SAIGON
De Caroline Guiela Nguyen
Companyia Les Hommes Approximatifs
Teatre Lliure
25/01/2019
S’obre el teló i apareix una magnífica escenografia ultra
realista d’una cafeteria. Talment sembla un quadre de Hooper, sinó que al
bar-restaurant de Marie-Antoinette de nom Saigon, els personatges són vius, parlen, riuen,
ballen, canten, es barallen, es casen, es desmaien... La detallista escenografia d’Alice Duchange, coincideix amb la minuciositat en què l’autora i
directora de Saigon ha tractat un tema que li toca tant de prop. Caroline
Guiela Nguyen, filla d’un pied noir i una exiliada vietnamita, crea un relat a
cavall de 1956 i 1996 i a cavall també de Saigon i un arrondissement parisenc. Així, a la cuina del restaurant on veiem (i quasi olorem) el menjà que s'hi cou, Guiela remarca la força de la feminitat de la seva història, com de la Història. Així també ens col·loca en una situació domèstica poblada d'individus reals. No serà fins més endavant que en podrem llegir els símbols, el que cadascú representa.
Jean-Louis Fernandez
Saigon parla del desarrelament, de la colonització i
sobretot la descolonització, de la guerra, de la identitat i, finalment, del
drama d’uns refugiats, ara ja de segona generació. A partir de converses recollides
per testimonis vius, Guiela crea un calidoscopi
de relats magníficament entrellaçats en cinc capítols. L’acció salta
àgilment mostrant un amalgama de sentiments, situacions i personatges que van clavant-se
dins nostre al llarg de les 3 hores i mitja que dura l’espectacle. Són tres relats
que es combinen amb unes transicions impecables: el noi vietnamita que fuig de
Saigon i abandona la seva nòvia anant a buscar una fortuna a França que li serà
negada i que quaranta anys més tard torna per anar-la a cercar però ai làs! Ara
ja és incapaç d’entendre ni de reconèixer la seva ciutat natal. La jove vietnamita
ensarronada per un soldat francès fanfarró, la sofisticada francesa que cerca
desesperadament el seu marit... Històries d’enganys i d’autoenganys, de
decepcions, d’enyor d’una terra que no els pertany després de tants anys. Guiela no jutja, no denuncia, més aviat poetitza sobre el desarrelament dels exiliats. La
llengua, bé prou que ho sabem, com a símbol d’identitat es perd quan un se’n
va. A l’obra conviuen el vietnamita i el francès de forma natural, de la
mateixa manera que conviuen les diferents generacions i també, la combinació
creada per Guiela de mesclar actors professionals i d’altres amateurs amb un
mestratge difícil de discernir.
Em quedo amb dues escenes: la patètica boda més trista de la
història entre el soldat francès i la jove vietnamita i el retrobament de l’entristit vietnamita amb un Saigon (ara Ho Chi
Min), que ja no entén.
