DIVENDRES MATA LA MARE

ORESTÍADA
Èsquil
Teatro Stabile di Napoli – Luca de Fusco
Teatre Lliure
@teatrelliure  #orestea

Aquest cap de setmana el Teatro Stabile di Napoli presenta la trilogia Orestíada d’Èsquil al Teatre Lliure. Una marató de quatre hores amb les tres obres que la conformen: Agamenó, Coèfores i Eumènides. Una gran obra amb una posada en escena de Luca de Fusco èpica i grandiloqüent que en moments pot semblar encarcarada. 

La mitologia grega poc té a envejar a l’estètica gore dels films que s’estan presentant aquests dies a Sitges, ara bé, amb l’elegància de no mostrar a escena tota la truculència de què en fa referència. En el prefaci se’ns explica com Tiestes usurpa l’esposa i el tro a Atreu i com aquest per a venjar-se li serveix els seus propis fills en un banquet. El text parla d’escurar la carn dels dits... 

Però l’obra comença quan Agamenó torna victoriós de la llarga Guerra de Troia amb la seva amant Cassandra. Clitemnestra, la seva esposa, s’ha casat amb el seu cosí i ara ostenta el tro de Micenes. Amb el pretext de venjar la mort d’Ifigènia, mata el seu marit i l’amant d’aquest. A la segona part, Elektra i Orestes, els fills de Clitemnestra i Agamenon, tramen i perpetren l’assassinat de la mare. Finalment les Eumènides és el judici d’Orestes per un tribunal presidit per Atenea. L’obra sembla ser escrita amb una finalitat política on Èsquil vol retratar el pas d’una societat primitiva, basada en els instints i les supersticions on l’individu només pot comptar amb l’autodefensa a una societat, la de Pèricles, moderna basada en la raó i l’ètica, on un tribunal independent jutja els fets. Però la resolució del judici a Orestes per haver matat la seva mare queda en un empat tècnic i és Atenea qui l’absolt, amb l’ajut d’Apol·lo qui al·lega “la mare no és engendradora de qui anomena el seu fill, sinó la dida del germen recent sembrat. El que engendra és l’home” per tant Orestes és declarat innocent i per un cop la tragèdia acaba feliçment. Un final un tant precipitat, al meu parer, en una democràcia encara incipient i absolutament masclista. El missatge de la superació de la barbàrie, de lluita de la violència amb el diàleg i la raó, no pas amb més violència formant una cadena inacabable, queda ben reflectit en la direcció de De Fusco. Un missatge que per obvi semblaria indiscutible, si no fos que la realitat actual del nostre país ens remet a aquells primers temps ara fa 2.500 anys on la democràcia i la separació de poders tot just es trobava fent beceroles. 

No fa una setmana, el Tribunal Constitucional ha demanat al fiscal que actuï penalment contra Carme Forcadell. Encara haurem d’aprendre molt sobre Justícia, i sobre Democràcia. “Quan acabarà, quan es detindrà, per fi, l’adormida còlera de l’Ate?” es pregunta Èsquil i actualment tants ciutadans de Catalunya?