L’ART O LA VIDA

VAN GOGH
D’Ever Blanchet a partir de les cartes a Theo.
Teatre Gaudí
24/09/2020

Hi ha creador@s que tenen un compromís tal amb la seva obra que va més enllà del seu propi ser, de la seva vida. L’art viu en ell@s d’una manera tan intensa que la resta de mortals només podem quedar-nos bocabadats, fascinats. Uns pocs van admirar aquesta potència creativa en Van Gogh, al seu moment. D’altres, els més, el van titllar de boig, precisament per la incapacitat d’entendre, no ja el seu art, sinó la passió de la seva existència. Qui menysprea la vida, qui sent una força superior que la mera existència és titllat de boig. No és la primera vegada que passa i malauradament no en serà la última.

Però, qui és realment el boig?

Vincent Van Gogh va intentar explicar-ho en un seguit de cartes al seu germà Theo recollides en un volum que s’ha convertit en llibre imprescindible per a tothom que es vulgui dedicar a l’art, sigui quin sigui, i potser també de lectura obligatòria per qualsevol altra persona.

Sentint les Cartes a Theo, no podem deixar de pensar en tantes equivalències entre la pintura i el teatre. De vegades un sent la temptació de preguntar-se: Tant d’esforç... Si no que almenys la pintura queda, allà està, com els quadres de Van Gogh avui dia tant cotitzats.

Ever Blanchet va fer una versió teatralitzada de les Cartes a Theo, que ara, juntament amb Maria Clausó replantegen amb un format acompanyat d’imatges de videoart que signa Nito Cilintano. Un nou espectacle amb el mateix actor, Jaume Garcia Arija, que es transforma talment en el pintor, tal és la simbiosi entre l’un i l’altre, en un difícil monòleg on el pintor teoritza sobre la vida i sobre l’art. Però també sobre qüestions més mundanes del seu entorn, de les persones que poblen el seu entorn i la seva imaginació, de la natura (els famosos gira-sols, els lliris), de l’”artisteig” de l’època (Guaguin, Cézanne, Degàs, Toulouse-Lautrec...), de dones... Un pintor humà, malgrat tot. Garcia Arija “pinta” els quadres en escena a mans plenes, com ho faria Pollock anys més tard, i aquests apareixen esbiaixats, escapçats, complerts, entrellaçats a la pantalla. Les imatges acompanyen i il·lustren el text. I el text arriba coreografiat en una gestualitat precisa i arremolinada a través de l’intèrpret-pintor.

Un bon treball, honest i rigorós.

 

AMOUR FOU

ELS SOMNÀMBULS
De Llàtzer Garcia
Espai Brossa
17/10/2020 

Llàtzer Garcia s’inspira en l’obra Design for Living de Joël Coward per a reenvintar-la amb molt d’encert a Els somnàmbuls. L’obra de Coward va tenir tant d’èxit que un anys després, el 1933 Ernst Lubitsch la va portar al cinema amb un Gary Cooper joveníssim. Avui dia la pel·lícula resulta un tant passada de moda al meu entendre i en tot cas no és de les millors d’aquest director. Però traspua allò que Garcia ha sabut recollir i transformar meravellosament bé i és un esperit de llibertat, d’amour fou en un trio amorós que no troben el seu lloc a la societat. Només junts, els tres, podran sobreviure en  un microcosmos inconformista, rebel, juganer i també una mica immadur. Segurament no és casualitat que si bé l’original es va estrenar a Broadway durant els deprimits anys ’30, post crack del ’29, ara, als anys 2019-20, post crisi del totxo i en plena pandèmia, aparegui la versió catalana. Difícilment l’obra escandalitzarà avui dia, com ho va fer fa gairebé 90 anys. Però la perícia de Gracia ha estat no només forçar o modernitzar la moralitat o millor dit l’amoralitat de la peça, sinó immiscir-se en la psicologia dels personatges. Per què són així? Per què no s’adapten, si tenen tot el que s’ha de tenir per a triomfar? I més encara: quin sentit té triomfar? Què és en realitat triomfar? Com es mesura l’èxit?

                                                                ‘Els somnàmbuls’, de Llàtzer Garcia. © Paco Amate i Sílvia Poch

I amb tot, l’obra és una comèdia que ens remet al goig de viure amb tota intensitat, joves eternament, despreocupats, enamorats, junts i contra tot.

L’obra conserva un tall clàssic de tres actes, amb els dos primers actes excel·lents. Els tres magnífics actors deambulen per un espai circular com d’un circ, sense més elements que la seva veu i els seus cossos. La interpretació dels tres actors, Genís Casals, David Marcè i Laura Pujolàs és veraç i generosa, plena de matisos i emocions, especialment la de Laura Pujolàs, que darrera d’un aspecte fràgil amaga una poderosa personalitat que defensa amb força.

Una proposta honesta i acurada, que xoca amb altres estrenes recents més pretensioses però menys bones.

Molt recomanable!