SCARAMOUCHE
@dagolldagom #ScaramoucheElMusical
Dagoll Dagom
Teatre Victòria
29/09/2016
El teatre, sobretot els musicals s’han inventat per a
somniar móns impossibles, màgics i fantàstics. Quan a la majoria ja ens costa
creure en les revolucions, la mateixa Revolució Francesa, la Revolució russa,
la mexicana, la del 15M van fracassar, ara ens surt Dagoll amb aires romàntics
i ens fa tornar a creure-hi. Per què no?
Scaramouche sóc jo, ets tu, som tots! Posem-nos la màscara i enfrontem-nos a l’opressor!,
ens reclama Dagoll Dagom des del teatre Victòria. I el públic, es clar aplaudiex dempeus.
Scaramouche ens endinsa en la França del s. XVIII moments abans
de la Revolució amb una cort podrida (els Borbons) i un poble exaltat reclamant
allò que li pertoca. Una estructura novel·lesca magistral de Rafael Sabatini
que Joan Lluis Bozzo ha sabut dramatitzar i dirigir amb gran mestratge. Totes les
equivalències amb l’actualitat política hi tenen cabuda a la romàntica Scaramouche
de Dagoll, com molt inspiradament glossa Ignasi Aragay a un article al diari
Ara aquest diumenge http://www.ara.cat/opinio/Scaramouche-Puigdemont_0_1661233877.html.
El poble català contra la Cort de Madrid. Els pobres, els desvalguts, els sense
sostre, els aturats de llarga durada, els desnonats, els pàries, els immigrants,
els refugiats... una majoria contra els bancs, les multinacionals, els polítics
corruptes, unes lleis que afavoreixen els poderosos contra una majoria
desvalguda. “Desacatem una justícia injusta!” Crida René (Scaramouche) i també ho
crida Arcadi Oliveres, Puigdemont, Susan Sontag, Assemblea catalana, PAH, els ateneus
de barri i tants d’altres Scaramouches anònims. I vostè i jo també.
L’obra té una sàvia factura on hi podem veure l’experiència
en els girs, les accions i els gags que han fet les delícies de Dagoll en
espectacles anteriors. Una escenografia (Alfons Flores), que si bé ha donat més
d’un maldecap a la companyia, resulta efectiva i un vestuari absolutament espectacular
de Montse Amenós completen la posada en escena. La música inspirada d’Albert
Guinovart li dóna lluentor a l’espectacle. Dels quatre protagonistes, la Mireia
Mambo amb una veu i una bellesa torbadores s’emporten el focus. Però l’entremaliada
Olympia d’Ana Sanmartín aconsegueix fer-nos proper el seu personatge. L’Scaramouche
de Toni Viñals resulta més efectiu en el paper de Louis, preceptor d’Olympia,
que de René, el seu combatiu germà i en ambdós personatges llueix una veu
poderosa i flexible que omple la sala. Ivan Labanda construeix un marquès exagerat
i còmic com exigeix el personatge. Que ningú no dubti que és el dolent! Tots
plegats que bé lluiten amb les espases! Jordi Coromina amb un secundari de luxe
fa el que millor sap fer, de mestre de cerimònies i, és clar, ho broda.
La càlida rebuda a l’estrena demostren una
immillorable première que no farà sinó recollir èxits aquesta temporada. Una
nova aventura de Dagoll Dagom que ha donat feina a 200 treballadors del món de
l’espectacle. Tota una proesa. Llarga vida a Scaramouche!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada