dilluns, 31 d’octubre del 2016

EL TEATRE O ÉS COMPROMÈS O NO SERÀ (1)

CONTRA L’EMPATIA!

COMPASSIÓ-HISTÒRIA D’UNA METRALLETA
MILO RAU
Temporada Alta – Teatre de Salt
28/10/2016

Ja no podem amagar que la crisi dels refugiats és un greu problema que afecta tota la humanitat. La foto iconoclasta del petit Alian mort a les costes europees ens acosta aquesta tragèdia a les portes de casa nostra. I, per fi, molts anys més tard que aquesta crisi hagi començat, ens n’adonem del seu abast. Ens afecta. I ens commou. No podem ja mirar cap a una altra banda, el tenim a la porta de casa nostra, davant dels nassos. Només és l’inici que està a punt d’implotar als nostres propis dits, aquí, a la confortable i desitjada Terra Promesa. La conseqüència del sistema capitalista globalitzat esclata i ens esquitxa. L’art, la cultura, el teatre n’han de donar la seva resposta. Un cop més, els pensadors són qui ens poden ajudar a entendre la situació, des de la metàfora, des de la poesia, des de l’escenificació d’una realitat que ens deixa perplexos. I així, a la cartellera ens arriben obres de Milo Rau a Compassió, la Brutal en dóna la seva versió a La Treva de Donald Margulies, Fabrice Murgia a Children of Nowhere, la versió de Thomas Ostermeier de la Gavina, que en una setmana han omplert la cartellera barcelonina i el festival Temporada Alta donant el seu punt de vista en un mosaic de perspectives que té com a denominador els conflictes bèl·lics i la crisi dels refugiats. Ja no som innocents, ja no podem girar el cap i fer veure que no ens n’adonem. L’explosió ha començat. Només ha començat.



CONTRA L’EMPATIA!


Abans d’iniciar el projecte, Milo Rau s’enduu l’excel·lent actriu Ursina Lardi a Turquia, Grècia i Macedònia per introduir-la al tema dels refugiats. S’ha d’haver viscut per a entendre. A partir de l’experiència, construeix la història d’una treballadora d’una ONG que va viatjar al Congo als anys ’90 i ara en recorda els fets. La doble tortura que presenta Rau a Compassió és per una banda la tragèdia que hi explica i per l’altra el no permetre ni a l’actriu ni al públic que s’emocionin amb ella. D’aquesta manera fa una crítica a la “falsa” compassió dels cooperants i la resta d’europeus en el que anomena un “humanisme cínic”, i es pregunta per què una persona morta a les portes d’Europa pesa més que milers de morts a les zones de guerra civil del Congo? “Només som humanistes a casa nostra”, afirma. Ho demostren les Organitzacions No Governamentals que dominen la República Democràtica (!) del Congo i que segons Rau assegura “són de tot, menys això”, ja que estan finançades pels Estats Units i la Unió Europea, que imposen les seves lleis, amb les seves excepcions a la carta. El conflicte del Congo va començar fa 50 anys amb la descolonització, va ser causant del genocidi de Burundi els anys ’90 entre Hutus i Tutsis (de qual Rau en va parlar al seu fantàstic Hate Radio presentat al Grec del 2013) i encara perdura, per bé que ja fa temps que no és notícia. El Congo té 3 milions de refugiats dins les seves fronteres. David Van Reybrouck sintetitza a la perfecció la situació en una al·legoria al seu llibre Congo: The Epic History of a People : “El Congo no s’assembla a Europa en l’edat mitjana, sinó en el futur”.


A Compassió (Mitleid), Rau vesteix el terra de l’escenari amb mig metre de brossa, deixalles, desferres, escombraries. Una metàfora del món del nostre present i futur immediat o el que va trobar als camps de refugiats que ha visitat, el que deixem darrera nostre, allò que no volem veure... Introdueix i conclou l’obra l’actriu Consolate Sipérius (irònic nom per a debatre sobre la falsa compassió...), una jove ruandesa que va sobreviure el genocidi i va ser adoptada per una família belga. Ens explica la seva història real. No en queda res de la seva família biològica, no recorda la seva llengua i la seva cultura d’origen s’han esborrat de la seva memòria. Però Consolate ha sabut adaptar-se feliçment a Bèlgica per a convertir-se en actriu. Ara va de festival en festival i farà temporada a la Schaubühne, de la mà d’un dels directors més controvertits i apreciats de l’escena europea actual. Però el gran pes de l’obra el porta Ursina Lardi (que vam apreciar notablement al Matrimoni de Maria Braun de Thomas Ostermeier a l’edició anterior de Temporada Alta 2015), magnífica en el seu extremadament contingut paper d’activista, parapetada darrera d’un faristol, amb una webcam que projecte el seu primer pla a una gran pantalla al fons de l’escenari. Cap inflexió de veu, cap expressió facial, cap gest ni acció modulen el seu discurs, cap petit símptoma d’emoció emesa en una mena de conferència, record o ficció. No sabem on es troba en aquest moment si preparant una conferència o donant-la, no sabem si el personatge ha viscut la seva narració o explica la d’algú altri... Un anticlímax post dramàtic on Rau ens deixarà secs, més perplexes si cal que abans i amb més preguntes que respostes. Un experiment metatreatral entre el documental  i el teatre narratiu sobre la necessitat animal de sentir empatia, d’obtenir la recompensa de la catarsi clàssica, de la funció de la compassió i la condescendència cristiana, en un joc escènic que barreja cinema i teatre. En el fons, Compassió és una crida a la solidaritat en un pas necessari de l’emoció a l’acció política. Un dolor sord, angoixant ens envairà els següents dies com un degoteig imperceptible que anirà foradant-nos per dins i creant una buidor que difícilment marxarà. 

dimecres, 26 d’octubre del 2016

ROCK ‘N’ ROLL SUICIDE

@temporadaalta  #LaMouette 
LA MOUETTE (La Gavina)
D’Anton Txèkhov
Direcció Thomas Ostermeier
Teatre Municipal de Girona
24/10/2016

Time takes a cigarette, puts it in your mouth
You pull on your finger, then another finger, then your cigarette
The wall to wall is calling, it lingers, then you forget
Ohhh, you're a rock 'n' roll suicide



Així comença poèticament la versió free style de Thomas Ostermaier de la Mouette, La Gavina de Txèjov presentada al Teatre Municipal de Girona dins del festival Temporada Alta.
Un excel·lent inici que canta Nina (Mélodie Richard) com una nina de porcellana, acompanyada per un dolç arpegi de guitarra del metge Dorn (Sébastien Pouderoux).

La música es fon en una acció o antiacció, que poc o res té a veure amb la coneguda obra. El professor (Cédric Eeckhout) reflexiona cínicament amb Masha (Valérie Dréville) sobre el problema dels refugiats, l’actual crisi que ens incumbeix a tots. Dos micròfons a prosceni i una intèrpret simultània que ens tradueix la seva disquisició ens distancien d’aquell inici tant càlid amb les notes inconfusibles de David Bowie que, com un oracle premonitori del que succeirà més endavant, ens adverteix del desenllaç: Rock'n'Roll Suicide. Però Masha, com la resta de personatges de l’obra, està més preocupada pel seu èxit personal i pels seus sentiments que no pas per la situació social del seu entorn. Diu: “No m’entens”. I jo penso que potser és ella qui no entén el professor. A partir d’aquí, l’obra cavalca per la tirallonga d’amors no correspostos que conformen l’argument: “el mestre estima Macha, que estima Treplev, que estima Nina, que estima Trigorine, que no estima a ningú però que és estimat per Nina i per Arkadina, la qual rep elogis de Dorn, que al seu torn estima  Paulina ...”, redacta Ostermaier.

No sembla pas una reflexió d’un activista, per més que Ostermeier, sempre compromès en els seus muntatges, vulgui conferir aquesta qualitat a Txèkhov. I és per això que li ha afegit aquest pròleg, tant deslligat a la resta de l’obra, per bé que el discurs li escau al personatge, il·lustrant-lo amb una diapositiva de fons sobre el compromís del metge Txèkhov després de la seva visita a la presó de l’illa de Sakhalin. Amb tot, els personatges de Txèkhov, tant els d’obres anteriors com els de les posteriors, seguiran representant aquesta burgesia russa inactiva, incapaç de sortir-se'n en un món canviant al qual ja no es podien adaptar i s’amaguen darrera dels seus sentiments. 

A partir d’aquest desconcertant inici afegit, la versió d’Ostermayer segueix força fidel a l’original. Remarcar un segon prefaci molt irònic on Kostia reflexiona sobre el teatre contemporani descrivint-nos precisament l’escena que estem veient: un espai buit, emmarcat per tres parets blanques, dos micròfons des d’on parlen els personatges, l’ús de la música en directe, la fusió d'arts plàstiques i audiovisuals..., tots ells elements imprescindibles per a ser considerat un director contemporani (d’elit, com ell mateix). Aquesta autocrítica resulta divertida i eficaç i contrasta amb la visió que els diferents personatges de la Gavina tenen de l’art. Per això la versió de La Gavina d'Ostermeier pivota entorn del personatge de Kostia, l'artista maleït, contemporani, trencador i incomprès però no obstant això, o justament per aquest motiu, un artista compromès amb el seu art.

Però a més s’endinsa Ostermayer en el món estepari de Txejov, en els seus climes opressius on aparentment no hi passa res però recorreguts per un rum-rum de fons que va calant, més freda es va convertint l'escena, fins acabar amb un allargassat monòleg de Nina. Al meu entendre, l'ús de recursos "contemporanis", els que ell mateix en fa mofa, però que utilitza, ens distancien de l’escena. Sembla que hi manqui la tendresa i la humanitat que desprenen els personatges de Txèkhov o els de la fantàstica versió de El matrimoni de Maria Braun, que tant ens va emocionar a l'edició anterior de Temporada Alta 2015.


La fantàstica pintura en viu de Marine Dillard ens il·lustra del paisatge de l’obra: el llac! Que després esborronarà, ai làs!, recordant-nos que el teatre no és sinó un art efímer, fràgil i fugisser... Potser com la nostra mateixa existència.

dilluns, 24 d’octubre del 2016

FILLS D’UN DÉU MARXISTA

TERRENAL - PEQUEÑO MISTERIO ÁCRATA-
@temporadaalta  de  @Recomana_

Mauricio Kartun
Teatre de Salt
23/10/2016
TEMPORADA ALTA


Dos personatges dins d’un teatrí, “El teatro del Mundo”, dos clowns becketians, el Gordo y el Flaco conversen, discuteixen, tot esperant Tatita, Godot o Déu. És l'espectacle Terrenal -pequeño misterio ácrata- de Mauricio Kartun. 



Un és el paradigma de l’home modern, actiu, efectiu, productiu, un executiu del “morroncito”, un pròsper agricultor. Més endavant entendrem que es tracta del “pimiento morrón” que cultiva, taxa, mesura, envasa i comercialitza. És la formiga de la faula de Lafontain, enfadós com l’Oliver Hardy del cinema mut. El seu nom és Caïm, Caincito, pel seu germà Abel, Abelito. Aquest, Abel, el seu germà (potser tots som germans), és un neoecologista, post hippy, un partidari de la slow life. És mandrós i tristoi. Un melangiós criador de cucs de pescar que s’assembla a Stand Laurel, que prefereix la festa a la feina, la migdiada a la productivitat. És la cigala de la faula, un vividor.

Un parcel·la l’escenari, posa fronteres, murs de contenció per a defensar-se. Es farà ric i gràcies a ell i els qui són com ell, el món prospera i evoluciona. Però per culpa d’ell el món es globalitza, s’enfronta amb els seus coetanis per cobdícia, enveja i egoisme i finalment (d’això no en parla l’obra) provocarà el col·lapse d'un sistema, el capitalisme, desenfrenat i insostenible que alguns mal anomenen neoliberalisme. Encara que de la llibertat que parlen, la dels mercats, no té res a veure amb la Llibertat de les revolucions, la Llibertat dels filòsofs, la Llibertat espiritual...

Finalment, arriba Tatita-Déu-Godot que prefereix la música i la dansa a les paraules, fer l’amor a la guerra, la “fiesta y la siesta” d’Abel a la productivitat dels pebrots de Caïm. La continuació de la història de tothom és coneguda. Però la intel·ligència Mauricio Kartun deixa una porta oberta a l’esperança. Caïm s’emporta la dona embarassada del seu germà Abel i així, sense saber-ho criarà la descendència de qui ha matat.

L’obra està basada en els escrits de Flavio Josefo, historiador del 93 d.C., també anomenat José ben Matityahu o Josefo ben Matityahu, cabdill jueu que va lluitar contra els romans comandats per Tito, qui el va fer empresonar. A Roma va convertir-se en un dels favorits de la família Flavia i per això va ser atacat a la seva última etapa pels mateixos jueus. Un text molt curiós que Mauricio Kartun rescata i el converteix en una lúcida al·legoria irònica de la història d’Occident dels últims 2000 anys, amb una proesa de llenguatge culte, arcaic i argentí, amb notes col·loquials que fan tronxar de riure: “estàs más pálido que un mimo mareado”, “Cinco pelos en la cabeza no son nada, pero un solo pelo en la sopa son mucho”... Tres magnífics clowns interpretats amb una precisió de rellotgeria per Claudio Martínez Bel, Caïm i per Claudio Da Passano, Abel i Rafael Bruza, Tatita coronen d’excel·lència de l’espectacle.

dissabte, 15 d’octubre del 2016

LA FLORESTA AMB ELS REFUGIATS

AVUI ÉS EL DIA! JORNADA PELS REFUGIATS AL CASINO DE LA FLORESTA a partir de les 18:30h. Activitats, exposicions, taula rodona, PASSI DEL REPORTATGE ASTRAL de JORDI EVOLE, sopar solidari i CONCERTS.
VAL LA PENA!!

diumenge, 9 d’octubre del 2016

DIVENDRES MATA LA MARE

ORESTÍADA
Èsquil
Teatro Stabile di Napoli – Luca de Fusco
Teatre Lliure
@teatrelliure  #orestea


Aquest cap de setmana el Teatro Stabile di Napoli presenta la trilogia Orestíada d’Èsquil al Teatre Lliure. Una marató de quatre hores amb les tres obres que la conformen: Agamenó, Coèfores i Eumènides. Una gran obra amb una posada en escena de Luca de Fusco èpica i grandiloqüent que en moments pot semblar encarcarada. 



La mitologia grega poc té a envejar a l’estètica gore dels films que s’estan presentant aquests dies a Sitges, ara bé, amb l’elegància de no mostrar a escena tota la truculència de què en fa referència. En el prefaci se’ns explica com Tiestes usurpa l’esposa i el tro a Atreu i com aquest per a venjar-se li serveix els seus propis fills en un banquet. El text parla d’escurar la carn dels dits... 

Però l’obra comença quan Agamenó torna victoriós de la llarga Guerra de Troia amb la seva amant Cassandra. Clitemnestra, la seva esposa, s’ha casat amb el seu cosí i ara ostenta el tro de Micenes. Amb el pretext de venjar la mort d’Ifigènia, mata el seu marit i l’amant d’aquest. A la segona part, Elektra i Orestes, els fills de Clitemnestra i Agamenon, tramen i perpetren l’assassinat de la mare. Finalment les Eumènides és el judici d’Orestes per un tribunal presidit per Atenea. L’obra sembla ser escrita amb una finalitat política on Èsquil vol retratar el pas d’una societat primitiva, basada en els instints i les supersticions on l’individu només pot comptar amb l’autodefensa a una societat, la de Pèricles, moderna basada en la raó i l’ètica, on un tribunal independent jutja els fets. Però la resolució del judici a Orestes per haver matat la seva mare queda en un empat tècnic i és Atenea qui l’absolt, amb l’ajut d’Apol·lo qui al·lega “la mare no és engendradora de qui anomena el seu fill, sinó la dida del germen recent sembrat. El que engendra és l’home” per tant Orestes és declarat innocent i per un cop la tragèdia acaba feliçment. Un final un tant precipitat, al meu parer, en una democràcia encara incipient i absolutament masclista. El missatge de la superació de la barbàrie, de lluita de la violència amb el diàleg i la raó, no pas amb més violència formant una cadena inacabable, queda ben reflectit en la direcció de De Fusco. Un missatge que per obvi semblaria indiscutible, si no fos que la realitat actual del nostre país ens remet a aquells primers temps ara fa 2.500 anys on la democràcia i la separació de poders tot just es trobava fent beceroles. 

No fa una setmana, el Tribunal Constitucional ha demanat al fiscal que actuï penalment contra Carme Forcadell. Encara haurem d’aprendre molt sobre Justícia, i sobre Democràcia. “Quan acabarà, quan es detindrà, per fi, l’adormida còlera de l’Ate?” es pregunta Èsquil i actualment tants ciutadans de Catalunya?


DIJOUS MATA EL PARE


EL CORATGE DE MATAR
De Lars Norén
Direcció de Magda Puyo
TNC- Sala Petita
06-10-2016
@teatrenacional #elcoratgedematar

Aquest dijous 7 d’octubre s’ha estrenat al TNC EL CORATGE DE MATAR de Lars Norén, amb direcció de Magda Puyo. Una obra càustica sobre la infelicitat personal en un país que gaudeix del millor estat del benestar d’Europa. Una autocrítica mordaç de les relacions familiars en una relació paterno-filial que protagonitzen un excel·lent Manel Barceló i un estrident Nao Albet. Una relació de necessitat i de dependència mútua recarregada de rancúnia i odi. El sexe sembla ser-ne el fil conductor i es mostra en la figura de Radka, l’amiga del fill, una cambrera que ratlla la prostitució. El fill no és capaç de penetrar-la en les relacions “només es refrega”, diu ella, però el pare, tot i la seva decrepitud, procura agenciar-se-la, com ha fet nombroses vegades amb tantes cambreres, “Però poc temps abans que la mare morís, unes quantes nits abans, et vaig sorprendre, o més ben dit et vaig veure un vespre, ajagut al damunt d’una de les criades, a sobre del parquet de la sala gran... Vaig encendre el llum i us vaig veure –tu estaves estirat i te la follaves- no és que em sàpiga greu, no t’ho creguessis –se me’n fot” li retreu el fill.





L’obra no pot tenir sinó un desenllaç tràgic, que Magda Puyo tergiversa en un final ambigu i una posada en escena innecessàriament recarregada d’efectes i escenografia.


Una catarsi per a l’autor molt influït per les teories psicoanalítiques de Rollo May, en un text que si bé es presenta en format realista i una interpretació del Mètode, bé podria ser un somni o millor dit, un malson. Les suposades veritats que s’hi diuen deixen incongruències penjades que no tenen lloc al món de la lògica dels vius del tipus: “Jo era així?” li pregunta el fill al pare, quan aquest li mostra les fotografies de nen. Potser tot  plegat hauria d’haver girat més cap a aquest món oníric també emparentat amb el psicoanàlisi, on tot hi té cabuda, fins i tot l’assassinat del propi pare per a recobrar una suposada llibertat, o bé la pròpia identitat. 

diumenge, 2 d’octubre del 2016

SCARAMOUCHE SOM TOTS

SCARAMOUCHE
@dagolldagom #ScaramoucheElMusical
Dagoll Dagom
Teatre Victòria
29/09/2016


El teatre, sobretot els musicals s’han inventat per a somniar móns impossibles, màgics i fantàstics. Quan a la majoria ja ens costa creure en les revolucions, la mateixa Revolució Francesa, la Revolució russa, la mexicana, la del 15M van fracassar, ara ens surt Dagoll amb aires romàntics i ens fa tornar a creure-hi.  Per què no? Scaramouche sóc jo, ets tu, som tots! Posem-nos la màscara i enfrontem-nos a l’opressor!, ens reclama Dagoll Dagom des del teatre Victòria. I el públic, es clar aplaudiex dempeus.



Scaramouche ens endinsa en la França del s. XVIII moments abans de la Revolució amb una cort podrida (els Borbons) i un poble exaltat reclamant allò que li pertoca. Una estructura novel·lesca magistral de Rafael Sabatini que Joan Lluis Bozzo ha sabut dramatitzar i dirigir amb gran mestratge. Totes les equivalències amb l’actualitat política hi tenen cabuda a la romàntica Scaramouche de Dagoll, com molt inspiradament glossa Ignasi Aragay a un article al diari Ara aquest diumenge http://www.ara.cat/opinio/Scaramouche-Puigdemont_0_1661233877.html. El poble català contra la Cort de Madrid. Els pobres, els desvalguts, els sense sostre, els aturats de llarga durada, els desnonats, els pàries, els immigrants, els refugiats... una majoria contra els bancs, les multinacionals, els polítics corruptes, unes lleis que afavoreixen els poderosos contra una majoria desvalguda. “Desacatem una justícia injusta!” Crida René (Scaramouche) i també ho crida Arcadi Oliveres, Puigdemont, Susan Sontag, Assemblea catalana, PAH, els ateneus de barri i tants d’altres Scaramouches anònims. I vostè i jo també.

L’obra té una sàvia factura on hi podem veure l’experiència en els girs, les accions i els gags que han fet les delícies de Dagoll en espectacles anteriors. Una escenografia (Alfons Flores), que si bé ha donat més d’un maldecap a la companyia, resulta efectiva i un vestuari absolutament espectacular de Montse Amenós completen la posada en escena. La música inspirada d’Albert Guinovart li dóna lluentor a l’espectacle. Dels quatre protagonistes, la Mireia Mambo amb una veu i una bellesa torbadores s’emporten el focus. Però l’entremaliada Olympia d’Ana Sanmartín aconsegueix fer-nos proper el seu personatge. L’Scaramouche de Toni Viñals resulta més efectiu en el paper de Louis, preceptor d’Olympia, que de René, el seu combatiu germà i en ambdós personatges llueix una veu poderosa i flexible que omple la sala. Ivan Labanda construeix un marquès exagerat i còmic com exigeix el personatge. Que ningú no dubti que és el dolent! Tots plegats que bé lluiten amb les espases! Jordi Coromina amb un secundari de luxe fa el que millor sap fer, de mestre de cerimònies i, és clar, ho broda.


La càlida rebuda a l’estrena demostren una immillorable première que no farà sinó recollir èxits aquesta temporada. Una nova aventura de Dagoll Dagom que ha donat feina a 200 treballadors del món de l’espectacle. Tota una proesa. Llarga vida a Scaramouche!

dissabte, 1 d’octubre del 2016

FESTIVAL TNT EXPLOSSIU

FESTIVAL TNT EXPLOSSIU
30/10/2016
@Festival_TNT

El teatre que veiem a casa nostra és d’una molt bona factura però sovint es queda una mica curt de mires. Les escasses propostes més radicals provenen de fora i apareixen amb comptagotes als nostres festivals i ocasionalment a la cartellera. Només l’Antic Teatre, l’Hiroshima i ocasionalment el Mercat de les Flors o el Lliure contenen una programació amb propostes més aventurades. Les companyies d’aquí que fusionen llenguatges, que els estripen, que experimenten amb l’escena més enllà de la seva teatralitat tenen poca sortida dins de la nostra dolça i malmesa Catalunya. Aquí resulta impensable que algú tan agosarat com Rodrigo Garcia, que va inaugurar el festival de Terrassa, sigui director d’un centre dramàtic nacional, com el de Montpelier o Philippe Quesne que ho és del Centre Dramàtic Nacional de Nanterre. Per això, Pep Pla, director del TNT (Teatre de Noves Tendències) ha convidat una munió de programadors estrangers. Justament per a donar sortida a les nostres companyies més agosarades. I aquestes ideen les seves propostes per a ser exhibides a l’estranger. Ahir a Terrassa es parlava més l’italià, l’alemany, el francès o l’anglès, que el propi català. El TNT propicia sinergies de col·laboracions més enllà de les nostres fronteres.



UNA REALITAT MASSA DURA PER A SER EXPRESSADA PLANERAMENT
PLACIDO MO
MAGDA PUIG
@Placido_Mo

Magda Puig s’estrena en la direcció amb un muntatge de carrer. Plácido Mo, títol de la seva proposta, és el nom d’un col·lectiu de persones que viuen o han viscut al carrer. Es troben els dilluns a les 16’00h per a compartir experiències a twitter. Els trobareu a @Placido_Mo . Arribem al Teatre Principal i el polifacètic Ricard Soler (Obskené) ens dóna uns auriculars amb un dispositiu per a seguir les accions que tindran lloc al carrer. Fa una tarda fantàstica i ve de gust de passejar pel centre de Terrassa amb els auriculars que van emetent músiques des de la Teresa Rabal a cançons afrojazzístiques. Pell carrer Sant Pere, la Plaça Vella hi apareixen petites accions que ressegueixen la nostra comitiva d’espectadors. Seguim el tècnic-monitor mentre escoltem una veu en off que ens va marcant indicacions sobre el recorregut, ens dóna estadístiques i documentació de les persones sense sostre i sobretot, sentim les veus dels qui viuen aquesta tragèdia en el seu dia a dia. La seva quotidianitat conviu massa desapercebuda al nostra voltant. “Em passo hores a l’autobús donant voltes. De vegades m’hi adormo” “A l’hivern és quan és més dur” “Sovint vaig als lavabos del parc perquè són gratuïts. Al bar has de consumir per utilitzar-los”. Testimonis tant esfereïdors que contrasten amb les botigues i els passejants del centre de la ciutat. Agafem un bus i jo penso que ens portaran a una altra realitat més allunyada del centre, la realitat dels barris perifèrics de la ciutat. Però no és així. L’autobús es passeja pel centre, ara sense interès després d’escoltar aquells que no tenen veu, fins que l’autobús ens deixa prop del parc de Vallparadís, on sentim, sempre des dels auriculars, el testimoni d’una persona el primer dia que dorm al ras, literalment sota d’un pont. Ho fa bocaterrosa per a poder fugir corrent en cas de necessitat.

La proposta de Puig és molt bona, és original i està ben documentada. Però al meu entendre, és poc incisiva, li manca “mala llet”. S’albira el que ens vol explicar, però es queda en una bonhomia que no li escau al tema.

TETATRÈMOL
ANARCHY
SOCIETAT DOCTOR ALONSO – SEMOLINA TOMIC
@semolinika @anticteatre

A la sala Amics de les Arts totes les butques estan ocupades  alternativament per una guitarra elèctrica i un amplificador. El públic no sap si seure a terra, empunyar una guitarra o intentar acomodar-se al breu espai que queda a la cadira, com per a no molestar. La vehement Semolina Tomic està espatarrada a terra, com un ninot trencat, com una marioneta sense fils. Comença un llarg sermó sobre l’anarquisme català just abans de la Guerra Civil, que Georges Orwell va glossar al seu Homenatge a Catalunya. La meva àvia sempre m’havia dit que la Guerra es va perdre per culpa de les baralles entre comunistes i anarquistes per tant no els he tingut massa simpatia ni als uns ni als uns altres. El públic finalment ha agafat la seva guitarra i de  tant en tant algú toca un subtil arpegi sense tenir-ne ni idea. Finalment es produeix l’esperada ciclogènesi explosiva  de Semolina. S’aixeca, es crepa la melena a l’estil del personatge de Síndrome dels Superincreibles i ens mostra tot el seu potencial arravatador, estrident, esbogerrat que no és poc, amb un ball pogos de tetes desmelenades. El públic l’acompanya fent saltar les cordes de les seves guitarres estridents en un guirigall eixordidor que no cessa fins que ella mateixa ens ho demana. Semolina teixeix un estrany lligam entre els revolucionaris del POUM o de la FAI i el moviment punk dels anys vuitanta mentre les seves tetes ballen frenèticament. Tetes aquí, tetes allà, tetes amunt i avall, d’un costat de l’escenari a l’altre, donant voltes i tombarelles com un trapezista de circ. Tetes com flams rebotant, tetes com pèrgoles pendolejant, com nòries de parc d’atraccions. Un tsunami de tetes que envaeixen l’escena en un ritual punk alliberador. Tetes que giravolten, que es gronxen desesperadament, tetes invasores... Un calidoscopi de tetes que fa pensar en un Ganesh amb tetes enlloc de braços multiplicats. Una catarsi tempestuosa de la qual el públic en surt més que excitat, catatònic. A la Semolina li plouen un munt de propostes dels programadors, que ha preparat aquest pectoral espectacle en coproducció amb la Societat Doctor Alonso.

UNA CRUA REALITAT MEXICANA
VERACRUZ. NOS ESTAMOS DEFORESTANDO O CÓMO EXTRAÑAR XALAPA
LAS LAGARTIJAS AL SOL
Luisa Pardo
Nova Jazz Cava
@Lagartijatirada

El teatre document que proposen La Lagartijas al sol és en realitat una conferència sobre la creixent degradació de la corrupció a Mèxic, concretament  l’estat de Veracruz i de la ciutat de Xalapa. És el segon muntatge de la companyia del projecte La Democracia en México per a denunciar la connivència entre narcotraficants i polítics a la República mexicana. Luisa Pardo no fingeix el dolor que li provoca l’assassinat de l’activista Nadia Vera i del fotògraf Rubén Espinosa.
El monòleg-conferència comença amb la lectura de textos històrics sobre la política mexicana des de principis del s. XX amb la dictadura de Porfirio Díaz fins l’actualitat, passant per la pèrdua dels estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Texas, a la institucionalització del partit revolucionari, el PRI. Parla dels cartels de la droga, autèntics lobbies de poder, gàngsters amb poder polític, assassins i violadors empoderats pel govern. Parla de la creixent desforestació de Veracruz i de la inseguretat pels carrers de la seva estimada ciutat Xalapa. I parla sobretot de les amenaces acomplertes del governador de Veracruz, Luis Duarte a Nadia Vera i Rubén exiliats a DF i tot i així, exterminats, assassinats allà. Hom té la sensació que a Mèxic van començar malament i van cap a pitjor. No crec que Luisa Pardo pugui tornar a casa seva si no canvien molt les coses. I no tenen pinta de fer-ho.
No és un espectacle teatral, el text no és excessivament dramàtic per bé que sí que resulta tràgic, però la força que conté i l’autenticitat amb què s’expressa són colpidors.

SMART
ALL IN
ATRESBANDES
Mònica Almirall, Miquel Segovia, Albert Pérez i Melcior Casals
A la sala Maria Plans
@ATRESBANDES

Atresbandes saben que tenen més opcions fora que a Catalunya. Ja han estat al Festival d’Edimburg i han fet temporada a diferents sales angleses i per això exploten la seva vessant parateatral de comunicació i expressivitat. En diferents episodis ens mostren una quotidianitat que rossa l’absurd: una conversa sobre la necessitat o no d’emmagatzemar records, la necessitat de la felicitat, un àpat desconcertant a partir d’unes classes d’anglès, una discoteca... Amb una mínima producció que cap dins d’una burda capsa de cartró i un exuberant disseny de llums, l’escena es va reconvertint al so de diferents músiques en espais més o menys concrets. La proposta és bona i resulta original però encara li queda una bullida fins que pròximament s’exhibeixi a la sala Hiroshima de Barcelona, ja més rodada i amb un ritme més fluid.

UNA SOLEDAT COMPARTIDA
L’EFFET DE SERGE
PHILIPPE QUESNE
Teatre Alegria

Philippe Quesne, fundador de la companyia multidisciplinar Vivarium Studio i director del CDN de Nanterre, ens mostra un monòleg compartit sobre l’absurd i la vacuïtat de la vida a través d’un personatge, Serge, que beu de Beckett i de Mr. Hulot. Una habitació amb pocs i desendreçats elements és el desangelat aparador on Serge convida una sèrie de personatges, que per reals, es mostren desconcertats i li confereixen una ironia a l'espectacle que el públic rep amb riallades. No es tracta d’actors, sinó de de gent “normal” que es troben a l’escenari, a casa d’en Serge. Aquest els mostra petits xous que ha dissenyat amb tota cura però que resulten absurds: un joc de llums de cotxe que s’encenen i s’apaguen a ritme de les Valquíries de Wagner, una petita pirotècnia enrevessada, un enginy patater de cartró teledirigit. Ells, el públic prèviament seleccionat que apareix a escena, i nosaltres, el públic al pati de butaques mig ens en riem, mig ens ho prenem seriosament. Tots els moviments han estat degudament premeditats per bé que la sorpresa dels intervinents denota una fresca improvisació que li confereix versemblança a les absurdes escenes. Tot i la ironia que desprèn tot plegat, a mi em resulta un espectacle tremendament trist. Una reflexió desencisadora sobre la soledat i sobre l’estupidesa de l'existència, sobre els dies perduts, sobre la irresponsabilitat de les relacions humanes. Després dels riures durant l’actuació, que per a mi no passen de somriures, em queda un buit a l’estómac que no m’abandonarà ni menjant un tall de pizza congelada.