FESTIVAL TNT EXPLOSSIU

FESTIVAL TNT EXPLOSSIU

30/10/2016

@Festival_TNT

El teatre que veiem a casa nostra és d’una molt bona factura però sovint es queda una mica curt de mires. Les escasses propostes més radicals provenen de fora i apareixen amb comptagotes als nostres festivals i ocasionalment a la cartellera. Només l’Antic Teatre, l’Hiroshima i ocasionalment el Mercat de les Flors o el Lliure contenen una programació amb propostes més aventurades. Les companyies d’aquí que fusionen llenguatges, que els estripen, que experimenten amb l’escena més enllà de la seva teatralitat tenen poca sortida dins de la nostra dolça i malmesa Catalunya. Aquí resulta impensable que algú tan agosarat com Rodrigo Garcia, que va inaugurar el festival de Terrassa, sigui director d’un centre dramàtic nacional, com el de Montpelier o Philippe Quesne que ho és del Centre Dramàtic Nacional de Nanterre. Per això, Pep Pla, director del TNT (Teatre de Noves Tendències) ha convidat una munió de programadors estrangers. Justament per a donar sortida a les nostres companyies més agosarades. I aquestes ideen les seves propostes per a ser exhibides a l’estranger. Ahir a Terrassa es parlava més l’italià, l’alemany, el francès o l’anglès, que el propi català. El TNT propicia sinergies de col·laboracions més enllà de les nostres fronteres.

UNA REALITAT MASSA DURA PER A SER EXPRESSADA PLANERAMENT

PLACIDO MO

MAGDA PUIG

@Placido_Mo

Magda Puig s’estrena en la direcció amb un muntatge de carrer. Plácido Mo, títol de la seva proposta, és el nom d’un col·lectiu de persones que viuen o han viscut al carrer. Es troben els dilluns a les 16’00h per a compartir experiències a twitter. Els trobareu a @Placido_Mo . Arribem al Teatre Principal i el polifacètic Ricard Soler (Obskené) ens dóna uns auriculars amb un dispositiu per a seguir les accions que tindran lloc al carrer. Fa una tarda fantàstica i ve de gust de passejar pel centre de Terrassa amb els auriculars que van emetent músiques des de la Teresa Rabal a cançons afrojazzístiques. Pell carrer Sant Pere, la Plaça Vella hi apareixen petites accions que ressegueixen la nostra comitiva d’espectadors. Seguim el tècnic-monitor mentre escoltem una veu en off que ens va marcant indicacions sobre el recorregut, ens dóna estadístiques i documentació de les persones sense sostre i sobretot, sentim les veus dels qui viuen aquesta tragèdia en el seu dia a dia. La seva quotidianitat conviu massa desapercebuda al nostra voltant. “Em passo hores a l’autobús donant voltes. De vegades m’hi adormo” “A l’hivern és quan és més dur” “Sovint vaig als lavabos del parc perquè són gratuïts. Al bar has de consumir per utilitzar-los”. Testimonis tant esfereïdors que contrasten amb les botigues i els passejants del centre de la ciutat. Agafem un bus i jo penso que ens portaran a una altra realitat més allunyada del centre, la realitat dels barris perifèrics de la ciutat. Però no és així. L’autobús es passeja pel centre, ara sense interès després d’escoltar aquells que no tenen veu, fins que l’autobús ens deixa prop del parc de Vallparadís, on sentim, sempre des dels auriculars, el testimoni d’una persona el primer dia que dorm al ras, literalment sota d’un pont. Ho fa bocaterrosa per a poder fugir corrent en cas de necessitat.

La proposta de Puig és molt bona, és original i està ben documentada. Però al meu entendre, és poc incisiva, li manca “mala llet”. S’albira el que ens vol explicar, però es queda en una bonhomia que no li escau al tema.

TETATRÈMOL

ANARCHY

SOCIETAT DOCTOR ALONSO – SEMOLINA TOMIC

@semolinika @anticteatre

A la sala Amics de les Arts totes les butques estan ocupades  alternativament per una guitarra elèctrica i un amplificador. El públic no sap si seure a terra, empunyar una guitarra o intentar acomodar-se al breu espai que queda a la cadira, com per a no molestar. La vehement Semolina Tomic està espatarrada a terra, com un ninot trencat, com una marioneta sense fils. Comença un llarg sermó sobre l’anarquisme català just abans de la Guerra Civil, que Georges Orwell va glossar al seu Homenatge a Catalunya. La meva àvia sempre m’havia dit que la Guerra es va perdre per culpa de les baralles entre comunistes i anarquistes per tant no els he tingut massa simpatia ni als uns ni als uns altres. El públic finalment ha agafat la seva guitarra i de  tant en tant algú toca un subtil arpegi sense tenir-ne ni idea. Finalment es produeix l’esperada ciclogènesi explosiva  de Semolina. S’aixeca, es crepa la melena a l’estil del personatge de Síndrome dels Superincreibles i ens mostra tot el seu potencial arravatador, estrident, esbogerrat que no és poc, amb un ball pogos de tetes desmelenades. El públic l’acompanya fent saltar les cordes de les seves guitarres estridents en un guirigall eixordidor que no cessa fins que ella mateixa ens ho demana. Semolina teixeix un estrany lligam entre els revolucionaris del POUM o de la FAI i el moviment punk dels anys vuitanta mentre les seves tetes ballen frenèticament. Tetes aquí, tetes allà, tetes amunt i avall, d’un costat de l’escenari a l’altre, donant voltes i tombarelles com un trapezista de circ. Tetes com flams rebotant, tetes com pèrgoles pendolejant, com nòries de parc d’atraccions. Un tsunami de tetes que envaeixen l’escena en un ritual punk alliberador. Tetes que giravolten, que es gronxen desesperadament, tetes invasores... Un calidoscopi de tetes que fa pensar en un Ganesh amb tetes enlloc de braços multiplicats. Una catarsi tempestuosa de la qual el públic en surt més que excitat, catatònic. A la Semolina li plouen un munt de propostes dels programadors, que ha preparat aquest pectoral espectacle en coproducció amb la Societat Doctor Alonso.

UNA CRUA REALITAT MEXICANA

VERACRUZ. NOS ESTAMOS DEFORESTANDO O CÓMO EXTRAÑAR XALAPA

LAS LAGARTIJAS AL SOL

Luisa Pardo

Nova Jazz Cava

@Lagartijatirada

El teatre document que proposen La Lagartijas al sol és en realitat una conferència sobre la creixent degradació de la corrupció a Mèxic, concretament  l’estat de Veracruz i de la ciutat de Xalapa. És el segon muntatge de la companyia del projecte La Democracia en México per a denunciar la connivència entre narcotraficants i polítics a la República mexicana. Luisa Pardo no fingeix el dolor que li provoca l’assassinat de l’activista Nadia Vera i del fotògraf Rubén Espinosa.

El monòleg-conferència comença amb la lectura de textos històrics sobre la política mexicana des de principis del s. XX amb la dictadura de Porfirio Díaz fins l’actualitat, passant per la pèrdua dels estats de Califòrnia, Nou Mèxic, Texas, a la institucionalització del partit revolucionari, el PRI. Parla dels cartels de la droga, autèntics lobbies de poder, gàngsters amb poder polític, assassins i violadors empoderats pel govern. Parla de la creixent desforestació de Veracruz i de la inseguretat pels carrers de la seva estimada ciutat Xalapa. I parla sobretot de les amenaces acomplertes del governador de Veracruz, Luis Duarte a Nadia Vera i Rubén exiliats a DF i tot i així, exterminats, assassinats allà. Hom té la sensació que a Mèxic van començar malament i van cap a pitjor. No crec que Luisa Pardo pugui tornar a casa seva si no canvien molt les coses. I no tenen pinta de fer-ho.

No és un espectacle teatral, el text no és excessivament dramàtic per bé que sí que resulta tràgic, però la força que conté i l’autenticitat amb què s’expressa són colpidors.

SMART

ALL IN

ATRESBANDES

Mònica Almirall, Miquel Segovia, Albert Pérez i Melcior Casals

A la sala Maria Plans

@ATRESBANDES

Atresbandes saben que tenen més opcions fora que a Catalunya. Ja han estat al Festival d’Edimburg i han fet temporada a diferents sales angleses i per això exploten la seva vessant parateatral de comunicació i expressivitat. En diferents episodis ens mostren una quotidianitat que rossa l’absurd: una conversa sobre la necessitat o no d’emmagatzemar records, la necessitat de la felicitat, un àpat desconcertant a partir d’unes classes d’anglès, una discoteca... Amb una mínima producció que cap dins d’una burda capsa de cartró i un exuberant disseny de llums, l’escena es va reconvertint al so de diferents músiques en espais més o menys concrets. La proposta és bona i resulta original però encara li queda una bullida fins que pròximament s’exhibeixi a la sala Hiroshima de Barcelona, ja més rodada i amb un ritme més fluid.

UNA SOLEDAT COMPARTIDA

L’EFFET DE SERGE

PHILIPPE QUESNE

Teatre Alegria

Philippe Quesne, fundador de la companyia multidisciplinar Vivarium Studio i director del CDN de Nanterre, ens mostra un monòleg compartit sobre l’absurd i la vacuïtat de la vida a través d’un personatge, Serge, que beu de Beckett i de Mr. Hulot. Una habitació amb pocs i desendreçats elements és el desangelat aparador on Serge convida una sèrie de personatges, que per reals, es mostren desconcertats i li confereixen una ironia a l'espectacle que el públic rep amb riallades. No es tracta d’actors, sinó de de gent “normal” que es troben a l’escenari, a casa d’en Serge. Aquest els mostra petits xous que ha dissenyat amb tota cura però que resulten absurds: un joc de llums de cotxe que s’encenen i s’apaguen a ritme de les Valquíries de Wagner, una petita pirotècnia enrevessada, un enginy patater de cartró teledirigit. Ells, el públic prèviament seleccionat que apareix a escena, i nosaltres, el públic al pati de butaques mig ens en riem, mig ens ho prenem seriosament. Tots els moviments han estat degudament premeditats per bé que la sorpresa dels intervinents denota una fresca improvisació que li confereix versemblança a les absurdes escenes. Tot i la ironia que desprèn tot plegat, a mi em resulta un espectacle tremendament trist. Una reflexió desencisadora sobre la soledat i sobre l’estupidesa de l'existència, sobre els dies perduts, sobre la irresponsabilitat de les relacions humanes. Després dels riures durant l’actuació, que per a mi no passen de somriures, em queda un buit a l’estómac que no m’abandonarà ni menjant un tall de pizza congelada.