família la imminent i prematura mort. El personatge central, Louis (un sempre solvent David Vert) és qui haurà d’emprendre sense èxit tant difícil comesa. Arriba després de molt temps de ser fora, un diumenge a la casa materna i allà escoltarà els precs, súpliques, queixes, enveges, tristors dels seus germans, cunyada i mare. Aquesta és la fi del món, del seu món, en un anti-clímax amb ressonàncies txehovianes on la impossibilitat de tota comunicació, de tota esperança es fa palesa a través del llenguatge. Els personatges s’expressen a través d’una partitura precisa, entretallada, abrupta i artificiosa on el que callen és precisament més important del que efectivament diuen. Una mena de judici a la seva persona que roman estàtica davant el plor, els crits, la seducció dels quatre personatges que el jutgen com al fill pròdig que torna a casa.

Cartell de Carla Vilaró

Una obra difícil tant per als intèrprets, que aquí se’n surten amb nota, com exigent per al públic a qui requereix atenció i concentració extremes. Però val la pena l’esforç, ja que, un cop salvada la barrera del llenguatge, un s’endinsa al món d’aquesta família aparentment esquinçada i sent que li estan parlant a ell mateix, de la seva pròpia família. Una obra, doncs, universal, on a França ja és un clàssic contemporani.

Sentim les veus callades dels personatges que a través dels seus monòlegs destil·len una tendresa i un amor que corprèn, i contrasta davant d’un Louis hieràtic que senzillament escolta, incapaç d’actuar. I és que nosaltres, el públic i ell mateix, som els únics que sabem que darrera de tot hi ha la tragèdia irremissible de la seva mort. Sorprèn que la única persona amb qui Louis no s’acomiadarà sigui precisament la mare, que marxa, quasi indiferent d’escena i del món com si la parca anés a buscar-la a ella.

Una obra punyent amb una impecable i delicada direcció d’Oriol Broggi on els sentiments més primaris, com la por, brollen a través de la paraula i dels silencis.

UNA QÜESTIÓ D’IDENTITAT

GERMANES
De Wajdi Mouawad
Direcció Roberto Romei
Teatre Tantarantana
12/02/2020

Quan es va presentar Soeurs (Germanes) al Grec del 2015, la intèrprete que encarnava el personatge d’Annick Bergeron era ella mateixa que alhora interpretava el personatge de Nayla, la seva germana espiritual i germana real de Mouawad. Era un treball d’autoficció, fet amb tots els mitjans necessaris i tot el pressupost propi del teatre de festival.

Ara ens arriba al Tantarantana una proposta molt més modesta des del punt de vista de producció però no menys interessant de la mà de dues grandíssimes actrius: Mònica López que encarna Annick Bergeron, una advocada experta en mediació internacional, i Lluïsa Castell que encarna Layla, una pèrit d’una companyia d’assegurances, dirigida amb minuciositat per Roberto Romei.

La història es desencadena a partir d’un fet mundà a Canadà, una tempesta de neu que obligarà a Annick a quedar-se una nit a Otawa després d’una fracassada conferència sobre mediació. L’habitació de l’hotel on s’allotja està totalment automatitzada amb un sol problema: la llengua amb la qual es pot encendre i apagar el llum, la televisió o l’aixeta del bany només funciona amb un dels idiomes oficials de Canadà: el dominant anglès. A partir d’aquí, en diversos monòlegs breus d’Annick per telèfon amb la seva secretària, amb la recepció de l’hotel, amb la seva mare, entendrem el teixit de les seves relacions i penetrarem a la crisi que s’està desencadenant al seu interior. Una primera part magnífica amb una interpretació excel·lent de Mònica López on el tempo mana per sobre de les paraules i l’espai sonor de Jordi Collet hi juga un paper fonamental. A la segona part, entra en joc Layla que amb el mateix format de monòlegs a partir de trucades al seu pare, a la mare d’Annick (Lluïsa Castell), ens dibuixa una altra realitat, la d’una immigrant de segona generació a un país occidental. Dues realitats paral·leles que es trobaran sota el llit.

La relació amb un dels progenitors, la relació amb la feina, la relació amb la llengua i finalment la relació entre elles, formen l’eix vertebrador de l’obra, on no hi manca ironia.

Temes tan candents com la identitat a partir de la llengua, la hipocresia institucional en conflictes reals, la convivència entre persones d’orígens socials, geogràfics i culturals tan allunyades entre sí, fan d’aquesta obra una peça cabdal per a entendre la nostra realitat. Fins on podrem aguantar?