|
dijous, 1 de desembre del 2016
LIVEMEDIA
dimarts, 1 de novembre del 2016
UN FRAU NECESSARI
LA TREVA (TIME STANDS STILL)
De Donald Margulies
Direcció Julio Manrique
La Brutal
Sala Villarroel
25/10/2016
“Hola Jordi, què tal?” “Doncs molt bé. Mira la setmana que ve
me’n vaig a Sarajevo” “Estàs boig!” Va riure, condescendent. Tenia 26 anys. La
seva companya somreia trista i premonitòriament. Era una esplèndida tarda de
primavera del 92 a la Rambla, mentre Barcelona s’engalanava per a rebre els
Jocs Olímpics més celebrats de la història. Jordi Pujol Puente feia de
professor de tai kuondo en un gimnàs de Barcelona per pagar-se la carrera.
Estava molt catxes. Li faltaven tres assignatures per acabar periodisme però
ell volia ser fotògraf. Buscava respostes i també aventura. El diari Avui li va
donar l’oportunitat de viatjar a les catacumbes del món, enmig de la guerra de
Iugoslàvia. Va ser la última vegada que ens vam veure. Tornant de bolo, vaig
llegir a la contra de la Vanguardia la seva mort durant el setge de Sarajevo.
La ruleta russa de les guerres li va tocar aquest cop a ell. Els seus pares
també se’n van assabentar pels noticiaris. Va ser el primer corresponsal mort a
Sarajevo.
La Sarah (Clara Segura), protagonista de La treva, va tenir
més sort. Va sobreviure una granada que va esclatar sota el cotxe on anava. Ara
torna a casa amb el seu company James (David Selvas), en un forçat repòs, una
treva, que obligarà la parella a replantejar-se la seva professió i la vida en
comú, aquest cop des del seu apartament estil Woody Allen, a Brooklyn. Una
història en format més que cinematogràfic, potser inclús de sèrie ben elaborada
d’aquestes d’HBO on els conflictes domèstics i els de tipus “social”
s’entrebarregen per agafar una dimensió que transcendeix la quotidianitat de
l’espectador mig. Aquí els conflictes de parella (coneguts i viscuts pel
públic) es mesclen amb un entorn de guerra (que sobrepassa l’espectador mig) i
ens fan plantejar quin és realment el nostre conflicte? L’obra, magníficament
estructurada en quatre escenes i un epíleg, ens planteja la coneguda qüestió
sobre l’ètica dels reporters de guerra. Fins on arriba el seu compromís per a
informar? Fins a quin punt aprofiten el patiment aliè per a obtenir un reconeixement
professional? És precisament la ingènua Mandy (Mima Riera), la nova novia de
Richard (Ramon Madaula), qui serveix de contrapunt per a replantejar la vida
dels protagonistes corresponsals, dos “pijos” a la recerca d’emocions fortes,
addictes a l’adrenalina o bé dos activistes convençuts amb una missió
ineludible?
A la Treva, els quatre actors estan, un cop més, esplèndids sota la direcció d’un experimentat Julio Manrique, en una obra que ha de funcionar.
La Brutal segueix la seva línia coherent de teatre
contemporani, urbà i transfronterer per a arribar a un públic jove, no
necessàriament acostumat al teatre. Una obertura que agraïm i ens fan adonar de
la necessitat d’eixamplar el teatre cap a edats, estrats socials i culturals
més amples dels que estem acostumats a veure a les platees barcelonines.
dilluns, 31 d’octubre del 2016
EL TEATRE O ÉS COMPROMÈS O NO SERÀ (1)
CONTRA L’EMPATIA!
COMPASSIÓ-HISTÒRIA D’UNA METRALLETA
MILO RAU
Temporada Alta – Teatre de Salt
28/10/2016
Ja no podem amagar que la crisi dels refugiats és un greu
problema que afecta tota la humanitat. La foto iconoclasta del petit Alian mort
a les costes europees ens acosta aquesta tragèdia a les portes de casa nostra.
I, per fi, molts anys més tard que aquesta crisi hagi començat, ens n’adonem
del seu abast. Ens afecta. I ens commou. No podem ja mirar cap a una altra
banda, el tenim a la porta de casa nostra, davant dels nassos. Només és l’inici
que està a punt d’implotar als nostres propis dits, aquí, a la confortable i
desitjada Terra Promesa. La conseqüència del sistema capitalista globalitzat esclata
i ens esquitxa. L’art, la cultura, el teatre n’han de donar la seva resposta. Un
cop més, els pensadors són qui ens poden ajudar a entendre la situació, des de
la metàfora, des de la poesia, des de l’escenificació d’una realitat que ens
deixa perplexos. I així, a la cartellera ens arriben obres de Milo Rau a
Compassió, la Brutal en dóna la seva versió a La Treva de Donald Margulies,
Fabrice Murgia a Children of Nowhere, la versió de Thomas Ostermeier de la
Gavina, que en una setmana han omplert la cartellera barcelonina i el festival
Temporada Alta donant el seu punt de vista en un mosaic de perspectives que té
com a denominador els conflictes bèl·lics i la crisi dels refugiats. Ja no som
innocents, ja no podem girar el cap i fer veure que no ens n’adonem. L’explosió
ha començat. Només ha començat.
CONTRA L’EMPATIA!
Abans d’iniciar el projecte, Milo Rau s’enduu l’excel·lent
actriu Ursina Lardi a Turquia, Grècia i Macedònia per introduir-la al tema dels
refugiats. S’ha d’haver viscut per a entendre. A partir de l’experiència, construeix
la història d’una treballadora d’una ONG que va viatjar al Congo als anys ’90 i
ara en recorda els fets. La doble tortura que presenta Rau a Compassió és per una banda la tragèdia
que hi explica i per l’altra el no permetre ni a l’actriu ni al públic que s’emocionin
amb ella. D’aquesta manera fa una crítica a la “falsa” compassió dels
cooperants i la resta d’europeus en el que anomena un “humanisme cínic”, i es
pregunta per què una persona morta a les
portes d’Europa pesa més que milers de morts a les zones de guerra civil del
Congo? “Només som humanistes a casa nostra”, afirma. Ho demostren les Organitzacions
No Governamentals que dominen la República Democràtica (!) del Congo i que segons
Rau assegura “són de tot, menys això”, ja que estan finançades pels Estats
Units i la Unió Europea, que imposen les seves lleis, amb les seves excepcions
a la carta. El conflicte del Congo va començar fa 50 anys amb la
descolonització, va ser causant del genocidi de Burundi els anys ’90 entre
Hutus i Tutsis (de qual Rau en va parlar al seu fantàstic Hate Radio presentat al Grec del 2013) i encara perdura, per bé que
ja fa temps que no és notícia. El Congo té 3 milions de refugiats dins les
seves fronteres. David Van Reybrouck sintetitza a la perfecció la situació en
una al·legoria al seu llibre Congo: The Epic History of a People : “El Congo no
s’assembla a Europa en l’edat mitjana, sinó en el futur”.
A Compassió (Mitleid),
Rau vesteix el terra de l’escenari amb mig metre de brossa, deixalles,
desferres, escombraries. Una metàfora del món del nostre present i futur
immediat o el que va trobar als camps de refugiats que ha visitat, el que
deixem darrera nostre, allò que no volem veure... Introdueix i conclou l’obra l’actriu
Consolate Sipérius (irònic nom per a debatre sobre la falsa compassió...), una
jove ruandesa que va sobreviure el genocidi i va ser adoptada per una família
belga. Ens explica la seva història real. No en queda res de la seva família
biològica, no recorda la seva llengua i la seva cultura d’origen s’han esborrat
de la seva memòria. Però Consolate ha sabut adaptar-se feliçment a Bèlgica per
a convertir-se en actriu. Ara va de festival en festival i farà temporada a la
Schaubühne, de la mà d’un dels directors més controvertits i apreciats de l’escena
europea actual. Però el gran pes de l’obra el porta Ursina Lardi (que vam apreciar
notablement al Matrimoni de Maria Braun
de Thomas Ostermeier a l’edició anterior de Temporada Alta 2015), magnífica en
el seu extremadament contingut paper d’activista, parapetada darrera d’un
faristol, amb una webcam que projecte el seu primer pla a una gran pantalla al
fons de l’escenari. Cap inflexió de veu, cap expressió facial, cap gest ni
acció modulen el seu discurs, cap petit símptoma d’emoció emesa en una mena de
conferència, record o ficció. No sabem on es troba en aquest moment si
preparant una conferència o donant-la, no sabem si el personatge ha viscut la
seva narració o explica la d’algú altri... Un anticlímax post dramàtic on Rau ens
deixarà secs, més perplexes si cal que abans i amb més preguntes que respostes.
Un experiment metatreatral entre el documental i el teatre narratiu sobre la necessitat
animal de sentir empatia, d’obtenir la recompensa de la catarsi clàssica, de la
funció de la compassió i la condescendència cristiana, en un joc escènic que
barreja cinema i teatre. En el fons, Compassió
és una crida a la solidaritat en un pas necessari de l’emoció a l’acció
política. Un dolor sord, angoixant ens envairà els següents dies com un degoteig
imperceptible que anirà foradant-nos per dins i creant una buidor que
difícilment marxarà.
dimecres, 26 d’octubre del 2016
ROCK ‘N’ ROLL SUICIDE
@temporadaalta
#LaMouette
LA MOUETTE
(La Gavina)
D’Anton
Txèkhov
Direcció
Thomas Ostermeier
Teatre
Municipal de Girona
24/10/2016
Time takes a cigarette, puts it in your
mouth
You pull on your finger, then another
finger, then your cigarette
The wall to wall is calling, it lingers,
then you forget
Ohhh, you're a rock 'n' roll suicide
Així comença poèticament la versió free style de Thomas Ostermaier de la Mouette, La Gavina de Txèjov
presentada al Teatre Municipal de Girona dins del festival Temporada Alta.
Un excel·lent inici que canta Nina (Mélodie Richard) com
una nina de porcellana, acompanyada per un dolç arpegi de guitarra del metge Dorn
(Sébastien Pouderoux).
La música es fon en una acció o antiacció, que poc o res té a veure amb la
coneguda obra. El professor (Cédric Eeckhout) reflexiona cínicament amb Masha (Valérie Dréville) sobre el
problema dels refugiats, l’actual crisi que ens incumbeix a tots. Dos micròfons a prosceni i una intèrpret simultània que ens tradueix la seva disquisició ens
distancien d’aquell inici tant càlid amb les notes inconfusibles de David Bowie que, com un oracle premonitori del que succeirà més endavant, ens adverteix del desenllaç: Rock'n'Roll Suicide. Però Masha, com la resta de
personatges de l’obra, està més preocupada pel seu èxit personal i pels seus
sentiments que no pas per la situació social del seu entorn. Diu: “No m’entens”. I jo penso que potser és ella qui no entén
el professor. A partir d’aquí, l’obra cavalca per la tirallonga d’amors no
correspostos que conformen l’argument: “el
mestre estima Macha, que estima Treplev, que estima Nina, que estima Trigorine,
que no estima a ningú però que és estimat per Nina i per Arkadina, la qual rep
elogis de Dorn, que al seu torn estima Paulina ...”, redacta Ostermaier.
No sembla pas una reflexió d’un activista, per més que Ostermeier, sempre compromès en els seus muntatges, vulgui conferir aquesta qualitat a Txèkhov. I és per això que li ha afegit aquest pròleg, tant deslligat a la resta de l’obra, per bé
que el discurs li escau al personatge, il·lustrant-lo amb una diapositiva de fons sobre el compromís del metge Txèkhov després de la seva visita a la presó de l’illa
de Sakhalin. Amb tot, els personatges de Txèkhov, tant els d’obres
anteriors com els de les posteriors, seguiran representant aquesta burgesia russa inactiva, incapaç de sortir-se'n en un món canviant al qual ja no es podien
adaptar i s’amaguen darrera dels seus sentiments.
A partir d’aquest desconcertant inici afegit, la versió d’Ostermayer segueix força fidel a l’original. Remarcar un segon prefaci molt irònic on Kostia reflexiona sobre el teatre contemporani descrivint-nos precisament l’escena que estem veient: un espai buit, emmarcat per tres parets blanques, dos micròfons des d’on parlen els personatges, l’ús de la música en directe, la fusió d'arts plàstiques i audiovisuals..., tots ells elements imprescindibles per a ser considerat un director contemporani (d’elit, com ell mateix). Aquesta autocrítica resulta divertida i eficaç i contrasta amb la visió que els diferents personatges de la Gavina tenen de l’art. Per això la versió de La Gavina d'Ostermeier pivota entorn del personatge de Kostia, l'artista maleït, contemporani, trencador i incomprès però no obstant això, o justament per aquest motiu, un artista compromès amb el seu art.
A partir d’aquest desconcertant inici afegit, la versió d’Ostermayer segueix força fidel a l’original. Remarcar un segon prefaci molt irònic on Kostia reflexiona sobre el teatre contemporani descrivint-nos precisament l’escena que estem veient: un espai buit, emmarcat per tres parets blanques, dos micròfons des d’on parlen els personatges, l’ús de la música en directe, la fusió d'arts plàstiques i audiovisuals..., tots ells elements imprescindibles per a ser considerat un director contemporani (d’elit, com ell mateix). Aquesta autocrítica resulta divertida i eficaç i contrasta amb la visió que els diferents personatges de la Gavina tenen de l’art. Per això la versió de La Gavina d'Ostermeier pivota entorn del personatge de Kostia, l'artista maleït, contemporani, trencador i incomprès però no obstant això, o justament per aquest motiu, un artista compromès amb el seu art.
Però a més s’endinsa Ostermayer en el món estepari de Txejov,
en els seus climes opressius on aparentment no hi passa res però recorreguts
per un rum-rum de fons que va calant, més freda es va convertint l'escena, fins acabar
amb un allargassat monòleg de Nina. Al meu entendre, l'ús de recursos "contemporanis", els que ell mateix en fa mofa, però que utilitza, ens distancien de l’escena.
Sembla que hi manqui la tendresa i la humanitat que desprenen els personatges de Txèkhov o els de la fantàstica versió de El matrimoni de Maria Braun, que tant ens va emocionar a l'edició anterior de Temporada Alta 2015.
La fantàstica pintura en viu de Marine Dillard ens il·lustra del paisatge
de l’obra: el llac! Que després esborronarà, ai làs!, recordant-nos que el
teatre no és sinó un art efímer, fràgil i fugisser... Potser com la nostra mateixa
existència.
dilluns, 24 d’octubre del 2016
FILLS D’UN DÉU MARXISTA
TERRENAL - PEQUEÑO MISTERIO ÁCRATA-
@temporadaalta #Terrenal de #MauricioKartun @Recomana_
Mauricio Kartun
Teatre de Salt
23/10/2016
TEMPORADA ALTA
Dos personatges dins d’un teatrí, “El teatro del Mundo”, dos
clowns becketians, el Gordo y el Flaco conversen, discuteixen, tot esperant Tatita,
Godot o Déu. És l'espectacle Terrenal -pequeño misterio ácrata- de Mauricio Kartun.
Un és el paradigma de l’home modern, actiu, efectiu, productiu, un
executiu del “morroncito”, un pròsper agricultor. Més endavant entendrem que es
tracta del “pimiento morrón” que cultiva, taxa, mesura, envasa i comercialitza.
És la formiga de la faula de Lafontain, enfadós com l’Oliver Hardy del cinema
mut. El seu nom és Caïm, Caincito, pel seu germà Abel, Abelito. Aquest, Abel, el
seu germà (potser tots som germans), és un neoecologista, post hippy, un
partidari de la slow life. És mandrós i tristoi. Un melangiós criador de cucs de pescar que s’assembla a Stand Laurel, que prefereix
la festa a la feina, la migdiada a la productivitat. És la cigala de la faula, un vividor.
Un parcel·la l’escenari, posa fronteres, murs de contenció
per a defensar-se. Es farà ric i gràcies a ell i els qui són com ell, el món
prospera i evoluciona. Però per culpa d’ell el món es globalitza, s’enfronta amb els seus coetanis per cobdícia, enveja i egoisme i finalment (d’això no en
parla l’obra) provocarà el col·lapse d'un sistema, el capitalisme, desenfrenat i insostenible
que alguns mal anomenen neoliberalisme. Encara que de la llibertat que parlen, la dels mercats, no té res a veure amb la Llibertat de les revolucions, la Llibertat dels filòsofs, la Llibertat espiritual...
Finalment, arriba Tatita-Déu-Godot que prefereix la música i
la dansa a les paraules, fer l’amor a la guerra, la “fiesta y la siesta” d’Abel
a la productivitat dels pebrots de Caïm. La continuació de la història de
tothom és coneguda. Però la intel·ligència Mauricio Kartun deixa una porta
oberta a l’esperança. Caïm s’emporta la dona embarassada del seu germà Abel i
així, sense saber-ho criarà la descendència de qui ha matat.
dissabte, 15 d’octubre del 2016
LA FLORESTA AMB ELS REFUGIATS
VAL LA PENA!!
diumenge, 9 d’octubre del 2016
DIVENDRES MATA LA MARE
ORESTÍADA
Èsquil
Teatro
Stabile di Napoli – Luca de Fusco
Teatre
Lliure
@teatrelliure #orestea
Aquest cap de setmana el Teatro Stabile di Napoli presenta
la trilogia Orestíada d’Èsquil al Teatre Lliure. Una marató de quatre hores amb
les tres obres que la conformen: Agamenó, Coèfores i Eumènides. Una gran obra
amb una posada en escena de Luca de Fusco èpica i grandiloqüent que en moments
pot semblar encarcarada.
La mitologia grega poc té a envejar a l’estètica gore dels films que s’estan presentant
aquests dies a Sitges, ara bé, amb l’elegància de no mostrar a escena tota la
truculència de què en fa referència. En el prefaci se’ns explica com Tiestes usurpa
l’esposa i el tro a Atreu i com aquest per a venjar-se li serveix els seus propis
fills en un banquet. El text parla d’escurar la carn dels dits...
Però l’obra
comença quan Agamenó torna victoriós de la llarga Guerra de Troia amb la seva
amant Cassandra. Clitemnestra, la seva esposa, s’ha casat amb el seu cosí i ara
ostenta el tro de Micenes. Amb el pretext de venjar la mort d’Ifigènia, mata el
seu marit i l’amant d’aquest. A la segona part, Elektra i Orestes, els fills de
Clitemnestra i Agamenon, tramen i perpetren l’assassinat de la mare. Finalment
les Eumènides és el judici d’Orestes per un tribunal presidit per Atenea. L’obra
sembla ser escrita amb una finalitat política on Èsquil vol retratar el pas d’una
societat primitiva, basada en els instints i les supersticions on l’individu
només pot comptar amb l’autodefensa a una societat, la de Pèricles, moderna basada
en la raó i l’ètica, on un tribunal independent jutja els fets. Però la
resolució del judici a Orestes per haver matat la seva mare queda en un empat
tècnic i és Atenea qui l’absolt, amb l’ajut d’Apol·lo qui al·lega “la mare no és engendradora de qui anomena el
seu fill, sinó la dida del germen recent sembrat. El que engendra és l’home”
per tant Orestes és declarat innocent i per un cop la tragèdia acaba feliçment.
Un final un tant precipitat, al meu parer, en una democràcia encara incipient i
absolutament masclista. El missatge de la superació de la barbàrie, de lluita
de la violència amb el diàleg i la raó, no pas amb més violència formant una cadena
inacabable, queda ben reflectit en la direcció de De Fusco. Un missatge que per
obvi semblaria indiscutible, si no fos que la realitat actual del nostre país
ens remet a aquells primers temps ara fa 2.500 anys on la democràcia i la
separació de poders tot just es trobava fent beceroles.
No fa una setmana, el
Tribunal Constitucional ha demanat al fiscal que actuï penalment contra Carme
Forcadell. Encara haurem d’aprendre molt sobre Justícia, i sobre Democràcia. “Quan acabarà, quan es detindrà, per fi, l’adormida
còlera de l’Ate?” es pregunta Èsquil i actualment tants ciutadans de Catalunya?
DIJOUS MATA EL PARE
EL CORATGE
DE MATAR
De Lars
Norén
Direcció de
Magda Puyo
TNC- Sala
Petita
06-10-2016
@teatrenacional #elcoratgedematar
Aquest dijous 7 d’octubre s’ha estrenat al TNC EL CORATGE DE
MATAR de Lars Norén, amb direcció de Magda Puyo. Una obra càustica sobre la
infelicitat personal en un país que gaudeix del millor estat del benestar d’Europa.
Una autocrítica mordaç de les relacions familiars en una relació paterno-filial
que protagonitzen un excel·lent Manel Barceló i un estrident Nao Albet. Una
relació de necessitat i de dependència mútua recarregada de rancúnia i odi. El
sexe sembla ser-ne el fil conductor i es mostra en la figura de Radka, l’amiga
del fill, una cambrera que ratlla la prostitució. El fill no és capaç de
penetrar-la en les relacions “només es refrega”, diu ella, però el pare, tot i
la seva decrepitud, procura agenciar-se-la, com ha fet nombroses vegades amb
tantes cambreres, “Però poc temps abans
que la mare morís, unes quantes nits abans, et vaig sorprendre, o més ben dit
et vaig veure un vespre, ajagut al damunt d’una de les criades, a sobre del
parquet de la sala gran... Vaig encendre el llum i us vaig veure –tu estaves
estirat i te la follaves- no és que em sàpiga greu, no t’ho creguessis –se me’n
fot” li retreu el fill.
L’obra no pot tenir sinó un desenllaç tràgic, que Magda Puyo
tergiversa en un final ambigu i una posada en escena innecessàriament
recarregada d’efectes i escenografia.
Una catarsi per a l’autor molt influït per les teories
psicoanalítiques de Rollo May, en un text que si bé es presenta en format
realista i una interpretació del Mètode, bé podria ser un somni o millor dit,
un malson. Les suposades veritats que s’hi diuen deixen incongruències penjades
que no tenen lloc al món de la lògica dels vius del tipus: “Jo era així?” li pregunta el fill al
pare, quan aquest li mostra les fotografies de nen. Potser tot plegat hauria d’haver girat més cap a aquest
món oníric també emparentat amb el psicoanàlisi, on tot hi té cabuda, fins i
tot l’assassinat del propi pare per a recobrar una suposada llibertat, o bé la
pròpia identitat.
diumenge, 2 d’octubre del 2016
SCARAMOUCHE SOM TOTS
SCARAMOUCHE
@dagolldagom #ScaramoucheElMusical
Dagoll Dagom
Teatre Victòria
29/09/2016
El teatre, sobretot els musicals s’han inventat per a
somniar móns impossibles, màgics i fantàstics. Quan a la majoria ja ens costa
creure en les revolucions, la mateixa Revolució Francesa, la Revolució russa,
la mexicana, la del 15M van fracassar, ara ens surt Dagoll amb aires romàntics
i ens fa tornar a creure-hi. Per què no?
Scaramouche sóc jo, ets tu, som tots! Posem-nos la màscara i enfrontem-nos a l’opressor!,
ens reclama Dagoll Dagom des del teatre Victòria. I el públic, es clar aplaudiex dempeus.
Scaramouche ens endinsa en la França del s. XVIII moments abans
de la Revolució amb una cort podrida (els Borbons) i un poble exaltat reclamant
allò que li pertoca. Una estructura novel·lesca magistral de Rafael Sabatini
que Joan Lluis Bozzo ha sabut dramatitzar i dirigir amb gran mestratge. Totes les
equivalències amb l’actualitat política hi tenen cabuda a la romàntica Scaramouche
de Dagoll, com molt inspiradament glossa Ignasi Aragay a un article al diari
Ara aquest diumenge http://www.ara.cat/opinio/Scaramouche-Puigdemont_0_1661233877.html.
El poble català contra la Cort de Madrid. Els pobres, els desvalguts, els sense
sostre, els aturats de llarga durada, els desnonats, els pàries, els immigrants,
els refugiats... una majoria contra els bancs, les multinacionals, els polítics
corruptes, unes lleis que afavoreixen els poderosos contra una majoria
desvalguda. “Desacatem una justícia injusta!” Crida René (Scaramouche) i també ho
crida Arcadi Oliveres, Puigdemont, Susan Sontag, Assemblea catalana, PAH, els ateneus
de barri i tants d’altres Scaramouches anònims. I vostè i jo també.
L’obra té una sàvia factura on hi podem veure l’experiència
en els girs, les accions i els gags que han fet les delícies de Dagoll en
espectacles anteriors. Una escenografia (Alfons Flores), que si bé ha donat més
d’un maldecap a la companyia, resulta efectiva i un vestuari absolutament espectacular
de Montse Amenós completen la posada en escena. La música inspirada d’Albert
Guinovart li dóna lluentor a l’espectacle. Dels quatre protagonistes, la Mireia
Mambo amb una veu i una bellesa torbadores s’emporten el focus. Però l’entremaliada
Olympia d’Ana Sanmartín aconsegueix fer-nos proper el seu personatge. L’Scaramouche
de Toni Viñals resulta més efectiu en el paper de Louis, preceptor d’Olympia,
que de René, el seu combatiu germà i en ambdós personatges llueix una veu
poderosa i flexible que omple la sala. Ivan Labanda construeix un marquès exagerat
i còmic com exigeix el personatge. Que ningú no dubti que és el dolent! Tots
plegats que bé lluiten amb les espases! Jordi Coromina amb un secundari de luxe
fa el que millor sap fer, de mestre de cerimònies i, és clar, ho broda.
La càlida rebuda a l’estrena demostren una
immillorable première que no farà sinó recollir èxits aquesta temporada. Una
nova aventura de Dagoll Dagom que ha donat feina a 200 treballadors del món de
l’espectacle. Tota una proesa. Llarga vida a Scaramouche!
dissabte, 1 d’octubre del 2016
FESTIVAL TNT EXPLOSSIU
FESTIVAL TNT EXPLOSSIU
30/10/2016
@Festival_TNT
El teatre que veiem a casa nostra és d’una molt bona factura però sovint es queda una mica curt de mires. Les escasses propostes més radicals provenen de fora i apareixen amb comptagotes als nostres festivals i ocasionalment a la cartellera. Només l’Antic Teatre, l’Hiroshima i ocasionalment el Mercat de les Flors o el Lliure contenen una programació amb propostes més aventurades. Les companyies d’aquí que fusionen llenguatges, que els estripen, que experimenten amb l’escena més enllà de la seva teatralitat tenen poca sortida dins de la nostra dolça i malmesa Catalunya. Aquí resulta impensable que algú tan agosarat com Rodrigo Garcia, que va inaugurar el festival de Terrassa, sigui director d’un centre dramàtic nacional, com el de Montpelier o Philippe Quesne que ho és del Centre Dramàtic Nacional de Nanterre. Per això, Pep Pla, director del TNT (Teatre de Noves Tendències) ha convidat una munió de programadors estrangers. Justament per a donar sortida a les nostres companyies més agosarades. I aquestes ideen les seves propostes per a ser exhibides a l’estranger. Ahir a Terrassa es parlava més l’italià, l’alemany, el francès o l’anglès, que el propi català. El TNT propicia sinergies de col·laboracions més enllà de les nostres fronteres.
UNA REALITAT MASSA DURA PER A SER
EXPRESSADA PLANERAMENT
PLACIDO MO
MAGDA PUIG
@Placido_Mo
Magda Puig s’estrena en la direcció amb un muntatge de
carrer. Plácido Mo, títol de la seva proposta, és el nom d’un col·lectiu de persones
que viuen o han viscut al carrer. Es troben els dilluns a les 16’00h per a
compartir experiències a twitter. Els trobareu a @Placido_Mo . Arribem al
Teatre Principal i el polifacètic Ricard Soler (Obskené) ens dóna uns
auriculars amb un dispositiu per a seguir les accions que tindran lloc al
carrer. Fa una tarda fantàstica i ve de gust de passejar pel centre de Terrassa
amb els auriculars que van emetent músiques des de la Teresa Rabal a cançons
afrojazzístiques. Pell carrer Sant Pere, la Plaça Vella hi apareixen petites
accions que ressegueixen la nostra comitiva d’espectadors. Seguim el
tècnic-monitor mentre escoltem una veu en off que ens va marcant indicacions
sobre el recorregut, ens dóna estadístiques i documentació de les persones
sense sostre i sobretot, sentim les veus dels qui viuen aquesta tragèdia en el
seu dia a dia. La seva quotidianitat conviu massa desapercebuda al
nostra voltant. “Em passo hores a l’autobús donant voltes. De vegades m’hi
adormo” “A l’hivern és quan és més dur” “Sovint vaig als lavabos del parc
perquè són gratuïts. Al bar has de consumir per utilitzar-los”. Testimonis tant
esfereïdors que contrasten amb les botigues i els passejants del centre de la
ciutat. Agafem un bus i jo penso que ens portaran a una altra realitat més
allunyada del centre, la realitat dels barris perifèrics de la ciutat. Però no
és així. L’autobús es passeja pel centre, ara sense interès després d’escoltar
aquells que no tenen veu, fins que l’autobús ens deixa prop del parc de
Vallparadís, on sentim, sempre des dels auriculars, el testimoni d’una persona
el primer dia que dorm al ras, literalment sota d’un pont. Ho fa bocaterrosa
per a poder fugir corrent en cas de necessitat.
La proposta de Puig és molt bona, és original i està ben documentada.
Però al meu entendre, és poc incisiva, li manca “mala llet”. S’albira el que
ens vol explicar, però es queda en una bonhomia que no li escau al tema.
TETATRÈMOL
ANARCHY
SOCIETAT
DOCTOR ALONSO – SEMOLINA TOMIC
@semolinika @anticteatre
A la sala Amics de les Arts totes les butques estan ocupades
alternativament per una guitarra
elèctrica i un amplificador. El públic no sap si seure a terra, empunyar una
guitarra o intentar acomodar-se al breu espai que queda a la cadira, com per a
no molestar. La vehement Semolina Tomic està espatarrada a terra, com un ninot
trencat, com una marioneta sense fils. Comença un llarg sermó sobre l’anarquisme
català just abans de la Guerra Civil, que Georges Orwell va glossar al seu Homenatge
a Catalunya. La meva àvia sempre m’havia dit que la Guerra es va perdre per
culpa de les baralles entre comunistes i anarquistes per tant no els he tingut
massa simpatia ni als uns ni als uns altres. El públic finalment ha agafat la
seva guitarra i de tant en tant algú
toca un subtil arpegi sense tenir-ne ni idea. Finalment es produeix l’esperada ciclogènesi
explosiva de Semolina. S’aixeca, es crepa
la melena a l’estil del personatge de Síndrome dels Superincreibles i ens
mostra tot el seu potencial arravatador, estrident, esbogerrat que no és poc,
amb un ball pogos de tetes desmelenades. El públic l’acompanya fent
saltar les cordes de les seves guitarres estridents en un guirigall eixordidor que
no cessa fins que ella mateixa ens ho demana. Semolina teixeix un estrany
lligam entre els revolucionaris del POUM o de la FAI i el moviment punk dels
anys vuitanta mentre les seves tetes ballen frenèticament. Tetes aquí, tetes
allà, tetes amunt i avall, d’un costat de l’escenari a l’altre, donant voltes i
tombarelles com un trapezista de circ. Tetes com flams rebotant, tetes com pèrgoles
pendolejant, com nòries de parc d’atraccions. Un tsunami de tetes que envaeixen
l’escena en un ritual punk alliberador. Tetes que giravolten, que es gronxen
desesperadament, tetes invasores... Un calidoscopi de tetes que fa pensar en un
Ganesh amb tetes enlloc de braços multiplicats. Una catarsi tempestuosa de la
qual el públic en surt més que excitat, catatònic. A la Semolina li plouen un
munt de propostes dels programadors, que ha preparat aquest pectoral espectacle
en coproducció amb la Societat Doctor Alonso.
UNA CRUA REALITAT
MEXICANA
VERACRUZ.
NOS ESTAMOS DEFORESTANDO O CÓMO EXTRAÑAR XALAPA
LAS
LAGARTIJAS AL SOL
Luisa Pardo
Nova Jazz
Cava
@Lagartijatirada
El teatre document que proposen La Lagartijas al sol és en
realitat una conferència sobre la creixent degradació de la corrupció a Mèxic, concretament
l’estat de Veracruz i de la ciutat
de Xalapa. És el segon muntatge de la companyia del projecte La Democracia
en México per a denunciar la connivència entre narcotraficants i polítics a la
República mexicana. Luisa Pardo no fingeix el dolor que li provoca l’assassinat
de l’activista Nadia Vera i del fotògraf Rubén Espinosa.
El monòleg-conferència comença amb la lectura de textos històrics
sobre la política mexicana des de principis del s. XX amb la dictadura de
Porfirio Díaz fins l’actualitat, passant per la pèrdua dels estats de
Califòrnia, Nou Mèxic, Texas, a la institucionalització del partit
revolucionari, el PRI. Parla dels cartels de la droga, autèntics lobbies de
poder, gàngsters amb poder polític, assassins i violadors empoderats pel govern.
Parla de la creixent desforestació de Veracruz i de la inseguretat pels carrers
de la seva estimada ciutat Xalapa. I parla sobretot de les amenaces acomplertes del governador de
Veracruz, Luis Duarte a Nadia Vera i Rubén exiliats a DF i tot i així,
exterminats, assassinats allà. Hom té la sensació que a Mèxic van començar
malament i van cap a pitjor. No crec que Luisa Pardo pugui tornar a casa seva si
no canvien molt les coses. I no tenen pinta de fer-ho.
No és un espectacle teatral, el text no és excessivament dramàtic
per bé que sí que resulta tràgic, però la força que conté i l’autenticitat amb
què s’expressa són colpidors.
SMART
ALL IN
ATRESBANDES
Mònica
Almirall, Miquel Segovia, Albert Pérez i Melcior Casals
A la sala
Maria Plans
@ATRESBANDES
Atresbandes saben que tenen més opcions fora que a
Catalunya. Ja han estat al Festival d’Edimburg i han fet temporada a diferents
sales angleses i per això exploten la seva vessant parateatral de comunicació i
expressivitat. En diferents episodis ens mostren una quotidianitat que rossa l’absurd:
una conversa sobre la necessitat o no d’emmagatzemar records, la necessitat de
la felicitat, un àpat desconcertant a partir d’unes classes d’anglès, una
discoteca... Amb una mínima producció que cap dins d’una burda capsa de cartró
i un exuberant disseny de llums, l’escena es va reconvertint al so de diferents
músiques en espais més o menys concrets. La proposta és bona i resulta original
però encara li queda una bullida fins que pròximament s’exhibeixi a la sala
Hiroshima de Barcelona, ja més rodada i amb un ritme més fluid.
UNA SOLEDAT COMPARTIDA
L’EFFET DE
SERGE
PHILIPPE
QUESNE
Teatre
Alegria
dijous, 29 de setembre del 2016
UNA ESCULTURA DE 100 METRES
D'ON SOM D'ON VENIM
de Xavier Escribà
Galeria Marc Domènech
29 Setembre - 14 Novembre 2016
@galeriadomenech @EscribaXavier
De vegades la casualitat, la sort, es fan tangibles. Així va
ser ahir mateix que es va donar la feliç coincidència de ser per Barcelona,
tenir un cert temps lliure i trobar-nos amb Xavier Escribà, l’artista de
Terrades, amb obra als museus Centro de Arte Reina Sofía (Madrid), Eestikunsti
Museum (Tallin), Fonds Municipal d’Art Contemporain (Paris) i a nombroses
col·leccions privades d’arreu del món.
Precisament, seguint amb el fortuna del fat, ens explica que
avui mateix inaugura una exposició a la Galeria Marc Domènech (Ptge. Mercader,
12), just al costat d’on ens trobàvem. http://www.galeriamarcdomenech.com/ca/exposicions-pintors-barcelona/xavier-escriba-don-venim-som
I la fortuïtat fa que tant ell com el
galerista disposen de temps per a mostrar-nos l’obra, a porta tancada, en
exclusiva per a nosaltres sols. Ens diu que D’on venim, on som, títol de la peça, és una obra efímera, única, quasi
performàtica, que mesura no menys de 100m. Això ens encurioseix i ràpidament ja
som dins de la galeria. Es tracta d’un esquelet metàl·lic que l'arquitecte Santi Cabús ha ajudat a dissenyar i capes de pintura formant un tub que ressegueix les parets dels dos pisos de galeria. Una experiència espacial i
temporal que ens endinsa en la biografia de l’autor des del moment del seu
naixement fins l’actualitat. A més anys, més capes de pintura que formen un
degoteig solidificat i suau al tacte. M’agrada l’art que participa de tots els
sentits, també del tacte! Així la corda que ressegueix la vida del pintor es va
fent cada cop més gruixuda. Les experiències, el bagatge, la mateixa vida va
agafant un volum i consistència. La motxilla es va emplenant, el riu es va eixamplant,
el camí és cada cop més ample... Però no per això és més planer. La serpentina de
la vida va entortolligant-se per les sales de la galeria formant una dansa que
oneja amb un moviment que podria semblar el d’una faldilla plisada al
giravoltar. Tots els trams de dos metres són desmuntables i disseccionats en
anys i mesos, no sempre equivalents. Així podem trobar un tram on només hi
passen 8 mesos o bé un altre on hi passen 6 anys i 1 mes. Aquesta reflexió
sobre el temps viscut, sobre la condició efímera de l’existència, Escribà ja va
començar a estudiar-la als 24 anys, quan la seva vida va canviar en va anar a
viure a París i descobrir el seu estil a base de capes de pintura. Així va
crear una obra cap i cua amb seccions de colors primaris i colors complementaris.
Des d’aleshores ha experimentat en diferents obres de capes que van
sobreposant-se les unes a les altres, com màscares que cobreixen una realitat. Des
d’aleshores la vida, per a Escribà, es divideix en seccions de 24 anys. Als
seus 47, està a punt de finalitzar la segona etapa.
En l’obra que exposa actualment hi ha treballat durant set
intensos mesos al seu estudi de Masarac (Alt Empordà) i ho exhibeix en un racó de l’exposició
on mostra les moltíssimes capes de pintura impregnades a l’únic pinzell que ha
utilitzat i a l’únic pot de pintura, ara embotit de colors i formes estranyes.
Art contemporani accidental! L’exposició s’acompanya d’un llibre i per a qui
vulgui adquirir un tram de vida de l’artista també se l’obsequiarà amb una
mostra de les capes que de forma venturosa van anar caient al terra del seu
estudi. Actualment Xavier Escribà participa al projecte Pàgina 23 / art &
utopia https://www.facebook.com/pagina23/
que ha organitzat Clarie Cayla, la seva dona, un espai a l’Alt Empordà de
trobada d’artistes per a parlar, exposar, fer tallers..., i beure un bon vi.
dilluns, 26 de setembre del 2016
EL LLORO DE FLAUVERT
Madamme Bovary
Flauvert – Angel Alonso
Sala Muntaner
21/10/2016
Li comento a una persona sàvia que Àngel Alonso estrena la Madamme Bovary i
em respon: “Que curiós, la Bovary feta per un home”. Més enllà de l’anècdota em
quedo pensant que en realitat no va tant desencaminada. Ja que efectivament en
escena veiem la Belén Fabra, però la interpretació de l’obra és d’Alonso sobre
un text de Flauvert. És a dir, dos homes interpretant la feminitat, o un
aspecte de la feminitat, un prototip de feminitat.
L’autor ens parla dels atributs de la Bovary que la fan atractiva per als
homes, és a dir, de la seva capacitat de seduir i de la seva promiscuïtat. I
Alonso ho recull així, i per això cerca una actriu atractiva com la Belén Fabra.
Però què passaria si la Bovary fos menys guapa, o directament lletja? No sent
igual desig una dona lletja que una de guapa? La literatura n’és plena de casos
d’homes poc agraciats amb una gran capacitat de seducció. El del Cyrano n’és un
exemple que enamora no només Rosaura, sinó totes les dones de la platea amb els
seus versos. Potser és perquè a les dones ens atrauen altres aspectes dels
homes, més enllà de l’aparença física.
Per tant Bovary no és un Don Joan. No va a la caça del mascle per pur
hedonisme. Jo crec que cerca el que tantes secretàries cerquen a la discoteca
Trauma: un home amb “possibles” que les tregui de treballar, que els hi posi un
piset a l’Eixample i una torre a Cardedeu on criar-hi la mainada. Bovary no
està enamorada de Charles, jo crec que tampoc ho està de Rodolfo ni de Leon,
els seus amants. Potser només està enamorada del glamour que suposa tenir un
amant. I òbviament, els homes aprofiten l’avinentesa.
Donar-li ales a la Bovary per a no dissimular la seva dissipació és el que
converteix el text de Flauvert en modern i trencador. Encara avui dia se suposa
que una dona ha de ser “femenina”. A saber què deu voler dir això? Per això l’obra
de Flauvert segueix sent massa vigent.
Una dona instruïda a la sortida de l’estrena em diu: “Bovary no és un
putot. És una puteta. Cara”. Les mateixes dones jutgem les dones que es lliuren
al plaer. Potser és que tanmateix som més masclistes que els mateixos homes? I
parlant de llibertat. No crec que Bovary busqui tant la llibertat com la seva
autoestima perduda a l’internat. És molt conscient del que fa i com ho pot
aconseguir i el que més m’agrada és que no se’n penedeix. Ara bé, Flauvert i la
societat, acaben castigant les ovelles descarrilades, les que no acaten les
normes socials i per això, finalment sembla que ell sí penedit, mata Emma
Bovary. Un cop més la literatura ens mostra com no podem, les dones, sortir-nos
del nostre rol de bona esposa i mare.
Alonso ha fet un treball exhaustiu, dels que agrada de fer i òbviament,
això repercuteix a l’escena. Ha suplert la manca de mitjans per un slow work in
progress. Un any documentant-se i fent la dramatúrgia del text i un altre any
cercant l’actriu idònia i assajant, frase per frase, coma per coma, cada gir,
cada gest, cada acció. Tot ha estat preparat, assajat, construït com un trencaclosques
on totes les peces en són claus. Acompanya el muntatge un preciós llibre de fotografia
de Glòria Jiménez que l’ha ajudat en la dramatúrgia i que pròximament
presentaran a l’Institut francès.
Llàstima del refredat de l’actriu el dia de l’estrena que no va permetre-li
mostrar tot el potencial i tots els matisos trobats durant moltes i intenses
sessions de treball. De ben segur que
seguirà creixent les properes setmanes de funció a la Muntaner.
dissabte, 17 de setembre del 2016
I ÉS QUE ENS FEM GRANS
El padre
Florian
Zeller
Héctor
Alterio
Teatre Romea
15/09/2016
La temporada de Focus no podia començar millor. Aquesta
setmana ha fet aixecar la platea sencera de La Villarroel i del Romea. I,
encara que ja sabem que el teatre català, o potser hauria de dir barceloní,
està constituït per clans, famílies o tribus, des d’aquí ens n’alegrem.
Ahir els fantàstics clowns argentins de Termina Mal van arrencar
la riallada i un fervorós aplaudiment a la Villarroel amb el seu frenètic
Othelo. Una versió molt lliure de l’obra de Shakespeare, que mereix ser comentada
amb més deteniment en un altre post.
L’estrena d’El padre del francès Florian Zeller al Romea, autor
també de La madre que s’estrenarà a la Villarroel el gener amb Emma Vilarasau
dirigida per Andrés Lima, va ser tot un èxit. I aquesta festa del teatre que és
el veure el públic entregat es va produir per la fantàstica interpretació d’Héctor
Alterio en el paper de pare. Podríem dir que està en el seu moment de màxim
esplendor, sinó que l’edat i la immensa trajectòria ens fan dubtar. Als seus vuitanta-set
anys suporta el pes i la tensió diària d’una obra d’una hora quaranta minuts!
Només aquest fet ja és un valor per sí mateix que demostra un amor i un compromís
amb el teatre, potser també una addicció, difícil d’entendre en altres
professions. Però no s’atura aquí la seva genialitat. I és que, senyors, està magnífic
dalt de l’escenari! Difícilment es podria imaginar una millor interpretació del
personatge, tan ple de matisos, amb un dibuix d’emocions tan clar i commovedor.
L’obra parla de la demència senil. El pobre Padre, pateix un
Alzheimer que el desconcerta. No pot dilucidar entre la realitat circumdant i
la seva pròpia realitat. El tema és trist, molt trist, però Zeller li sap donar
la volta convertint-lo en una tragèdia còmica, amb ressonàncies de thriller. El
punt de vista és el del malalt fins el punt que arriben a confondre l’espectador
fins a dubtar de quina és en veritat la realitat. I és aquest element que li
dóna comicitat i alhora la converteix en tragèdia. El desconcert, el desig, la
por, la ràbia, la indefensió, la desesperació... són temes tractats amb
delicadesa a l’obra. José Carlos Plaza ha fet un gran encert en la direcció del
protagonista per bé que ha descuidat una mica més la resta d’actors, tot i que
Ana Labordeta, la filla abnegada, s’ofereix generosa al paper. Els experts, psiquiatres
i psicòlegs, hi veuen alguna llicència pel que fa a la construcció del personatge
central, com el vigor que mostra, però és que el teatre tampoc és la realitat!
Hi ha una tendència d’obres que parlen de la vellesa a la
temporada d’enguany? Ja vam parlar del magnífic Dorine y André de la companyia
basca Kurunka Teatro al Poliorama el mes de juny que tractaven el mateix tema
amb una sensibilitat i una poesia que ens va commoure. Un enfoc molt diferent
del mateix tema és el que donen Jordi Sanchez i Pep Anton Gómez a Avui no sopem
que està fent temporada al Condal, també producció de Focus. Una comèdia molt
més nostrada, que ens parla d’uns avis catalans (Maife Gil i Jordi Banacolocha),
esclavitzats per l’egoisme i la tirania dels seus fills. En aquest cas, una filla
de quaranta anys incapaç d’independitzar-se (Mercè Martínez) i els cangurs
imposats pel fill (David Bagès). Intranscendent i divertida, fa el fet per a
qui vulgui passar una bona estona.
I jo em pregunto si aquesta tendència no ve marcada
precisament per l’envelliment d’aquella generació que un dia van propagar la
moda Hippy de l’eterna joventut?
divendres, 26 d’agost del 2016
PERQUÈ S’HA DE SER BOIG PER A SER NORMAL
PERQUÈ S’HA DE SER BOIG PER A SER NORMAL
@firatarrega @obskene #Manifesta
Escalfant els motors cap a Tàrrega, la companyia Obskené,
que ja ens va sorprendre amb el seu multipremiat Fuenteovejuna, breve tratado
sobre las ovejas domésticas. Avui ens ha ofert un petit tast del seu nou
espectacle, Manifesta. El nom mateix suggereix la voluntat de reivindicació que
està present al text i a la dramatúrgia, així com a un caràcter lúdic i festiu
de la proposta. Ens trobem a la nova vela de l’Ateneu de 9barris.
Ricard Soler, integrant de la companyia i director de
l’espectacle, ens rep amb un hospitalari somriure. Porta el braç en cabestany i
se li veu l’inici d’una gran ferida força recent. S’ha trencat la clavícula
durant els assaigs. “Però ja estic millor”, ens confessa. El seu CV és impressionant:
llicenciat en direcció escènica per l’IT, llicenciat en matemàtica i en enginyeria
de telecomunicacions per la UPC, i graduat en flauta pel conservatori, també té
estudis de tecnologia de l’espectacle. Actualment viu a cavall entre Barcelona
i Montréal becat per La Caixa per realitzar un màster de recerca-creació en
arts escèniques a la Universitat de Quebec a Montreal. Sap el que vol i
treballa per aconseguir-ho. “Aquests dies estem assajant de tarda i de nit. Ens
adaptem a la temperatura de la ciutat”. El 29 ja van cap a Tàrrega on acabaran
de polir l’espectacle que estrenen el 8 a l’espai Reguer.
Jordi Duran, director artístic de la Fira de Tàrrega, els
dóna suport i ens fa cinc cèntims de la present edició de la Fira, enguany
marcat per diferents itineraris amb noms tan suggerents com “Ferran
Adrià&Ernest Hemingway” pels més sibarites o “Bruce Lee&Federico
Fellini” entre d’altres. Aquest any la programació serà força esponjada per a
facilitar-ne els visionats. Inaugura la Fira la companyia francesa Artonik amb
l’espectacle The colour of time, inspirat en el Holi Festival de la Índia.
Comença el passi de Manifesta. Molta energia flueix per
l’escena emmarcada per un estrany trapezi cúbic i quatre pals xinesos, amb una
estètica molt urbana. Més endavant s’hi ubicarà el DJ (Grey Filastine) i unes
projeccions amb el text dit i altres imatges.
Conviuen intèrprets de diferents nacionalitats, però com ens
diu la coreògrafa Anne Morin estretament vinculada a l’Ateneu de 9Barris (recorden
La Fàbrica, Bügé, Àrea Tangent?), “això no ha estat cap problema”. Com tampoc
ho ha estat el fet que els artistes provenen de diferents cultures, llenguatges
artístics o trajectòries.
La multidisciplinar Ilona Muñoz enceta el passi amb el
monòleg radical “Perquè vull” amb una emoció i una potència que traspassen
l’escena. Els cossos dels acròbates escalen els pals, fan piruetes, es
contorsionen a ritme d’una música frenètica i d’un discurs colpidor.
Casualment, una papallona ha entrat a la vela de l’Ateneu.
Aliena a tot travessa l’escenari i es perd de vista enmig de tant de moviment
escènic. Crec que ningú més l’ha vist.
dissabte, 23 de juliol del 2016
SENSE CONCESSIONS
PLATONOV
D’Anton
Txèkhov
Direcció i
adaptació de Luk Perceval
NT Gent
Teatre
Lliure 22/07/2016
@grecfestivalbcn
@teatrelliure #Platonov
Platonov és la primera obra de Txèkhov escrita de molt jove,
entre els 18 i els 21 anys. En ella ja hi ha tots els trets fonamentals que
desenvoluparà a les seves grans obres més conegudes com La Gavina, L’hort dels
cirers, Oncle Vània o Les tres germanes: la incapacitat dels seus personatges a
actuar davant d’una situació que els és adversa, l’immobilisme i el tedi i una tristesa
nihilista sobre la mateixa existència. Sobte com una obra tan crepuscular hagi
estat escrita per algú que tot just es desperta del somni de l’adolescència
quan la biologia mana sobre la raó i la reflexió. L’obra bé podria titular-se Cansat
de viure o Frustració, desencís i desesperació o encara Autodestrucció,... Què
sé jo?
Si un sentiment planeja a l’obra aquest és l’amargor, la
recerca inútil de l’amor, de la realització personal o col·lectiva i la
conseqüent depressió. Hom es queda aixafat després de veure Platonov. Quina
merda! Ja res val la pena, no cal intentar-ho. There is no future! Una obra poc
representada a casa nostra que Gerardo Vera va abordar al Maria Guerrero el
2009 amb versió de Juan Mayorga i amb Pere Arquillué, Carmen Machi, Mónica
López al repartiment.
Un home, Misha Platonov, arrossega en la seva desesperació a
tota la petita comunitat rural. Vaja, els destrossa unes vides ja de per sí
força malmeses. Per què? Per egoisme? Per incapacitat o inconsciència? Per no
mesurar les conseqüències dels seus actes? Pel mer plaer de fer mal? Per no
suportar la mica de possible felicitat que puguin tenir els altres?
En la versió condensada de Luk Perceval, director del
NTGent, que redueix de quatre a una i escaig d’espectacle, l’obra comença amb
uns elements força becketians: uns personatges bocabadats es troben
hieràticament disseminats en un no-espai tot esperant l’arribada de Platonov
per a iniciar una anti-festa a casa d’Anna Petrovna, vídua de l’alcohòlic
coronel i mare de Sasha (esposa de Platonov) i el doctor Nikolaj Triletski, un
magnífic Steven Van Watermeulen que dota el personatge amb tocs de clown trist.
Un cant tel·lúric travessa l’escena partida en diagonal com una ferida, per
unes vies sostingudes sobre monticles de llibres que conduiran un piano de cua al
llarg de l’obra amb un moviment imperceptible però inexorable cap al final: el
backstage i la mort de Platonov. El versàtil pianista-cantant Jens Thomas acompanya
l’acció (o la inacció) amb un amplíssim registre que va del baix al falset.
Força minuts més tard sona la primera frase de l’obra: “Quin avorriment”, que arrenca
un tímid somriure a un públic expectant i entregat. S’anuncia la boda del babau
enamorat amb l’encisadora Sophie, primer amor de Platonov, qui desencadenarà la
seva decepció vital cap a l’abisme de la soledat. Txèkhov analitza l’amor de tres
generacions de dones rendides als encants de Platonov: la jove Sophie, l’esposa
i mare Sasha (humiliada fins al fàstic per Platonov “tens sort de no ser una
mosca, ja que series la més intel·ligent de la teva espècie”) i la vídua Anna
en una recerca infructuosa de l’amor. Només Marja es resisteix als encants de
Platonov i Luk Perceval la simbolitza com la mateixa mort, que juntament amb l’exclòs
Ossip, són els únics capaços de creuar la frontera marcada per les vies del
piano.
Perceval planteja l’obra com un flash back de Platonov, l’últim
dia de la seva existència, per a donar-li una visió onírica, no necessàriament
ordenada dels fets i dota el text de l’essència mateixa de Txèkhov excloent-hi
escenes, personatges i llargs parlaments que apareixen a l’obra original per a explicar,
la incapacitat d’estimar-se, de ser feliç. “Qui es menysprea no pot estimar els
altres”. En queden només la quintaessencia
txejhoviana: la incomunicació representada exhaustivament amb el nul joc de
mirades entre personatges i la inactivitat representada per l’immobilisme
escènic. Perceval li concedeix a Platonov el discutible privilegi d’agafar finalment
les regnes de la seva vida, encara que sigui per a cometre la catàstrofe. No hi
manca tensió a una proposta molt arriscada, apte només per a iniciats, i un rum
rum de desassossec perdura en l’espectador com una estela provocant-li una
angoixa i un malestar, pretès tant per Txèkhov com per Perceval. Objectiu
acomplert.
Un Txèkhov en estat pur, sense concessions.
divendres, 22 de juliol del 2016
QUEER
MDLSX
Motus
Theatre
Mercat de
les Flors
21/07/2016
Si els conceptes hibridació, conflicte i creació són els
tres eixos que marquen les coordenades del 40è festival del Grec, cap
espectacle els uneix de forma tan explícita com MDLSX de la companyia Motus.
Analitzem-los:
1. HIBRIDACIÓ:
Tant en el contingut com en la forma. Les
fronteres d’ambdós conceptes queden desdibuixades i qüestionades. Un espectacle
multimèdia on el tema tractat és precisament les fronteres de la identitat.
a)
HIBRIDACIÓ
EN EL CONTINGUT: L’espectacle parla
dels límits de la pròpia identitat sexual. Extensible a tantes altres
identitats, com la identitat nacional. On acaben els límits de la feminitat i on
comença la masculinitat? Una forma primigènia d’identificació suportada per les
teories de les filòsofes feministes Judith Butler “la sexualitat, lluny de ser
quelcom natural, és, com el gènere, quelcom construït” i de Braidotti que
introdueix el concepte d’identitats nòmades i fluïdes, múltiples i sense fronteres.
L’espectacle glossa teories de filòsofs com Jacques Derrida, fill de la generació
del ’68 i creador del concepte de desconstrucció per a resignificar paraules
com Queer, que passa de tenir connotacions despectives per a simbolitzar l’alliberament
de dignitat homosexual. O Foucault a Els anormals per a indagar en el concepte de
monstruositat, entès com a quelcom diferent a la resta. Hibridació també en la
dramatúrgia que intercala aquests conceptes amb la vida de la protagonista.
b)
HIBRIDACIÓ
EN LA FORMA: amb una estètica afterpunk, el monòleg que presenta Sílvia Calderoni (co-autora de la peça), beu d’una
llista molt ben seleccionada de 22 temes que van dels Smiths a The Cramp,
passant pels Talking Heads o Rodrigues. Símbols, quasi himnes, d’una generació
que ara es troba entre la quarantena i la cinquantena. (No vull ni pensar què
deuen haver costat els drets, en cas que els hagin adquirit...). És ella i
només ella qui ens fa de DJ amb un portàtil on podem veure la llista tipus Spotify
així com també fa de VJ punxant els vídeos que veiem a la pantalla que
presideix l’escenari on hi apareixen tant imatges de vídeo-art, com antigues
filmacions de la seva pròpia infància. Un espectacle doncs, amb màxima
hibridació i multidisciplinari.
2.
CONFLICTE:
la diferència, l’anormalitat esmentades, el sortir-se de les normes, dels
paràmetres establerts per la societat, creen un refús. Potser perquè és
precisament aquest rebuig el que uneix als benpensants i els fa un grup uniforme,
sòlid i segur. El diferent és perillós, perquè la seva raresa posa en dubte la unitat
del grup. Se l’ha d’excloure perquè és un... MONSTRE! MDLSX parla de l’individu
diferent, del monstre, i ho fa en primera persona. De forma molt emotiva, Silvia
Calderoni, ens parla del conflicte que viu al sentir-se fora del comú.
3.
CREACIÓ:
Enrico Casagrande i Daniella Nicolò, directors de la companyia Motus Theatre que
ja ens va visitar a les passades edicions del Grec 2009 i 2012, fan un teatre
compromès que té com a missió facilitar el diàleg en assumptes crítics i
utilitza l’art per a crear aliances entre els diferents segments de la
comunitat, segons exposen a la web http://motustheater.org/.
La seva forma de treball parteix de la improvisació. En aquest cas de la pròpia
biografia de la musa de la companyia, en un acte catàrtic, que al meu entendre resulta
la part més confusa de l’espectacle. Si bé l’espectacle és un vestit fet a mida
de la performer, amb un físic androgin, em semblen molt més interessants les
aportacions filosòfiques i socials que envolten el tema central de la identitat
i de la tolerància i que li donen una rellevància que transcendeix les
fronteres, autèntic motiu de l’espectacle.
Un espectacle que gosa parlar de la llibertat de ser i obre una profunda reflexió sobre la primera pregunta: qui sóc jo?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)